Teofilacte Simocatta: Històries (I, 11)

Una condemna i execució per bruixeria

Atès que tothom sap que d'alguna manera qui escriu la història presenta els fets més importants, som-hi doncs, barrejarem situacions crítiques i accions glorioses.

Al principi de la primavera, al lloc que es coneix com Fòrum (un esplèndid indret de Constantinoble), uns greus incendis¹ van cremar les belleses de la ciutat sense que es pogués posar remei a la fúria devoradora del foc. Tanmateix els ciutadans aconseguiren debilitar una mica el foc, seguint-ne els rierols daurats i vencent-ne la ràbia gairebé del tot, car l'ímpetu del vent realment va ser tan important que quasi tota la ciutat es va omplir de fum.

Durant el mateix any, un tal Paulí, un comú ciutadà, home de notable cultura, es va descobrir que empenya la seva ànima cap l'abisme de la bruixeria; i el mètode d'acusació va ser propi de les històries de miracles. Ho explicaré ja que és realment sorprenent. El bruixot tenia una pàtera de plata, on recollia la sang en els seus rituals amb les forces del mal². Vengué doncs aquesta safata a uns mercaders que comerciaven plata. Els mercaders, un cop pagada la safata, se l'emportaren i l'exposaren davant de l'ingrés de la seva botiga, oferint-la a tothom que passava. El destí va voler que el bisbe d'Heraclea³ (aquella coneguda antigament com Perint) justament en aquell moment estigués a Bizanci i es fixés en la safata del bruixot, exposada per ser venuda. Tot content, comprà la peça i se n'anà de la ciutat tornant a la seva seu episcopal. Com que els líquids divins que rajaven del cos⁴ de la màrtir Gliceria eren recollits en una safata de bronze, el bisbe, considerant lleig aquell objecte de culte, reemplaçà un estri amb l'altre, retirant la safata de bronze i col·locant aquella de plata per acollir-hi els divins exsudats. Aleshores s'aturà el flux miraculós, la deu de la gràcia desaparegué. La màrtir deixà d'ensenyar els seus poders, deixà de gratificar, de donar i va decidir no destil·lar més els exsudats atès que hi havia impuritat. És veritat d'altra banda que allò pur no pot tocar allò impur, citant aquí, sense equivocar-me, fins i tot teories de filòsofs pagans. Aquest fenomen va durar doncs molts dies i quan la desgràcia va ser manifesta a la ciutadania, el bisbe va ser presa del desconfort. Llavors, vet-el lamentant els fets, plorant per la suspensió del miracle, invocant la gràcia, rebutjant el càstig, buscant els motius i no resignant-se a la vergonya. La vida ja no era tolerable per a ell, amb la seva diòcesi deixada sense el miracle. Vet allà els atacs dels dejuns i les oracions, la lluita de les llàgrimes, amb els gemecs com a aliats, les pregàries nocturnes armades de tot allò que pogués convertir l'enuig diví en misericòrdia. Quan Déu, evitat el sacrilegi, es compadí justament de l'equivocació, els horrors de la pàtera es revelaren al bisbe en un somni. Llavors retirà immediatament de l'església la pàtera que havia comprat i hi portà aquella de bronze, tot col·locant-la amb l'objecte de veneració, com una vella i honesta criada, tal qual una verge, no tacada pels abominis de la bruixeria. Tot d'una, reiniciaren els prodigis, exsudaren els líquids. Brollà la gràcia a borbollons, en rajà el do, caigueren les gotes, se n'anà el desconfort, s'esvaí la tristesa, l'horror quedava denunciat i la ciutat recuperava la seva bona reputació. Déu és propens a la compassió si el venerem amb devoció.

El bisbe tornà llavors a la ciutat imperial i, un cop va saber dels mercaders qui els havia venut la safata, es presentà al patriarca Joan explicant-li els fets. Aquell doncs, es posà com una fúria i, incapaç de suportar tot allò, sortí corrents cap al palau imperial per informar l'emperador dels fets que li havien explicat. Maurici en realitat veia amb reluctància la condemna a mort d'aquells desgraciats, ja que preferia guarir els pecadors amb el penediment que no pas amb el càstig. El patriarca en canvi era més dur, seguint estrictament la tradició de l'església, l'instà a lliurar els heretges al foc i, citant de memòria les paraules de Pau, les va repetir al peu de la lletra:

“És impossible que qui ha estat il·luminat una vegada per sempre i ha gustat el do celestial, després d'haver participat de l'Esperit Sant i d'haver gustat la Paraula de Déu que tot ho fa bé, així com els prodigis del Segle futur, si ha caigut en l'apostasia, és impossible que torni a renéixer per la conversió, crucificant per a si mateix el Fill de Déu i exposant-lo a la ignomínia. Efectivament, la terra que ha begut la pluja que a dolls davalla sovint damunt d'ella, si germina plantes útils a aquells per als quals ha estat conreada, té part en la benedicció de Déu; però si lleva espines i escardots, és reprovada i propera a la maledicció, i acabarà consumida pel foc.”⁵

L'opinió de l'emperador va quedar doncs en minoria i va prevaldre Joan amb les seves citacions. El dia després es reuní el tribunal i els qui practicaven la bruixeria van ser sotmesos a interrogatori i, gravats per una condemna inevitable, es lliuraren al càstig. Paulí l'empalaren a un tronc ben fort i ample amb la punta cap amunt⁶, un cop hi fou lligat per la gola, amb el coll serrat, s'anà asfixiant, i així arribà al final de la seva vida sacrílega, després d'assistir a la decapitació del seu fill que havia iniciat als trucs abominables i impius de la bruixeria.

1 Abril de 583, segons Teòfanes (252, 27).

2 Ἀποστατικαῖς. Literalment “rebels”. Amb aquest adjectiu a la literatura patrística es fa referència al àngels caiguts. Atesos els elements que feia sevir (la pàtera per recollir la sang dels animals sacrificats), es tracta segurament d'algun ritus propi de la religió tradicional, que Paulí havia de practicar per tradició familiar.

3 Marmara Ereğli és una ciutat de Turquia a la província de Tekirdağ capçalera del districte de Marmara Ereğli, a la regió de la Màrmara.

4 Μύρον. Literalment és el líquid (l'oli) de la màrtir Glicèria. Traduim a partir de Lampe s.v. A. 5, segons el qual μύρον és l'exsudat que es creia que desprenien les restes dels sants. Vd. també “Myrum apud Graecos, liquor e sanctorum cadaveribus manans”. Lexicon Ecclesiaticum Minus.

5 Hebreus 6, 4-8. Es citada literal només falta un γάρ al principi. Traducció segons Bíblia, 2213, Fundació Bíblica Catalana, 1968.

