Joan Geometres: La meuca

Sàvia, la meuca honora el perfum amb perfum.

 

[Jean Geomètre, Poèmes en hexamètres et en distiques élegiaques, Ed. Emilie Marlène van Opstall, Leiden Boston, 2008, 83, pàg. 293].

 

[Aquest únic hexàmetre aparentment insignificant és una petita demostració d'aemulatio típicament bizantina. La referència és el poema 90 de l'Antologia palatina:

Πέμπω σοι μύρον ἡδύ, μύρῳ τὸ μύρον θεραπεύων,

ὡς Βρομίῳ σπένδων νᾶμα τὸ τοῦ Βρομίου.

T'envio un dolç perfum, tot honorant el perfum amb perfum,

com si libés a Bromi amb licor de Bromi.

És com desmuntar el poema, de context eròtic i pagà, i tornar-lo a muntar en el context evangèlic de Lluc 7, 37, tot fent referència també al μύρον ἐκκενωθὲν ὄνομα σοί del Càntic dels càntics 1,3 (perfum que s'escampa és el teu nom).]

Joan Geometres: A si mateix

Temps era temps que jo era un grifoll, bonic i puixant,

  delicat, i a més, ufanós per saviesa i coratge.

Però un dimoni, o Déu, o l'agra enveja d'aquells qui m'odien

  m'ho han tret, i han fet de mi la riota de la gent,

un Samsó, joguina en mans hostils; però meu Senyor,

  jo ho sé, tu ja vas fer reviure els morts.

[Jean Geomètre, Poèmes en hexamètres et en distiques élegiaques, Ed. Emilie Marlène van Opstall, Leiden Boston, 2008, 81, pàg. 289]

Joan Geometres: Heroelegia

Planen terribles visions, per tot, d'un exèrcit aeri,

malignes, feroces, hostils, implacables, a dojo!

Delegen omplir-se la panxa amb la nostra sang

dimonis guerrers, d'esguard tenebrós, d'aspecte salvatge.

Qui exultaria en veure-ho? O com ho podrà superar,

amb ales boniques, rabent, flamejant, invencible, perfecte,

i il·luminar a tot arreu la forma, pura, brillant

noble i divina de l'ideal primordial de bellesa,

de la glòria que és nostra, tot contemplant la divina claror?

Temo que em llancin dins del barram formidable del drac,

menjar malaurat! abans d'assolir el cel sense fites,

o si no, a les entranyes del món i a la fosca del Tàrtar,

allà hi ha el tumult, la tenebra i la força invencible del foc.

Apiada't Senyor i condueix-me –car sóc imatge de Déu–

amb la teva mà dreta, amunt per l'Olimp sempitern¹

on és ton escó immortal, allà on són les idees, miríades,

belles, brillants, rutilants, eternals i d'ales boniques,

daurades, i hi són els cantors de ta glòria, els àngels rabents,

els qui et fan saltirons al voltant, i et diuen “Senyor”,

allà tu, Trinitat, resplendor esclatant, sense temps, per a sempre,

il·lumines la llum i fent com el sol en dónes als astres.

1Tot aquest vers es ressent de la diferent lectura que en fa Van Oppstall respecte a Cougny (Epigrammatum anthologia Palatina cum Planudeis et appendice nova, vol. 3, 104, 15).

[Jean Geomètre, Poèmes en hexamètres et en distiques élegiaques, Ed. Emilie Marlène van Opstall, Leiden Boston, 2008, 76, pàg. 271]

Joan Geometres: Elegia

Intrèpidament vaig recórrer la mar retronant i els horrors

  infinits de la terra, impàvid, quan ho he volgut.

Mes, hi ha una cosa tan sols que temo patir amb esglai¹:

  la travessia a les fosques quan deixi la vida;

ja sé que du cap al cel i que és llarga i sense confins,

  difícil, incerta, infranquejable pels vius.

Però m'aclapara aquest cúmul de cendra –talment el rovell,

  tot un llast per al ferro– creat per angoixes,

extenuants i penoses, pels treballs de la vida

  i per la sutzura del dolç menjar dels ancestres².

[Jean Geomètre, Poèmes en hexamètres et en distiques élegiaques, Ed. Emilie Marlène van Opstall, Leiden Boston, 2008, 75, pàg. 266]

[Presentem el primer d'una sèrie de poemes de Joan Geometres, poeta de nivell absolut en la literatura bizantina. Fins ara n'havíem deixat caure alguna mostra puntual. Però ara, després d'aconseguir l'edició d'Emilie van Opstall, d'allò més completa i rica d'informació, ens atrevim a ampliar-ne l'oferta].

1 αἰνῶς περιδείδια, μή τι πάθοιμι. Podria ser cita directa de Gregori de Nazianz, ταῦτ`αἰνῶς τρομέω καὶ δείδια, μή τι πάθοιμι (Carm. II, i. 35, 103) o directament d'Homer, αἰνῶς γὰρ Δαναῶν περιδείδια (Ilíada 10, 93). O ambdues coses alhora. Així són els bizantins.

