Anna Comnena: Alexiada primera (I, 1-3)

  Aleix, basileu i pare meu, abans de rebre el ceptre imperial, havia ja estat molt útil a l'imperi romà. Entrà a l'exèrcit a l'època de Romà Diògenes¹: per la gent del seu temps era un home admirable i valent. Per exemple, acabats de  fer els catorze anys², ja frisava per seguir l'emperador Diògenes en una important campanya militar contra els Perses³, tot manifestant la seva furiosa agressivitat contra els bàrbars dient que mullaria amb la sang la seva espasa si se'ls trobaria en el cos a cos. Així era de bel·licós el noi! Però en aquella ocasió l'emperador Diògenes no el deixà participar, per culpa de la desgràcia terrible que havia afectat la seva mare que plorava llavors la pèrdua del fill primogènit Manel, un home que havia demostrat gran eficàcia servint a l'imperi romà. Perquè aquella dona no restés sense consol - sense saber on enterrar un fill i a punt d'enviar l'altre a la guerra, amb la por que al noi li passés quelcom dolent i que no podria saber en quin lloc del món seria-, per tot això obligà el jove Aleix a tornar amb la seva mare. Llavors en aquella ocasió, a contracor, es va separar dels seus companys d'armes, però, des d'aleshores es començà a veure un munt d'accions de gran valor per part seva i, sens dubte, sota l'imperi de Miquel Ducas, després de la deposició de Diògenes, la història de Roussel⁴ demostrà tot el seu coratge.
  Aquell era un home d'origen franc⁵, allistat a l'exèrcit romà, que havia millorat, i molt, la seva condició i, després d'haver arreplegat forces al seu voltant i un exèrcit considerable tant entre la gent de la seva terra, com també de qualsevol altre país, ja era un rebel⁶ molt perillós. Aprofitant-se del fet que l'hegemonia dels romans sofria molts alts i baixos, quan els turcs començaven a tenir més sort que ells, fets fora com la sorra que s'espolsa dels peus⁷, aleshores ell també atacà l'imperi romà. D'altra banda, tenint ja un temperament insubmís, esperonat doncs encara més a una rebel·lió en plena regla per l'estat de confusió⁸ de l'imperi, anava saquejant els territoris orientals, gairebé per tot arreu. I, per bé que molts fossin acreditats i considerats guerrers prou valents per a actuar contra ell, i tot i la l'experiència militar que se'ls reconeixia, aquest home demostrava tenir més capacitats que tots ells. Ja sia perquè ell mateix, atacava, repel·lia i s'afuava com un huracà al damunt dels seus contraris, ja sia per haver contret una aliança amb els turcs, s'havia tornat invencible als atacs; fins al punt que var fer presoner algun alt dignitari, tot desbaratant-ne les falanges.
  Justament aleshores el meu pare Aleix estava servint com a subaltern al seu germà⁹, que era encarregat de tots els contingents orientals i occidentals,  directament a les seves ordres. Llavors, com que la situació era en aquell moment desesperada pels romans, amb aquell estranger que passava per tots els territoris com un llampec, Aleix, persona notòriament excepcional, va ser considerat capaç d'oposar-s'hi i nomenat comandant suprem¹⁰ per l'emperador Miquel¹¹. Ell mateix, després de millorar els coneixements i l'experiència en estratègia i qüestions militars, que havia assolit en tot cas en poc temps (però, ja que era un home treballador i eixerit, segons els millors soldats romans havia assolit el màxim domini de les tècniques militars, com el famós Emili el romà, de la mena d'Escipió, com Hanníbal el Cartaginès; i això que era molt jove, gairebé, com qui diu, de primer pèl¹²) capturà el famós Roussel, l'home que havia envaït grans extensions de les terres de Bizanci, i restablí l'imperi a orient, sense tampoc trigar gaires dies. De quina manera el capturà, ho explica més àmpliament el Cèsar¹³ en el segon llibre de la seva història i ho explicarem també nosaltres, en la mesura que sigui pertinent amb la narració.