6 Molt poc clara la descripció de Teofilacte. Podria ser l'apotympanismos, una variant de la crucifixió. 

[Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 59-62]

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 10)

El casament de l'emperador Maurici

L'emperador va acollir el seu pare Pau a cort amb tots els honors, tot just en arribar a la ciutat de Constantí, i el va va dur en processó amb ell el dia després quan es casà. Precisament, havia convocat Joan, el guia de totes les diòcesis¹, al Palau, a la sala anomenada Augusteu que es troba davant de l'esplèndida residència imperial, i demanà l'aprovació de l'Omnipotent per intercessió del sacerdot davant Déu, per tal que la celebració del matrimoni tingués uns bons auspicis. El sacerdot secundà la voluntat de l'emperador amb una súplica a Déu i, agafades les mans de la parella imperial, les ajuntà, tot beneint les noces de l'emperador amb pregàries de bon auguri. És més, col·locà la corona al cap dels monarques i els va fer participar al ritus del déu home², tal com és costum entre els fidels d'aquesta santa i pura religió. Després, ingressaren a la cambra nupcial els caps cenyits d'algun títol i l'emperador s'atreví fins i tot a adreçar-s'hi amb el nom “pares”, més enllà de la seva genealogia, ja que d'alguna manera eren la base per a crear un clima d'enteniment. Allà, aquesta mateixa gent, és a dir el seguici de l'emperador, pregà el nuvi, el Cèsar, que es presentés a l'exèrcit assegut al tron i fes un regal de noces als súbdits. La cambra nupcial dels emperadors, dins del recinte dels edificis imperials més antics i més grans, era esplèndidament adornada, decorada amb or i pedres precioses; i no només, tot era de color carmesí, revestit d'una capa purpúria, impregnada d'elegant tintura Tíria. La filla de Tiberi, la jove núvia, es va avançar a l'emperador dirigint-se cap al tron nupcial, gairebé d'amagat com si no volgués que el seus súbdits la veiessin, mentre les fines les cortines s'obrien, totes alhora, com a una senyal. L'emperador es dirigí tot seguit cap a l'habitació nupcial acompanyat per un esplèndid i nombrós seguici d'homes vestits de blanc. Entrà doncs entre unes cortines ben altes per poder dur l'emperadriu davant els presents i fer-li una abraçada: l'acompanyava el paranimf. Era l'eunuc de l'emperador i es deia Margarites, una persona distingida de la família imperial. L'emperadriu s'aixecà llavors del tron nupcial en honor a l'emperador i el poble cantà amb entusiasme un himeneu. L'acompanyant dels nuvis els saludà efusivament aixecant una copa davant dels ulls de tothom. No era costum posar-los unes corones, ja que els nuvis no eren persones qualssevol i això ja ho tenien per al rang imperial³.

Això va ser el primer dia. La ciutat va estar de festa durant set dies, tota engalanada amb objectes de plata. Plats, paelles, calzes, gibrells, pàteres, cistelles: s'exposava la riquesa romana, l'ornament daurat de luxe, l'objecte sagrat de la casa, donant espectacle amb tot allò que podia omplir la vista. Les flautes, els bufacanyes i les cítares tocaven melodies delicades i captivadores. Estava tot ple d'il·lusionistes que de sol a sol entretenien els aficionats amb els seus trucs, mentre els actors còmics, rivalitzant entre si, representaven les seves sàtires, amb llibertat de criticar qualsevol, al voltant, per exemple, d'algun assumpte seriós. Es van fer curses de cavalls i l'emperador convidà a dinar els alts càrrecs de la casa imperial. I així terminà aquell famós casament.

1 Joan Nesteutes. Teofilacte no és mai precís en les definicions de la jerarquia eclesiàstica.

2 Es refereix a l'eucaristia. Però Teofilacte sempre esmenta els elements de la religió cristiana de manera genèrica, a la manera de Procopi de Cesarea, tot i ser cristià com ell.

3 La corona és tradicional en els ritus de casament bizantí, amb un origen antic en Grècia. Hi ha una aparent contradicció amb el que Teofilacte explica amunt: el bisbe li acabava de posar la corona. En aquest no ho sabem explicar, sinó induint que el gest del bisbe és senzillament de coronació de la parella imperial, com a emperadors, no com a nuvis. Però és una mera hipòtesi.

[Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 57-59]

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 9)

El front persa

En tot cas, he terminat el preludi de la història dels huns que viuen al llarg del Danubi. Som-hi ara, fem ressonar també els fets de Pèrsia amb la cítara de la narració. Tornaré doncs a la investidura de Maurici emperador, tot narrant aquí la guerra meda. I ningú es molesti, si més no amb mi, perquè me'n vaig de nou a fets anteriors. No seran els mateixos, tot i que ens dedicarem si fa no fa al mateix període. La narració de les coses suara narrades en un sol bloc ha avançat a regna solta¹, per tal de no generar confusió inserint a la vegada exposicions de fets que no tenien res a veure amb els que s'estaven presentant.

Encara era el primer any del regnat de l'emperador Maurici després d'aquella celebrada campanya amb Pèrsia, quan precisament Tamchosro era el comandant de l'exèrcit meda, i l'emperador havia transferit Joan – conegut també com El Bigotut entre els romans pel seu bigoti tan llarg – de l'exèrcit acampat a Armènia al dels territoris orientals. Tan bon punt doncs el general tingué la comandament del front oriental, prengué posició allà on el riu Nimfios² barreja les seves aigües amb el Tigris. El xoc es preparava doncs en aquest indret, amb Joan comandant les forces romanes, i Cardarigan³ les perses. Aquest nom és un títol propi del poble part: als perses, els agrada que els diguin pel títol, com si desdenyessin els noms que duen de naixement. Per a definir el seu nom, respecten les contribucions del destí més que no pas l'obligació envers el pare, que es genera en el moment mateix de néixer dels lloms materns.

Joan dividí el conjunt de les seves forces en tres sectors: ell mateix s'encarregà del sector central de l'exèrcit, Curs, el subcomandant, del sector dret, i Ariulf, de l'esquerre. Així es disposaren les tres esquadres i igualment es desplegaren els perses. Quan les trompetes elevaren l'enyàlion⁴, la terra de ningú es va encongir i la guerra va fer el seu ingrés.

Ataquen llavors els romans amb dues columnes: Joan amb la del mig, Ariulf amb l'esquerra, i vencen les forces desplegades davant seu, però Curs no entra en acció. Desconfiava d'allò més de Joan pels seus èxits, perquè competiria amb ell pels esglaons més alts de la fama. Els perses doncs tornaren enrere, ja que temien que els adversaris els ataquessin amb més impuls. Els romans van mirar cap a Curs – absent de la lluita – i als seus homes, i giraren cua, tot pujant per una zona escarpada. Els perses, un cop van deduir – de la cursa impetuosa i de la duresa del terreny de retirada, unes fortificacions entre barrancs – que la cavalleria romana estava esgotada, anaren al contraatac, amb unes escomeses furioses, fent una carnisseria i amb prou feines deixaren arribar els romans al campament. La guerra havia anat avançant amb aquestes operacions i ja entrava la tardor.