2 Es refereix al pecat original.

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 22)

Derrota dels Francs

   Atès que els enemics no estaven patint gens, Narsès, analitzà la situació en conjunt i pensà una tàctica pròpia dels bàrbars, força practicada pel huns. Manà als seus homes de girar cua i retirar-se precipitosament, com si estiguessin fugint espantats, i així atreure els bàrbars com més lluny del bosc millor, pels camps del pla sense arbres. Ell ja s'encarregaria de la resta. Van fer doncs així i van fugir. Els francs enganyats per aquella fuga, imaginant que la por fos real, sobtadament plens d'ardiment, van desfer la falange i es llançaren en la persecució sortint del bosc: davant corrien els genets, després venien els soldats a peu més forts i més ràpids, però tots ells maldaven per capturar, justament en aquell moment, ni més ni menys que Narsès i amb poc esforç posar el punt i final desitjat a la guerra, una vegada per totes. Oblidant-se de la disciplina tàctica, anaven a la desbandada sense precaucions, tots eufòrics, fent festa amb les seves esperances. I dels romans, que s'endinsaven a regnes soltes cada cop més enllà, hom diria que realment fugien aterrits: de manera tan realista simulaven la por! Quan els bàrbars ja s'havien dispers pel camp obert i s'havien separat el més possible del bosc, aleshores tot d'un plegat, a un senyal del general, els romans van fer girar els cavalls, es tombaren en direcció contrària i anaren al xoc frontal amb els perseguidors, astorats per la sorpresa, els van colpir sense pietat i els van repel·lir, canviant la retirada en contraatac. Dels bàrbars, els genets van ser els primers a adonar-se del perill imminent i se'n van tornar galopant a regnes soltes fins al seu campament dins dels boscos, ben contents per haver-se'n sortit. En canvi, els soldats d'infanteria eren ingloriosament exterminats, sense ni poder pegar un cop, esvalotats i aclaparats com eren per aquell daltabaix increïble. Jeien tots, aquí i allà, talment com un ramat de porcs o de bens miserablement putrefactes. Atès que havien mort precisament els homes millors, més de nou-cent, els supervivents van moure en retirada i es van unir de nou amb els seus cabdills, perquè ja seria perillós per a ells restar separats del gros de l'exèrcit.

   Narsès doncs, tornat a Ravenna, quan ho va tenir tot ben organitzat, es dirigí a Roma on hi passà l'hivern.

[AQUÍ ACABA EL PRIMER DELS CINC LLIBRES DE LES HISTÒRIES D'AGATIES ESCOLÀSTIC]

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 22]

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 21)

Una incursió del francs

  Mentrestant Narsès, instal·lat a Ravenna, passà en ressenya els soldats i, tot emportant-se allò que fes falta, es dirigí cap a Rímini acompanyat per tot el contingent que ja el seguia. Atès que havia mort poc temps abans Vacar el varn¹, un home amb moltes qualitats i guerrer valerós, tot seguit el seu fill Todobald (així es deia el fill) es va unir a l'emperador romà amb els seus varns i era a Rímini per a trobar-se amb Narsès. Per això ell també hi va anar, demostrant-los la seva satisfacció amb els diners gràcies als quals podria comptar amb tots ells com a aliats d'allò més segurs.

  Mentre estava ocupat en dites qüestions, uns dos mil francs, entre infanteria i cavalleria, que havien estat enviats pels seus cabdills a pillar i saquejar es trobaven a prop de la ciutat tot devastant els camps, emportant-se els bous de tir i robant-ho tot a plaer; fins al punt que Narsès mateix s'adonà del que s'esdevenia mentre seia en una habitació a les plantes superiors, amb vista a la campanya. Tot seguit doncs sortí de la fortalesa –considerava en efecte un deshonor i una viltat no intervenir davant aquella situació– a dalt d'un cavall obedient i salvatge, capaç d'encabritar-se i galopar amb disciplina, i en tot cas avesat a practicar l'atac i la retirada. Però ordenà així mateix que el seguís si més no qui no era del tot inexpert de batalles entre els seus. Van muntar a cavall amb ardor (eren tres-cents homes), anaren a l'encalç dels enemics i els van atacar. Però aquests, quan els van albirar mentre s'apropaven, deixaren de corre aquí i allà, despreocupant-se del botí, em sembla; es van agrupar entre tots, cavalleria i infanteria, i van formar una falange, no gaire grossa –i com podia ser grossa, amb tan pocs integrants?– però forta, amb els escuts compactats i les ales tancades en bon ordre. Els romans quan ja van ser a tir d'arc, van pensar que no havien d'entrar en xoc en un cos a cos amb un enemic ben organitzat, de cap de les maneres, i van intentar desballestar les primeres files i esquerdar el front central, tan dens, amb llançaments de fletxes i javelines. Tanmateix, perfectament protegits pels escuts, els francs es mantenien ferms, impertèrrits, sense rompre la formació compacta. El fet és que havien ocupat una zona de bosc, aprofitaven també dels arbres com a barrera i a més responien amb llançaments d'angons. Així anomenen el seu propi tipus de javelina.