1 Romà IV Diògenes (1067-1071).
2 L'any 1070.
3 En realitat són els turcs. Es tracta d'un anacronisme molt difós entre els historiadors bizantins d'aquesta i d'èpoques posteriors (fins i tot Jordi Paquímeres l'utilitza sistemàticament). En la sensibilitat bizantina el perill que ve d'orient és el persa. Dir persa és parlar d'algú que ve d'orient.
En aquest cas no traduïm “turcs” perquè Anna més endavant farà servir “correctament” la paraula “turcs”. Per tant, el fet que aquí utilitzi el mot “perses” representa un èmfasi o un matís especial que hi pretén donar.
4 Οὐρσέλιος. Roussel de Bailleul (? - 1078), mercenari normand que anteriorment havia estat a les ordres de Robert Guiscard en la conquesta de Sicília. És Ρουσέλιος per Nicèfor Botaniates, que el descriu (pàg. 48, Bekker, 1853) com un home εὐσθηνὸς κατὰ χείρα, de mà vigorosa, tot dedicant-li vàries pàgines.
5 Κέλτος. Anna Comnena utilitza aquest mot per referir-se de manera genèrica als Latini (italians de qualsevol regió i francesos) o als normands.
6 Τύραννος, que l'Index graecitatis de l'edició Kambylis tradueix al llatí com usurpator. Hi ha versions que tradueixen com "tirà". En època bizantina, normalment preval el significat que donem a la nostra versió.
7 ὥσπερ ψάμμου ποδῶν ὑποσπασθείσης. Citació literal de Gregori Nazianzé (Contra Iulianum Imperatorem II (orat. 5), 24), represa en tot cas, també literalment, per Miquel Psel·le en un parell d'ocasions, en els seus textos teològics.
8 διὰ τὸ κατηφές. Després de la ruïnosa derrota bizantina de Manzikert, aprofita per fer-se senyor d'un petit potentat al voltant de la ciutat d'Ankara.
9 El germà gran de d'Aleix, Isaac.
10 Στράτεγος αὐτοκράτωρ.
11 Miquel VII Ducas (1071-1078), successor de Romà Diògenes.
12 Πρώτως ὑπηνητην. Expressió proverbial que espot trobar mes o menys en nombrosos autors, Homer entre d'altres (Il. 24, 348, πρώτον ὑπηνητὴν, ...).
13 Nicèfor Brienni. Veure Pròleg de l'Alexíada.

[Annae Comnenae Alexias Ed. Reinsch D.R. et Kambilis A. Berlí, 2001. ΑΛΕΞΙΑΣ ΠΡΩΤΗ, I, 1-3]

Anna Comnena: El pròleg de l'Alexíada (IV)

    Tot just llavors em defallí el cor i vaig inundar els ulls amb rius de llàgrimes. Quin cabal de sentit comú ha perdut l'imperi romà! Un home de profunda experiència, acumulada al màxim nivell, de les qüestions d'estat, de capacitat dialèctica, de cultura filosòfica oberta, és a dir sacra i profana; i ple d'encant escampat pel cos, i d'una bellesa que no només es mereix manar¹, com diu algú, sinó divina, superior. En tot cas he patit molts més daltabaixos, gairebé des que vaig sortir amb bolquers de la Porfira, i he tingut molta mala sort. És difícil que algú pugui considerar allò que m'ha tocat - una mare i un pare emperadors i haver nascut a la Porfira - una sort dolenta i trist; però en les altres coses, ai quines envestides! quines desgràcies! Orfeu amb el seu cant movia les pedres, els arbres i els éssers inanimats i el flautista Timoteu, tocant per Alexandre, amb el so agut de la flauta, empenyé el macedoni a agafar corrents l'armadura i l'espasa. Però tant de bò l'explicació del meu cas mogui l'escoltador no cap a les armes i la batalla, ans cap al plor, i fins i tot provoqui el dolor no només dels sers vius, sinó també de les coses sense vida.

  A mi en tot cas, el patiment pel cèsar i la seva mort sobtada m'havia tocat el cor, obrint-hi una ferida profunda. Crec a més a més que les desventures anteriors comparades amb aquesta, ja irreparable, són com gota comparada amb tot l'Oceà Atlàntic o amb les ones de l'Adriàtic. Hom diria, mes aviat, que aquelles desgràcies havien estat el preludi d'aquestes, per mi era el fum un foc que crema en un forn, l'aire càlid que ve d'una gran flamarada i les fogueres diàries, preludi de l'incendi més indescriptible; sí, d'un foc que abrusa sense combustible, d'un foc que secretament brilla i flameja², sense cremar, que ens consumeix el cor, donant-nos la impressió que no ens cremem, quan en canvi estem en flames, fins als ossos, fins a la medul·la, fins a l'ànima³.

  M'adono d'haver realment sortit de tema amb la digressió: davant del cèsar i del dolor pel césar, se m'ha infiltrat una pena immensa. M'eixugaré doncs les llàgrimes dels ulls, em recuperaré del dolor i seguiré l'ordre dels fets, guanyant-hi, com diu la tragèdia, dos plors⁴, una desgràcia que te'n fa recordar una altra. Presentar una història basada en un emperador com aquell i tan excel·lent implica recordar també els seus dots, que em tornen a fer plorar amargament juntament amb tot el món. Recordar-me d'ell i explicar el seu govern per mi és motiu de plany, per altres és recordar una pèrdua. Començarem doncs la història del meu pare allà on és millor: on la narració està més documentada i és històricament més interessant.

