Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

29 de novembre del 2012

Miquel Andreòpul: El llibre de Syntipas (8)

La daga

   Després d'explicar al rei aquestes coses, el savi conseller hi afegí:
  “Sé que els trucs de les dones són nombrosos i variats, Majestat i, com a exemple, us explicaré una història.
   Una dona tenia un amant que pertanya a la guàrdia reial. Vet aquí que un dia aquest home envià el seu criat a casa de l'amant per veure si el marit era a casa. La dona quan va veure l'esclau, l'agafà i l'obligà a fer-hi l'amor. El criat doncs, totalment ocupat amb ella, trigava a tornar. Llavors l'amo anà a buscar-lo. Quan ella es va adonar que l'home havia irromput a casa seva, digué al criat:
   'Ves al traster del pati interior1.'
   Un cop fet això, arribà l'amo de l'esclau que no tardà a tenir ganes; aleshores, amb ells dos fornicant i el criat retingut al traster, de sobte, es presentà el marit. L'adúltera tanmateix no volia dir-li a l'amant que se n'anés al pati interior, perquè no hi trobés el criat; llavors excogità arreglar el seu problema d'una altra manera, i li va dir:
   'Treu la daga, fes com si estiguessis sortint d'aquí ple de ràbia, fes veure que m'insultes i al meu marit, no li diguis res.'
   Va fer com li havia ordenat: sortint de casa amb la daga a la mà, la insultà amb grolleria. El marit, doncs va anar allà on era la dona i la interrogà:
   'Dona, què hi feia aquest desconegut aquí i perquè aquells insults i l'espasa en contra teu?'
   'Home, l'esclau d'aquell senyor havia fugit, refugiant-se aquí tot espantat i jo l'havia amagat aquí dins, però l'home aquell ha intentat amb violència emportar-se'l i matar-lo. Com que jo li he impedit d'entrar, ha començat amb les insolències, allò que has vist, cobrint-me d'insults.'
   'On és l'esclau?'
   'Al traster'
   L'home aleshores sortí a veure si l'amo de l'esclau ja no hi era, mirà per aquí i per allà i no va veuré ningú. Llavors, tornat a dins, el cridà i li va dir:
   'Ara ves-te'n en pau, el teu amo ja està lluny d'aquí.'
   I va dir a la muller:
   'Dona, has fet una molt bona acció amb aquest esclau!'
   Vet aquí doncs que es demostra a Sa Majestat que no ens hem de deixar entabanar pels enganys de les dones.”
   Després d'haver-se divertit escoltant aquesta nova història del segon conseller, el rei de nou ordenà que no executessin el seu fill.

1οἰκίσκιον ἐνδότερον. Difícil entendre de què es tracta exactament.

[Michaeli Andreopuli Liber Syntipae, ed. Victor Jernstedt, San Petersburg, 1912, pàg. 22 - 24]

24 de novembre del 2012

Quan Buda era un sant cristià. Silvia Ronchey



[Amb aquesta entrada vull presentar-vos, traduït al català, aquest article de Silvia Ronchey, bizantinista, historiadora i escriptora, que parla d’un dels textos que he estat publicant durant els darrers mesos: Barlaam i Ioasaf. Aquest article, escrit en coincidència amb la publicació de la seva nova edició italiana de Barlaam i Ioasaf – La vita bizantina del Buddha (la introducció del qual conté algunes de les idees seguidament expressades) es pot trobar en versió original a la web de la professora Ronchey.
Bona lectura!]