1 Una tribu saxona, com els hèruls.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 21]

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 20)

La deserció del got Aligern

   Mentrestant Aligern, el fill de Fredigern, germà de Teïes, del qual hem fet esment en el setge de Cumes [veure capítol 8, capítol 9 i capítol 10], doncs aquest Aligern, atès que els francs acabaven d'arribar a Itàlia, i ja les possessions godes passaven a estar sota el seu domini, demostrà ser l'únic a intuir què passaria i què convenia fer. En efecte, meditant sobre la situació, va entendre que els francs usaven el mot “aliança” com a excusa bonica: una vegada arribats en resposta a la demanda d'ajuda, es veuria que el seu propòsit real era un altre. Encara que sortissin vencedors dels romans, no acceptarien cedir Itàlia als gots, al contrari, entre tots serien els primers que sotmetrien –ells, que en teoria els venien a ajudar–, els posarien uns governadors francs i aniquilarien la seva cultura. Sota el pes del setge, tot sospesant i desembullant el garbuix d'aquests dubtes, estimà millor lliurar la ciutat i els seus tresors i llavors assumir la ciutadania romana, deixant enrere una vida de perills i els seu costums de bàrbar. Creia que si era impossible per als gots mantenir el domini d'Itàlia, era lícit que els antics habitants, els amos originaris des del principi la poguessin reconquerir, i no ser exclosos per sempre d'allò que era seu. Per això decidí complir quelcom que era predestinat i ser exemple de sensatesa per als seus compatriotes. Conseqüentment, primer informà els assetjadors que volia reunir-se amb el general i, quan n'obtingué el permís, es presentà a Classes, on s'havia assabentat que es trobava Narsès: la plaça forta està situada a les afores de Ravenna. Aleshores, en arribar a la seva presència, li lliurà les claus de Cumes i declarà que li feia tot aquell favor per simpatia. L'altre el va acollir amb satisfacció per la rendició i li anuncià que, a canvi, el premiaria d'allò més generosament. Tot seguit ordenà que els soldats acampats a les afores de Cumes s'instal·lessin dins de les muralles de la ciutat, per rebre el tresor i mantenir sota control la seguretat de tot, i que la resta es desplacés a hivernar a les altres viles i places fortificades. I tot es va fer així.

   Atès que l'exèrcit hèrul tornava a estar sense general propi, hi havia dos d'ells, uns prohoms, que es disputaven el càrrec: les preferències de la gent estaven dividides entre un i l'altre. Una part tenia la màxima consideració per Arut i creia que, triant ell, tot milloraria; als altres els agradava Sindval, per ser d'allò més enèrgic i amb molta experiència militar, i Narsès, decidint a favor d'aquests últims, el nomenà general del hèruls. Així mateix els va fer transferir on millor estarien per a passar l'hivern.

   D'altra banda, envià Aligern a Cisina, convenint amb ell que, quan hi arribés, pugés a les muralles i es deixés veure per la ciutadania, per tal que tothom sabés qui era. Ho demanà perquè els francs (que havien de passar per allà) veiessin que Aligern havia desertat i renunciessin a l'expedició cap a Cumes, a les seves esperances d'enriquiment i potser fins i tot a la guerra, per haver estat anticipats en tot. Ell, en veure els francs a prop, se'n va mofar i se'n va riure des d'allà dalt, dient-los que s'afanyaven en va, venint amb els fets ja consumits i totes les finances i fins les insígnies del poder got ja en les mans dels romans: així que, qui fos proclamat rei dels gots, no tindria ningú que el podria reconèixer i respectar, és a dir que només podria portar la capa militar, vestit com una persona qualsevol. Els francs esclataren de ràbia, l'insultaren i li van dir traïdor de la seva família. Però començaren a dubtar respecte a la situació, així que, es consultaren sobre si calia lluitar: guanyà en tot cas la idea de no desdir-se'n i aconseguir els objectius que pretenien assolir al principi.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 20]

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 19)

S'apropa l'hivern

   Expugnada Lucca i sense cap més obstacle, Narsès pensà que no calia passar-hi més estona, i ni tan sols agafar-se un respir dels treballs. Hi deixà el general Bonos, de Mèsia¹, aquella al costat del Danubi, un home d'allò més intel·ligent, políticament i militarment competent, tot entregant-li una força suficient amb la qual, en cas de rebel·lió dels bàrbars de la zona, amb tota facilitat l'hauria controlat, sortint-ne vencedor.

  Deixades doncs així aquestes disposicions, es dirigí de pressa directament a Ravenna, perquè les tropes, un cop aquarterades, hi descansessin durant l'hivern. En efecte, sent ja a les acaballes de la tardor, pels volts del solstici d'hivern², creia que no era el moment per a la guerra. Això, és clar, hauria estat a favor dels francs, ja que la canícula els és enemiga i els treu quasi tota l'empenta, i no lluiten de bon grat a l'estiu. En canvi, amb el fred, sempre revifen, es tornen pletòrics de forces i afronten els treballs amb entusiasme, perquè els és familiar, ja que les seves terres d'origen són de clima rígid, així que, els és connatural passar fred. Tenint present aquestes consideracions, intentava doncs agafar temps i ajornar les operacions militars per a l'any següent. Llavors distribuït l'exèrcit entre companyies i batallons, els manà que passessin l'hivern a les ciutats i places fortificades de la zona i que vinguessin a reunir-se tots a Roma al principi de la primavera, per tal de sortir d'allà tots junts preparats a combatre. L'exèrcit es va moure seguint les ordres i Narsès es va mudar a Ravenna, duent només els seus criats, la guàrdia personal i els seus subordinats, membres de l'estat major, encarregats de la gestió del quarter general i, entre altres aspectes administratius, evitar que Narsès fos accessible, sense criteri, a tothom que ho demanava. Els romans els solien donar un nom derivat de “cancell”, també per la tasca que feien. El va seguir també Zandalàs, cap dels criats que l'acompanyaven, així com tots els domèstics i els camarlencs eunucs. Anà a Ravenna doncs amb unes quatre-centes persones.

