Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

18 d’abril de 2013

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 5)

El discurs de Comentiol
Khagan, els romans creien que vos teníeu temor dels déus i respectàveu la sal dels juraments, que mai us desdèieu de compromisos i acords, ni cap camí de pau es perdia per culpa vostra; i no només això, sinó també que teníeu presents les nombroses donacions fetes per l'emperador i l'amabilitat romana, i que no us oblidàveu de la seva generositat o, més ben dit, l'hospitalitat envers els vostres avantpassats, ni tampoc toleràveu que cap poble subaltern vostre faltés al respecte dels romans.
És certament convenient que qui mana sigui, de fama i de fet, més savi que els seus súbdits, és a dir que com més poder tingui més ha de destacar per les seves virtuts. Doncs bé, els romans, amb la bona voluntat que deriva d'un acord de pau, han oblidat els horrors i tots els abusos patits per culpa vostra i, demostrant una generositat molt superior a la de qualsevol altre poble, no han emprès cap acció de represàlia. Havien valorat molt millor per al futur la no intervenció, després de totes aquelles violències comeses i van declarar que s'abstindrien de revenges.
Però, atès que menysteniu la lleialtat, l'ull de la justícia és cec, els peus de la providència coixegen i no són capaços de donar una justa compensació a qui és víctima i, és més, Déu és per a vós voluntat sense solta ni volta, els romans no s'oblidaran dels mèrits propis: duran de veritat la guerra a tots els fronts i us provocaran innombrables baixes. Per a ells és en realitat més desitjable la guerra que la pau, excepte quan és l'enemic que vol una treva. D'altra banda, quin poble sobre la terra s'ha cobert més de glòria lluitant en pro de la llibertat, de l'honor, de la pàtria i dels fills? Si fins entre els més humils dels ocells, hi ha guerra sense treva i lluita furibunda, per a no sucumbir un o l'altre, per no cedir un a l'altre, què creieu doncs que sigui per als romans, el poble més guerrer de tots, l'imperi més notable? No és fàcil d'infravalorar, llevat potser al principi. No presumiu d'èxits aconseguits avui en dia amb trampes i mala fe, ja que potser el que s'ha d'aplaudir en els èxits és la grandesa d'ànim. Ser arrogants per coses mal fetes ha de considerar-se un pecat, no pas un honor.
Molt grans són les demostracions d'insensibilitat que acabeu de donar, però enorme és també la força dels romans, la cura que hi posa l'emperador, el suport dels pobles aliats, el pes dels recursos i, quant a la fe, és la més pietosa entre les de tots els pobles de la terra i doncs la més poderosa. Preteneu afrontar aquest poble, sense més ni més, i no us preocupa què en podria derivar. Quina mena de reputació podreu aportar fins i tot als vostres veïns, després de faltar-li al respecte als romans? Quins avals us resten per oferir? Maltracteu els vostres déus: infringiu els acords, impugneu els tractats, els justos pateixen de tot per culpa vostra i tampoc canvieu d'actitud davant uns dons de tot respecte. Deixeu-nos en pau! No convertiu aquest moment positiu en buida xerrameca per la vostra actitud ofensiva amb qui, sense haver fet res de dolent, només té la culpa de ser veí vostre.
Heu de tenir respecte per aquest nostre sòl romà, més que per la vostra alta dignitat: va ser la vostra salvació, us va obrir els braços quan éreu un apàtrida, us va acollir, a vós, un estrany, un foraster, quan la vostra fracció, després de rebel·lar-se, se separà de la tribu oriental originària. No trenqueu el bonic vincle d'hospitalitat, no reneguin els homes de la solidaritat, ni tampoc expliqueu a qui us escolta que us fa fàstic el respecte als déus, causa, segons vós, de tots els mals.
I si us agraden els diners, els romans ja han complert en aquest sentit: aquesta és gent noble, considera una riquesa la generositat i la munificència. Teniu a disposició una terra vasta que pot créixer molt més encara, tant que no anirà estreta als seus habitants ni als nouvinguts. Torneu doncs al vostre territori que us ha estat donat pels romans i no desvieu l'exèrcit més enllà dels confins.
És a dir, el vent, per impetuós que bufi, no pot fer res amb un arbre fort i alt, de capçada gran i tronc ferm, amb arrels plenes de vitalitat i d'ombra densa, que les estacions i l'aigua fan créixer, ja sigui regant-lo a través de canals, o bé mullant-lo i abonant-lo amb els xàfecs del cel. Qui vulgui posar el peu imprudentment més enllà de la seva terra, recuperarà tard la saviesa, juntament amb el càstig escaient, perquè no podrà suportar la deshonra, més penosa que la seva desgràcia.”

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 48-50)

Cap comentari:

Publica un comentari