Quan Buda era un sant cristià            
“Perquè no podem dir-nos cristians”, escrivia el laic Benedetto Croce, tot reflexionant sobre les arrels comuns d’Europa. Amb igual objectivitat hauríem  de reflexionar seriosament avui sobre “perquè no podem no dir-nos budistes”. Més que una filosofia i menys que una religió, el budisme és tal vegada la doctrina compartida del món contemporani. N’és imbuïda, molt més que del cristianisme, la filosofia moderna, tant la existencialista, com la que no ho és. Un bestseller silenciós, Siddharta de Hesse, ha orientat espontàniament la formació de les dues darreres generacions. Ratificat per la New Age, però ja anticipat per pioners del modernisme catòlic com Thomas Merton, l’acolliment cultural i cultual del budisme ha produït una hibridació confessional, en què el ioga cristià i les formes de meditació mixtes són finalment un costum acceptat. De Yahoo Answers fins als cercles parroquials, la pregunta “podem ser budistes i cristians alhora” està escampada de manera viral i la resposta és gairebé sempre que sí.
En general, es fa remuntar l’influx del budisme sobre el pensament, la cultura i la manera de sentir d’occident, a l’impuls dels estudis d’orientalística, pels quals hom diu que era influenciat, ja des de jove, Schopenhauer. Però, en realitat el budisme ja havia penetrat, des de fa segles, a occident, n’havia impregnat la psique col·lectiva i s’havia inserit en el seu ADN cultural, tot predisposant subliminalment el terreny al tomb vuitcentista definitiu. Ja des de l’onzè segle el Buda s’havia tornat un sant de l’església cristiana. El seu nom havia estat només lleugerament emmascarat: Ioasaf, de bodhisattva — budasaf – iudasaf, travessant les diferents versions que havien dut la seqüència de fets, circumstàncies, arquetips i símbols, diguem-ne la tira originària de la vida del Buda, fins a Bizanci.
Mai fixada abans en un text sagrat, allà es va fer llibre. El budisme mai no havia tingut una Escriptura, car no és una ortodòxia, sinó una ortopraxi, on allò que importa és l'harmonia del comportament, no pas la de les doctrines: fet per adaptar-se a cultures diverses, es reflectia diversament en les seves escriptures. Però la força plasmadora de Bizanci, la civilització del llibre per excel·lència, generà un nou text original: la Història de Barlaam i Ioasaf, elaborada, entre la fi del Xè segle i l’inici del XIè, per Eutimi d’Iviron, un hostatge aristòcrata circassià, educat a l’alta cultura dels palaus de Constantinoble, que després es va fer monjo del Mont Athos. És justament a partir de quan, per primer cop, es cala l’empremta budista dins el motllo bizantí que la seqüència narrativa de la vida del Buda es multiplicarà en progressió geomètrica en la literatura occidental, i que Buda estendrà la seva predicació a occident en travesti, en forma de sant cristià.
La història del bodhisattva Ioasaf seria un dels llibres més difusos de l’edat mitjana global, un Siddharta ante litteram elevat a la màxima potència. Del text grec passaria a l’eslau eclesiàstic, d’aquí al rus i al serbi. A l’orient del món, la versió d’Eutimi seria traduïda a l’àrab i a més a més a l’etiòpic, l’armeni, l’hebreu i el siríac. Dites i fetes de l’àlies cristià de Siddharta ressonarien en tots els idiomes occidentals amb una difusió que mai ha assolit cap altra llegenda. Mitjançant el llatí, però amb la influència del maniqueisme, la seva història assoliria la Provença dels càtars i dels albigesos. Es transmetria a les primeres chansons de geste, als poemes èpics medievals en langue d’oïl, a aquells mig-alt-alemanys, fins al Barlaam und Josaphat de Rudolf von Ems. Seduiria la Itàlia més mística, el Tres-cents senès de Caterina de Siena, i mitjançant el Novellino es transmetria al Decameron de Boccaccio. Es lliuraria del llatí en els fabliaux, en els resums dels Leggendari, en els misteris populars, en les balades i en els ludi medievali del Maggio. Sorprendria el públic a les places i en les sagrades representacions. Travessaria les fronteres septentrionals d’Europa i arribaria fins al teatre de Shakespeare. En segle disset veuria la seva màxima fortuna, de Port-Royal fins a Espanya, on Lope de Vega en trauria el seu Barlán y Josafá, a través del qual, el jove príncep aïllat del món i absorbit en el somni, trobaria el més complet retrat occidental a La vida es sueño de Calderón de la Barca. Seria mitjançant Calderón que la trama del la vida del Buda — aquesta llegenda de mil cares, aquest punt de l’espai literari que conté tots els altres punts, justament com l’Aleph de Borges — es transmetria a la literatura dels segle dinou i vint i encara trobaria intèrprets amb Hugo von Hofmannsthal i amb Marcel Schwob.
Mentrestant, repertoris com l’Speculum de Vincenç de Beauvais i la Legenda aurea de Jacopo da Varazze havien reflectit i nebulitzat en el seu perdurable radi d’influència no només la història del Gautama Sâkyamuni, sinó també el lluent polsim llegendari i sapiencial de les deu faules o paràboles que la marquen, la més famosa del les quals, l’apòleg del Caminant i l’Unicorn -avui coneguda sobretot en la seva versió zen-, justament a través del Barlaam i Ioasaf, s’ha escampat a totes les literatures del món.
Un home és perseguit per un unicorn embogit. En la fugida rellisca i cau a un barranc. Tot precipitant, aconsegueix agafar-se a un arbust. Mirant avall,  però, s’adona que dos ratolins, un blanc i l’altre negre, n’estan rosegant les arrels. Al fons del barranc veu un drac que l’espera amb la gola oberta. Examinant el punt on es recolza amb els peus, veu quatre caps de serps que surten de la paret de roca. Aixeca els ulls al cel i veu que està regalimant mel de les branques de l’arbust.  Deixa de pensar a tota la resta i es concentra en la dolçor d’aquella gota de mel.
Haver dut a occident aquesta paràbola, d’origen potser jainista, és un dels mèrits més exquisits de Bizanci. Aquell eco místic arribà fins a Baudelaire, per insinuar-se dins Mon coeur mis à nu, i fins a Tolstoj, la Confessió del qual és, tal vegada, la més clara enunciació del budisme cristià: conegut via la tradició ortodoxa dels Menaioi, el Buda bizantí, escriu, “li revelà el sentit de la vida”.