1 Els grecs anomenen igual Mèsia i Mísia (a la Anatòlia): Μύσια.

2 Finals del 553 d.C.

 

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 19]

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 18)

Finalment termina el setge de Lucca

  Els generals escoltaren això [el discurs d'Esteve enviat per Narsès. Veure capítol anterior] però, conscients del fet que era l'opinió de Narsès, no podien dir que els dirigia unes acusacions injustes; treien doncs pretextos i excuses, com ara que s'havien desplaçat per necessitat, perquè a la regió de Parma era impossible obtenir una quantitat suficient d'avituallaments per als seus soldats; a més a més, no hi era Antíoc, el prefecte d'Itàlia en aquell moment, que havia de proveir aquests bens. I no només això, sinó que tampoc havien cobrat els pagaments habituals. Esteve tan bon punt va ser a Ravenna, dugué el prefecte del pretori a la presència dels generals i així que tingué resolts els equívocs, si més no pel que era possible, els va convèncer a tornar tots ells a prendre posició a les afores de Parma. Amb la missió complida, tornà a Lucca i animà Narsès a actuar sense temor i amb energia, atès que els enemics ja no li farien nosa; ben al contrari, els seus atacs serien neutralitzats per les tropes romanes esperant a l'aguait al lloc que tocava.

  Narsès d'altra banda, que ja pensava que era intolerable que els luquesos poguessin resistir sense problemes a un setge tan poc aclaparador, començà a arremetre enèrgicament contra les muralles. Alhora, es van treure els trabuquets¹ i es van fer llançaments de projectils de foc contra les torres, mentre que els assetjats pujaven a l'adarb i gitaven pedres i dards. Es va obrir una bretxa en un punt de la muralla: la desgràcia, en totes les seves formes, planava sobre la ciutat². Les persones que havien estat hostatges eren les que més feien en pro dels romans, i si hagués estat per ells, la ciutat s'hauria rendit immediatament. Ara bé, els governadors francs posicionats a la ciutadella fortificada, insistien en continuar a lluitar i a repel·lir el setge amb les armes. Aleshores, de prompte s'obrien les portes i tot d'una es feien atacs sobtats contra els romans creient de poder-los encerclar així. Però el mal que podien fer als enemics era tan petit, com gran el prejudici que en traurien. El cert és que la majoria dels luquesos, convençuts ja pels qui actuaven des de dins, lluitaven deliberadament sense empenta. Però malgrat que, havent-lo intentat una i altra vegada, res havia funcionat tal com esperaven, sinó que, després de patir tantes baixes, s'estaven retirant de manera totalment deshonrosa, un cop a l'interior del recinte interior, s'hi tancaren a pany i forrellat, sense tenir cap més possibilitat de sortida. Llavors, per ser ja impossible salvar-se d'altra manera, va ser quan tothom per força va optar per la pau i es va decidir arreglar la situació de la millor manera. Van rebre doncs la garantia per part de Narsès que no els faria pagar la seva ira pels fets anteriors, tot seguit van lliurar la ciutat i ben contents van deixar entrar l'exèrcit desprès de tres mesos de setge. Ja tornaven a ser súbdits de l'emperador dels romans.

1 ἑλεπόλεις. B. Ortega els considera com els ariets (que l'autor anomena κριοί no pas ἑλεπόλεις) descrits per Procopi en V. 21. Segons Dennis, “Byzantine heavy artillery: the helopolis”a Greek, Roman and Byzantine Studies, 39 (1998), 99-115, els trabuquets són utilitzats pels bizantins ja des des del VI segle.

2 ἄπασα ἰδέα κακοῦ περιεστήκει τὴν πόλιν. Tucídides 3.81.5: πᾶσά τε ἰδέα κατέστη θανάτου.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 18]

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 17)

Els generals de Favència

Narsès amb aquest discurs¹ donà coratge als soldats, elevant la duresa del setge de Lucca. També estava furiós amb els altres generals perquè eren a Favència, lluny de les posicions estratègiques: i això anava en contra de les seves previsions. És a dir, considerava que les tropes d'aquells generals havien d'estar desplegades al voltant de Parma a tall de barrera murallada, perquè fossin obstacle a les ofensives enemigues, de manera que ell es dirigiria allà només després de tenir la Túscia del tot tranquil·la. Ara doncs es donava l'avinentesa que, com que aquelles tropes s'havien allunyat, els homes de Narsès eren directament exposats als atacs enemics. I dit i fet, considerant que era una cosa intolerable, els envià un dels més fidels –es deia Esteve, i era de la ciutat il·lírica d'Epidamne²– a retreure'ls la seva covardia i avisar-los que, si no recuperaven les seves posicions, serien considerats traïdors de l'interès col·lectiu. Esteve es posà en marxa immediatament, enduent-se dos-cents cavallers dels més valents, molt ben armats. Van fer el viatge entre patiments i nits insomnes, ja que un destacament franc freqüentava aquelles planes, pel farratge i pel botí que treia dels camps. Per això doncs, es movien de nit, ben agrupats i vigilant-se a les espatlles, per no ser agafats de sorpresa en el cas fins i tot d'un combat. S'oien plors de pagesos, mugits de bestiar arriat, espetecs d'arbres que queien. Aclaparats pel terror, a dures penes van arribar a Favència i al campament. Presentant-se davant els generals, Esteve digué: “Senyors, per què us passa això? On és la glòria de les accions d'antany? I els triomfs tan importants aconseguits? De quina manera Narsès podrà prendre Lucca i sotmetre tots els territoris a sud dels Alps si vosaltres gairebé obriu el camí als enemics i els deixeu anar lliurement on volen, com si hi estiguéssiu d'acord? Jo no diria res de negatiu de vosaltres, un altre potser dirà que la qüestió és la indolència i el menyspreu del bé comú. Però si no us afanyeu a tornar a Parma, no s'apagarà mai més la còlera de Narsès i, sempre que hi hagi qualsevol problema, us en donarà les culpes. I vigileu, estimats generals, que no s'enfadi l'emperador.”

1 Veure capítol anterior.

2 Durrës (It. Durazzo) un port de l'Albània, ja Tucídides l'anomena Ἐπιδάμνος.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 17]

El 29 de maig de 1453 cau Constantinoble. L'anotació de Georgios Sfrantzes.

El dia 29 de maig, dimarts, al trenc de dia, el Soldà prengué la ciutat. En l'hora de la caiguda, Sa Majestat i senyor meu Constantí Paleòleg emperador va ser mort, en un moment que jo no era amb ell, havent anat a inspeccionar per ordre seu una altra part de la ciutat. I no sabia, pobre de mi, quin destí em preparava la Providència.

[Jordi Sfrantzes, Memorii 25, 9, Edit. Vasile Grecu, Bucaresti 1966.]

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 16)

Narsès arenga els soldats

   Narsès era persona d'allò més sensata, enèrgic i hàbil a adaptar-se a les circumstàncies. No tenia gens d'instrucció ni es preocupava per l'eloqüència, però destacava, això sí, per la seva ma esquerra i sabia defensar les seves idees amb arguments: i això que era un eunuc crescut entre els luxes de la cort. Era baix d'estatura, i d'una magresa fora del comú, però tan valent i generós que no t'ho esperaries. Fet i fet, no hi ha res que impedeixi ser el millor a qui té un esperit lleial i noble.

   Doncs, aleshores Narsès es plantà al bell mig dels seus soldats i els va dir: “A qui està avesat a vèncer els enemics en totes les ocasions i a escometre empreses sempre plenes d'èxits, qualsevol contrarietat fora de les seves previsions que l'afecti, per momentània que sigui, li fa perdre l'alegria i li afluixa la confiança. Jo crec que s'adiu als homes sensats no deixar-se ensuperbir per la bona sort, i estar sempre amb la ment preparada, pensant que és fàcil patir un canvi. L'èxit serà molt més agradable per a qui té aquesta actitud, i tampoc no l'angoixarà tant fracassar, si mai, inesperadament, se'n donés el cas. Doncs bé, soldats, veig que us angoixeu més del normal per a les circumstàncies i és clar que això us passa únicament per presumir en excés, acostumats com sou a la victòria, i per creure que no fracassaríeu mai, de manera que, si examinéssiu només els fets en si mateixos, ignorant aquesta vostra suposició, el desastre no us semblaria tan gran com creieu. Si és veritat que el general Fulcaris¹ – un bàrbar predisposat a la imprudència que sense criteri va jugar-se-la amb un nombre tan gran d'enemics – va rebre, com és normal, allò que li esqueia, no vol dir, soldats meus, que cal témer les circumstàncies i canviar les previsions. Seria una vergonya que, mentre els supervivents gots – i això que el seu poble està quedant aniquilat – es procuren aliances, ens creen cada cop més problemes i de cap manera capitulen davant el seu destí, nosaltres ara deixéssim perdre els triomfs anteriors i perdéssim l'entusiasme, només perquè albirem una possible derrota en una victòria incompleta. En realitat, hem d'estar més aviat contents per això que ens ha passat. Ara que la supèrbia i les ínfules s'han moderat podrem afrontar la lluita amb confiança, crec jo, i tornar a vèncer com abans. És cert, l'enemic ostenta un gran nombre d'efectius, però nosaltres els serem molt superiors gràcies al rigor tàctic, si som prudents; lluitem contra uns forasters que pateixen escassedat d'avituallaments, com és natural, mentre que nosaltres n'estem ben proveïts. Nombroses fortaleses i ciutats ens aportaran protecció, si en fes falta, i això ells no ho tindran. I és més, el Totpoderós lluitarà amb nosaltres, car defensem amb tot el dret la nostra terra; ells, saquegen la terra d'altri. Així que, és del tot absurd no confiar plenament i tenir por. No deixem doncs als Luquesos ni un moment de respir del setge; que cada u de vosaltres es prepari per a la guerra sense quarter amb tanta de cura com d'entusiasme.”

1Veure capítols anteriors.

