Barlaam i Joasaf: Llibre sisè (3) La trompeta de la mort i Les quatre capses

  Contestà llavors Ioasaf: “Vell venerable, parlant de mi, amb deler i amor incontenibles procuro escoltar alguna idea nova i benigna i el foc que crema, terrible, en el meu cor m'esperona a investigar certes qüestions fonamentals. No he trobat fins avui una sola persona capaç de satisfer-me en això. Si trobés algú, savi i docte, i escoltés paraules de salvació, no les deixaria a la mercè dels ocells, crec, o de les feres, ni seria dur com les pedres, com tu dius, ans les acolliria amablement i en tindria cura a consciència. I tu, si saps quelcom semblant, no m'ho amaguis, explica-m'ho. Car quan vaig sentir que venies d'una terra llunyana, la meva ànima es va alegrar, em vaig sentir optimista per la trobada amb tu. Per això, t'han dut aquí sense esperar i t'he acollit amb cortesia, com un amic o un coetani, si és que no m'equivoco en tenir-hi expectatives.

  Barlaam digué: “Heu fet bé, d'acord amb la vostra magnanimitat reial, perquè no us heu cenyit a la meva aparent insignificança, sinó que heu seguit la il·lusió que s'hi amaga.

Apòlegs de la trompeta de la mort i de les quatre capses

 Vet aquí una vegada un rei gran i famós¹. Un dia, mentre anava amb una carrossa tota decorada amb or, acompanyat per una escorta tal com escau a un rei, se li van apropar dos homes amb les túniques esquinçades i brutes, els rostres emaciats i d'allò més pàl·lids. Era conscient que aquests homes tenien les carns consumides perquè mortificaven el seu cos practicant la dura disciplina ascètica; i només veure'ls, baixà de la carrossa, es deixà caure de genolls al terra i, quan tornà a aixecar-se, els abraçà, tot besant-los afectuosament. Però, això no va caure gens bé als alts dignataris i funcionaris de cort, a qui els semblava que havia actuat de forma indigna de la categoria reial. No gosant retreure-li-ho personalment, demanaren al seu germà de sang que digués al rei que no deshonrés així la corona reial. Aquell explicà això al germà, tot criticant-ne l'actuació sense solta ni volta, però el rei li donà una resposta que el germà no pogué entendre. El rei tenia el costum següent quan decretava una sentència de mort per a algú: li enviava un herald a la porta amb una trompeta amb aquesta funció específica; tothom que en sentia el toc sabia que aquell home havia estat condemnat a mort. Al vespre doncs el rei envià la trompeta de la mort a sonar davant de la porta de casa del seu germà. En sentir-la, l'home va caure en la desesperació, va fer testament i es passà tota la nit plorant i gemint. L'endemà, vestit amb el negre del dol, anà amb la dona i els fills a la porta del palau, entre plors i laments. El rei el va fer venir i en veure'l tan afligit li la dir: 'Ets ben ximple si has tingut por de l'herald del teu germà, del teu mateix sang, del teu mateix rang, contra el qual saps de no haver fet res de mal! Com m'has pogut retreure la càlida acollida dels heralds del meu déu que, amb més suavitat que la trompeta, m'anunciaven la mort i la temuda vinguda de l'amo, contra qui sé d'haver fet molts pecats i ben grans? Vet aquí doncs que he denunciat justament així la teva insensatesa, exactament com aviat denunciaré el disbarat de qui et va recomanar blasmar-me.' Així, doncs respectà i ajudà el seu germà i el deixà tornar a casa.

  Després demanà quatre capses de fusta²; dues les va far recobrir totes d'or, col·locant-hi uns ossos fètids i les tancà amb sivelles daurades. Les altres, les va fer envernissar de pega i brea, omplint-les de pedres precioses, perles i tota mena de perfums, i les va tancar amb cordill de crin. Va fer venir llavors els notables que l'havien criticat per l'acollida d'aquells homes i els ensenyà les quatre capses i els reptà a avaluar quin valor tenien unes i altres. Ells estimaren que les dues capses daurades tenien el màxim valor: 'Car en aquestes, hi deu haver diademes i cinyells reials; i les envernissades de pega i brea són de poc valor, miserables i tot' van dir. El rei els replicà: 'Sabia que diríeu això, perquè us fixeu en sensacions superficials, amb ulls superficials; però no ha de ser així, la vàlua o la barator dipositades a dins s'han de mirar amb els ulls de dins.' Dit això, va ordenar que s'obrissin les capses daurades; i en ser obertes, s'alliberà una terrible ferum acompanyada per un espectacle repugnant. Digué llavors el rei: 'Aquest és l'aspecte real de qui s'embolcalla amb l'elegància i la glòria, tot arrogant per la fama i el poder, però fètid per dins de mort i maldat.' Després, ordenà d'obrir també les capses cobertes de pega i brea, alleujant tothom present amb la gràcia i el perfum d'allò que hi havia dins. I els va dir: 'Sabeu què recorda això? Recorda aquells pobres homes, vestits amb túniques míseres, uns homes de qui vau mirar només l'aspecte exterior, per qualificar d'insolència la meva genuflexió a la seva presència. Mes jo, albirant amb els ulls de l'esperit la seva vàlua i la bellesa de les seves ànimes, vaig ser enaltit per llurs carícies i els vaig considerar superiors a qualsevol corona, qualsevol porpra imperial.' I així, mortificats, els ensenyà a no deixar-se enganyar per l'aparença exterior i a confiar en la reflexió. Vós heu actuat sens dubte com aquell rei pietós i savi, acollint-me amb il·lusió, sobre la qual, crec jo, no us enganyareu.”

  Llavors Ioasaf li va dir: “Tot allò que expliques és certament bonic i coherent, però m'agradaria saber qui és el teu amo, a qui dèieu que us referíeu al principi del relat del sembrador aquell.”

[FI DEL SISÈ LLIBRE]

1 Primera paràbola. Comença aquí la primera d'una sèrie de deu paràboles, d'origen divers, més aviat oriental, que s'insereixen en el text principal. Són ja presents no només en el Belavariani (model georgià sobre el qual es construeix la versió grega), sinó ja en la versió àrab de la qual deriva la versió georgiana. Aquesta primera paràbola consta en realitat de dues encaixades: la de La trompeta de la Mort i la de Les quatre Caixes. L'origen d'aquests relats no és del tot clar, tot i ser segurament oriental.

2 Incia aquí la segona paràbola que en aquest cas queda encaixada en l'anterior. És una paràbola que ha tingut molta fortuna en la literatura occidental, car la trobem reproduïda en diferents formes. Per exemple, en el Mercant de Venècia (II, 7 i 9) de Shakespeare i en el Decameron de Boccaccio (X, 1).

[Die Schriften des Johannes von Damaskos VI/2, Historia animae utilis, Edit. Robert Volk, De Gruyter, Berlin, New York, 2006, pàg. 53-59]

Barlaam i Joasaf: Llibre sisè (2)

  Quan doncs va venir Barlaam, després que li desitgés la pau segons la usança, el convidà a asseure's. Un cop sortit el tutor, Ioasaf digué al vell: “Mostra'm la pedra preciosa; el meu tutor em va dir que me n'explicaries les meravelles i les propietats miraculoses.”