Sílvia Ronchey
La Stampa, 13 de novembre de 2012

21 de novembre del 2012

Miquel Andreòpul: El llibre de Syntipas (7)

El pa

   El segon dels savis consellers del rei, es presentà al rei i, prostrant-se al terra, li va dir:
   “Llarga vida pels segles dels segles, Majestat! He sentit que heu tornat a decretar la condemna a mort per al vostre fill. Humilment, recordo a Sa Majestat que, si tinguéssiu, diguem, un centenar de fills, no hauríeu de condemnar-ne ni un sol a morir; i estimant només un fill, quina importància encara més gran tindrà per a vós la seva vida? Ans no, Majestat, ben al contrari, el feu matar, quan caldria en canvi esbrinar primer si és real o falsa l'acusació contra ell. Pareu compte aleshores, senyor, de no fer matar injustament el vostre fill, per després sentir-vos culpable endebades i penedir-vos-en amargament. Ple d'angoixa, tornareu a cercar el vostre fill i no el trobareu. Us passarà allò que expliquen d'un mercader.
   S'explica doncs que no tocava el menjar o a la beguda si hi veia algun tipus brutícia. Un dia se'n va anar de viatge de negocis i, arribat a una ciutat, hi trobà allotjament i després envià el noi que l'ajudava, a comprar menjar a la plaça. Aquell hi anà i trobà una noia amb dos pans, bens nets, que oferia a la gent que passava. Satisfet pel seu aspecte net i polit, agradable a la vista, el criat comprà tot seguit els pans i els portà al seu patró. El mercader els menjà i es quedà tot content per la compra, tot dient al noi:
   'Compraràs cada dia aquest tipus de pa i me'n portaràs perquè en mengi.'
   El jove feia com li havia estat ordenat: comprava tot el pa d'aquella jove i el portava a l'amo. Però un dia arribà a la plaça i trobà la noia que no estava venent com sempre, llavors, tornat a casa de l'amo li va dir:
   'Senyor, sapigueu que no n'he pogut trobar més d'aquell pa. Me'l proveïa una noia que ara no en té per vendre.'
   I el mercader va respondre:
   'Crida'm la noia aleshores, que ens expliqui com preparava fins ara fa poc aquell pa, així nosaltres en farem un d'igual i no ens caldrà més comprar-ne.'
   El servidor llavors dugué la noia al mercant i l'home li va dir:
   'Jove digues-me, en veritat de quina manera preparaves aquell pa tan exquisit que venies al meu criat, perquè nosaltres també el volem fer igual que tu, ja que n'apreciem les qualitats i ens sembla molt bo.'
   'La meva patrona,' va respondre, 'es va fer una ferida a l'esquena sobre la qual el metge va recomanar això de dona! agafa farina ben neta, barreja-la amb mantega i mel i aplica-la a la ferida fins que cicatritzi completament, i així la meva ama va fer, tal com li havia ordenat el metge. Cada cop jo treia aquella massa de la ferida i la llençava. Després la recollia de terra, en feia pa i, quan venia el teu criat, l'hi venia. Ara, que la ferida de la patrona finalment s'ha curat, ja no cal preparar aquell pa.'
  Quan la noia acabà d'explicar això, el mercader, esglaiat, cridà que era un home mort i deia desesperat que això s'havia de curar: 'la boca i les mans les puc netejar, però com netejaré les entranyes?'
   Igualment doncs, meu rei, temo que pugui passar a Sa Majestat el mateix que a aquell mercader i que, tal com deia, buscareu el vostre fill i ja no el trobareu.”