 [Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 16]

Marià Escolàstic: Antologia Palatina IX, 627

[Aquests tres dístics de Marià Escolàstic, autor del qual no se sap gairebé res, llevat que era advocat i contemporani d'Agaties Escolàstic, tenen el mèrit, segons alguns autors, d'haver inspirat els sonets 153 i 154 de William Shakespeare, si més no indirectament (probablement mitjançant una traducció italiana o francesa).]

Aquí sota els plàtans, Amor, vençut per la son agradosa,

  dormia, havent lliurat la torxa a les Nimfes;

les Nimfes es deien: “Què hem d'esperar? Que bo seria sufocar

   d'un plegat el foc al cor dels mortals, amb això!”

La torxa, però, calà foc a les aigües; d'aleshores ençà,

   les Nimfes d'Amor aboquen aigua calenta sobre a qui es banya.

[H. Beckby, Anthologia Graeca, 2ª ed. Munich, Llibre 9, 627]

[B. Baldwin, An Anthology of Byzantine Poetry, Amsterdam, 1985, pàg. 71]

Sonet 153 de William Shakespeare

Cupid laid by his brand, and fell asleep:

A maid of Dian's this advantage found,

And his love-kindling fire did quickly steep

In a cold valley-fountain of that ground;

Which borrow'd from this holy fire of love

A dateless lively heat, still to endure,

And grew a seething bath, which yet men prove

Against strange maladies a sovereign cure.

But at my mistress' eye Love's brand new-fired,

The boy for trial needs would touch my breast;

I, sick withal, the help of bath desired,

And thither hied, a sad distemper'd guest,

But found no cure: the bath for my help lies

Where Cupid got new fire; my mistress' eyes.

Sonet 154 de William Shakespeare

The little Love-god lying once asleep

Laid by his side his heart-inflaming brand,

Whilst many nymphs that vow'd chaste life to keep

Came tripping by; but in her maiden hand

The fairest votary took up that fire

Which many legions of true hearts had warm'd;

And so the general of hot desire

Was sleeping by a virgin hand disarm'd.

This brand she quenched in a cool well by,

Which from Love's fire took heat perpetual,

Growing a bath and healthful remedy

For men diseased; but I, my mistress' thrall,

Came there for cure, and this by that I prove,

Love's fire heats water, water cools not love.

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 15)

Mort de Fulcaris

   Quan el seu exèrcit s'esfumà, el general Fulcaris, tot i haver quedat sol amb la seva guàrdia personal, no pensà en tot cas a fugir, sinó que actuaria millor escollint una mort gloriosa, en comptes de sobreviure com un miserable. Doncs bé, esperà a peu ferm en la posició més favorable que podia, és dir amb les espatlles protegides per un túmul: matà molts enemics, ara baixant sobtadament, ara, un cop cara a cara, reculant poc a poc cap a munt. Per bé que encara podia fugir amb tota facilitat, i que els seus companys el pregaven de fer-ho, va dir: “Com aguantaré les paraules de Narsès retraient-me la meva insensatesa?” Més preocupat doncs, pel que sembla, per la mala reputació que per l'espasa, no es va moure i va resistir amb totes les seves forces sense afluixar la lluita fins que, per la inferioritat numèrica, ferit per vàries llances, amb el cap ja esquerdat per una destral, gairebé sense agonitzar, va caure de bocaterrosa sobre l'escut. Amb ell, queien també els altres, sense distincions, tots aquells que havien restat amb amb ell, ja fos per elecció, o bé per l'oposició dels enemics. Fulcaris doncs va morir sense treure gaire profit del seu ascens: desprès d'una breu felicitat, com en un somni agradable, se li acabà ràpidament el càrrec i la vida.

   Davant aquests fets, els francs estaven animats i d'allò més confiats. D'altra banda, amb els gots que vivien a Emília, Ligúria i les regions circumveïnes, al principi, més per por que no per il·lusió, hi havia un tractat de pau i aliança, això sí, insegur i gairebé obligat; però llavors, així que recuperaren els ànims, s'associaren als bàrbars conforme a la seva proximitat cultural, fins i tot trencant ostensiblement aquell tractat. Quant a l'exèrcit romà, sota el manament de Joan Vitalià, com ja he dit, i d'Artabanes, es mudà tot seguit a la ciutat de Favència amb els hèruls que s'havien salvat fugint. Els generals opinaven que no era oportú mantenir-se desplegats davant de Parma, per la quantitat d'enemics que s'hi concentrava i perquè, tot i que l'èxit que havien obtingut no era lògic, no els havia arribat encara el moment fatal. El fet és que les ciutats gotes els estaven obrint les portes, als francs, i que, després d'haver ocupat places ben fortificades, òbviament els podrien caure a sobre amb tot l'exèrcit. Per això llavors els generals es proposaven mantenir-se com més a prop possible a Ravenna i evitar així l'enemic, ja que consideraven que no tenien capacitat per sostenir el combat amb ells.