1 Literal: “no ha obeït al fre”, una metàfora “hípica”.

2 Νύμφιος. El modern riu Batman que passa per l'hodierna ciutat de Batman a la Turquia armènia.

3 Καρδαριγάν. Semblaria significar Falcó Negre (W. & W. 32).

4 El crit de guerra.

[Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 55-57]

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 8)

Una nova ofensiva dels àvars

A l'inici de la tardor, els bàrbars trencaren els pactes un cop més, violant la pau de manera flagrant i no em em puc eximir d'explicar-ne les causes. Un escita¹ amb el sobrenom de Bookolabra (si voleu conèixer allò del sobrenom més clarament, el traduiré a l'idioma grec. Descobrirem, traslladant l'escita a la llengua noble, que la traducció és “mag” o, el que és el mateix, “sacerdot”). Aquest senyor doncs va cometre una gran imprudència: anar-s'en al llit amb una de les dones del Khagan; atret per l'esquer d'un petit plaer, va caure en la gran xarxa de la mort. Intuí que el delicte d'alguna manera seria descobert i que patiria els dolors de la ben coneguda prova². Subornà llavors set súbdits gèpids i intentà trobar refugi al poble dels orígens, els huns, que vivien a est i ocupaven els territoris a la frontera amb Pèrsia i que, com és notori, molta gent anomena turcs. Mentre travessava el Danubi dirigint-se cap a la ciutat de Libidina, va ser descobert per un oficial de l'exèrcit romà, de guàrdia a la vora del riu. Explicà doncs a quin poble pertanya, quina era la seva ocupació anterior i la passió que l'havia empès fins allà. Atès que semblava creïble en la narració de les seves desventures, l'oficial l'envià davant l'emperador. Així que, els àvars consideraren trencats els acords amb els romans. La guerra recomençava, quan Targici encara era a la ciutadella imperial, en qualitat d'ambaixador, per cobrar el tribut anual als romans que el tractat determinava per al Khagan. Això provocà el lògic enuig de l'emperador perquè entenia que els àvars li havien fet beure aigua a galets: un exigia de cobrar un tribut anual i de gaudir dels beneficis del tractat, i l'altre continuava fent, tot saquejant el continent i aterrant ciutats. Llavors va fer deportar Targici a Calquitis³, on el tractaren amb duresa durant sis mesos: com que, fins a aleshores a l'emperador no li canvià humor, l'ambaixador va estar constantment sota l'amenaça de la condemna a mort.

Els soldats del Khagan s'acarnissaren amb els camperols d'Escítia i Mèsia, sense fer excepcions, i conqueriren moltes ciutats: Rateria, Bononia, Aquis, Dorostolon, Zaldapa, Pannasà, Marcianòpoli i Tropaion. Les operacions li presentaren no poques dificultats, atès que no va sotmetre aquests poblats sense suar, com si res, malgrat la seva gran idea de fer un atac d'improvís, sent frenat per un mal que no té rivals: la indolència. L'emperador mentrestant anomenà Comentiol comandant, amb poder militar absolut.

1 Nom genèric que pot significar vàries coses.

2 No està gens clar què és. Jo crec que es tracta d'una ordalia.

3 Χαλκῖτις en el text. Gr. modern: Χάλκη (Halki). El nom en turc és Heybeliada. És una de les nous Illes del Príncep, Πριγκηπονήσια (Gr. modern), Πριγκήπων νήσοι (Gr. antic). Les més importants són Πρώτη, Αντιγόνη, Χάλκη, Πρίγκηπος. Situades davant la costa asiàtica de Constaninoble. En època bizantina eren seus de monestirs i llocs de deportació.

[Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 53-55]

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 7)

Els eslaus col·laboren amb els àvars

És a dir, [els àvars] van empènyer els eslaus a l'atac, que arrasaren grans extensions del territori romà i quan s'afuaren contra l'anomenada Gran Muralla¹, apareixent tots alhora de manera sobtada, van provocar una carnisseria. Tot preocupat per això, l'emperador va reforçar la guàrdia a la Gran Muralla, fent sortir de la ciutat la seva guàrdia personal, amb el propòsit d'improvisar una mena barrera d'allò més “notable”². Justament aleshores Comentiol va rebre l'important grau de taxiarca³, llavors atacà per Tràcia i en va foragitar el gros dels eslaus. Arribà fins i tot a l'anomenat riu Ergínia, plantant-se d'improvís davant dels eslaus, i els va envestir amb energia provocant-los baixes a dojo. Desprès que, arran d'aquesta acció, va ser nomenat de nou general per l'emperador, el van fer tornar, carregat de condecoracions romanes i duent el grau militar conegut pels romans amb el nom de comandant del praisenton⁴.

Passat un temps, amb el retorn de la primavera va reunir les forces romanes i, tot dirigint-se cap a Adrianòpoli, es va trobar pel camí Ardagast amb un gran exèrcit eslau. Duia molts presoners, com a presa de guerra, i un ric botí. Després de passar la nit despert arribà de bon matí a prop del castell d'Ansinos on afrontà els bàrbars, amb valentia. L'enemic, obligat a retirar-se, girà cua, sent empès fins i tot fora de l'Àstica; i un dia radiant brillà per als presoners gràcies al coratge romà. El general entonà llavors un himne de victòria i va fer erigir un monument al triomf.

 

1 La Muralla d'Anastasi o Grans Muralles és una fortificació situada a 64 km a l'oest de Constantinoble, construïda pels Bizantins durant finals del 5è segle. Originalment uns 56 km, s'estén de Skelesi Evcik a la costa de Mar Negra a través de la península de Tràcia fins a la costa del Mar de Marmara a 6 km a l'oest de Silivri (antic Selymbria)..

2 La guàrdia personal de l'emperador era formada per gent de la classe propera al poder.

3 És un càrrec creat per Maurici mateix. Segons l'Strategikon, el taxiarca mana els Optimatoi, un cos cavalleria d'elit format per efectius estrangers (Kazhdan ODB, s.v.).