[Michaeli Andreopuli Liber Syntipae, ed. Victor Jernstedt, San Petersburg, 1912, pàg. 19 - 22]

15 de novembre del 2012

Miquel Andreòpul: El llibre de Syntipas (6)

L'home que rentava al riu

   Tot i així la concubina malvada l'endemà anà a veure el rei, se li plantà davant en llàgrimes i, dolenta més que dolenta, li va dir:
   “Majestat, no és oportú que algú jutjat culpable i condemnat a mort no se l'executi immediatament. Si permeteu que algú amb aquesta condemna no sigui ajusticiat, ningú acceptarà els judicis que emanin de la vostra autoritat.
   Una vegada un cardador feia l'esbandida al riu, acompanyat pel seu fill. El nen no parava de jugar i nedar dins l'aigua del riu, però de prompte la corrent impetuosa l'ofegà. El pare llavors es llançà per intentar treure'l d'allà, però el riu que baixava amb vehemència, se'ls emportà tots dos i els ofegà en un tres i no res. I així vós també morireu si no us afanyeu a fer morir el vostre fill. Perquè si n'ajorneu l'execució, ni que sigui una mica, aixecarà el cap i es rebel·larà a vós, privant-vos no només del poder, sinó també de la vida.
   Cir, després d'escoltar les paraules de mal averany de la dona tornà ordenar l'execució del seu fill.

[Michaeli Andreopuli Liber Syntipae, ed. Victor Jernstedt, San Petersburg, 1912, pàg. 18 - 19]

7 de novembre del 2012

Miquel Andreòpul: El llibre de Syntipas (5)

El lloro
   Hi havia una vegada un home, un Àrab, que per l'obsessió de controlar totes les coses que passaven a casa seva, fil per randa, amb zel exagerat, comprà un ocell d'allò més especial, capaç de parlar amb sentit, el que es coneix com a lloro1: el ficà en una gàbia i el posà dins de casa, tot demanant-li que es fixés en la seva dona. 'I, fins que jo no torni, si ella fa alguna cosa,' li diu, 'mira d'explicar-m'ho.' Després de parlar així amb el lloro, se n'anà de viatge lluny de casa. Llavors un foraster que havia vingut a viure allà anà al llit, una i altra vegada, amb la seva dona, a sabuda de la criada de la família. Quan l'home tornà del viatge cridà el lloro i li preguntà què havia vist fer a la seva dona i l'ocell li xivà totes les marranades que havia fet. L'home s'agafà molt malament aquelles revelacions sobre la seva muller i no volia fer més l'amor amb ella. Bé doncs, la dona, suposant que la seva esclava havia explicat les coses, la va fer venir i li va dir tota enfadada:
   'És cert doncs, tu has explicat al meu marit el que he fet!'
   L'esclava jurava, reclamant justícia, que de cap manera havia parlat amb l'home de la seva ama, 'ha estat el lloro', deia, 'que li ha explicat les teves coses.
   La dona, només sentir sentir això, s'adonà d'haver estat acusada per l'ocell, i va pensar un parany per difamar-lo com a mentider davant el marit. Se l'emportà doncs i el tingué a prop seu dins la gàbia durant tota la nit següent, llavors, com de costum, se n'anà a dormir i així li parà la trampa: va fer girar un molí manual al costat del lloro, que produïa una mena d'espetecs, i a més li col·loca un mirall davant dels ulls que reflectia la llum amb amb resplendors de llampec. Finalment, a més de tot això, de lluny, feia caure unes gotes d'aigua.
   El lloro doncs es va creure que de veritat durant tota la nit havia plogut, tronat i llampegat i, el matí, el marit de la dona el va anar a veure i li preguntà:
   'Què has vist doncs aquesta nit?'
   'La pluja nocturna, els trons un darrere l'altre i els llamps no m'han deixat gens veure què ha passat durant la nit.'
   L'home, en sentir l'ocell dient això, pensà:
   'Realment, res de tot el que ha relatat aquest ocell és veritat, ans al contrari les coses que em diu són falses, un engany; està clar pel que m'acaba d'explicar, ja que res de tot això ha passat aquesta nit: ni ha plogut, ni ha tronat, ni ha llampegat. Llavors tot el que el lloro em va explicar de la meva dona és en realitat fals i enganyós.'
   Majestat, veieu que aquella dona dolenta, actuant el seu astut estratagema, finalment enganyà l'home, en dominà a viva força el pensament, difamant el lloro com a mentider, i així el marit es reconcilià amb la muller. Doncs bé, Majestat, sapigueu que ningú pot guanyar amb una dona en mala fe. Cir, escoltades les paraules del conseller i filòsof, va suspendre immediatament la condemna, o més aviat la capgirà, ordenant que no es matés el seu fill.