   Quan tot això va ser comunicat a Narsès, quedà indignat i disgustat per la fatxenderia dels bàrbars¹ i per la mort sobtada de Fulcaris, no pas un soldat qualsevol que ningú coneix, sinó un home valerós i brillant dels qui més, cenyit de tantes victòries que als enemics hauria estat impossible vèncer-lo, crec jo, si hagués tingut una prudència proporcional a la seva força. Per conseqüència es dolia i es lamentava, però estava abatut i amoïnat, no pas com la majoria, sinó sobretot pels seus soldats: com que els veia aclaparats pel desconcert, considerà que seria bo arengar-los, tots junts en assemblea, per infondre'ls optimisme i guarir-los de les pors.

1S'hauria de referir als hèruls de Fulcaris.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 15]

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 14)

Narsès pateix uns revessos per mà dels francs per culpa de la ineptitud de Fulcaris

  Amb Narsès encara ocupat amb al setge, l'exèrcit romà enviat a l'Emília [havia patit importants revessos]¹; ell naturalment estava amoïnat pel que s'havia esdevingut i força desanimat. La qüestió és que en arribar allà, les forces romanes al principi actuaven en tot amb prudència i disciplina: si feien una incursió a un poblat o una ciutat hostils, es desplaçaven en columnes i eren prudents en els atacs. Les retirades no es feien per separat, sinó en bon ordre, amb les rereguardes col·locades a les posicions correctes, amb la falange distribuïda a rectangle, tenint el botí de guerra al mig, per protegir-lo de la manera més segura. I així, si més no al començament, assolaven les terres enemigues, però al cap d'uns pocs dies tot allò aconseguit s'estava esfondrant i esvaint.

  Venint als fets, Fulcaris, el comandant dels hèruls, era sens dubte un home valent i, pel seu temperament, no li feia por res de la guerra; però tan imprudent, cap calent i mancat de criteri com era, considerava que la tàctica militar no formava part de les responsabilitat d'un general o d'un oficial: ben al contrari, fanfarronejava que entraria en acció ell personalment, amb sobrada valentia per a la batalla, fins i tot llençant-se i envestint l'enemic amb tota la seva empenta. Llavors doncs, situant-se a un nivell d'ineptitud encara superior, va fer una incursió a la ciutat Parma: es donaven les circumstàncies que Parma, de fa temps, estava en les mans dels francs. Allò adient hauria estat que enviés uns informadors a espiar amb precisió les intencions de l'enemic i així moure's ordenadament sobre informació certa. Ell, sense confiar en res més que no fos temeritat i impulsivitat absurda, va moure de manera desordenada el seu exèrcit i els batallons romans sota els seus ordres, fent-los avançar ràpidament, sense sospitar que podria haver-hi algun problema. Assabentat prèviament d'això, el cabdill franc Butilí, seleccionà els més valents i bel·licosos dels seus soldats, els amagà a l'amfiteatre situat a prop de la ciutat (es feia servir per als homes que es guanyaven la vida lluitant amb les feres davant del públic), preparant una gran emboscada, i va restar en observació, esperant el moment per entrar en acció.

  Quan Fulcaris i els hèruls van ser a l'abast de l'enemic, a una senyal preestablerta, els francs es catapultaren tot d'una sobre aquells, que venien sense tenir un ordre i sense precaucions, i de seguida van matar a l'atzar a cops d'espasa els que tenien a prop, atordits per la sorpresa, podríem dir, caiguts a la xarxa sense adonar-se'n. La majoria dels soldats, així que van comprendre la situació en que es trobaven van procurar salvar-se de manera miserable i infamant: van donar l'esquena als enemics i van fugir cames ajudeu-me, passant per sobre del valor militar i del seu llarg entrenament al perill.

1Hi ha una breu llacuna al text.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 14]

Agaties Escolàstic: Antologia Palatina, VII, 220

Fent camí cap a Erifa¹, pel voral, hi vaig veure la tomba

   de Laís, una dona d'abans, tal com diu la inscripció.

Tot vessant-hi mes llàgrimes, “Dona,” vaig dir, “te n'hauries d'alegrar:

   et ploro d'oïda, car mai no et vaig veure.

Ai! quants cors vas trencar entre el jovent! Tanmateix ara habites

   els marges del Lete i has colgat ta bellesa a la terra.”

1Antic nom de Corint.

[H. Beckby, Anthologia Graeca, 2ª ed. Munich, 7^è llibre, 220].

L'ADN de Grècia

Potser no s'apreciarà mai prou bé el valor de l'aportació de Basili Bessarió (Βασίλειος Βησσαρίων) a la conservació de la cultura grega a Occident i a la seva revitalització, com per osmosi, en el Renaixement.

Ha deixat una gran producció filosòfica, teològica, retòrica, filològica, en grec i en llatí. Tanmateix, a mi, no se'm treuen del cap aquelles 57 caixes de fusta llegades a la República de Venècia, plenes de llibres rastrejats pels seus emissaris, quan ja Constantinoble havia caigut, per les biblioteques i els monestirs de Grècia; va ser l'extrem intent de salvar un patrimoni cultural universal dels embats de la història.

En aquelles 57 caixes, amb les millors còpies d'Aristòtil, de Plató, d'Homer, de Plutarc, dels historiadors i filòsofs imperials i bizantins entre d'altres, hi havia, com diu Sílvia Ronchey, el codi genètic de Grècia. I encara no li hem donat les gràcies, d'això.

Li dedicaran un seminari internacional el 4 i 5 d'abril a Venècia. Espero li facin justícia.