  Barlaam començà així a debatre amb ell: “Majestat, no seria just parlar-vos falsament o amb superficialitat davant de tan altes expectatives. Tot allò que us va explicar el vostre tutor de part meva són veritats incontestables. Tanmateix, sense rebre una prova de la vostra sensatesa, no és lícit revelar-vos el misteri. Ja que diu el meu amo: El sembrador anà a sembrar; i en la sembra, unes llavors van caure al sender, llavors van venir els ocells i se les menjaren. Unes altres van caure entre les pedres, on no hi havia gaire terra, brotant immediatament per no tenir terra profunda i quan es llevà el sol s'escalfaren i s'assecaren per no tenir arrel. Unes altres encara van caure a la bardissa; van créixer els esbarzers i les ofegaren. Unes van caure a la terra bona i van donar fruit multiplicat per cent¹. Si trobaré terra bona i fèrtil en el vostre cor, hi sembraré tot seguit la llavor divina i us revelaré el gran misteri; mes si és rocosa o bardissenca o si pel sender hi passa tothom, és certament millor no sembrar la llavor de salvació per deixar-la a la mercè de les aus i els animals: davant d'aquests, tinc del tot prohibit deixar-hi les perles. Però, amb vós estic convençut que es donen les millors condicions, aptes a la salvació, i que veureu la pedra de valor inestimable i gràcies al resplendor de la seva llum tindreu així mateix l'honor de ser llum i donareu fruit multiplicat per cent. Per vós, de fet, he escomès aquesta empresa, he recorregut un llarg camí, per mostrar-vos allò que mai no vau veure, per ensenyar-vos allò que mai no vau sentir.”

1 Mt. 13.3-8.

[Die Schriften des Johannes von Damaskos VI/2, Historia animae utilis, Edit. Robert Volk, De Gruyter, Berlin, New York, 2006, pàg. 51-53]

 

Barlaam i Joasaf: Llibre sisè (1)

  Hi havia doncs en aquella època un monjo, savi en allò diví, ple d'equilibri en els actes i en les idees, que practicava la vida monàstica al seu més alt nivell de perfecció. D'on venia, de quin país era, no ho sé pas, però habitava alguna de les terres ermes de Senaar¹ en la perfecció del do del sacerdoci. Barlaam, es deia així aquell vell home, assabentat per una revelació divina d'allò que succeïa al fill del rei, sortí del desert i tornà a les terres habitades. Llavors, es canvià d'hàbit i s'embarcà en un vaixell, arribant al regne de l'Índia i, fent-se passar per mercader, arribà a la ciutat on justament el fill del rei tenia el seu palau. Llavors, durant uns quants dies investigà detalladament sobre ell i sobre quina era la gent del seu entorn.

  L'informaren que el tutor, de qui ja hem dit, tenia especial familiaritat amb el jove, i així l'encontrà personalment i li va dir: “Us² volia conèixer, senyor, perquè sóc mercader: vinc d'un país llunyà i tinc una pedra de gran valor, que mai no n'he vist una d'igual, i que no he ensenyat a ningú fins al dia d'avui. Ara ja us la mostraré –atès que em sembleu una persona intel·ligent i sensata– car em podeu dur a la presència del fill del rei i jo l'hi pugui donar: és sens dubte incomparablement superior a qualsevol altra bellesa, ja que és capaç fins i tot de portar la llum de la saviesa als qui tenen el cor cec, obrir les orelles als sords, donar la veu als muts, donar força als malalts; torna el seny als bojos, persegueix els dimonis, i aporta generosament a qui la té tot allò que és bo i bonic.”

  El tutor llavors li respongué: “Veig que ets un home de principis sòlids, però les teves paraules em semblen d'una presumpció exagerada. Jo no seria capaç d'explicar-te totes les pedres i les perles de gran valor que he vist! Però, amb els poders que tu descrius, no n'he vist cap ni n'he sentit parlar. En fi, ensenya-me-la i, si és com tu dius, la portaré al fill del rei que et recompensarà amb honors i dons amb escreix Però, si no m'ho asseguro veient-ho amb la mirada veraç dels meus ulls, no puc explicar al meu rei i senyor totes aquestes meravelles sobre quelcom poc segur.”

  I Barlaam li replicà: “Teniu raó dient que no heu vist ni sentit mai un poder i unes propietats semblants. L'explicació que us he fet no tracta d'una qüestió qualsevol, sinó de quelcom gran i miraculós. I atès que ho voleu sentir, escolteu el que us dic. Aquesta valuosa pedra, juntament amb els poders i propietats ja esmentats, té una altra facultat: qui no té una vista penetrant i en bones condicions i un cos pur i incontaminat no la pot observar des de prop. Si algú, sense estar bé d'una d'aquestes dues coses, fita amb imprudència la pedra preciosa segurament perdrà justament la vista i el seny. Al meu parer – tinc coneixements de medicina – veig que els vostres ulls són malalts i temo causar-vos la pèrdua de la vista que encara teniu. En canvi, he sentit que el fill del rei viu en castedat i té uns ulls joves i sans: per això no m'amoïna ensenyar-li aquesta joia. No sigueu negligent doncs, no priveu el vostre senyor d'una oportunitat semblant.”

  I l'altre: “Si això és així, no m'ensenyis la pedra, perquè la meva vida està tacada per molts pecats i, tal com deies, tinc la vista malament. En tot cas com que les teves paraules m'han convençut, aviat explicaré tot això al meu rei i senyor.”

  Això va dir i, quan es presentà al fill del rei, li ho explicà tot fil per randa. L'altre, mentre escoltava les explicacions del seu tutor, experimentava una mena d'eufòria espiritual que espirava en el seu cor i, com si tingués l'ànima plena de Déu, manà que li duguessin l'home aquell immediatament.

[CONTINUARÀ]

1 Cesaretti & Ronchey ens recorden que podria ser Shinar a la Mesopotàmia, o l'homònim territori a entre Egipte i Etiòpia o bé la terra de Sarandib, a Ceylon.

2  En el discurs de Barlaam, faig servir el vós, perquè s'adreça a l seu interlocutor amb κύριε, amb el mateix criteri que quan algú s'adreça al rei amb βασιλέυ.

[Die Schriften des Johannes von Damaskos VI/2, Historia animae utilis, Edit. Robert Volk, De Gruyter, Berlin, New York, 2006, pàg. 48-51]

Pau Silenciari: Antologia Palatina, V 245 (246)

Tendres els besos de Sapfos, tendre n'és el trenat

  de braços nivals, tendres totes les parts.

Però l'ànima és de rígid acer, atès que l'amor

  li arriba als llavis només, la resta és de Virginitat.

Qui ho podria suportar? Potser algú, qui ho toleri

  tolerarà fàcilment la set de Tàntal.

[Anthologia Graeca Epigramatum Palatina cum Planudea. Ed. H. Stadtmüller, Lípsia, 1894. Vol. I, V, 245]

Pau Silenciari: Antologia Palatina, V 238 (239)

Pàfia, ja ha minvat el vigor de la flama ardorosa,

  i jo no pateixo més, però em moro glaçat.

Després de les carns, ara entre ossos i nervis, bleixant,

  serpenteja, voraç, aquest amor amarg.

La flama dels sacrificis, quan s'ha menjat l'animal,

  tota sola es refreda, car li falta aliment.

[Anthologia Graeca Epigramatum Palatina cum Planudea. Ed. H. Stadtmüller, Lípsia, 1894. Vol. I, V, 238]

Pau Silenciari: Antologia Palatina, V 235 (236)

Sí, la pena terrible de Tàntal a l'Aqueront

  potser és més suau que els nostres dolors.