4 Magister militum praesentalis. El comandant de les tropes estacionades a prop de la capital (W. & W. 29).

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 52-53)

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 6)

L'ira del Khagan

Quan aquest gran home terminà els seus retrets carregats d'arguments, la sang en ebullició va remoure la fúria del Khagan, se li va enrogí tota la cara, dels seus ulls, asafranats per la flama de la indignació, i de tot el seu posat es desprenia que no tindria pietat dels ambaixadors. Jutjant per aquelles celles, tan aixecades que gairebé passaven el front, un perill enorme amenaçava Comentiol a causa de les seves paraules. I efectivament, aquell home, sense tenir respecte pels ambaixadors, exposà Comentiol a la infàmia de les cadenes, li tancà els peus en la presa d'uns grillons de fusta, esquinçà la tenda de l'ambaixador i llavors l'amenaçà de condemnar-lo a mort, emparant-se en una llei local. El dia després estava de millor humor i els nobles àvars li donaren consells i, amb paraules persuasives, el van convèncer, sense que ell se n'adonés, a no condemnar a mort Comentiol, i que n'hi hauria prou amb humiliar els ambaixadors, només amb les cadenes. El Khagan doncs s'hi va avenir i els envià a l'emperador amb infàmia, concedint-los inesperadament la llibertat.

L'any següent Elpidi, elegit i enviat un altre cop com a delegat, quan va ser a la seva presència, digué al Khagan que era necessària la participació d'un delegat que l'acompanyés davant l'emperador, per tal de renovar el tractat de pau i augmentar l'import acordat amb vint mil sòlids¹ addicionals. El Khagan, acceptà la proposta i envià Targici, persona molt ben considerada entre el poble àvar, amb Elpidi, a la presència del Cèsar. Es presentaren tots dos davant l'emperador i va haver-hi acord: es va convenir que els romans havien d'afegir vint mil sòlids més als vuitanta mil i, en el cas de desdir-se'n, en rebrien guerra a canvi. Així l'acord semblava d'alguna manera trobar terreny favorable i s'iniciava una treva en el conflicte.

Tanmateix, al cap de poc temps, el bon estat de la pau precipita i els àvars tornen a atacar els romans, però no obertament, sinó més aviat de manera deshonesta, amb l'engany. 

1 Χρυσοῦς (adj.): lit.: peça o moneda d'or. Des del regnat de Constantí la moneda d'or oficial és el sòlid.

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 50-52)

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 5)

El discurs de Comentiol

“Khagan, els romans creien que vos teníeu temor dels déus i respectàveu la sal dels juraments, que mai us desdèieu de compromisos i acords, ni cap camí de pau es perdia per culpa vostra; i no només això, sinó també que teníeu presents les nombroses donacions fetes per l'emperador i l'amabilitat romana, i que no us oblidàveu de la seva generositat o, més ben dit, l'hospitalitat envers els vostres avantpassats, ni tampoc toleràveu que cap poble subaltern vostre faltés al respecte dels romans.

És certament convenient que qui mana sigui, de fama i de fet, més savi que els seus súbdits, és a dir que com més poder tingui més ha de destacar per les seves virtuts. Doncs bé, els romans, amb la bona voluntat que deriva d'un acord de pau, han oblidat els horrors i tots els abusos patits per culpa vostra i, demostrant una generositat molt superior a la de qualsevol altre poble, no han emprès cap acció de represàlia. Havien valorat molt millor per al futur la no intervenció, després de totes aquelles violències comeses i van declarar que s'abstindrien de revenges.

Però, atès que menysteniu la lleialtat, l'ull de la justícia és cec, els peus de la providència coixegen i no són capaços de donar una justa compensació a qui és víctima i, és més, Déu és per a vós voluntat sense solta ni volta, els romans no s'oblidaran dels mèrits propis: duran de veritat la guerra a tots els fronts i us provocaran innombrables baixes. Per a ells és en realitat més desitjable la guerra que la pau, excepte quan és l'enemic que vol una treva. D'altra banda, quin poble sobre la terra s'ha cobert més de glòria lluitant en pro de la llibertat, de l'honor, de la pàtria i dels fills? Si fins entre els més humils dels ocells, hi ha guerra sense treva i lluita furibunda, per a no sucumbir un o l'altre, per no cedir un a l'altre, què creieu doncs que sigui per als romans, el poble més guerrer de tots, l'imperi més notable? No és fàcil d'infravalorar, llevat potser al principi. No presumiu d'èxits aconseguits avui en dia amb trampes i mala fe, ja que potser el que s'ha d'aplaudir en els èxits és la grandesa d'ànim. Ser arrogants per coses mal fetes ha de considerar-se un pecat, no pas un honor.

Molt grans són les demostracions d'insensibilitat que acabeu de donar, però enorme és també la força dels romans, la cura que hi posa l'emperador, el suport dels pobles aliats, el pes dels recursos i, quant a la fe, és la més pietosa entre les de tots els pobles de la terra i doncs la més poderosa. Preteneu afrontar aquest poble, sense més ni més, i no us preocupa què en podria derivar. Quina mena de reputació podreu aportar fins i tot als vostres veïns, després de faltar-li al respecte als romans? Quins avals us resten per oferir? Maltracteu els vostres déus: infringiu els acords, impugneu els tractats, els justos pateixen de tot per culpa vostra i tampoc canvieu d'actitud davant uns dons de tot respecte. Deixeu-nos en pau! No convertiu aquest moment positiu en buida xerrameca per la vostra actitud ofensiva amb qui, sense haver fet res de dolent, només té la culpa de ser veí vostre.

Heu de tenir respecte per aquest nostre sòl romà, més que per la vostra alta dignitat: va ser la vostra salvació, us va obrir els braços quan éreu un apàtrida, us va acollir, a vós, un estrany, un foraster, quan la vostra fracció, després de rebel·lar-se, se separà de la tribu oriental originària. No trenqueu el bonic vincle d'hospitalitat, no reneguin els homes de la solidaritat, ni tampoc expliqueu a qui us escolta que us fa fàstic el respecte als déus, causa, segons vós, de tots els mals.

I si us agraden els diners, els romans ja han complert en aquest sentit: aquesta és gent noble, considera una riquesa la generositat i la munificència. Teniu a disposició una terra vasta que pot créixer molt més encara, tant que no anirà estreta als seus habitants ni als nouvinguts. Torneu doncs al vostre territori que us ha estat donat pels romans i no desvieu l'exèrcit més enllà dels confins.

És a dir, el vent, per impetuós que bufi, no pot fer res amb un arbre fort i alt, de capçada gran i tronc ferm, amb arrels plenes de vitalitat i d'ombra densa, que les estacions i l'aigua fan créixer, ja sigui regant-lo a través de canals, o bé mullant-lo i abonant-lo amb els xàfecs del cel. Qui vulgui posar el peu imprudentment més enllà de la seva terra, recuperarà tard la saviesa, juntament amb el càstig escaient, perquè no podrà suportar la deshonra, més penosa que la seva desgràcia.”

