Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

8 de setembre de 2012

Notes sobre la novel·la del segle XII (2)


Els elements narratius de la Novel·la Comnena

La fabula de les quatre novel·les no presenta novetats respecte als models tardoantics, amb les dues constants basilars: eros i aventura, però aquest últim element minva molt respecte al model. La història es torna un canemàs en què s'insereixen monòlegs, ekphraseis, planys, cançons o escenes de gènere, com ara el banquet, l'atac dels pirates, duets amorosos, etc. Tot per fer mostra de virtuosisme i erudició en un joc continu de entre autor i lector, el primer posant a prova les capacitats i l'erudició del segon. Gran pes hi té l'element declamatori i per això els exercicis de retòrica molt difosos a l'època, els progymnasmata que havien trobat en Nicèfor Basilace el seu més important representant. La mateixa subdivisió en episodis clarament definits, marcada en els manuscrits, dóna la percepció d'aquest concepte present per a la novel·la, quelcom per declamar retòricament (καταρρητορεύω) en l'àmbit d'un theatron retòric.

Tal com ens destaca H. Hunger (Heidelberg, 1980, pàg. 8), “els autors de les quatre novel·les en llengua culta del temps dels Comnens tenien els exemples antics davant dels ulls i se sentien cridats i obligats a la seva imitació, amb la mimesis exigida per l'escola retòrica i tota la tradició educativa. Que aquests texts presenten relacions molt estretes amb les novel·les antigues, malgrat la gran distància temporal, d'aproximadament vuit segles, ha estat reconegut naturalment fa molt temps. Els models respecte al contingut, guia d'actuació, tècnica narrativa i els motius emparentats relacionen el grup antic amb el bizantí. És fàcil esmentar una dotzena de temes importants que apareixen tant les novel·les antigues, com en les bizantines.

Hunger (ibidem) identifica així mateix aquests elements comuns entre la novel·la antiga i la de l'època comnena:
1. Separació dels que estimen i la seva reunificació final
2. Els perills i les aventures de tot el tipus amenacen la parella d'enamorats
3. La fidelitat dels amants, posada a prova, s'uneix sovint amb amenaces, en la forma propostes d'amor externes.
4. Llargs viatges, escenaris orientals, el naufragi, mirabilia de tot tipus.
5. L'amor a primera vista condueix les persones principals l'una cap a l'altra
6. Els oracles i els somnis
7. Els progenitors (pares) venen a portar els seus fills a casa
8. Assassinats, tortures, crueltats de tot el tipus; enverinament ( -intent), suïcidi( -intent), mort aparent.
9. Eros com a “Tyrannos”.
10. Tyche com a poder vital omnipotent, normalment envejós.
11. Sensibilitat i feblesa psicofísica dels "herois" (atacs de desmai)
12. La conservació de la virginitat sexual dels dos amants.

D'alta banda, C. Cupane destaca que el fet que encara, que hi tenim les mateixes situacions narratives, que es reprodueixin situacions i personatges, mortals o divins, no implica necessàriament que no hi hagi una reelaboració dels continguts: els deus són presents però gairebé són ininfluents en la història, els somnis premonitoris hi són, però sovint són il·lusoris. Fins i tot la repetició de situacions i de cites fixa sovint la diversitat del text bizantí. Com a exemple d'això, C. Cupane ens recorda la famosa frase de Rodante i Dosicle ἕλλην θεοὶ σωτῆρες, οὕτος ὁ ξενὸς ἕλλην (I, 153-154), cita d'Heliodor, que agafa ja un altre sentit: ja no es refereix a un passat clàssic antic, si no a l'afirmació d'una realitat nacional actual davant el perill exterior de Francs i Normands.

El pes i la funció de l'amor canvien notablement entre les tres novel·les de l'època. En Teodor Prodrom sembla no haver-hi interès per l'amor. L'heroi s'enamora per la pròpia bellesa de l'heroïna. Els moments en què es verbalitza l'acció de l'amor són més aviat exercicis retòrics dels quals ja hem dit. Nicetes Eugenià sembla donar a l'amor més presència, pouant sovint de tot el repertori alexandrí, de l'elegia, de l'epigrama, de les Anacreontees. Canta l'amor insatisfet, el festeig. Però també en aquest cas no deixa de ser un exercici retòrica, ja que tampoc hi té una funció narrativa.

