Mort de Fulcaris
Quan el
seu exèrcit s'esfumà, el general Fulcaris, tot i haver quedat sol
amb la seva guàrdia personal, no pensà en tot cas a fugir, sinó
que actuaria millor escollint una mort gloriosa, en comptes de
sobreviure com un miserable. Doncs bé, esperà a peu ferm en la
posició més favorable que podia, és dir amb les espatlles protegides per un túmul: matà molts enemics, ara baixant sobtadament, ara, un
cop cara a cara, reculant poc a poc cap a munt. Per bé que encara
podia fugir amb tota facilitat, i que els seus companys el pregaven
de fer-ho, va dir: “Com aguantaré les paraules de Narsès
retraient-me la meva insensatesa?” Més preocupat doncs, pel que
sembla, per la mala reputació que per l'espasa, no es va moure i va
resistir amb totes les seves forces sense afluixar la lluita fins
que, per la inferioritat numèrica, ferit per vàries llances, amb el
cap ja esquerdat per una destral, gairebé sense agonitzar, va caure
de bocaterrosa sobre l'escut. Amb ell, queien també els altres,
sense distincions, tots aquells que havien restat amb amb ell, ja fos
per elecció, o bé per l'oposició dels enemics. Fulcaris doncs va
morir sense treure gaire profit del seu ascens: desprès d'una breu
felicitat, com en un somni agradable, se li acabà ràpidament el
càrrec i la vida.
Davant
aquests fets, els francs estaven animats i d'allò més confiats.
D'altra banda, amb els gots que vivien a Emília, Ligúria i les
regions circumveïnes, al principi, més per por que no per il·lusió,
hi havia un tractat de pau i aliança, això sí, insegur i gairebé
obligat; però llavors, així que recuperaren els ànims,
s'associaren als bàrbars conforme a la seva proximitat cultural,
fins i tot trencant ostensiblement aquell tractat. Quant a l'exèrcit
romà, sota el manament de Joan Vitalià, com ja he dit, i
d'Artabanes, es mudà tot seguit a la ciutat de Favència amb els
hèruls que s'havien salvat fugint. Els generals opinaven que no era
oportú mantenir-se desplegats davant de Parma, per la quantitat
d'enemics que s'hi concentrava i perquè, tot i que l'èxit que
havien obtingut no era lògic, no els havia arribat encara el moment
fatal. El fet és que les ciutats gotes els estaven obrint les
portes, als francs, i que, després d'haver ocupat places ben
fortificades, òbviament els podrien caure a sobre amb tot l'exèrcit.
Per això llavors els generals es proposaven mantenir-se com més a
prop possible a Ravenna i evitar així l'enemic, ja que consideraven
que no tenien capacitat per sostenir el combat amb ells.
Quan tot
això va ser comunicat a Narsès, quedà indignat i disgustat per la
fatxenderia dels bàrbars1
i per la mort sobtada de Fulcaris, no pas un soldat qualsevol que
ningú coneix, sinó un home valerós i brillant dels qui més,
cenyit de tantes victòries que als enemics hauria estat impossible
vèncer-lo, crec jo, si hagués tingut una prudència proporcional a
la seva força. Per conseqüència es dolia i es lamentava, però
estava abatut i amoïnat, no pas com la majoria, sinó sobretot pels
seus soldats: com que els veia aclaparats pel desconcert, considerà
que seria bo arengar-los, tots junts en assemblea, per infondre'ls
optimisme i guarir-los de les pors.
1S'hauria
de referir als hèruls de Fulcaris.
[Agathiae
Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I,
15]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada