Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

17 de juny de 2013

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 11)

Una condemna i execució per bruixeria
Atès que tothom sap que d'alguna manera qui escriu la història presenta els fets més importants, som-hi doncs, barrejarem situacions crítiques i accions glorioses.
Al principi de la primavera, al lloc que es coneix com Fòrum (un esplèndid indret de Constantinoble), uns greus incendis1 van cremar les belleses de la ciutat sense que es pogués posar remei a la fúria devoradora del foc. Tanmateix els ciutadans aconseguiren debilitar una mica el foc, seguint-ne els rierols daurats i vencent-ne la ràbia gairebé del tot, car l'ímpetu del vent realment va ser tan important que quasi tota la ciutat es va omplir de fum.
Durant el mateix any, un tal Paulí, un comú ciutadà, home de notable cultura, es va descobrir que empenya la seva ànima cap l'abisme de la bruixeria; i el mètode d'acusació va ser propi de les històries de miracles. Ho explicaré ja que és realment sorprenent. El bruixot tenia una pàtera de plata, on recollia la sang en els seus rituals amb les forces del mal2. Vengué doncs aquesta safata a uns mercaders que comerciaven plata. Els mercaders, un cop pagada la safata, se l'emportaren i l'exposaren davant de l'ingrés de la seva botiga, oferint-la a tothom que passava. El destí va voler que el bisbe d'Heraclea3 (aquella coneguda antigament com Perint) justament en aquell moment estigués a Bizanci i es fixés en la safata del bruixot, exposada per ser venuda. Tot content, comprà la peça i se n'anà de la ciutat tornant a la seva seu episcopal. Com que els líquids divins que rajaven del cos4 de la màrtir Gliceria eren recollits en una safata de bronze, el bisbe, considerant lleig aquell objecte de culte, reemplaçà un estri amb l'altre, retirant la safata de bronze i col·locant aquella de plata per acollir-hi els divins exsudats. Aleshores s'aturà el flux miraculós, la deu de la gràcia desaparegué. La màrtir deixà d'ensenyar els seus poders, deixà de gratificar, de donar i va decidir no destil·lar més els exsudats atès que hi havia impuritat. És veritat d'altra banda que allò pur no pot tocar allò impur, citant aquí, sense equivocar-me, fins i tot teories de filòsofs pagans. Aquest fenomen va durar doncs molts dies i quan la desgràcia va ser manifesta a la ciutadania, el bisbe va ser presa del desconfort. Llavors, vet-el lamentant els fets, plorant per la suspensió del miracle, invocant la gràcia, rebutjant el càstig, buscant els motius i no resignant-se a la vergonya. La vida ja no era tolerable per a ell, amb la seva diòcesi deixada sense el miracle. Vet allà els atacs dels dejuns i les oracions, la lluita de les llàgrimes, amb els gemecs com a aliats, les pregàries nocturnes armades de tot allò que pogués convertir l'enuig diví en misericòrdia. Quan Déu, evitat el sacrilegi, es compadí justament de l'equivocació, els horrors de la pàtera es revelaren al bisbe en un somni. Llavors retirà immediatament de l'església la pàtera que havia comprat i hi portà aquella de bronze, tot col·locant-la amb l'objecte de veneració, com una vella i honesta criada, tal qual una verge, no tacada pels abominis de la bruixeria. Tot d'una, reiniciaren els prodigis, exsudaren els líquids. Brollà la gràcia a borbollons, en rajà el do, caigueren les gotes, se n'anà el desconfort, s'esvaí la tristesa, l'horror quedava denunciat i la ciutat recuperava la seva bona reputació. Déu és propens a la compassió si el venerem amb devoció.
El bisbe tornà llavors a la ciutat imperial i, un cop va saber dels mercaders qui els havia venut la safata, es presentà al patriarca Joan explicant-li els fets. Aquell doncs, es posà com una fúria i, incapaç de suportar tot allò, sortí corrents cap al palau imperial per informar l'emperador dels fets que li havien explicat. Maurici en realitat veia amb reluctància la condemna a mort d'aquells desgraciats, ja que preferia guarir els pecadors amb el penediment que no pas amb el càstig. El patriarca en canvi era més dur, seguint estrictament la tradició de l'església, l'instà a lliurar els heretges al foc i, citant de memòria les paraules de Pau, les va repetir al peu de la lletra:
És impossible que qui ha estat il·luminat una vegada per sempre i ha gustat el do celestial, després d'haver participat de l'Esperit Sant i d'haver gustat la Paraula de Déu que tot ho fa bé, així com els prodigis del Segle futur, si ha caigut en l'apostasia, és impossible que torni a renéixer per la conversió, crucificant per a si mateix el Fill de Déu i exposant-lo a la ignomínia. Efectivament, la terra que ha begut la pluja que a dolls davalla sovint damunt d'ella, si germina plantes útils a aquells per als quals ha estat conreada, té part en la benedicció de Déu; però si lleva espines i escardots, és reprovada i propera a la maledicció, i acabarà consumida pel foc.”5
L'opinió de l'emperador va quedar doncs en minoria i va prevaldre Joan amb les seves citacions. El dia després es reuní el tribunal i els qui practicaven la bruixeria van ser sotmesos a interrogatori i, gravats per una condemna inevitable, es lliuraren al càstig. Paulí l'empalaren a un tronc ben fort i ample amb la punta cap amunt6, un cop hi fou lligat per la gola, amb el coll serrat, s'anà asfixiant, i així arribà al final de la seva vida sacrílega, després d'assistir a la decapitació del seu fill que havia iniciat als trucs abominables i impius de la bruixeria.
1 Abril de 583, segons Teòfanes (252, 27).
2 Ἀποστατικαῖς. Literalment “rebels”. Amb aquest adjectiu a la literatura patrística es fa referència al àngels caiguts. Atesos els elements que feia sevir (la pàtera per recollir la sang dels animals sacrificats), es tracta segurament d'algun ritus propi de la religió tradicional, que Paulí havia de practicar per tradició familiar.
3 Marmara Ereğli és una ciutat de Turquia a la província de Tekirdağ capçalera del districte de Marmara Ereğli, a la regió de la Màrmara.
4 Μύρον. Literalment és el líquid (l'oli) de la màrtir Glicèria. Traduim a partir de Lampe s.v. A. 5, segons el qual μύρον és l'exsudat que es creia que desprenien les restes dels sants. Vd. també “Myrum apud Graecos, liquor e sanctorum cadaveribus manans”. Lexicon Ecclesiaticum Minus.
5 Hebreus 6, 4-8. Es citada literal només falta un γάρ al principi. Traducció segons Bíblia, 2213, Fundació Bíblica Catalana, 1968.
6 Molt poc clara la descripció de Teofilacte. Podria ser l'apotympanismos, una variant de la crucifixió. 


[Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 59-62]

Cap comentari:

Publica un comentari