No li prohibiren d'unir-se als teus llavis –davant del teu encant–

  més tendres que corol·les de rosa, a Tàntal

que plora tant! I ell temia la pedra penjada

  al damunt; tanmateix hom no pot morir un segon cop!

A mi, un ésser vivent, em devora la passió més insana,

  esgotat com estic, tinc la mort ben a prop.

[Anthologia Graeca Epigramatum Palatina cum Planudea. Ed. H. Stadtmüller, Lípsia, 1894. Vol. I, V, 235]

Pau Silenciari: Antologia Palatina, V 233 (234)

Jo que abans, de jove, per culpa d'un cor inflexible

  negava la dolça llei de la Pàfia¹ i la seva disbauxa,

jo que abans era immune als dards dels Amors que abrusen el cos,

  plego ara el cap davant teu, Ciprina², ja ple de canes.

Acull-me rient –atès que has vençut la Pal·les, que és sàvia–

  més ara que quan per la poma de les Hesperides³.

1 Afrodita.

2 Un altre epítet d'Afrodita, en aquest cas per Κύπρι (vocatiu).

3 Veure el conegut episodi del concurs de bellesa entre Afrodita, Hera i Atena, la poma, Paris, Helena, etc.

[Anthologia Graeca Epigramatum Palatina cum Planudea. Ed. H. Stadtmüller, Lípsia, 1894. Vol. I, V, 233]

Eustaci Macrembolites: Els amors d'Hismine i Hismínies (I, 10-14)

Hismine insisteix

La jove [Hismine] tornà a mesclar per ordre del pare i es col·locà darrera de Sostenes i de la mare Pàntia i davant meu, l'herald. Sostenes va dir: “Herald Hismínies, aquest brindis per la festa és per a tu, beu en honor de Zeus i salut! Gaudeix de la diversió, beu en alegria, passa't-ho bé anunciant les Diàsies.” I jo: “A la teva salut també, que ens has reservat la teva cortesia amb bon gust i sumptuositat.” Arribà la noia, duent la copa a les seves mans i enllaçant la seva mirada amb la meva. Allargo la mà per agafar-la i ella m'estreny el dit, tot parrupant, i emet un tènue sospir com des del cor. Fent cas a Cratístenes, jo callava. Terminà així el banquet.

Sostenes, Pàntia i la jove Hismine ens dugueren a l'habitació juntament amb tres criades; una duia aigua del pou, l'altra portava a les espatlles una safata de plata i la tercera duia lli blanc com la neu. Entrarem a l'habitació i Sostenes ens saludà i se'n anà amb Pàntia. Cratístenes i jo ens en anàrem a seure a unes butaques, que estaven allà preparades amb bon gust. Aquella que duia la safata la deixà al tamboret vora el meu seient i l'altra hi abocà l'aigua. Hismine s'aclofà agafant-me els peus i me'ls rentà (és un honor que es reserva als heralds) - els agafa, els estreny amb força, els embolica amb les mans, els comprimeix, sense dir res els besa, un petó d'amagat; finalment, tot fregant-los amb les ungles, em fa pessigolles.

Jo, que durant la resta d'operacions havia aguantat en silenci, sense voler, vaig esclatar a riure. La noia va parar, em mirà fixament, tot fent un somriure, i tornà a plegar el cap, sense cap gest de condescendència per part meva. M'eixugà llavors els peus amb la tovallola que havia agafat de les mans de la sirventa i amb un “Adéu”, se'n anà.

Em vaig adormir immediatament, ple de menjar, de vi i de les preocupacions pròpies d'un herald. Al voltant de la tercera vigília, el bell Cratístenes em despertà tot dient: “No ha de dormir tota la nit un home que és un herald¹.” Vaig intentar treure'm la son – per respecte i amistat – que però no es desenganxava de les parpelles: el menjar el beure i el cansament n'eren la causa. “Què dius, Cratistenes,” vaig dir, “perquè em treus la son agradable de les parpelles?” Ell volia saber del sopar i per què havia esclatat a riure i, tot mofant-se de la meva llengua, va dir:“El tresor més gran de l'home és una llengua parca i és l'encant més gran, si es modera²”.

I jo: “La resta de coses que han passat al sopar les saps tu també, ja que has estat assegut al costat meu bevent. Quant a la noia, va anar així: primer de tot, quan em portava la beguda m'ha xiuxiuejat 'Hola', i després diu: 'Pren la copa de les mans de la noia amb el mateix nom³' en veu baixa i sense que se la pugui sentir; i mentre jo em prenc la copa, ella em trepitja el peu. Tercer, em porta la beguda, fa per donar-me-la i me la treu i jo dic el que has sentit. Saps com ha seguit la cosa: la ràbia de Pàntia, l'enuig del pare, el seu gest amb el cap, la vergonya de la noia, la seva excitació, la cara vermella, i tot el que li ha passat, com colpejada per un llampec. Amb tot això, jo mateix m'he sentit avergonyit – sí, per aquest bastó⁴ sagrat – sobretot per la teva recomanació de callar. I quart, mentre brindem a Zeus Salvador, Hismine un altre cop m'agafa el dit.

Això pel que fa el sopar; i què ha passat mentre era assegut a la butaca? Em renta els peus, els embolica amb les mans, els besa d'amagat i finalment em pessigolleja la planta del peu. Per això, ho has sentit, he esclatat a riure.”

I Cratístene exclamà: “Quina sort! Una noia t'estima, una noia tan maca! Tu no l'estimes també?” I jo: “Què és això d'estimar?” I ell, cridant encara més fort: “Per Hèracles, quina estupidesa, quina idiotesa! Però, si tens a favor Amor, la Mare Afrodita i tots els encanteris de l'enamorament!” “I què són?” Vaig respondre a Cratístenes, “qui me'ls ensenya?” I ell: “Són propietats naturals dels sers vivents que no s'ensenyen.” Llavors tornem a dormir.

[FI DEL PRIMER LLIBRE]

1 Cf. Ilíada, 2.24. No és del tot literal. (Trad. Montserrat Ros, 2005).

2 Hesíode, Treballs i dies, 719-720.

3 Ella es diu Hismine i ell Hismínies.

4 Κηρύκειον. El bastó sagrat de l'herald, el caduceu.

[Eustatius Macrembolites, De Hysmines et Hysminiae Amoribus Libri XI, I, 11-14. Munchen, 2001]

Eustaci Macrembolites: Els amors d'Hismine i Hismínies (I, 9-10)

Hismine tira la canya

I de nou ens vam posar a menjar i beure. La noia venia a barrejar i m'acostà el calze i jo vaig allargar la mà per agafar-lo i quan el tenia, les seves mans no el deixaven anar, me'l posava i me'l treia de davant, feia veure que me l'oferia, però se'l quedava. Una lluita de mans doncs, i la mà d'una noia jove guanyà la de l'herald, home pur.

En sentir-me ridícul per la derrota, vaig parlar com un herald, sense pels a la llengua i sense doble sentits: “No me la vols donar? Llavors què vols?” A aquelles paraules ella va treure la mà de la copa, començà a tremolar tota ella, les galtes se li posaren d'allò més vermelles i baixà els ulls, fitant el terra, com colpida per un llamp i amb la cara plena de vergonya.

Pàntia es girà cap a la noia, els ulls congestionats, carregats de ràbia i d'indignació, va llançar la mirada al cap de la filla, a les mans, als peus, al coll: se la mirà de dalt a baix, estava com una fúria, tota ella, amb les galtes ara vermelles (crec que és extraordinari el color vermell generat per la ràbia) i ara pàl·lides, com si tota la vermellor passés al rostre d'Hismine.

