α
L'estirp dels salvats ha
enterrat
aquell qui amagava
amb les ones del mar el
tirà a l'acuit;
i, com les noies, cantem
al Senyor,
car l'envolta la glòria.
Déu Senyor meu, per a Vós
entono un himne de dol,
un epitafi,
per a Vós que em vau
obrir
amb el vostre sepulcre les
vies de la vida,
vostra mort va acabar
amb l'avern i la mort.
S'estremeixen amb la
vostra agonia, Salvador,
quan us veuen,
els éssers del cel i els
de sota la terra,
segut al tron i ensems
dins la tomba;
pensen en Vós com a un
mort que dóna la vida.
Tocant la glòria més
alta,
baixàreu
als abismes del món: car
sabeu
el meu lligam amb Adam.
Tot i enterrat,
ple de misericòrdia,
m'esteu donant nova vida.
[Ed. W. Christ et M.
Paranikas, Anthologia graeca carminum christianorum, Liepzig,
Teubner, 1871, pàg. 196]
