Joan de Gaza: Composició presentada el dia de les roses als seus alumnes (segona part)

Fills¹, perquè no m'estimeu?

Un fervent seguidor de les Muses

que du un vi ple de saviesa

amb calzes de l'Helicona.

La joventut no té,

de costum, un criteri:

car jovenívola Ebe

s'estima més bromejar.

El pas del temps assenyat

jutjarà amb veritat,

ensenyant a tenir com a pare

el qui us educa amb les faules.

Jo, pastor amb ramat,

embriac de la llet de la Musa,

canto amb la veu més suau,

absort per l'encant dels poncells.

Febos llavors, celebrant-ho

entona un cant amb la lira

bonica, cantant, tot rient,

sobre els pètals ciprins.

1 El poeta s'adreça als seus alumnes de l'escola de retòrica.

[Matranga, Anecdota Graeca, Roma, 1850, pàg. 636]

Joan de Gaza: Composició presentada el dia de les roses als seus alumnes (primera part)

Quan Faetó, el qui porta la llum,

toca el mig del trajecte,

tirant el seu carro en la ruta,

somriuen les deus de la terra.

I, pel món errabundes, les Moires

criden de nou a la llum

els fruits amagats dels conreus,

consagrant la terra jaspiada,

per tal que el cosmos, amable,

florint, cada cop es renovi,

i la Ciprina amb Amor

dugui unes riques nissagues.

Senyora Natura, rebrotes,

marques la joventut,

perquè no s'adormi la vida

separant les estirps entre si.

De fet, què no porten les hores,

desprès del pas de l'hivern?

Hi ha quelcom que no crea una Gràcia,

coronant la bellesa vernal?

Hi ha quelcom que no atén primavera,

que cura els dolors de la vida

quan també fa néixer la rosa

de corimbes purpuris?

Citera de pell delicada

té les galtes rosades,

digueu-li, pel seu flaire de pètals,

“Dits del color de les roses”,

quan Adonis renovant-se de nou,

més amable que la mar en bonança,

deixa els caus de la terra

tot ple de les Gràcies.

El jove és el fruit,

nunci potent de la vida,

ja que és un brot de natura,

és una dansa d'amor.

[Matranga, Anecdota Graeca, Roma, 1850, pàg. 636]

Joan de Gaza: Del dia de les roses

El ponent va bufant entre brises

i jo miro el plançó de les Gràcies.

Tots els boscos sagrats són replets

dels cabells¹ d'Afrodita.

Amor, amb fletxes sapients,

entrelliga criatura amb criatura,

per tal que l'oblit, quan s'escampi,

no separi els llinatges.

Quan de nou apareix primavera

reviuen per mitjà de les Muses,

sàvies, al temps de Dionís²,

uns cants plens de joia.

Més amunt que el verd de les plantes,

un ocell modula el seu cant

i tots els vivents, esverats,

dansen davant primavera.

Apol·lo, senyor de saviesa

lluminós, fa brillar el resplendor,

i, assegut a l'esquena d'uns poltres,

una llum superposa bonica.

Una rosa, porteu-me de Cítera,

eixams de sàvies abelles,

que jo entoni, quan Cipris somrigui³,

un cant a la rosa.

1 Χαίτη. Mot ambigu que pot al mateix temps referir-se als cabells/caballera d'una persona o a la vegetació (referint-se aquest cas a la rosa). En la tradició literària el culte d'Afrodita és sovint lligat a la primavera.

2 Es refereix a les Grans Panatenees que se celebraven a Atenes en el mes de març/abril. El poeta estableix un paral·lelisme entre aquella festa i aquesta.

3 El tema del somriure d'Afrodita remunta ja a la Ilíada (3, 424, 5, 375, 14, 211).

[Matranga, Anecdota Graeca, Roma, 1850, pàg. 635]