Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

27 d’abril de 2014

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 15)

Mort de Fulcaris
   Quan el seu exèrcit s'esfumà, el general Fulcaris, tot i haver quedat sol amb la seva guàrdia personal, no pensà en tot cas a fugir, sinó que actuaria millor escollint una mort gloriosa, en comptes de sobreviure com un miserable. Doncs bé, esperà a peu ferm en la posició més favorable que podia, és dir amb les espatlles protegides per un túmul: matà molts enemics, ara baixant sobtadament, ara, un cop cara a cara, reculant poc a poc cap a munt. Per bé que encara podia fugir amb tota facilitat, i que els seus companys el pregaven de fer-ho, va dir: “Com aguantaré les paraules de Narsès retraient-me la meva insensatesa?” Més preocupat doncs, pel que sembla, per la mala reputació que per l'espasa, no es va moure i va resistir amb totes les seves forces sense afluixar la lluita fins que, per la inferioritat numèrica, ferit per vàries llances, amb el cap ja esquerdat per una destral, gairebé sense agonitzar, va caure de bocaterrosa sobre l'escut. Amb ell, queien també els altres, sense distincions, tots aquells que havien restat amb amb ell, ja fos per elecció, o bé per l'oposició dels enemics. Fulcaris doncs va morir sense treure gaire profit del seu ascens: desprès d'una breu felicitat, com en un somni agradable, se li acabà ràpidament el càrrec i la vida.
   Davant aquests fets, els francs estaven animats i d'allò més confiats. D'altra banda, amb els gots que vivien a Emília, Ligúria i les regions circumveïnes, al principi, més per por que no per il·lusió, hi havia un tractat de pau i aliança, això sí, insegur i gairebé obligat; però llavors, així que recuperaren els ànims, s'associaren als bàrbars conforme a la seva proximitat cultural, fins i tot trencant ostensiblement aquell tractat. Quant a l'exèrcit romà, sota el manament de Joan Vitalià, com ja he dit, i d'Artabanes, es mudà tot seguit a la ciutat de Favència amb els hèruls que s'havien salvat fugint. Els generals opinaven que no era oportú mantenir-se desplegats davant de Parma, per la quantitat d'enemics que s'hi concentrava i perquè, tot i que l'èxit que havien obtingut no era lògic, no els havia arribat encara el moment fatal. El fet és que les ciutats gotes els estaven obrint les portes, als francs, i que, després d'haver ocupat places ben fortificades, òbviament els podrien caure a sobre amb tot l'exèrcit. Per això llavors els generals es proposaven mantenir-se com més a prop possible a Ravenna i evitar així l'enemic, ja que consideraven que no tenien capacitat per sostenir el combat amb ells.
   Quan tot això va ser comunicat a Narsès, quedà indignat i disgustat per la fatxenderia dels bàrbars1 i per la mort sobtada de Fulcaris, no pas un soldat qualsevol que ningú coneix, sinó un home valerós i brillant dels qui més, cenyit de tantes victòries que als enemics hauria estat impossible vèncer-lo, crec jo, si hagués tingut una prudència proporcional a la seva força. Per conseqüència es dolia i es lamentava, però estava abatut i amoïnat, no pas com la majoria, sinó sobretot pels seus soldats: com que els veia aclaparats pel desconcert, considerà que seria bo arengar-los, tots junts en assemblea, per infondre'ls optimisme i guarir-los de les pors.

1S'hauria de referir als hèruls de Fulcaris.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 15]

Cap comentari:

Publica un comentari