Més complexa i innovadora és en aquesta sentit la posició de Eustaci Macrembolites. En ell “l'amor no s'encén a la vista de la bellesa sinó és fruit d'una gradual conversió al les lleis d'un déu inicialment rebutjat pel protagonista” (C. Cupane 2004, pàg. 426). Actua mitjançant somnis i visions. La seva potència es fa aflorar a través dels atributs clàssics (buiracs, dards, foc). L'epítet és basileus autokrator (emperador sobirà). Cupane destaca els ecos platònics d'aquest concepte de l'amor, el del Convit. A més de la lectura platònica, Cupane destaca també la de la iconografia i la himnografia bizantina (aquests elements es poden retrobar no només en la novel·la, sinó en moltes manifestacions profanes de la literatura de l'època). Tercer, cal esmentar la potència de les imatges de la lírica amorosa provençal “che avavano sviluppato intorno alla figura del dio d'amore e del suo paradiso una nuova mitologia profana” (C. Cupane, 427). Això explicaria aquest creixement que no s'entendria dins de les categories ideològiques i literàries bizantines. “Al·lusivament antic i nou al mateix temps, l'Eros de Macrembolites és una construcció sincrètica formada al punt d'enllaç entre dues civilitzacions.”

Com a conclusió sobre la novel·la comnena, Cupane destaca que Hismine i Hismínies tanca la primera fase de la escriptura novel·lesca. “Il romanzo bizantino in lingua dotta, come peraltro quello francese pressoché contemporaneo, fu un prodotto tipicamente cortese, legato al mecenatismo culturale della famiglia imperiale e scomparso con essa.”

La crítica de la novel·la

A banda de l'intent de reconstrucció de Mazal (Manasses, 1967) fins el 1990 l'única edició disponible que es podia qualificar com crítica (i amb moltes reserves) era la de Hilberg de Macrembolites, del 1876 (!!). El motiu d'això no és tant que hi ha menys Bizantinistes que filòlegs clàssics, sinó en les sentències aniquiladores dels filòlegs alemanys de la fi de segle, sobre les novel·les bizantines, que no feien atractiu, fins fa pocs anys, ocupar-se d'aquests texts, fins i tot dins de la Bizantinística.

Hunger (ibidem, pàg. 7) ens en dóna una mostra:

K. Krumbacher: “En tot cas, enlloc els bizantins han sofert una derrota tan total com precisament en aquest gènere.” “Ja al bressol d'aquest gènere, havia un enemic mortal de qualsevol art autèntic, la falsedat.” “Cap novel·lista grec no ha arriscat posar la mà sobre la plena vida humana”. “No té a penes una vena del naturalisme modern”. “Insipidesa ... monstruositat ... la unió de brutalitat atroç amb coqueteria dolçassa i ampul·lositat més superficial”.
W. Schmid (sobre Macrembolites): “La novel·la és el producte poc natural, íntimament fred i barroer, que fingeix cultura grega i gust àtic amb pretensions desagradables ... La novel·la té només interès patològic per a l'aparició de la desintegració artística”.
E. Rohde: “... la mescla realment bizantina d'afectació dolçassa amb brutalitat realment barroera  del caràcter, que es fan notar a tot arreu”.

D'aquestes posicions desqualificatòries són filles les de molts altres filòlegs i crítics europeus del segle XX. Citem només un parell que ens semblen molt significatives:
J. Alsina i C. Miralles (Barcelona, 1966, pàg. 39, sobre Prodrom): “La primera novela bizantina... farragosa descripción... y a la que presta una molesta monotonía la uniformidad del metro.”
C. A. Trypanis (Chicago London, 1981, pàg. 488, sobre Prodrom): “The narrative is long, unwieldy, pretentious and barbaric, and the involved, implausible development of plot demonstrates Prodromos' complete inhability to compose a vers romance.”
El mateix (sobre Eugenià): “Considered as a whole, this novel has nothing original or attractive about it.