1 F. Conca ens recorda aquí la importància d'aquest animal en el Śukasaptati “Les històries del lloro”, on aquest animal fa la funció contrària: amb els seus relats convenç la protagonista a no trair el marit.

[Michaeli Andreopuli Liber Syntipae, ed. Victor Jernstedt, San Petersburg, 1912, pàg. 16 - 18]

2 de novembre del 2012

Miquel Andreòpul: El llibre de Syntipas (4)

El Lleó

  “Majestat, no és de justícia que els reis actuïn abans de saber la veritat”, i desprès, inicià a explicar un conte:
   “Vet aquí una vegada un rei que anava tan boig per les dones que creia que res valia més la pena. Un dia, mentre era a la finestra del palau reial, va veure una noia jove, ben guapa, i, sucumbint al seu encant, li va néixer un desficiós desig d'ella. Així, maquinant satisfer les seves brames, va convocar-ne el marit, l'envià a fer alguna gestió reial i, de nit, anà a veure la dona i la incità a fer l'amor amb ell. Aquella dona, que era força intel·ligent i perspicaç i també orgullosa del seu autocontrol, digué:
   “Meu Rei i Senyor, jo sóc esclava del meu amo que sou vós, disposada a complir els vostres ordres en tot, però primer necessito fer una única sol·licitud a sa Majestat.”
Dit això, li va ensenyar un llibre del seu marit, que parlava de la castedat i de l'aberració dels instints baixos i insensats; i tot acostant-li el llibre digué:
   “Majestat, llegiu una estona aquest llibre i aprengueu com la gent del vostre nivell ha de controlar i dominar adequadament les passions.”
   El rei, no va fer cas al contingut del llibre, només volia passar una estona d'esbargiment fornicant amb la dona i l'anava agafant sense cap pudor, però no va treure gens de benefici del seu desvergonyiment: se'n va anar, de fet, sense haver-li fet res de reprovable. Però, justament mentre agafava la dona així sense pudor, li relliscà l'anell reial del dit de la mà i va caure al llit, sense que la dona se n'adonés.
  Quan tornà el marit i entrà a casa seva, es va asseure al llit com de costum i veié que hi havia l'anell reial. L'observà amb atenció i s'adonà que era realment una joia del rei. En plena confusió mental, pensà:
   “Ha vingut el rei, s'ha abraonat sobre la meva dona i se l'ha dut al llit.”
   Aleshores començà a tenir por del rei i no volia dormir amb ella, però tampoc no li comentava res d'això. Quan ja feia força temps que el marit se li negava, la dona envià un missatge al seu pare i els seus germans, explicant-los que el marit l'havia pràcticament abandonat. El pare i els germans, sentit el missatge, se n'anaren a veure el rei i acusaren l'home, dient:
   “Majestat, vam deixar una parcel·la de propietat nostra a aquest home, el qual, després de treballar-la força temps, ara la té abandonada i, com se n'ha desentès, l'ha deixat eixorca, com era abans. Així, necessitem la vostra autoritat: ha de llaurar el camp o tornar-nos-lo.”
   El rei escoltà la súplica i preguntà al marit:
   “Què diu aquesta gent?”
Aquell, separat dels altres, contestà:
   “Diuen coses certes i correctes. Em van deixar una parcel·la per treballar-la amb tota la dedicació possible i no me'n vaig desentendre. Però un dia, mentre hi llaurava, hi vaig trobar les petjades d'un lleó: després de veure-les, des d'aquell moment, no vaig gosar més acostar-m'hi.”
   Ell escoltà tot això i digué al marit:
   “Dius la veritat: el lleó certament va entrar al teu camp, però no hi va fer cap estrall, ni intentarà més de tornar-hi. D'ara endavant explotaràs la parcel·la que t'han donat, com abans, i la llauraràs sense por.”
   El savi, doncs, explicada la història al rei, digué:
   “Rei meu, he presentat aquesta història a sa Majestat perquè n'aprengueu que no tot el que es denuncia o se sospita és veritat, ni tampoc ens hem de precipitar a creure a les calúmnies o dictar sentència sense proves. I ara tinc una altra història per explicar.”

[Michaeli Andreopuli Liber Syntipae, ed. Victor Jernstedt, San Petersburg, 1912, pàg. 13 - 16]