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 48-50)

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 4)

Llavors, quan l'emperador s'hi negà iradament, [El Khagan] trencà els acords i va fer volar pels aires els tractats: de sobte, agafa la trompeta preada per la guerra i crida el seu exèrcit. Es llançà doncs sobre Singuedó¹ que tot d'una havia quedat sense defensa i sense enginys de guerra, per la relaxació difosa d'ençà que Tràcia estava en pau: la pau no vigila i no suporta fer previsions. Es trobà molta gent de la ciutat acampant a les vinyes, on l'empenya la collita: era estiu i es buscava allò necessari per viure.

Aquell bàrbar, en tot cas, no conquerí tan fàcilment la ciutat; la pugna a les seves portes va ser dura, amb molts àvars morts, i ell n'obtingué, com en diu la dita, una victòria Cadmea². Saquejà moltes més ciutats, fàcilment i sense patir: la crueltat, per cert, era increïble i del tot inesperada. Després de conquerir Augusta³ i Viminacium⁴ (unes boniques ciutats tributàries de la Prefectura de l'Il·líric), es desplaçà immediatament i assetjà Anquíalos⁵, tot devastant-ne les viles dels voltants. Expliquen tanmateix que salvà les termes. Si més no ens ha arribat la història que les dones del Khagan s'hi banyaven i, per recompensar el profit que n'havien tret li demanaren de no destruir el balneari. S'explica que aquestes termes fan bé a qui s'hi banya, i ajuden a millorar la salut.

Al cap de tres mesos, els romans enviaren al Khagan una delegació per per negociar una treva. Hi van enviar Elpidi, un home qua havia ascendit a l'honor de senador, després de ser governador de Sicília amb el càrrec de praetor: un poder que no era poca cosa entre els romans. El van fer acompanyar per Comentiol, un oficial de la guàrdia imperial, que els romans en llatí anomenen scribo. Ambdós anaren a reunir-se amb el Khagan a Anquíalos i, segons les instruccions rebudes, intentaren trobar un acord. Però aquell era incapaç d'admetre les violacions de les regles que havia comès i fins i tot amenaçava, amb força arrogància, d'abatre les anomenades Grans Muralles. I mentre que Elpidi baixava el to de les seves paraules per no donar més força a la prepotència creixent, Comentiol va donar un assaig de la seva noble elocució i, tot esposant la dignitat romana, pura com una esposa casta, i sense deixar-se desviar per llagoteries adúlteres, pronuncià, a la presència dels nobles àvars i del Khagan, el discurs que segueix.

[CONTINUARÀ] 

1 Σιγγήδων: Singidunum, l'hodierna Belgrad. W. & W. Consideren no real l'asserció de Teofilacte sobre la indefensió de la ciutat.

2 És una expressió d'origen herodotea (I, 166) per definir una victòria amb enormes pèrdues.

3 Αὐγοῦσται: No identificada.

4 Βιμινάκιον: L'hodierna Kostolac, a 70 km de Belgrad, a la ribera dreta del Danubi.

5 Podria ser l'actual Bursa, a la costa del Mar Negre.

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 46-48)

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 3)

Els àvars

Posaré finalment el fil a l'agulla, teixint la tela de la història i, repassant les guerres amb els bàrbars, començaré primer narrant les operacions militars contra els àvars, per proximitat dels fets i pertinència en l'economia del relat¹.

Aquests en més d'una ocasió havien intentat cops de mà de gran violència. Són un poble hun² que viu a la vora del Danubi, la més deslleial i cobdiciosa de les ètnies nòmades. Enviaren una delegació a l'emperador Maurici, només perquè s'havien quedat amb la ciutat més gran que es deia Sirmium i era molt coneguda: els romans d'Europa se'n omplien la boca i la celebraven. Havia caigut poc temps abans que l'emperador Maurici pugés al tro dels Cèsars, revestint-se de la púrpura i de les responsabilitats pròpies de l'imperi romà. L'il·lustre Menandre n'explica el com amb eficàcia i jo no tinc el temps d'analitzar en detall aquells grans llibres i, “quan és ben clara una història, contar-la una altra vegada”³ o perdre el temps embrutant-ne el resultat literari.

Quan ja la ciutat estava en les mans dels huns, es va concloure un acord pel qual els enemics acceptaven parar les operacions militars i procurar iniciar una treva. El tractat era tanmateix molt humiliant per als romans; en efecte, després d'un colofó tan roí, es van establir com uns àrbitres i, com a demostració d'estima pel huns, els lliuraren magnífiques donacions i acceptaren pagar vuitanta mil monedes d'or anuals en argent i vestits.

El tractat no va anar més enllà dels dos anys per l'arrogància del Khagan⁴ -així l'anomenen els Huns- amb els romans. Hi ha una història sobre ell que va circular abans que trenqués la treva: els romans criaven animals de grans dimension; així, ell havia demanat a l'emperador que en fes venir algun exemplar perquè el pogués observar. L'emperador, més aviat amb la intenció de fomentar-ne l'amor pel coneixement, li ho concedí perquè pogués estudiar els elefants i li envià l'exemplar més notable entre tots els que estava criant. Però en veure l'elefant, un exemplar de l'Índia, el Khagan va interrompre la demostració i ordenà que el tornessin al Cèsar, per l'espant o el menyspreu, no ho sé pas dir, i no ho podria dissimular. A més a més insistia fins a l'avorriment que el Cèsar encarregués uns artesans de fer-li un llit daurat i que li enviés: tan amunt l'havia col·locat la gran sort del moment. L'emperador va fer fabricar el regal i l'envià amb gran pompa. Aquell, desafiant com ningú i fanfarronejant, com ofès pel poc valor del regal, el restituí a l'emperador com si aquell llit d'or, absolutament ostentós, fos una cosa barata i ordinària. Però sobretot exigí dels romans que li aportessin vint mil monedes d'or cada any, ultra les vuitanta mil que ja li donaven.

1 No s'acaba d'entendre. Per cronologia, tocaria a les guerres perses, però Teofilacte deu estar pensant a un altre ordre.

2 Segons Whitbiy i Whitby, en realitat els Àvars no eren huns.

3 És el 457 de l'Odissea 12. Traducció de C. Riba (ed. 1948).

4 És el nom que utilitzen el Àvars, Khagan, gran khan o khan dels khans, propi de la llengua mongola i turca. És un equivalent de l'emperador.

 (Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 44-46)

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 2)

Mort de Tiberi

Corre la història que Tiberi havia sentit el ressò d'una veu divina algun temps abans de la malaltia. En somni li havia aparegut un home molt bonic, amb un aspecte de bellesa sobrenatural, allò indescriptible amb la paraula i inimitable amb la pintura. El jove duia una túnica blanca, que il·luminava l'entorn i qui el mirava, amb esclats rutilants. Digué al Cèsar¹, acompanyant les paraules amb gestos de la mà: “Tiberi, la Santa Trinitat et diu: Durant el teu imperi no vindran temps de tirania blasfema”. L'emperador, un cop despert, estava amoïnat per aquella visió i al matí quan s'aixecà explicà als seus col·laboradors allò que l'havia colpit del somni.