Aquestes desqualificacions radicals s'expliquen fàcilment en sentit doble: En primer lloc no s'ha d'ignorar, per a les novel·les bizantines de l'època comnena, la menor qualitat respecte a la millor literatura clàssica, però això val de la mateixa manera per a les novel·les antigues. En segon lloc els filòlegs citats han imposat equivocadament, com als fills del seu temps, un estàndard als texts bizantins que és fora de lloc. No és pertinent, jutjar la novel·la d'època comnena segons els patrons de la novel·la naturalista del XIX segle; al contrari, cada obra literària ha de ser explicada des del seu propi temps i el seu ambient cultural i social. Arran de les expressions desqualificatòries dels filòlegs, aflora tanmateix també - i ens agafa encara més de sorpresa - una avaluació equivocada del concepte de la mimesi. Des dels dies que es va difondre l'aticisme, durant l'antiguitat tardana i a Bizanci, corresponia a l'ofici de l'autor que escrivia en llengua culta imitar autors antics, per la qual cosa aportava les al·lusions més variades sobre el mite i la història antiga, que citava més o menys "d'amagat", i intentava crear una atmosfera - expressament - pseudoantiga amb tot tipus de detalls.

A partir en tot cas de la segona meitat del '900 aquesta tendència es va revertir gràcies als treballs de H. Hunger i Beaton que estudien, ara sí, la novel·la com a fenomen literari en relació amb la cultura de la seva època. Successivament es publiquen ja els textos, primer una edició no crítica de Conca de totes quatre novel·les del període (incloent-hi la que és en fragments), després venen les edicions de Nicetes Eugenià (Conca, 1990), Teodor Prodrom (Marcovich, 1992) i Eustaci Macrembilites (Marcovich, 2001). Paral·lelament i successivament seguiran monografies i estudis de nombrosos estudiosos, testimonis del nou interès suscitat al voltant d'aquest gènere literari.

Aquesta redescoberta, com destaca molt bé Cupane (Roma, 2004, pàg. 418) “involucra primer de tot el concepte de μίμησις, imitació, vista ja no com a límit, sinó al contrari fins i tot punt cardinal   de la poètica medieval en general” i es focalitza, diguem-ho així, en la elegància i la originalitat de la “reescriptura” del model clàssic.

La llengua de la novel·la comnena

Al contrari de les novel·les d'època posterior, les del període dels comnens (XII segle), no són escrites en grec vulgar, sinó en un grec arcaïtzant, molt proper a la koinè d'època tardoantiga (d'on d'altra banda venen els models narratius), amb les òbvies complicacions i idiosincràsies d'aquest tipus de grec que imita un model antic, sent-ne separat per gairebé mil anys. Des del punt de vista lexical trobarem diferències algunes per acció per la llengua parlada a l'època, altres generades per invencions pròpies de l'autor (tots tres presenten un important nombre de apax legomenon). Tot i que la morfologia clàssica es respecta força, sovint la sintaxi no segueix cap tipus de model clàssic o tardoantic, ni tampoc la llengua de l'època.

En tot cas, podem dir que la llengua d'aquetes novel·les no es diferencia gaire de la de la resta d'autors que escriuen el llengua “culta” del període. En aquest sentit són vàlids els criteris d'obres de referència sobre el tema, com les de Robert Browning i d'Adrados.

Les edicions modernes
-       Constantí Manasses, Der Roman des Konstantinos Manasses [Només fragments], Ed. Otto Maazal, Österreiche Akademie des Wissenschaften, Wien, 1967.
-       Nicetes Eugenià, De Drosillae et Chariclis amoribus, Ed. Fabrizio Conca, J. C. Gieben Publisher, Amsterdam, 1990.
-       Teodor Prodrom, Rhodanthe et Dosicles, Ed. Miroslavs Marcovich, Teubner, Suttgart Leipzig, 1992.
-       Eustaci Macrembolites, De Hismines et Hysminiae amoribus libri XI, Ed. Miroslavs Marcovich, K. G. Saur Verlag GmbH, München i Leipzig, 2001.