Quant a Sostenes, ell també va fer un gest amb el cap, tot dirigint una mirada penetrant a la filla però, girant tot seguit els ulls, va dir: “És l'hora de les Diàsies, anem a gaudir de les festes de Zeus. Tothom a les festes, tothom a celebrar. Zeus és a la nostra taula, la taula és de Zeus perquè aquí tenim també l'herald de Zeus,” i m'assenyalava amb la mà.

Cratístenes, assegut vora meu, d'amagat em va donar un cop amb la mà, em va aixafar el peu i em va dir a cau d'orella: “Calla.” Jo no sabia ni qui era. Em posava vermell, empal·lidia, callava, tenia por, tremolava, tenia vergonya de mi mateix davant Sostenes, Pàntia, la noia i el meu amic Cratístenes, amb els ulls clavats a la taula, feia vots perquè sortíssim d'allà.

  

[Eustatius Macrembolites, De Hysmines et Hysminiae Amoribus Libri XI, I, 9-10. Munchen, 2001]

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 11)

Una condemna i execució per bruixeria

Atès que tothom sap que d'alguna manera qui escriu la història presenta els fets més importants, som-hi doncs, barrejarem situacions crítiques i accions glorioses.

Al principi de la primavera, al lloc que es coneix com Fòrum (un esplèndid indret de Constantinoble), uns greus incendis¹ van cremar les belleses de la ciutat sense que es pogués posar remei a la fúria devoradora del foc. Tanmateix els ciutadans aconseguiren debilitar una mica el foc, seguint-ne els rierols daurats i vencent-ne la ràbia gairebé del tot, car l'ímpetu del vent realment va ser tan important que quasi tota la ciutat es va omplir de fum.

Durant el mateix any, un tal Paulí, un comú ciutadà, home de notable cultura, es va descobrir que empenya la seva ànima cap l'abisme de la bruixeria; i el mètode d'acusació va ser propi de les històries de miracles. Ho explicaré ja que és realment sorprenent. El bruixot tenia una pàtera de plata, on recollia la sang en els seus rituals amb les forces del mal². Vengué doncs aquesta safata a uns mercaders que comerciaven plata. Els mercaders, un cop pagada la safata, se l'emportaren i l'exposaren davant de l'ingrés de la seva botiga, oferint-la a tothom que passava. El destí va voler que el bisbe d'Heraclea³ (aquella coneguda antigament com Perint) justament en aquell moment estigués a Bizanci i es fixés en la safata del bruixot, exposada per ser venuda. Tot content, comprà la peça i se n'anà de la ciutat tornant a la seva seu episcopal. Com que els líquids divins que rajaven del cos⁴ de la màrtir Gliceria eren recollits en una safata de bronze, el bisbe, considerant lleig aquell objecte de culte, reemplaçà un estri amb l'altre, retirant la safata de bronze i col·locant aquella de plata per acollir-hi els divins exsudats. Aleshores s'aturà el flux miraculós, la deu de la gràcia desaparegué. La màrtir deixà d'ensenyar els seus poders, deixà de gratificar, de donar i va decidir no destil·lar més els exsudats atès que hi havia impuritat. És veritat d'altra banda que allò pur no pot tocar allò impur, citant aquí, sense equivocar-me, fins i tot teories de filòsofs pagans. Aquest fenomen va durar doncs molts dies i quan la desgràcia va ser manifesta a la ciutadania, el bisbe va ser presa del desconfort. Llavors, vet-el lamentant els fets, plorant per la suspensió del miracle, invocant la gràcia, rebutjant el càstig, buscant els motius i no resignant-se a la vergonya. La vida ja no era tolerable per a ell, amb la seva diòcesi deixada sense el miracle. Vet allà els atacs dels dejuns i les oracions, la lluita de les llàgrimes, amb els gemecs com a aliats, les pregàries nocturnes armades de tot allò que pogués convertir l'enuig diví en misericòrdia. Quan Déu, evitat el sacrilegi, es compadí justament de l'equivocació, els horrors de la pàtera es revelaren al bisbe en un somni. Llavors retirà immediatament de l'església la pàtera que havia comprat i hi portà aquella de bronze, tot col·locant-la amb l'objecte de veneració, com una vella i honesta criada, tal qual una verge, no tacada pels abominis de la bruixeria. Tot d'una, reiniciaren els prodigis, exsudaren els líquids. Brollà la gràcia a borbollons, en rajà el do, caigueren les gotes, se n'anà el desconfort, s'esvaí la tristesa, l'horror quedava denunciat i la ciutat recuperava la seva bona reputació. Déu és propens a la compassió si el venerem amb devoció.

El bisbe tornà llavors a la ciutat imperial i, un cop va saber dels mercaders qui els havia venut la safata, es presentà al patriarca Joan explicant-li els fets. Aquell doncs, es posà com una fúria i, incapaç de suportar tot allò, sortí corrents cap al palau imperial per informar l'emperador dels fets que li havien explicat. Maurici en realitat veia amb reluctància la condemna a mort d'aquells desgraciats, ja que preferia guarir els pecadors amb el penediment que no pas amb el càstig. El patriarca en canvi era més dur, seguint estrictament la tradició de l'església, l'instà a lliurar els heretges al foc i, citant de memòria les paraules de Pau, les va repetir al peu de la lletra:

“És impossible que qui ha estat il·luminat una vegada per sempre i ha gustat el do celestial, després d'haver participat de l'Esperit Sant i d'haver gustat la Paraula de Déu que tot ho fa bé, així com els prodigis del Segle futur, si ha caigut en l'apostasia, és impossible que torni a renéixer per la conversió, crucificant per a si mateix el Fill de Déu i exposant-lo a la ignomínia. Efectivament, la terra que ha begut la pluja que a dolls davalla sovint damunt d'ella, si germina plantes útils a aquells per als quals ha estat conreada, té part en la benedicció de Déu; però si lleva espines i escardots, és reprovada i propera a la maledicció, i acabarà consumida pel foc.”⁵

L'opinió de l'emperador va quedar doncs en minoria i va prevaldre Joan amb les seves citacions. El dia després es reuní el tribunal i els qui practicaven la bruixeria van ser sotmesos a interrogatori i, gravats per una condemna inevitable, es lliuraren al càstig. Paulí l'empalaren a un tronc ben fort i ample amb la punta cap amunt⁶, un cop hi fou lligat per la gola, amb el coll serrat, s'anà asfixiant, i així arribà al final de la seva vida sacrílega, després d'assistir a la decapitació del seu fill que havia iniciat als trucs abominables i impius de la bruixeria.

1 Abril de 583, segons Teòfanes (252, 27).

2 Ἀποστατικαῖς. Literalment “rebels”. Amb aquest adjectiu a la literatura patrística es fa referència al àngels caiguts. Atesos els elements que feia sevir (la pàtera per recollir la sang dels animals sacrificats), es tracta segurament d'algun ritus propi de la religió tradicional, que Paulí havia de practicar per tradició familiar.

3 Marmara Ereğli és una ciutat de Turquia a la província de Tekirdağ capçalera del districte de Marmara Ereğli, a la regió de la Màrmara.

