Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 4)

La història del rei franc Teodobert



   Després de rebre la corona del pare, Teodobert subjugà els alamans i altres poblacions veïnes. Era un home decidit, turbulent i amb una gosadia més enllà de la necessària. Doncs bé, quan esclatà la guerra dels romans contra el rei got Tòtila, va ordir i preparar un pla: aprofitant que Narsès i el seu exèrcit estaven durament ocupats, arribar fins als extrems de Tràcia –amb un exèrcit valent i bel·licós, reunit prèviament– i, un cop sotmès el país, dur la guerra a Bizanci, ciutat de l'emperador. Amb tanta energia es va prendre el seu propòsit i en va fer una preparació tan seriosa, que envià una delegació als gèpides i als longobards i altres pobles fronterers per tal que participessin a la guerra. El fet és que creia realment que no era tolerable que concretament Justinià en els edictes imperials s'autoanomenés Franc, Alaman, Gèpida, Longobard, així com altres denominacions semblants¹, com si tots aquest pobles fossin súbdits seus. Bé, ell no podia suportar aquella ofensa i considerava que els altres estarien igual d'indignats, perquè també igual d'ofesos. En tot cas, encara que hagués dut a terme aquesta expedició, crec jo, no hauria tret profit de la seva temeritat car, ja fos a Tràcia, o bé topant amb els regiments de l'Il·líria, hauria estat ingloriosament destruït pels romans. El màxim que podem fer és inferir sobre aquell home que – pel fet de tenir, si més no, l'objectiu al cap i després tenir la intenció d'assolir-lo i desitjar-lo amb deler, i pel fet que sens dubte ja havia fet almenys una part de la feina – era insensatament superb, tant que confonia la valentia amb la impulsivitat esbojarrada; és a dir, si la mort no s'hagués avançat a la seva iniciativa, tal vegada ell hauria emprès l'expedició. Llavors, un dia que caçava, intentà envestir-lo un enorme brau amb llargues banyes, no pas un d'aquells que són manyacs i treballadors, sinó un de selvàtic, de muntanya, dels que destrossen els rivals amb les banyes: li diuen búfal, crec jo, a aquesta espècie. N'hi ha molts que pasturen per aquells indrets; l'animal prefereix per natura valls ufanoses, muntanyes boscoses i climes tempestuosos. En veure'l doncs treure el cap sortint d'una vall boscosa, s'hi plantà al davant a peu ferm, amb l'ànim d'afrontar-lo amb la javelina. Quan l'animal va arribar a prop, amb amb una virada brusca de la cursa, s'estavellà frontalment contra una arbre, no massa gros, que trontollà, tot inclinant-se cap a l'altra banda; llavors, vet aquí que una branca enorme d'aquelles cedí i es trencà amb violència, colpint Teodobert al cap. Ja que el cop havia estat d'extrema força en una part vital, va caure d'esquena: amb penes i treballs el portaren a braços fins a les seves dependències i morí el mateix dia².

  El regne passà al fill Teodobald que, tot i ser realment jove i encara sota tutela, era cridat al tron per la llei dels seu país.

1 A les Novellae és així que s'anomena Justinià: Ἐν ὀνόματι τοῦ δεσπότου Ἰησοῦ Χριστοῦ τοῦ θεοῦ ἡμῶν Αὐτοκράτωρ Καῖσαρ Φλάβιος Ἰουστινιανὸς Ἀλαμανικὸς Γοτθικὸς Φραγγικὸς Γερμανικὸς <Ἀντικὸς Ἀλανικὸς> Οὐανδαλικὸς Ἀφρικανὸς <εὐσεβὴς> εὐτυχὴς ἔνδοξος <νικητὴς> τροπαιοῦχος ἀεισέβαστος Αὔγουστος Πέτρῳ τῷ λαμπροτάτῳ μαγίστρῳ τῶν θείων ὀφφικίων. Cameron afirma d'aquests títols que a partir del 533 es diu que “alaman” i que “gèpida” i “longobard” pertany a Justí.

2 547 dC (Keydell, 15).

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 4]

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 3)

Fets anterirors de la història del Francs. El pentinat dels reis.

  Així doncs, amb un excel·lent sistema de convivència, els francs regnen sobre els seus i sobre els pobles veïns. Els fills reben la corona dels pares, però de fet, justament quan els gots els enviaren la seva delegació tenien tres reis. No em sembla fora de lloc interrompre breument la digressió, començant per la dinastia i els esdeveniments anteriors, passant tot seguit a parlar dels qui justament governaven aleshores.

  El cert és que Xildibert, Clotari, Teodoric i Clodomir eren germans. Quan els va morir el pare Clodoveu, es repartiren el regne en quatre parts, en funció de les ciutats i les poblacions, de manera que la repartició fos per parts iguals. Poc després Clodomir, en una expedició contra els burgundis (aquest era un poble gòtic que en guerra actuava tot sol de manera brillant), en aquella mateixa guerra va morir, colpit al pit per una llança. Quan va caure, els Burgundis, en veure'n la llarga cabellera deslligada que li arribava fins a les espatlles, s'adonaren de seguida que havien matat el rei enemic. Als reis francs, en efecte, per norma no els està permès mai tallar-se els cabells: ja de nens no se'ls tallen mai i els blens els cauen tots sobre les espatlles – si bé, si més no els de la front, els tenen partits en clenxa – però no a la manera dels Turcs¹ i dels Àvars, despentinats, desarreglats, bruts i matusserament lligats en trenes, sinó que hi fan servir sabons de diferents tipus i els pentinen amb cura. Això es concedeix per llei, com a marca i privilegi especial, a la família reial, ja que els súbdits es tallen els cabells a patge, i no els és permès tenir-los més llargs. Doncs bé, quan els Burgundis aleshores, després de tallar el cap a Clotari, l'ensenyaren als seus soldats, els van acoquinar i desanimar; se'ls van trencar vilment els propòsits i ja no tenien voluntat de lluitar més. I així, la guerra es donà per acabada, justament de la manera que més interessava als vencedors i a les condicions que ells creien, mentre pel que fa l'exèrcit franc, els qui van salvar la vida van tornar a casa contents². Conseqüentment, amb la mort de Clodomir el seu regne es repartí immediatament (efectivament, no tenia fills) entre els germans. No molt temps després, morí Teodoric víctima d'una malaltia³, deixant al seu fill Teodobert, entre altres bens, també l'honor de la corona.

1 Nom genèric que s'aplica a molts pobles de la zona euroasiàtica, altramente també genèricament anomenats Σκύθαι. Teofilacte Simocatta, Historiae 1. 8: “els huns, que vivien a est i ocupaven els territoris a la frontera amb Pèrsia i que, com és notori, molta gent anomena turcs.”

2 Sembla ser que Agaties és l'únic que assereix la derrota dels francs, quan en canvi haurien continuat lluitant.
3 533 d.C.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 3]