Les traduccions principals

Només 2 idiomes poden comptar amb la traducció complete de les novel·les bizantines del segle XII: l'anglès i l'italià. En el cas de l'anglès, la publicació de les quatre novel·les és del més d'abril de 2012 (!). La traducció italiana de Fabrizio Conca és la primera completa en absolut:

-       Four Byzantine Novels: Theodore Prodromos, Rhodanthe and Dosikles; Eumathios Makrembolites, Hysmine and Hysminias; Constantine Manasses, Aristandros and Kallithea; Niketas Eugenianos, Drosilla and Charikles, Edit. Elizabeth Jeffreys, Liverpool University Press, Liverpool, 2012.
-       Il romanzo bizantino del XII secolo, Edit. Fabrizio Conca, UTET, Torino, 1994.

En altres idiomes, la traducció és puntual. En llengua castellana, només consta la traducció de J. A. Moreno de Rodante i Dosicles:
-       Rodante y Dosicles, trad. J. A. Moreno Jurado, Madrid, Ediciones Clásicas, 1996.

Literatura secundària

-       J. Alsina, C. Miralles, La literatura griega medieval y moderna, CREDSA, Barcelona, 1966, pàg. 36-42.
-       Roderick Beaton, Il romanzo greco medievale (Trad. it. The medieval greek romance, Cambridge, 1989), Rubbettino, 1997.
-       Fabrizio Conca, Il romanzo bizantino del XII secolo, Introduzione, UTET, Torino, 1984, pàg. 9-62.
-       Carolina Cupane, Il romanzo, en  “Lo spazio letterario del Medioevo 3. Le culture circostanti” – Volume 1: La cultura bizantina”, Ed. Guglielmo Cavallo, Salerno Editrice, Roma, 2004, pàg. 407-453.
-       Herbert Hunger, Antiker un byzantinischer Roman, Carl Winter Universitätverlag, Heidelberg, 1980.
-       Karl Krumbacher, Geschichte der byzantinischen Literatur, München, 1897, pàg.749-766.
-       Suzanne McAlister, Derams and Suicides, The Greek Novel from Antiquity to the Byzantine Empire, Routledge, New York London, 1996.
-       C. A. Trypanis, Greek Poetry, From Homer to Seferis, Universitiy of Chicago Press, Chicago, 1981, pàg. 487-489.

6 comentaris:

  1. El post és gairebé exhaustiu! Dades interessantíssimes i molt ben escollides. Excel·lent!

    ResponSuprimeix
  2. Gràcies Ramon,

    És material variat que havia anat acumulant sobre el tema (fruit d'uns quants anys d'estudi). Hi ha força entrades sobre les quatre obres i el tema, crec, s'ho mereix.

    Fins aviat!

    ResponSuprimeix
  3. I aquests models devien influir en Chrétien de Troyes, i més enllà, en Joanot Martorell --i indirectament, també en Ferrater, en el "Poema inacabat" ;-)

    ResponSuprimeix
  4. Hola Enric,
    Sobre el tema de les influències recíproques, entre Orient i Occident, en el (re)neixement de la novel·la, els estudiosos no acaben de posar-se d'acord per dir qui ha influït en qui. La incapacitat per determinar la data exacta de les obres produïdes a Bizanci no ajuda en aquest sentit.

    Per a mi, és evident que aquestes influències existeixen, ja que seria massa coincidència: el fet que les primeres obres d'aquest caire en occident fossin escrites en vers (com a Bizanci) i fossin sobre temàtiques antigues, no s'explicarien. Crec.

    I sobre Ferreter, no hi ha dubte, si més no indirectament. Tu creus que ell podia conèixer aquest material?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Martí de Riquer i José María Valverde, amb qui Ferrater havia col·laborat, parlen si fa no fa dels mateixos autors que tu, a la seva 'Historia de la historia universal', i insinuen --suposo que Riquer-- la possible influència mútua, si bé donen preponderància a la influència occidental sobre l'oriental. Pel que fa a Ferrater encara, podem imaginar que la lectura de Cavafis, i l'amistat amb Carles Riba, devien fomentar-li la curiositat per la literatura bizantina.

      Suprimeix
  5. Gràcies Enric!

    Molt interessant. Ens has fet una mica més savis.

    Salutacions.

    ResponSuprimeix