Constantí Manassès: Aristandre i Cal·litea (Fr. 3)

Car el dolor, quan cau damunt de l'ànima,

prem el cor com una llosa

i fa callar fins la boca més xerraire.

[Der Roman des Konstaninos Manasses, Ed. O. Mazal,Wien, 1967. Fr. 3]

Constantí Manassès: Aristandre i Cal·litea (Fr. 6)

Una bellesa tan ufana, tan plena d'encant,

no només és capaç de seduir i dominar un home,

sinó, crec, fins i tot una lleona furiosa que alimenta els cadells,

i un senglar d'ullal prominent o un bou bramador.

És un dard no d'acer, i percudeix les entranyes,

enverina la psique i entenebra la vista.

 [Der Roman des Konstaninos Manasses, Ed. O. Mazal,Wien, 1967. Fr 6]

Constantí Manassès: Aristandre i Cal·litea (Fr. 8)

Així que ningú – sigui impiu, traïdor, assassí,

o estafador -, no s'esmuny de la presa del déu¹,

ni duent a l'esquena les ales de l'àliga,

per obrir-les pels deserts, ni pujant fins als núvols,

ni arraulit en la foscor o encovat sota terra:

l'instint famolenc, espantós, l'empeny a sortir.

1 Es refereix a Eros.

 

[Der Roman des Konstaninos Manasses, Ed. O. Mazal,Wien, 1967. Fr 8]