4 Μύρον. Literalment és el líquid (l'oli) de la màrtir Glicèria. Traduim a partir de Lampe s.v. A. 5, segons el qual μύρον és l'exsudat que es creia que desprenien les restes dels sants. Vd. també “Myrum apud Graecos, liquor e sanctorum cadaveribus manans”. Lexicon Ecclesiaticum Minus.

5 Hebreus 6, 4-8. Es citada literal només falta un γάρ al principi. Traducció segons Bíblia, 2213, Fundació Bíblica Catalana, 1968.

6 Molt poc clara la descripció de Teofilacte. Podria ser l'apotympanismos, una variant de la crucifixió. 

[Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 59-62]

Les anacreòntiques de l'Antologia Barberiniana

[Aprofito la publicació d'aquesta darrera anacreòntrica de Lleó Magistre per recuperar un escrit que vaig enviar per correu electrònic a alguns membres inscrits a aquest blog fa un any, sobre les anacròntriques de l'Antologia Barberiniana. Els qui ja coneixen aquesta meva aportació em perdonin: en un any s'han afegit alguns membres més als quals pot interessar saber quelcom sobre aquest interessant recull poètic bizantí.]

Avui us vull presentar no pas un autor, sinó una col·lecció de poemes: l'antologia del manuscrit Barberinià gr. 310, del segle X que recull anacreòntiques d'autors d'èpoques diferents, entre el VI i el X segle. Representa el testimoni més antic de l'Antologia Barberiniana i és a més a més codex unicus per a la majoria de poemes que conté.

No és la meva intenció fer un tractat sobre l'anacreòntica en l'antiguitat; cal recordar només que, en origen, el poema anacreòntic era una composició que expressava més aviat temes joiosos, l'amor, el convit. Tanmateix, ja en època tardoantiga, els escriptors cristians – Sinesi i Gregori Nazianzé, entre d'altres – empraven aquesta forma mètrica per a composicions de caire religiós intimista. En època bizantina la temàtica del poema anacreòntic sembla comptar amb un ventall molt variat d'aplicacions: al recull barberinià, hi tenim poemes de temàtica religiosa – sempre des d'una aproximació personal, intimista – de caire penitencial o de plany, però ja troben espai altres temàtiques com ara l'epitalami, les etopeies, i les ekphraseis. D'altra banda, recalcant aquesta idea, fora de l'antologia barberiniana ja hem presentat al nostre blog dues anacreòntiques: una és un threnos de Cristòfol de Mitilena i l'altra és una invocació a la Verge de Joan de Damasc. Heus aquí doncs un producte de la μίμησις bizantina, que utilitza formes i metres clàssics per a nous continguts, adaptats als contexts a l'empara dels quals són produïts: la vida religiosa, les escoles de retòrica, la cort imperial.

Els autors inclosos a l'antologia que s'han conservat fins avui són:

- Sofroni de Jerusalem, VI-VII segle; (22)

- Sofroni Iatrosofista, no identificable; (1)

- Elies Sincel·le, final IX segle; (2)

- Miquel Sincel·le, VIII-IX segle; (1)

- Ignasi Diaca, IX-X segle; (1)

- Lleó Magistre i/o Querosfactes, IX-X segle, (5)

- Joan de Gaza, V-VI segle; (6)

- Jordi Gramàtic, V-VI segle; (9)

- Cristòfol Protasecretis (2)

- Foci Patriarca, IX segle (2)

Una particularitat important és que l'antologia era dividida en dues parts: en la primera parts es trobaven els poemes escrits en el metre quantitatiu originari, mentre que en la segona hi havia els poemes escrits amb metre accentuatiu.

Originàriament, els poemes i els autors eren molt més nombrosos. El manuscrit va patir unes amputacions importants i s'ha perdut una part de poemes del II-VI segle i gairebé tots els poemes de la segona part del manuscrit (justament els accentuatius) dels quals només s'han salvat els de Foci i Cristòfol Protasecretis.

Els poemes de l'antologia barberiniana van ser publicats per Pietro Matranga en el marc dels Anecdota Graeca (Roma, 1850; Hildeseim 1971) i recentment, de manera parcial, per Federica Ciccolella (Cinque poeti bizantini, Edizioni dell'Orso, Alessandria, 2000, amb traducció a l'italià). Altres editors han presentat algunes d'aquestes anacreòntiques en els seus reculls, però, diria que aquestes són les dues edicions més completes. En el cas de Ciccolella, els textos van acompanyats d'unes introduccions i uns comentaris sobre els autors i els poemes d'allò més enriquidors.

Quant a la Flor de Porfira, ja he presentat alguns assajos d'aquestes obres. Més d'un lector m'ha manifestat l'interès en ampliar un xic més el ventall; per això presentarem més poemes que pertanyen a aquest recull, així com també altres anacreòntiques, d'origen diversa però significatives. En tot cas, els poemes que pertanyen a l'antologia estan degudament marcats amb l'etiqueta corresponent.

Lléo Magistre Querosfactes: Per la mort de la filla Teoctiste

Tetis de peus argentats¹, joia dels pares,

com vares caure? Digues, digues-m'ho, filla;

duies flors virginals i lliris santíssims,

roses, narcisos. I tan sols eren pols?

Eres antòfora, i has trobat podrimer

i nit profunda, tu, la de cara² lluent.

Hades, vet-la, la noia de túnica llarga,

bonica i solemne, celebra-ho, golafre.

Senyor altíssim, ara vetlla per Teoctiste,

al bosc sant, ombrívol, de danses boniques,

dóna-li un premi: corones de vida immortal,

mostra-li, Déu, les altes cases del cel.

De bon grat inspira'm somnis noctívags

en l'ànim, benèvola, mentre somrius.

Tu que flaires d'espígol i balsamina,

Primavera, doncs, per què aquesta ferum?

Tenia un nena, un grifoll d'arbre argentat,

i ara l'he vist caigut al terra, podrit;

la justícia, amatent, em punxa amb fibló;

i així, arrio les nits entre plors i treballs.

1 Ἀργυρόπεζα Θέτις. Tetis podria ser un disminutiu de Teoctiste, però és en tot cas una evident referència homèrica a Ilíada 1, 538, entre d'altres.

2 εἴδεϊ. Seguim Ciccolella i no Matranga.

 [Matranga, Anedocta Graeca, Roma, 1850, pàg 561, I]

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 10)

