Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

26 de maig de 2013

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 10)

El casament de l'emperador Maurici
L'emperador va acollir el seu pare Pau a cort amb tots els honors, tot just en arribar a la ciutat de Constantí, i el va va dur en processó amb ell el dia després quan es casà. Precisament, havia convocat Joan, el guia de totes les diòcesis1, al Palau, a la sala anomenada Augusteu que es troba davant de l'esplèndida residència imperial, i demanà l'aprovació de l'Omnipotent per intercessió del sacerdot davant Déu, per tal que la celebració del matrimoni tingués uns bons auspicis. El sacerdot secundà la voluntat de l'emperador amb una súplica a Déu i, agafades les mans de la parella imperial, les ajuntà, tot beneint les noces de l'emperador amb pregàries de bon auguri. És més, col·locà la corona al cap dels monarques i els va fer participar al ritus del déu home2, tal com és costum entre els fidels d'aquesta santa i pura religió. Després, ingressaren a la cambra nupcial els caps cenyits d'algun títol i l'emperador s'atreví fins i tot a adreçar-s'hi amb el nom “pares”, més enllà de la seva genealogia, ja que d'alguna manera eren la base per a crear un clima d'enteniment. Allà, aquesta mateixa gent, és a dir el seguici de l'emperador, pregà el nuvi, el Cèsar, que es presentés a l'exèrcit assegut al tron i fes un regal de noces als súbdits. La cambra nupcial dels emperadors, dins del recinte dels edificis imperials més antics i més grans, era esplèndidament adornada, decorada amb or i pedres precioses; i no només, tot era de color carmesí, revestit d'una capa purpúria, impregnada d'elegant tintura Tíria. La filla de Tiberi, la jove núvia, es va avançar a l'emperador dirigint-se cap al tron nupcial, gairebé d'amagat com si no volgués que el seus súbdits la veiessin, mentre les fines les cortines s'obrien, totes alhora, com a una senyal. L'emperador es dirigí tot seguit cap a l'habitació nupcial acompanyat per un esplèndid i nombrós seguici d'homes vestits de blanc. Entrà doncs entre unes cortines ben altes per poder dur l'emperadriu davant els presents i fer-li una abraçada: l'acompanyava el paranimf. Era l'eunuc de l'emperador i es deia Margarites, una persona distingida de la família imperial. L'emperadriu s'aixecà llavors del tron nupcial en honor a l'emperador i el poble cantà amb entusiasme un himeneu. L'acompanyant dels nuvis els saludà efusivament aixecant una copa davant dels ulls de tothom. No era costum posar-los unes corones, ja que els nuvis no eren persones qualssevol i això ja ho tenien per al rang imperial3.
Això va ser el primer dia. La ciutat va estar de festa durant set dies, tota engalanada amb objectes de plata. Plats, paelles, calzes, gibrells, pàteres, cistelles: s'exposava la riquesa romana, l'ornament daurat de luxe, l'objecte sagrat de la casa, donant espectacle amb tot allò que podia omplir la vista. Les flautes, els bufacanyes i les cítares tocaven melodies delicades i captivadores. Estava tot ple d'il·lusionistes que de sol a sol entretenien els aficionats amb els seus trucs, mentre els actors còmics, rivalitzant entre si, representaven les seves sàtires, amb llibertat de criticar qualsevol, al voltant, per exemple, d'algun assumpte seriós. Es van fer curses de cavalls i l'emperador convidà a dinar els alts càrrecs de la casa imperial. I així terminà aquell famós casament.

1 Joan Nesteutes. Teofilacte no és mai precís en les definicions de la jerarquia eclesiàstica.
2 Es refereix a l'eucaristia. Però Teofilacte sempre esmenta els elements de la religió cristiana de manera genèrica, a la manera de Procopi de Cesarea, tot i ser cristià com ell.
3 La corona és tradicional en els ritus de casament bizantí, amb un origen antic en Grècia. Hi ha una aparent contradicció amb el que Teofilacte explica amunt: el bisbe li acabava de posar la corona. En aquest no ho sabem explicar, sinó induint que el gest del bisbe és senzillament de coronació de la parella imperial, com a emperadors, no com a nuvis. Però és una mera hipòtesi.

[Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 57-59]

Cap comentari:

Publica un comentari