Continuant la narració, el dia després Tiberi, tot i ser emperador, obeint al poder de les lleis universals de la natura, deixà aquest món: es va desfer de la tenda² de l'ànima, aquesta pesarosa tuniqueta terrenal. Una onada de plors envestí la ciutat, una riuada baixà de tots els ulls, una sagnia de llàgrimes i un profund dol posseí els sentiments de molta gent. S'arrancà la gaubança del vestit i l'aflicció en prengué el lloc. La notícia convocà tothom a aquell l'odiós espectacle. La gent s'acostà a la cort imperial. El vestíbul no tenia guàrdies per les nombroses portes d'ingrés, gairebé insuficients per a tots els alts dignitaris que desitjaven entrar. Es va sentir durant tota la nit un cant fúnebre que donava una melangiosa fastuositat³ als llums encesos. El matí, quan el sol travessà el nostre hemisferi llançant els seus raigs més enllà de l'horitzó, tothom estava anunciant la mort de l'emperador entre lloances i pluges de llàgrimes. Gran va ser el plany fúnebre, un de sol que brollà d'una infinitat de boques, com un riu que es parteix en molts ramals o un arbre alt i de copa bonica que es divideix en nombroses branques imponents. En efecte els súbdits solen donar-se mal cor per una mort prematura d'algú en el poder, sempre que hagi governat fent servir carisma i sensibilitat envers el poble. Tot i així, quan Tiberi va ser acollit pel mausoleu dels emperadors, tothom va dirigir l'atenció als cerimonials⁴ de l'emperador Maurici: el dol va ser doncs només per aquell dia. El fet és que per als homes el record del passat no és comparable amb la intensa dedicació que tenen per al present.

1 Tiberi, que era August. Cèsar seria Maurici, tal com s'hi ha referit en el capítol anterior. Aquestes imprecisions semblen ser bastant usuals en Teofilacte (veure The Histories trad. M.Whitby i M. Whitby)

2 El cos, tenda de l'ànima, és un motiu recurrent en filòsofs clàssics i en el Nou Testament.

3 σκυθρωπόν ὄψιν. Amb aquest significat (ὄψις), no hi és en el LSJ, sinó Lampe s.v., l'autor de referència (Marcus Diaconus) és del IV sec.

4 δορυφορία. Segons Lampe s.v. 4 i 5 i Montanari s.v. No hi és en LSJ.

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 43-44)

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 1)

El testament de Tiberi

Quan l'adéu a aquest món de l'emperador Tiberi era ja inevitable, obeint a les lleis universals de la natura, car a la malaltia s'hi havia afegit la bilis negra¹, com solen definir-la els metges², Maurici va rebre la proclamació, sent elevat a la dignitat imperial, i malgrat ser molt jove per vestir-se amb la púrpura, assumí l'enorme poder dels emperadors.

Tiberi es va fer portar de pressa al pati imperial a l'aire lliure -unit a la sala de molts sofàs del palau per un vestíbul i un atri molt coneguts-, convocà el qui ocupava el tron episcopal (Joan³ era en aquell moment el timoner de l'església) i reuní l'assemblea de les autoritats religioses, els llancers, la guàrdia del cos, tots els funcionaris de les oficines imperials i, com no, els notables del país.

És cert que ell no parlà amb els presents, però nomenà Joan com a portaveu de l'emperador, un orador hàbil, expert en dret romà que, amb eloqüència esmolada, elevava els decrets imperials a l'alçada del pensament de l'emperador. Era allò que els romans, en el seu idioma, anomenen quaestor⁴. Estava doncs present l'emperador a l'elecció del successor, acompanyat per Constantina, la seva filla, que havia unit al destí i a la vida de Maurici, i abans de la votació confià a l'assemblea aquestes reflexions:

“Romans - paraula plena de fama i d'honor escampada entre els pobles, pel seu renom a la boca de tothom, com a elogi-, ens amenacen avui els turments mortals de les preocupacions: n'hi ha unes que m'empenyen a tractar de la millor manera les qüestions del moment, d'altres m'angoixen amb la separació que representa mort, i m'animen a encomanar al Creador la valoració dels fets de la meva vida.”

“La llibertat confiada de fa uns anys és tímida avui, perquè, òbviament, els daltabaixos empaiten més qui deté els màxims càrrecs. En tot cas, les penes més grans i agudes tenen que veure amb el govern, és a dir, no tant sobre com deixar-lo així, de prompte, sinó com llegar-lo amb èxit, car no em fou concedit perquè jo pogués gaudir d'una alta posició o satisfer les meves necessitats materials.”

“Sento la pressió de la natura i del destí. El govern, les filles i l'esposa alhora tenen unes exigències. El primer cerca un líder competent, ella un cuidador atent i honrat de la seva vellesa, i elles qui les guiï per la seva edat encara immadura i la fragilitat natural de les dones. Per efecte de la malaltia, m'estic allunyant sovint de la natura, eludint-ne els lligams, oblidant-me de les filles i de l'esposa, convençut com estic d'estar a punt de morir i de ser alliberat d'aquesta responsabilitat. Però de seguida soc presa de la preocupació inexorable pel govern: la lluita no és només per mantenir el poder un cop que en som investits, sinó també per traspassar-lo amb èxit en herència a algú altre. Els successors han de ser millors que els governants anteriors, aportant les seves pròpies rectificacions als actes de qui es va equivocar, si no, vull dir, es perd autoritat, per culpa d'uns fonaments més febles que suporten el govern.”

“Tot i que questes consideracions ens esgoten la ment, la Providència, artesana experta, ens ajuda en les dificultats, oferint, ella i nosaltres, una sola solució, i ens mostra qui regnarà, pujant al vaixell del poder: Maurici, aquí al meu costat, persona de grans mèrits, que ha fet seus tots els importants reptes de l'imperi romà, tot una garantia de sentit comú en el maneig del poder. Avui el veureu investit emperador i estic tant convençut d'aquesta decisió cabdal (i no he perdut l'enteniment) que, a més a més de l'imperi, li confio la meva filla. Deixant-vos la confiança que ve d'una tan gran assegurança natural, m'emporto com a viàtic aquesta satisfacció per al llarg viatge que sabeu.”

“Vosaltres sou els meus testimonis fidedignes d'aquest acord únic, des de la vostra experiència de quan hem portat les regnes de l'imperi i ell ha cavalcat al costat nostre amb molt criteri.”