Pau Silenciari: Antologia Palatina, VII, 4

Aquí, la tomba gloriosa rep la boca sapient de les Muses,

  el diví Homer, vora el mar sobre un penya-segat.

Foraster, no t'estranyi de veure que una illa petita

  acull un home tan gran:

quan encara flotava errabunda, Delos, la meva germana,

  acollí, de l'úter matern, el fill de Latona.

[H. Beckby, Anthologia Graeca, 2ª ed. Munich 7 Llibre, 4].

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 13)

La negociació amb el habitants de Lucca i l'alliberament dels hostatges

  A totes aquestes invectives Narsès contestà: “No sou doncs vosaltres els culpables de la mort d'aquesta gent, aquells qui els ha menystingut i abandonat? És evident que jurar en fals i violar un tractat com si res és una política que no us ha beneficiat. Però si encara esteu disposats a saber-ne més sobre què us convé fer i posar en pràctica els pactes, encara sou a temps: aquella gent reviurà i nosaltres no farem mal a la ciutat. Si és que no, ja no caldrà que us dolgueu d'ells, més aviat vigileu de no patir tots vosaltres la mateixa sort.” En sentir això, els luquesos pensaren que els estava enganyant i que els volia fer beure a galet amb allò de ressuscitar gent ja enterrada. És veritat que aquelles paraules eren enganyoses, però no com ells imaginaven. Sigui com sigui, s'hi van avenir de bon grat i van jurar que si veien els ostatges amb vida, es lliurarien immediatament, així com també lliurarien la ciutat, per fer-ne el que ell volgués. Això perquè, ja que era una cosa impossible, si més no, s'espolsarien culpabilitats i passarien a tenir la raó. Aleshores Narsès va fer cridar els presoners tots alhora i els va ensenyar, sans i estalvis, als compatriotes que, en veure'ls, quedaren astorats, com és normal, per la inversemblança d'allò que que veien. Però ni tan sol així, no tots ells opinaven que s'havia de complir els pactes, sinó que també hi havia qui s'hi negava. Com que ja tenien els supervivents i el dolor i l'aflicció s'havien convertit en confiança, de nou tornaren a allò d'abans – talment com la turbamulta que eren – i agafava força la deslleialtat. Davant tanta ximplesa a què havia arribat aquella gent Narsès va ser molt generós: els deixà estar i els envià a casa seva, a més a més, sense cobrar cap rescat ni exigir a la ciutat cap altre compromís. I amb els Luquesos desconcertats i dubitatius sobre per què havia fet això, “No estic acostumat”, digué, “a vantar-me de pallassades i esperances mesquines. Crec que, encara que sense això, si no us rendiu ara mateix, voluntàriament, us venceran aquestes.” I els ensenyava les espases mentre parlava. Els homes aquells, després de ser alliberats i tornar amb els seus, quan acudien a una reunió, elogiaren d'allò més Narsès: es recordaven de la seva cordialitat amatent envers ells, i, en veu baixa, anaven dient pertot arreu que era cortès i afable i que actuava amb generositat aplicant la justícia. Aquells discursos no trigarien gaire a tenir més eficàcia que les armes, estovant els més impulsius i volubles entre el poble, fins a arribar persuadir la majoria a acceptar les propostes dels romans.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 13]

Pal·ladi, Història Lausíaca: Benjamí

Precisament a la muntanya de la Nítria un home anomenat Benjamí que va viure fins a l'edat de vuitanta anys i va arribar fins al súmmum de l'ascesi, va obtenir el carisma de la curació: tothom a qui imposava les mans o que ell beneïa després de donar-li un oli quedava deslliurat de tota malaltia. Doncs bé, justament ell, que havia rebut l'honor de ser dotat d'aital carisma, vuit mesos abans de morir va tenir hidropesia i se li inflà tant el cos que semblava un nou Job. Aleshores, el bisbe Diòscor que llavors era prevere de la muntanya de la Nítria ens va agafar a banda a mi i al beat Evagri i ens va dir: “Veniu, mireu el nou Job que, amb el cos tot inflat, si bé malalt de manera incurable, serva un enorme agraïment. Hi vam anar doncs i vam veure aquell cos tan inflat que cap dit de la mà no podia arribar a tocar-se amb els altres. Havíem d'apartar els ulls, car no podíem aguantar la mirada pel patiment terrible que vèiem. Llavors ens va dir el beat Benjamí: “Pregueu, fills, perquè l'home dins meu no contregui l'hidropesia, car aquest ni m'ha beneficiat quan s'ha trobat bé, ni m'ha fet mal quan s'ha trobat malament¹.” Durant vuit mesos doncs va tenir una butaca més ampla del normal en la qual estava sempre assegut, atès que ja no podia jeure al llit a causa dels problemes derivats de la malaltia. Però tot i trobar-se en aquest estat, continuà curant els altres. Era necessari explicar la malaltia, perquè no ens quedem sorpresos quan algun home just es trobi en unes dificultats. Quan va morir es van treure els pujants i els batents de les portes, per poder treure el cos de casa, de tant s'havia inflat.

1 Frase obscura. Cap traductor aconsegueix clarificar-la.

 

[Palladio. La storia lausiaca. Edit. G.J.M. Bartelink, Fondazione Lorenzo Valla, Milà, 1974, 12]