El casament de l'emperador Maurici

L'emperador va acollir el seu pare Pau a cort amb tots els honors, tot just en arribar a la ciutat de Constantí, i el va va dur en processó amb ell el dia després quan es casà. Precisament, havia convocat Joan, el guia de totes les diòcesis¹, al Palau, a la sala anomenada Augusteu que es troba davant de l'esplèndida residència imperial, i demanà l'aprovació de l'Omnipotent per intercessió del sacerdot davant Déu, per tal que la celebració del matrimoni tingués uns bons auspicis. El sacerdot secundà la voluntat de l'emperador amb una súplica a Déu i, agafades les mans de la parella imperial, les ajuntà, tot beneint les noces de l'emperador amb pregàries de bon auguri. És més, col·locà la corona al cap dels monarques i els va fer participar al ritus del déu home², tal com és costum entre els fidels d'aquesta santa i pura religió. Després, ingressaren a la cambra nupcial els caps cenyits d'algun títol i l'emperador s'atreví fins i tot a adreçar-s'hi amb el nom “pares”, més enllà de la seva genealogia, ja que d'alguna manera eren la base per a crear un clima d'enteniment. Allà, aquesta mateixa gent, és a dir el seguici de l'emperador, pregà el nuvi, el Cèsar, que es presentés a l'exèrcit assegut al tron i fes un regal de noces als súbdits. La cambra nupcial dels emperadors, dins del recinte dels edificis imperials més antics i més grans, era esplèndidament adornada, decorada amb or i pedres precioses; i no només, tot era de color carmesí, revestit d'una capa purpúria, impregnada d'elegant tintura Tíria. La filla de Tiberi, la jove núvia, es va avançar a l'emperador dirigint-se cap al tron nupcial, gairebé d'amagat com si no volgués que el seus súbdits la veiessin, mentre les fines les cortines s'obrien, totes alhora, com a una senyal. L'emperador es dirigí tot seguit cap a l'habitació nupcial acompanyat per un esplèndid i nombrós seguici d'homes vestits de blanc. Entrà doncs entre unes cortines ben altes per poder dur l'emperadriu davant els presents i fer-li una abraçada: l'acompanyava el paranimf. Era l'eunuc de l'emperador i es deia Margarites, una persona distingida de la família imperial. L'emperadriu s'aixecà llavors del tron nupcial en honor a l'emperador i el poble cantà amb entusiasme un himeneu. L'acompanyant dels nuvis els saludà efusivament aixecant una copa davant dels ulls de tothom. No era costum posar-los unes corones, ja que els nuvis no eren persones qualssevol i això ja ho tenien per al rang imperial³.

Això va ser el primer dia. La ciutat va estar de festa durant set dies, tota engalanada amb objectes de plata. Plats, paelles, calzes, gibrells, pàteres, cistelles: s'exposava la riquesa romana, l'ornament daurat de luxe, l'objecte sagrat de la casa, donant espectacle amb tot allò que podia omplir la vista. Les flautes, els bufacanyes i les cítares tocaven melodies delicades i captivadores. Estava tot ple d'il·lusionistes que de sol a sol entretenien els aficionats amb els seus trucs, mentre els actors còmics, rivalitzant entre si, representaven les seves sàtires, amb llibertat de criticar qualsevol, al voltant, per exemple, d'algun assumpte seriós. Es van fer curses de cavalls i l'emperador convidà a dinar els alts càrrecs de la casa imperial. I així terminà aquell famós casament.

1 Joan Nesteutes. Teofilacte no és mai precís en les definicions de la jerarquia eclesiàstica.

2 Es refereix a l'eucaristia. Però Teofilacte sempre esmenta els elements de la religió cristiana de manera genèrica, a la manera de Procopi de Cesarea, tot i ser cristià com ell.

3 La corona és tradicional en els ritus de casament bizantí, amb un origen antic en Grècia. Hi ha una aparent contradicció amb el que Teofilacte explica amunt: el bisbe li acabava de posar la corona. En aquest no ho sabem explicar, sinó induint que el gest del bisbe és senzillament de coronació de la parella imperial, com a emperadors, no com a nuvis. Però és una mera hipòtesi.

[Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 57-59]

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 9)

El front persa

En tot cas, he terminat el preludi de la història dels huns que viuen al llarg del Danubi. Som-hi ara, fem ressonar també els fets de Pèrsia amb la cítara de la narració. Tornaré doncs a la investidura de Maurici emperador, tot narrant aquí la guerra meda. I ningú es molesti, si més no amb mi, perquè me'n vaig de nou a fets anteriors. No seran els mateixos, tot i que ens dedicarem si fa no fa al mateix període. La narració de les coses suara narrades en un sol bloc ha avançat a regna solta¹, per tal de no generar confusió inserint a la vegada exposicions de fets que no tenien res a veure amb els que s'estaven presentant.

Encara era el primer any del regnat de l'emperador Maurici després d'aquella celebrada campanya amb Pèrsia, quan precisament Tamchosro era el comandant de l'exèrcit meda, i l'emperador havia transferit Joan – conegut també com El Bigotut entre els romans pel seu bigoti tan llarg – de l'exèrcit acampat a Armènia al dels territoris orientals. Tan bon punt doncs el general tingué la comandament del front oriental, prengué posició allà on el riu Nimfios² barreja les seves aigües amb el Tigris. El xoc es preparava doncs en aquest indret, amb Joan comandant les forces romanes, i Cardarigan³ les perses. Aquest nom és un títol propi del poble part: als perses, els agrada que els diguin pel títol, com si desdenyessin els noms que duen de naixement. Per a definir el seu nom, respecten les contribucions del destí més que no pas l'obligació envers el pare, que es genera en el moment mateix de néixer dels lloms materns.

Joan dividí el conjunt de les seves forces en tres sectors: ell mateix s'encarregà del sector central de l'exèrcit, Curs, el subcomandant, del sector dret, i Ariulf, de l'esquerre. Així es disposaren les tres esquadres i igualment es desplegaren els perses. Quan les trompetes elevaren l'enyàlion⁴, la terra de ningú es va encongir i la guerra va fer el seu ingrés.

Ataquen llavors els romans amb dues columnes: Joan amb la del mig, Ariulf amb l'esquerra, i vencen les forces desplegades davant seu, però Curs no entra en acció. Desconfiava d'allò més de Joan pels seus èxits, perquè competiria amb ell pels esglaons més alts de la fama. Els perses doncs tornaren enrere, ja que temien que els adversaris els ataquessin amb més impuls. Els romans van mirar cap a Curs – absent de la lluita – i als seus homes, i giraren cua, tot pujant per una zona escarpada. Els perses, un cop van deduir – de la cursa impetuosa i de la duresa del terreny de retirada, unes fortificacions entre barrancs – que la cavalleria romana estava esgotada, anaren al contraatac, amb unes escomeses furioses, fent una carnisseria i amb prou feines deixaren arribar els romans al campament. La guerra havia anat avançant amb aquestes operacions i ja entrava la tardor.

1 Literal: “no ha obeït al fre”, una metàfora “hípica”.

2 Νύμφιος. El modern riu Batman que passa per l'hodierna ciutat de Batman a la Turquia armènia.

3 Καρδαριγάν. Semblaria significar Falcó Negre (W. & W. 32).

4 El crit de guerra.

[Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 55-57]

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 8)

Una nova ofensiva dels àvars

A l'inici de la tardor, els bàrbars trencaren els pactes un cop més, violant la pau de manera flagrant i no em em puc eximir d'explicar-ne les causes. Un escita¹ amb el sobrenom de Bookolabra (si voleu conèixer allò del sobrenom més clarament, el traduiré a l'idioma grec. Descobrirem, traslladant l'escita a la llengua noble, que la traducció és “mag” o, el que és el mateix, “sacerdot”). Aquest senyor doncs va cometre una gran imprudència: anar-s'en al llit amb una de les dones del Khagan; atret per l'esquer d'un petit plaer, va caure en la gran xarxa de la mort. Intuí que el delicte d'alguna manera seria descobert i que patiria els dolors de la ben coneguda prova². Subornà llavors set súbdits gèpids i intentà trobar refugi al poble dels orígens, els huns, que vivien a est i ocupaven els territoris a la frontera amb Pèrsia i que, com és notori, molta gent anomena turcs. Mentre travessava el Danubi dirigint-se cap a la ciutat de Libidina, va ser descobert per un oficial de l'exèrcit romà, de guàrdia a la vora del riu. Explicà doncs a quin poble pertanya, quina era la seva ocupació anterior i la passió que l'havia empès fins allà. Atès que semblava creïble en la narració de les seves desventures, l'oficial l'envià davant l'emperador. Així que, els àvars consideraren trencats els acords amb els romans. La guerra recomençava, quan Targici encara era a la ciutadella imperial, en qualitat d'ambaixador, per cobrar el tribut anual als romans que el tractat determinava per al Khagan. Això provocà el lògic enuig de l'emperador perquè entenia que els àvars li havien fet beure aigua a galets: un exigia de cobrar un tribut anual i de gaudir dels beneficis del tractat, i l'altre continuava fent, tot saquejant el continent i aterrant ciutats. Llavors va fer deportar Targici a Calquitis³, on el tractaren amb duresa durant sis mesos: com que, fins a aleshores a l'emperador no li canvià humor, l'ambaixador va estar constantment sota l'amenaça de la condemna a mort.