“I vós, Maurici, feu del vostre regnat l'epitafi més bonic en meu honor. Decoreu el meu mausoleu amb la vostra excel·lència i no traïu les expectatives de qui va creure en vós, sense desconsiderar les vostres capacitats ni oblidar la vostra noblesa d'ànim. Agarreu amb intel·ligència la brida de l'imperi i aguanteu amb saviesa el timó del poder. El poder de l'emperador és un bé sublim i insegur: pot aixecar el genet i en la seva lògica pujar-lo al cel d'una bufada. Teniu en compte que no sou el més savi, per bé el destí us ha reservat el màxim, per sobre de qualsevol altre. Perseguiu l'aprovació dels súbdits, no pas la por i, en comptes de l'adulació, respecteu-ne la desaprovació, com a mestra incomparable: el poder sense crítica tampoc no aprèn. La justícia us sigui consellera abans que els vostres ulls i governi les activitats diàries. Com que sou savi, per vos ha de ser igual vestir-vos de púrpura que fer-ho amb una tela barata, i heu de pensar que la corona no tindrà més valor que uns pedrolins de la platja. Odiós és l'esplendor de la púrpura i és bo recomanar a qui governa, de moderar-se en l'èxit i no exaltar-se ni tornar-se arrogant en la trist indumentària de l'emperador. El ceptre de l'imperi no exigeix exercir el poder entre els plaers, sinó ser servidor entre els honors.”

“La sensibilitat ha de moderar l'ira, i la por, la prudència. La naturalesa ha donat uns cabdills fins a les abelles i reforça l'abella reina amb un fibló i, amb això, d'alguna manera en referma el domini instintiu, per poder picar qui no estigui executant les ordres correctament. Però el seu no és un fibló “de tirà”, més aviat és d'utilitat pública, equitatiu. Imitem doncs la naturalesa, si més no, fins que la lògica no ens pugui aportar quelcom encara millor. Jo proposo això. Vós, tindreu l'autoritat imparcial en la vostra opinió, com un jutge, que ha de reconèixer els mèrits i menysprear la maldat.”

Quan l'emperador acabà el discurs, els presents estaven plorant a llàgrima viva, uns s'afligien per la pena, per tenir-hi un lligam afectiu evident; altres, es planyien per compassió: l'adversitat ama fer els espectadors partícips del dolor.

L'emperador aixecà llavors la corona i la capa doble de púrpura i en vestí el Cèsar⁵. Va córrer un fort brogit d'aprovació entre el poble: hi havia qui estava entusiasmat amb l'elecció feta per l'emperador i colpit pel seu sentit comú; algú altre admirava l'elegit per postular-se per a tan alta responsabilitat; però tothom estava extasiat amb Déu, impulsor d'aquells fets, i inspirador de les decisions de tots dos. Quan ja s'havia complert el gran i extrem objectiu de l'emperador i s'havien celebrat els ritus de proclamació segons les consuetuds imperials, Tiberi se'n tornà a ajeure's.

1 μελαίνη χολή. Segons Teòfanes (256, 11-13), la malaltia de Tiberi va ser provocada per menjar un plat de mores.

2 παισὶν ἰατρῶν.

3 Joan IV Nesteutes (582-594).

4 Κυαίστωρ: Quaestor Sacri Palatii: cap del consistori imperial i ministre de justícia.

5 El Cèsar és en època tardoimperial i bizantina el designat a la successió.

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 39-43)

Teofilacte Simocatta: Històries (Pròleg 13-16)

Però és la història universal de la humanitat que s'hauria de considerar com a mestra, ja que explica quines decisions s'han de prendre i què s'ha de ignorar, si no convé. Gràcies a la història es pot veure que els generals són molt millor preparats: ella sap ordenar les forces i com enganyar l'enemic amb una emboscada. Torna els homes més previsors, amb les desgràcies alienes i els corregeix servint-se d'altres que van fracassar; a més a més els demostra que són més feliços si actuen bé, fent créixer l'excel·lència fins a grans nivells amb pocs mitjans. És guia i suport¹ per al vell, i mestre excel·lent i savi per al jove, amb l'experiència que aporta, posant, d'alguna manera, les canes a la joventut i anticipant-li els ensenyaments de la vida que venen poc a poc.

Jo també m'hi dedicaré, si bé la tasca supera les meves possibilitats, per la pobresa de l'elocució, la feblesa dels conceptes, la mediocritat de l'estil, i la barroeria de l'estructura temàtica. I si algú en el tractat hi trobés quelcom d'agradable, que l'imputi a l'atzar, i no pas a la meva art.

FI DEL PRÒLEG

1 βακτηρία: bastó, vara.

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 36-38)

Teofilacte Simocatta: Històries (Pròleg 1-12)

L’home s'ha de¹ distingir per les seves virtuts naturals, però també pels seus èxits, perquè compta amb la raó, bé diví i admirable, gràcies al qual ha aprés a témer i adorar Déu, hi ha sabut veure, com en un mirall, la seva pròpia naturalesa i ha conegut el criteri amb què ha estat modelat. Doncs bé, per efecte de la raó, els homes també es concentren sobre ells mateixos i, des d’una perspectiva superior, calen² a la ment mateixa les idees religioses respecte a la seva pròpia creació i les desenvolupen. La raó aporta molts bens als homes i és la millor companya de viatge de la naturalesa. A les coses que aquella deixa inacabades, la raó els dóna perfecció al màxim nivell: unes les decora per a la vista, altres les adoba per al paladar, algunes les endureix o les estova al tacte, a d'altres li dóna música per a l’oïda, per fascinar l’ànima amb l’encant de les ressonàncies i obligar-la a escoltar. I no és potser també coneixedora de les arts, quan amb la llana confecciona una túnica ben teixida? I amb la fusta fabrica arades per al camperol, rems per al navegant, peltes i escuts perses per als soldats, que els protegeixen dels perills?

Com a cosa més important de totes, va establir el coneixement ampli, propi de la història, com a espècia que dóna sabor a la informació que es rep i com a escola de l’ànima. De fet, per a les ànimes inquietes no hi ha res més atractiu que la història, i per provar-ho n’hi ha prou amb un passatge de l'obra d’Homer. El fill de Laertes, tan bon punt va ser llançat a la riba pel vaivé de les ones del mar era acollit a la cort del rei Alcinoo. Odisseu va ser tractat amb gran amabilitat: nu i esgotat pel naufragi com estava, el vestiren amb la millor túnica i li va ser concedit l'honor de compartir taula amb el rei. Bé, aquell estranger disposà de la llibertat de paraula i de l'oportunitat de narrar històries i la narració agradà tant als Feacis que deixaren estar la beguda: aquell banquet els semblava més aviat un teatre; pararen l'oïda, embadalits mirant aquell home, i no es cansaren per la llarga durada de la història. Amb tot, les mirades eren melancòliques durant la major part de la narració, amb l'audiència atrapada³ pel sentiment d'aquelles enormes peripècies; les oïdes eren quelcom de voraç i insaciable, escoltant un extraordinari relat.

