Procopi de Cesarea: La Guerra Gòtica. I, 2 (1-17)

 La història d'Amalasunta (1)

Amb la mort de Teodoric, la corona passà a Atalaric, nét seu per part de filla, un nen de vuit anys, criat per Amalasunta, la mare, perquè ja havia perdut el pare¹. Poc temps després Justinià assumí el comandament de l’imperi a Bizanci. Com a tutora del nen, Amalasunta detenia el poder amb el màxim nivell d’intel·ligència i equitat, demostrant masculinitat per sobre de la seva natura. Durant tot el temps que regí el govern de l’estat no infligí cap pena corporal ni multa pecuniària a ciutadans romans, ni tampoc s'acoquinava davant els gots delerosos d’encruelir-s’hi: fins i tot restituí els bens de Símmac i Boeci als fills. Amalasunta, que segurament desitjava per al seu fill un estil de vida similar al dels notables romans, el feia atendre a les classes d’un mestre de lletres². Escollí després tres ancians, dotats, segons el que ella creia, d’intel·ligència i equilibri per sobre de la majoria dels gots, i els envià Atalaric a viure-hi.

Però als gots, no els agradava gens això: preferien que manés algú més “bàrbar”, per poder-se aprofitar de la població sotmesa. Un dia que va sorprendre el fill fent alguna cosa malament a l’habitació de matrimoni, el bufetejà i aquell se’n anà plorant als apartaments dels homes. Els gots que se'l trobaren s’enfadaren moltíssim i, després de dir-li el nom del porc a la mare, començaren a sostenir que volia fer desaparèixer el seu fill com més aviat millor, per casar-se amb algú altre i regnar amb ell sobre gots i italians. Els nobles gots, tots junts, es presentaren a Amalasunta per afirmar que, segons ells, no estava educant el rei com calia ni com els convenia. Continuaren dient que la cultura és molt menys important que el coratge, i que l’ensenyament d’uns vells com a conseqüència té més aviat la vilesa i la mesquinesa. Per ells no hi havia dubte que un home que vol ser valent com a soldat i destinat a la glòria, s’ha d'exercitar amb les armes i restar lluny de les pors que creen els mestres. Afirmaven que tampoc Teodoric hauria enviat uns nens gots a les classes d’un mestre, car deia a tothom que si els agafava el temor de l'assot, mai més sentirien com un honor menysprear una espasa o una llança. Li demanaven que es donés compte que el seu pare Teodoric, que s’havia fet senyor d’un país tan gran i havia conquerit una corona que no li corresponia, havia mort sense ni tant sols haver sentit el so d’una lletra de l’alfabet. Van afegir: “Sí, altesa real, deixeu estar tots aquests institutors i doneu a Atalaric uns companys de la mateixa edat i dels mateixos estils de vida que, en la mesura que es facin grans, el portaran a l’excel·lència, però segons els costums barbàrics.”

1 Eutaric, mort el 521.

2 Mestre elemental, mestre de γράμματα.

(Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 2, 1-17)

Procopi de Cesarea: La Guerra Gòtica. I, 1 (24-39)

Mort d'Odoacre, mort de Teodoric

 

Els gots i Teodoric, després de tres anys de setge, estaven descontents per la situació de bloqueig, i els homes d’Odoacre aclaparats per l’escassetat d’avituallaments però, gràcies la intermediació del bisbe de Ravenna, arribaren a un acord pel qual Teodoric i Odoacre conviurien a Ravenna en igualtat i reciprocitat de condicions.

Durant un cert temps respectaren els tractats, però aviat Teodoric, segons s’explica, tenia preparada una conxorxa contra Odoacre: el convidà a una festa amb un fals motiu i el matà. Des d’aleshores i un cop es va haver conciliat tots els gots contraris que era necessari convèncer, va ser senyor dels gots i dels italians. No va considerar adient investir-se emperador ni en el nom ni tampoc en les formes, sinó que durant tota la vida es va fer dir “rex” (i en efecte els bàrbars acostumen anomenar així els seus reis). Però, governà els seus súbdits, assumint totes les prerrogatives pròpies d’un emperador. Es va preocupar de manera extraordinària per la justícia, conservà les lleis amb fermesa, protegí el país dels atacs dels pobles bàrbars veïns, era una persona amb intel·ligència i valentia en el nivell més alt. Gairebé no perpetrà injustícies contra els seus súbdits, ni ell directament, ni ho va permetre a ningú altre, exceptuant, si més no, el fet que els gots van rebre per si mateixos la part de terres que Odoacre havia donat als seus companys d’insurrecció. Era un rei de nom però de fet era un veritable emperador, inferior a ningú dels que són més ben considerats per aquest càrrec des de l'establiment de la institució. I madurà l’amor de gots i italians envers ell, en contradicció amb la natura humana, perquè en efecte allò normal en el govern dels estats és que el poder d’uns homes determinats, que prenen unes decisions, i no unes altres, sigui automàticament ben valorat per qui és beneficiat per les seves iniciatives, i molesti qui no vegi respectada la seva opinió. Visqué trenta-set anys més i va morir sent temut per tots el enemics i deixant un gran buit entre els seus súbdit. Morí doncs així.

Símmac i el seu gendre, Boeci, eren supervivents de l’antiga aristocràcia: ambdós eren membres de primer nivell del senat romà i cònsols. No eren inferiors a ningú en la pràctica de la filosofia i la cura de la justícia, amb grans quantitats de diners solucionaven els problemes d’autòctons i nouvinguts, però quan es tornaren molt famosos, van provocar l’enveja de les persones mesquines. Els qui els calumniaven van convèncer Teodoric, i ell, amb l’acusació de tramar unes revoltes, va fer matar tots dos i en féu confiscar els bens. Pocs dies després mentre dinava, els servents li portaren el cap d’un gros peix i va creure que es tractava del cap de Símmac, executat poc abans. Semblava amenaçar-lo, amb les dents fixes avall en el llavi inferior i els ulls que el miraven d’una manera terrible i insana. Esglaiat per aquell presagi aterrador, va corre cap al llit tremolant com una fulla, demanà que li portessin vàries mantes i intentava calmar-se. Després, explicà al metge Elpidi tots els successos mentre anava deplorant l’error comès amb Símmac i Boeci. A còpia de plors i de dolor per aquella desgràcia, no molt temps després morí: havia comès la primera i última injustícia contra uns súbdits seus, perquè, contràriament als seus costums, s’havia creat una opinió sobre els dos homes sense fer-ne un examen detallat.

FI DEL CAPÍTOL 1

(Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 1, 24-39)