Els soldats del Khagan s'acarnissaren amb els camperols d'Escítia i Mèsia, sense fer excepcions, i conqueriren moltes ciutats: Rateria, Bononia, Aquis, Dorostolon, Zaldapa, Pannasà, Marcianòpoli i Tropaion. Les operacions li presentaren no poques dificultats, atès que no va sotmetre aquests poblats sense suar, com si res, malgrat la seva gran idea de fer un atac d'improvís, sent frenat per un mal que no té rivals: la indolència. L'emperador mentrestant anomenà Comentiol comandant, amb poder militar absolut.

1 Nom genèric que pot significar vàries coses.

2 No està gens clar què és. Jo crec que es tracta d'una ordalia.

3 Χαλκῖτις en el text. Gr. modern: Χάλκη (Halki). El nom en turc és Heybeliada. És una de les nous Illes del Príncep, Πριγκηπονήσια (Gr. modern), Πριγκήπων νήσοι (Gr. antic). Les més importants són Πρώτη, Αντιγόνη, Χάλκη, Πρίγκηπος. Situades davant la costa asiàtica de Constaninoble. En època bizantina eren seus de monestirs i llocs de deportació.

[Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 53-55]

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 7)

Els eslaus col·laboren amb els àvars

És a dir, [els àvars] van empènyer els eslaus a l'atac, que arrasaren grans extensions del territori romà i quan s'afuaren contra l'anomenada Gran Muralla¹, apareixent tots alhora de manera sobtada, van provocar una carnisseria. Tot preocupat per això, l'emperador va reforçar la guàrdia a la Gran Muralla, fent sortir de la ciutat la seva guàrdia personal, amb el propòsit d'improvisar una mena barrera d'allò més “notable”². Justament aleshores Comentiol va rebre l'important grau de taxiarca³, llavors atacà per Tràcia i en va foragitar el gros dels eslaus. Arribà fins i tot a l'anomenat riu Ergínia, plantant-se d'improvís davant dels eslaus, i els va envestir amb energia provocant-los baixes a dojo. Desprès que, arran d'aquesta acció, va ser nomenat de nou general per l'emperador, el van fer tornar, carregat de condecoracions romanes i duent el grau militar conegut pels romans amb el nom de comandant del praisenton⁴.

Passat un temps, amb el retorn de la primavera va reunir les forces romanes i, tot dirigint-se cap a Adrianòpoli, es va trobar pel camí Ardagast amb un gran exèrcit eslau. Duia molts presoners, com a presa de guerra, i un ric botí. Després de passar la nit despert arribà de bon matí a prop del castell d'Ansinos on afrontà els bàrbars, amb valentia. L'enemic, obligat a retirar-se, girà cua, sent empès fins i tot fora de l'Àstica; i un dia radiant brillà per als presoners gràcies al coratge romà. El general entonà llavors un himne de victòria i va fer erigir un monument al triomf.

 

1 La Muralla d'Anastasi o Grans Muralles és una fortificació situada a 64 km a l'oest de Constantinoble, construïda pels Bizantins durant finals del 5è segle. Originalment uns 56 km, s'estén de Skelesi Evcik a la costa de Mar Negra a través de la península de Tràcia fins a la costa del Mar de Marmara a 6 km a l'oest de Silivri (antic Selymbria)..

2 La guàrdia personal de l'emperador era formada per gent de la classe propera al poder.

3 És un càrrec creat per Maurici mateix. Segons l'Strategikon, el taxiarca mana els Optimatoi, un cos cavalleria d'elit format per efectius estrangers (Kazhdan ODB, s.v.).

4 Magister militum praesentalis. El comandant de les tropes estacionades a prop de la capital (W. & W. 29).

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 52-53)

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 6)

L'ira del Khagan

Quan aquest gran home terminà els seus retrets carregats d'arguments, la sang en ebullició va remoure la fúria del Khagan, se li va enrogí tota la cara, dels seus ulls, asafranats per la flama de la indignació, i de tot el seu posat es desprenia que no tindria pietat dels ambaixadors. Jutjant per aquelles celles, tan aixecades que gairebé passaven el front, un perill enorme amenaçava Comentiol a causa de les seves paraules. I efectivament, aquell home, sense tenir respecte pels ambaixadors, exposà Comentiol a la infàmia de les cadenes, li tancà els peus en la presa d'uns grillons de fusta, esquinçà la tenda de l'ambaixador i llavors l'amenaçà de condemnar-lo a mort, emparant-se en una llei local. El dia després estava de millor humor i els nobles àvars li donaren consells i, amb paraules persuasives, el van convèncer, sense que ell se n'adonés, a no condemnar a mort Comentiol, i que n'hi hauria prou amb humiliar els ambaixadors, només amb les cadenes. El Khagan doncs s'hi va avenir i els envià a l'emperador amb infàmia, concedint-los inesperadament la llibertat.

L'any següent Elpidi, elegit i enviat un altre cop com a delegat, quan va ser a la seva presència, digué al Khagan que era necessària la participació d'un delegat que l'acompanyés davant l'emperador, per tal de renovar el tractat de pau i augmentar l'import acordat amb vint mil sòlids¹ addicionals. El Khagan, acceptà la proposta i envià Targici, persona molt ben considerada entre el poble àvar, amb Elpidi, a la presència del Cèsar. Es presentaren tots dos davant l'emperador i va haver-hi acord: es va convenir que els romans havien d'afegir vint mil sòlids més als vuitanta mil i, en el cas de desdir-se'n, en rebrien guerra a canvi. Així l'acord semblava d'alguna manera trobar terreny favorable i s'iniciava una treva en el conflicte.

Tanmateix, al cap de poc temps, el bon estat de la pau precipita i els àvars tornen a atacar els romans, però no obertament, sinó més aviat de manera deshonesta, amb l'engany. 

1 Χρυσοῦς (adj.): lit.: peça o moneda d'or. Des del regnat de Constantí la moneda d'or oficial és el sòlid.

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 50-52)

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 5)

El discurs de Comentiol

“Khagan, els romans creien que vos teníeu temor dels déus i respectàveu la sal dels juraments, que mai us desdèieu de compromisos i acords, ni cap camí de pau es perdia per culpa vostra; i no només això, sinó també que teníeu presents les nombroses donacions fetes per l'emperador i l'amabilitat romana, i que no us oblidàveu de la seva generositat o, més ben dit, l'hospitalitat envers els vostres avantpassats, ni tampoc toleràveu que cap poble subaltern vostre faltés al respecte dels romans.