Per això no és estrany doncs que els poetes hagin estat els primers a fer-se una gran reputació per l'erudició. Perquè atrapaven les ànimes dels homes, deleroses d'aprendre, sempre plenes d'amor per al coneixement i assedegades d'històries insòlites; per elles fabricaven uns mites, afegien la paraula a la imatge, maquillaven l'engany amb el ritme, i amb uns versos com brodats i plens d'encant, adornaven la trampa. La seva seducció era tan fort, que se'ls considerava uns teòlegs, i que els déus estaven a prop seu, i a través seu il·luminaven els homes sobre les seves essències, tant si vivien en la bona o en la mala sort.

1 Seguim en aquest cas la lectio de Bekker (1834): Δεῖ en comptes de Ἔδει de De Boor.

2 εἰσκυκλέω: “Wheel in” (LSJ s.v.), hi ha l’idea de quelcom que es fa entrar per dalt, com el “deus ex machina” del teatre, amb unes politges.

3 Lit. “inundada, omplerta”.

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 36-38)

Teofilacte Simocatta: Històries (Diàleg entre Filosofia i Història)

Filosofia: “Filla, què és això? Vinga, dóna'm la resposta a aquesta pregunta, estic desitjant saber-ho, amb la claredat que, com resseguint un fil, s'endinsa en un laberint que no és de faula. M'és difícil l'accés i dura l'entrada pels propileus de l'especulació teòrica.”

Història: “Filosofia, reina del totes les ciències, si et convé aprendre de mi i que jo t'ho ensenyi, contestaré, en la mesura que em permeti la meva perspicàcia: no consideraré bo res si el desconec¹. És el que penso jo, i també el Cirenaic.

Filosofia: “Filla, m'agradaria preguntar-te de quina manera has ressuscitat en aquests dies. La temptació irresistible a la incredulitat em torna a impedir de pronunciar-me i, com unes regnes, em frena, obligant-me al silenci, per tal que no ens enganyin unes refilades il·lusòries. El fet és que has estat morta molt de temps, filla, des que l'usurpador calidoni², carregat d'acer, va envair el palau imperial, home semibàrbar de la família dels ciclops! El més groller dels centaures, amb la túnica purpúria de la saviesa! Amb ell l'imperi, un certamen de borratxeres! I em callaré les altres coses per educació i respecte a la dignitat dels lectors. Filla, quan aquell traci, aquell Anite, matà el meu rei, el meu Sòcrates³, jo també llavors vaig rebre l'ostracisme del Pòrtic Reial i no podia posar peu a l'Àtica. Temps després, l'estirp d'Hèracles⁴ em salvà, restituí l'estat de dret, netejà la llordesa dels santuaris i m'instal·là així mateix al recinte dels reis⁵. I ara faig ressonar el palau amb el meu cant, toco antigues músiques àtiques. A mi, en tot cas em va bé. I tu, filla? Qui t'ha salvat? I com?”

Història: “Reina, potser que no coneguis el gran sacerdot i guia universal⁶?”

Filosofia: “I tant, filla! És un vell amic meu i el tresor més exclusiu.”

Història: “Doncs vet aquí, Reina, el cop de sort que intentes explicar. M'ha tornat la vida, recuperant-me de la insensatesa com si d'una tomba es tractés, ressuscitant-me com una Alcestes amb la força d'un Hèracles protector. M'ha adoptat magnànimament, m'ha vestit amb una esplèndida túnica i m'ha adornat d'un collar daurat. A aquest monyo⁷ que porto – amb la cigala⁸ daurada – l'enviat de Déu li ha donat llustre per a la trobada d'avui⁹ i m'ha col·locat una tribuna en posició privilegiada, amb garantia de llibertat de paraula.

Filosofia: “Admiro, filla, la generositat pròpia del mestre de veritat, la riuada d'èxits que ha assolit, instal·lant-se als pics de l'estudi de Déu i obrint camí¹⁰ cap a l'excel·lència moral. D'altra banda no perd de vista els èxits terrenals i l'eloqüència en la seves més altes expressions és la seva vida, no accepta de fet que aquest món resti en la incúria. Així que tant de bo jo pugui gaudir de qui m'estima: ell és saviesa metafísica amb els peus per terra, o bé especulació teòrica encarnada en els homes, actuant com un home.

Història: “La garlanda d'elogis que has trenat, Reina, és bonica com cap altra. Mes, si et sembla, seu aquí una estona sota aquest plàtan: l'arbre és frondós i també l'alçada i l'ombra de l'aloc són molt agradables.

Filosofia: “Som-hi doncs, filla, presenta el proemi, l'inici de la narració, als oients que delegen escoltar-te! Jo pararé l'atenció en tu com un home d'Ítaca, sense tapar-me les orelles, tot escoltant els relats de les Sirenes.”

Historia: “Bé doncs, et faré cas, Reina, faré sonar la lira de la història. Tu has de ser el meu plectre de més musicalitat, car ets un Oceà de saviesa i una Tetis d'eloqüència, l'encant t'envaeix, com illa que la mar sense fites corona¹¹.

FI DEL DIÀLEG ENTRE FILOSOFIA I HISTÒRIA
 

1 És una citació de Cal·límac (Fr. 620 Pf.), que Teofilacte utilitza tal qual també en Quaestiones Physicae, I, pàg. 19, 2-3, Ed. Massa Positano. Cal·límac venia precisament de Cirene.

2 Es refereix a l'emperador Flavi Focas (602-610)

3 Inicia una al·legoria jugant amb els paral·lelismes Sòcrates/Maurici, Anite/Focas i Hèracles (i els Heràclids)/Heracli.

4 Es refereix a l'emperador Flavi Heracli I (610-641).

5 És una expressió típicament homèrica.

6 La identitat de l'ἀρχιερεύς no és del tot evident. L'Index graecitatis semblaria identificar-lo amb el Patriarca Sergios (veure s.v.). Tanmateix Fendo (1988) sosté que es tracta clarament de l'emperador Heracli. D'altra banda la paraula ἀρχιερεύς té múltiples significats i pot ser utilitzat en marcs molt diferents. L'argument més important és que si el personatge no identificat fos Sergios, no seria explicable el joc de metàfores Hèracles/Heràclides.

7 κρώβυλος. No és exactament un monyo és una forma peculiar de recollir els cabells pròpia dels atenesos d'època clàssica.

8 És com una mena d'agulla de ganxo. Tota la frase és una referència culta a Tucídides.

9 És la que, metafòricament, comença quan es llegeix l'obra. No tan metafòric per al lector de l'època, acostumat a la lectura en públic de les obres de literatura.

10 Literalment, la metàfora és “fundant colònies a...”.

11 Odissea X, 195. Tr. C. Riba (1948).

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 20-22)