1 És una referència a Eurípides Fr. 15,2 N².

2 Aquil·les Taci 5, 15, 6,

3 Literalment: fins no hi ha la separació amb l'ànima. Anna demostra conèixer el Timeu de Plató que diu que l'anima està lligada al cos mitjançant la medul·la.

4 Eurípides Hecuba, 518.

(Traducció de Annae Comnenae Alexias Ed. Reinsch D.R. et Kambilis A. Berlí, 2001. Prol. IV)

Anna Comnena: El pròleg de l'Alexíada (II)

Encetaré doncs a narrar-les, no pas com una explicació de les que es fan com a exercici d'eloqüència, sinó amb l'ànim que qüestions d'aquesta rellevància no restin sense testimoni per a la posteritat; car fins les més grans accions, si no es guarden amb la paraula i no es lliuren al record, s'esfumen en la foscor del silenci¹. El meu pare, tal com ho han demostrat els fets mateixos, sabia manar i obeir, en la mesura justa, als seus superiors.

Però tot i haver pres la decisió d'explicar les gestes d'aquell home, em continuen preocupant les objeccions i les insinuacions: que algú pugui pensar que jo, narrant la vida del meu pare, estigui fent el panegíric de la meva i pugui considerar tot el contingut de l'obra una falsedat i res més que un encomi, si és que manifesto la meva admiració per alguna de les seves accions. Si mai ell o el seu comportament obliguessin, a criticar alguna acció seva, no per ell, sinó per la naturalesa dels seus actes, tornaria a témer que els crítics de professió em puguin retreure l'exemple de Cam, fill de Noè, ja que tothom té enveja de tothom i no reconeix allò que està bé, per malignitat i gelosia i, com diu Homer², acusen l'innocent.

Quan algú es dedica a la pràctica de la història, s'ha d'oblidar de simpaties i aversions i més d'un cop celebrarà els adversaris amb els millors elogis, quan la seva actuació ho exigeixi, així com desaprovarà els parents, quan els errors en l'exercici de les seves responsabilitats ho demostrin. Per això doncs no hem de dubtar a criticar els amics i elogiar els adversaris. Quant a mi, aquests i aquells, els qui reben els nostres atacs i els qui ens són favorables, els puc reconciliar només a partir dels fets i dels qui hi van estar presents, citant com a testimonis els uns i els altres. Els pares d'alguns dels nostres contemporanis o fins i tot els avis són qui va estar present als fets.

1 ἄλλ`ὡς...σκότῳ. Cita gairebé literal de Joan d'Epifania.

2 Ilíada 11, 654. No és una cita literal.

(Traducció de Annae Comnenae Alexias Ed. Reinsch D.R. et Kambilis A. Berlí, 2001. Prol. II)

Anna Comnena: El pròleg de l'Alexíada (I)

El temps, amb el seu flux inexorable i etern, s'emporta tot allò creat i el submergeix al fons d'un mar d'obscuritat, on són tant les accions insignificants, com aquelles dignes de record, tot fent aparèixer, com diu la tragèdia¹, allò desconegut i amagant allò memorable. Però l'estudi de la història és el dic més sòlid contra el riu del temps: d'alguna manera en para el corrent incontrolable i reté amb força allò que hi corre i que pot atrapar, impedint que rellisqui cap a l'abisme de l'oblit.

Conscient d'aquest fet jo, Anna, filla dels emperadors Aleix i Irene, nascuda i crescuda a la Porfira, formada en lletres i no només, sinó també dedicada amb aplicació a l'estudi de la llengua grega, amb preparació en retòrica i estudis en les obres d'Aristòtil i els diàlegs de Plató, i amb la solidesa intel·lectual que ve dels coneixements del quadrivi - s'ha de fer conèixer d'altra banda, i no vull presumir, allò que la natura i l'estudi m'han donat, que Déu ha decidit des de dalt i que les circumstàncies m'han facilitat - pretenc amb aquest escrit meu narrar les gestes del meu pare, que no es mereixen ser lliurades al silenci o, que és el mateix, ser arrossegades per la riuada del temps cap a un mar de desmemòria: tant les que va fer quan va ser emperador, com les d'abans de ser coronat, al servei de qui regnava.

1Sòfocles, Aiax, 646,647.

(Traducció de Annae Comnenae Alexias Ed. Reinsch D.R. et Kambilis A. Berlí, 2001. Prol. I)