És certament convenient que qui mana sigui, de fama i de fet, més savi que els seus súbdits, és a dir que com més poder tingui més ha de destacar per les seves virtuts. Doncs bé, els romans, amb la bona voluntat que deriva d'un acord de pau, han oblidat els horrors i tots els abusos patits per culpa vostra i, demostrant una generositat molt superior a la de qualsevol altre poble, no han emprès cap acció de represàlia. Havien valorat molt millor per al futur la no intervenció, després de totes aquelles violències comeses i van declarar que s'abstindrien de revenges.

Però, atès que menysteniu la lleialtat, l'ull de la justícia és cec, els peus de la providència coixegen i no són capaços de donar una justa compensació a qui és víctima i, és més, Déu és per a vós voluntat sense solta ni volta, els romans no s'oblidaran dels mèrits propis: duran de veritat la guerra a tots els fronts i us provocaran innombrables baixes. Per a ells és en realitat més desitjable la guerra que la pau, excepte quan és l'enemic que vol una treva. D'altra banda, quin poble sobre la terra s'ha cobert més de glòria lluitant en pro de la llibertat, de l'honor, de la pàtria i dels fills? Si fins entre els més humils dels ocells, hi ha guerra sense treva i lluita furibunda, per a no sucumbir un o l'altre, per no cedir un a l'altre, què creieu doncs que sigui per als romans, el poble més guerrer de tots, l'imperi més notable? No és fàcil d'infravalorar, llevat potser al principi. No presumiu d'èxits aconseguits avui en dia amb trampes i mala fe, ja que potser el que s'ha d'aplaudir en els èxits és la grandesa d'ànim. Ser arrogants per coses mal fetes ha de considerar-se un pecat, no pas un honor.

Molt grans són les demostracions d'insensibilitat que acabeu de donar, però enorme és també la força dels romans, la cura que hi posa l'emperador, el suport dels pobles aliats, el pes dels recursos i, quant a la fe, és la més pietosa entre les de tots els pobles de la terra i doncs la més poderosa. Preteneu afrontar aquest poble, sense més ni més, i no us preocupa què en podria derivar. Quina mena de reputació podreu aportar fins i tot als vostres veïns, després de faltar-li al respecte als romans? Quins avals us resten per oferir? Maltracteu els vostres déus: infringiu els acords, impugneu els tractats, els justos pateixen de tot per culpa vostra i tampoc canvieu d'actitud davant uns dons de tot respecte. Deixeu-nos en pau! No convertiu aquest moment positiu en buida xerrameca per la vostra actitud ofensiva amb qui, sense haver fet res de dolent, només té la culpa de ser veí vostre.

Heu de tenir respecte per aquest nostre sòl romà, més que per la vostra alta dignitat: va ser la vostra salvació, us va obrir els braços quan éreu un apàtrida, us va acollir, a vós, un estrany, un foraster, quan la vostra fracció, després de rebel·lar-se, se separà de la tribu oriental originària. No trenqueu el bonic vincle d'hospitalitat, no reneguin els homes de la solidaritat, ni tampoc expliqueu a qui us escolta que us fa fàstic el respecte als déus, causa, segons vós, de tots els mals.

I si us agraden els diners, els romans ja han complert en aquest sentit: aquesta és gent noble, considera una riquesa la generositat i la munificència. Teniu a disposició una terra vasta que pot créixer molt més encara, tant que no anirà estreta als seus habitants ni als nouvinguts. Torneu doncs al vostre territori que us ha estat donat pels romans i no desvieu l'exèrcit més enllà dels confins.

És a dir, el vent, per impetuós que bufi, no pot fer res amb un arbre fort i alt, de capçada gran i tronc ferm, amb arrels plenes de vitalitat i d'ombra densa, que les estacions i l'aigua fan créixer, ja sigui regant-lo a través de canals, o bé mullant-lo i abonant-lo amb els xàfecs del cel. Qui vulgui posar el peu imprudentment més enllà de la seva terra, recuperarà tard la saviesa, juntament amb el càstig escaient, perquè no podrà suportar la deshonra, més penosa que la seva desgràcia.”

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 48-50)

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 4)

Llavors, quan l'emperador s'hi negà iradament, [El Khagan] trencà els acords i va fer volar pels aires els tractats: de sobte, agafa la trompeta preada per la guerra i crida el seu exèrcit. Es llançà doncs sobre Singuedó¹ que tot d'una havia quedat sense defensa i sense enginys de guerra, per la relaxació difosa d'ençà que Tràcia estava en pau: la pau no vigila i no suporta fer previsions. Es trobà molta gent de la ciutat acampant a les vinyes, on l'empenya la collita: era estiu i es buscava allò necessari per viure.

Aquell bàrbar, en tot cas, no conquerí tan fàcilment la ciutat; la pugna a les seves portes va ser dura, amb molts àvars morts, i ell n'obtingué, com en diu la dita, una victòria Cadmea². Saquejà moltes més ciutats, fàcilment i sense patir: la crueltat, per cert, era increïble i del tot inesperada. Després de conquerir Augusta³ i Viminacium⁴ (unes boniques ciutats tributàries de la Prefectura de l'Il·líric), es desplaçà immediatament i assetjà Anquíalos⁵, tot devastant-ne les viles dels voltants. Expliquen tanmateix que salvà les termes. Si més no ens ha arribat la història que les dones del Khagan s'hi banyaven i, per recompensar el profit que n'havien tret li demanaren de no destruir el balneari. S'explica que aquestes termes fan bé a qui s'hi banya, i ajuden a millorar la salut.

Al cap de tres mesos, els romans enviaren al Khagan una delegació per per negociar una treva. Hi van enviar Elpidi, un home qua havia ascendit a l'honor de senador, després de ser governador de Sicília amb el càrrec de praetor: un poder que no era poca cosa entre els romans. El van fer acompanyar per Comentiol, un oficial de la guàrdia imperial, que els romans en llatí anomenen scribo. Ambdós anaren a reunir-se amb el Khagan a Anquíalos i, segons les instruccions rebudes, intentaren trobar un acord. Però aquell era incapaç d'admetre les violacions de les regles que havia comès i fins i tot amenaçava, amb força arrogància, d'abatre les anomenades Grans Muralles. I mentre que Elpidi baixava el to de les seves paraules per no donar més força a la prepotència creixent, Comentiol va donar un assaig de la seva noble elocució i, tot esposant la dignitat romana, pura com una esposa casta, i sense deixar-se desviar per llagoteries adúlteres, pronuncià, a la presència dels nobles àvars i del Khagan, el discurs que segueix.

[CONTINUARÀ] 

1 Σιγγήδων: Singidunum, l'hodierna Belgrad. W. & W. Consideren no real l'asserció de Teofilacte sobre la indefensió de la ciutat.

2 És una expressió d'origen herodotea (I, 166) per definir una victòria amb enormes pèrdues.

3 Αὐγοῦσται: No identificada.

4 Βιμινάκιον: L'hodierna Kostolac, a 70 km de Belgrad, a la ribera dreta del Danubi.

5 Podria ser l'actual Bursa, a la costa del Mar Negre.

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 46-48)

Versos anònims dedicats a la mort d'Andronic Comnè

Tot d'una, llevant-se d'un festí de borratxos,

un home lívid, altiu de maneres,

sorrut, gris, hàbil camaleó,

farà irrupció i dallarà la palla.

Amb tot, dallat ell mateix pel temps,

pagarà finalment una pena ben trista

pel mal que va fer, desgraciat, en sa vida.

Qui porta punyal no esquiva l'espasa.

 [Nicetae Choniatae Historia, Ed. I.A van Dieten, Berlí, 1975, pàg. 353-354]