Pal·ladi, Història Lausíaca: Benjamí

Precisament a la muntanya de la Nítria un home anomenat Benjamí que va viure fins a l'edat de vuitanta anys i va arribar fins al súmmum de l'ascesi, va obtenir el carisma de la curació: tothom a qui imposava les mans o que ell beneïa després de donar-li un oli quedava deslliurat de tota malaltia. Doncs bé, justament ell, que havia rebut l'honor de ser dotat d'aital carisma, vuit mesos abans de morir va tenir hidropesia i se li inflà tant el cos que semblava un nou Job. Aleshores, el bisbe Diòscor que llavors era prevere de la muntanya de la Nítria ens va agafar a banda a mi i al beat Evagri i ens va dir: “Veniu, mireu el nou Job que, amb el cos tot inflat, si bé malalt de manera incurable, serva un enorme agraïment. Hi vam anar doncs i vam veure aquell cos tan inflat que cap dit de la mà no podia arribar a tocar-se amb els altres. Havíem d'apartar els ulls, car no podíem aguantar la mirada pel patiment terrible que vèiem. Llavors ens va dir el beat Benjamí: “Pregueu, fills, perquè l'home dins meu no contregui l'hidropesia, car aquest ni m'ha beneficiat quan s'ha trobat bé, ni m'ha fet mal quan s'ha trobat malament¹.” Durant vuit mesos doncs va tenir una butaca més ampla del normal en la qual estava sempre assegut, atès que ja no podia jeure al llit a causa dels problemes derivats de la malaltia. Però tot i trobar-se en aquest estat, continuà curant els altres. Era necessari explicar la malaltia, perquè no ens quedem sorpresos quan algun home just es trobi en unes dificultats. Quan va morir es van treure els pujants i els batents de les portes, per poder treure el cos de casa, de tant s'havia inflat.

1 Frase obscura. Cap traductor aconsegueix clarificar-la.

 

[Palladio. La storia lausiaca. Edit. G.J.M. Bartelink, Fondazione Lorenzo Valla, Milà, 1974, 12]

 

Pal·ladi, Història Lausíaca: Ammoni

Ammoni de qui acabem de parlar, deixeble seu [de Pambo], més tres germans i dues germanes, en assolir els cims de la passió religiosa, es van fer amb el desert¹, establint-hi, elles, la comunitat pel seu compte, i ell pel seu, de manera que quedessin separats. Atès el seu gran domini de les Escriptures², fins i tot hi havia una ciutat que es delia per tenir-lo com a bisbe, aquella gent va anar a veure el beat Timoteu, demanant-li que l'ordenés bisbe de la seva ciutat, i ell els diu: “Porteu-me'l que us l'ordenaré!” Quan doncs van venir amb més gent³ i en veure's atrapat, l'home els va pregar i va jurar que no acceptaria l'ordenació i no se'n aniria del desert, però ells no s'hi avenien. Llavors va agafar unes tisores i, amb tothom que se'l mirava, es tallà l'orella de soca-rel, tot dient-los: “Doncs, des d'ara endavant⁴, que sigui clar que m'és impossible, car la llei veta l'accés al sacerdoci a qui ha perdut una orella”. Així doncs el van deixar, es retiraren i quan van retornar ho explicaren al bisbe, que els va contestar: “Deixem aquesta norma als jueus⁵; fins i tot sense nas me'l podeu portar i jo l'ordenaré, si s'ho mereix per la seva conducta.” Hi tornaren doncs i el van pregar de nou; i ell va jurar: “Si m'hi obligueu, em tallaré la llengua.” I així, el deixaren estar i se'n van anar.

Al voltant d'Ammoni, la tradició explica el següent fet sorprenent: quan tenia temptacions, era inflexible amb la carn, escalfava un ferro al foc i se l'aplicava al cos, així que, estava tot ple de nafres. La seva dieta des de jove fins a la mort va ser exclusivament a base carn crua: de fet no menjava res que hagués passat pel foc, excepte el pa. Sabia de cor l'antic i el nou testament i havia llegit sis milions de línies⁶ dels escrits d'il·lustres personatges, com ara Orígenes, Dídim, Pieri i Esteve, tal com testimonien d'ell el pares del desert.

D'altra banda era un suport suport per als germans del desert com ningú més. El beat Evagri, home inspirat i dotat de criteri, era a ell a qui reservava la seva preferència: “No conec ningú més lliure de les passions que ell”.

Un cop que va anar a Constantinoble... poc temps desprès va morir i va ser sepultat al santuari dels màrtirs anomenat “Rufinianaios”, la tomba del qual es diu que cura les esgarrifances de la febre.

1 κατειλήφασι τὴν ἔρημον.

2 ἀνὴρ εὐλαβὴς καὶ φιλόλογος. Vita 55, 1.

3 μετὰ βοηθείας. Té un valor metafòric.

4 κἄν ἀπὸ νύν. Forma que es troba en diferents ocasions en escriptors de l'època (Joan Crisòstom).

5 Veure Levític 21, 17, sobre l'exclusió de persones amb defectes físics dels serveis de l'altar.

6 Si bé pugui semblar una manera ben estranya de quantificar, Bartelink ens recorda que el nombre de línies sovint era anotat al peu dels manuscrits i que els copistes eren pagats per la quantitat de línies copiades.

[Palladio. La storia lausiaca. Edit. G.J.M. Bartelink, Fondazione Lorenzo Valla, Milà, 1974, 11]

Pal·ladi, Història Lausíaca: Pambo

Entre la gent que vivia en aquella la muntanya hi va haver també el beat Pambo, mestre del bisbe Diòscor, dels seus germans Annoni, Eusebi i Eutimi, i d'Orígenes, nebot de Draconci, home admirable. Aquest Pambo tenia moltes virtuts i mèrits, entre d'altres, tenia el menyspreu per l'or i l'argent que la Paraula ens exigeix. Justament sobre això m'explicà la beata Melània: “Al principi, quan vaig venir de Roma a Alexandria, en assabentar-me de l'excel·lència d'aquell home, Isidor me'n va fer una descripció i em va acompanyar a veure'l al desert; doncs bé vaig oferir a Pambo un cofre¹ amb tres-centes lliures² de plata, tot convidant-lo a tenir una part del meu patrimoni. Ell estava assegut trenant fulles de palmera i sense fer cap gest d'agraïment, 'Déu t'ho pagui', va respondre, tot dient a Orígenes, el seu assistent: 'Agafa'l i distribueix-lo entre els germans de la Líbia i les illes, que aquelles comunitats s'ho passen pitjor'. I l'instà a no donar res a Egipte perquè el país era més ric. Quant a mi –seguia explicant ella–, estava dreta esperant-ne unes paraules d'estima o d'elogi per la meva donació i, atès que no vaig sentir res, li vaig dir: 'Senyor, per si no ho sabeu, són tres-centes lliures!' Ell sense ni tan sols aixecar el cap: 'Filla, a qui les dónes, no li cal una balança. El qui pesa les muntanyes³ amb més raó coneix la quantitat de la plata. Si és a mi que has portat això, has fet bé a explicar-m'ho, però si és per a Déu, que no menysté els dos òbols⁴, calla'. Aquest va ser el tracte –ella explicava– que em va donar el meu senyor quan vaig venir a la muntanya. Poc després, l'home de Déu va morir sense haver tingut febres ni malalties, sense més ni més, mentre sargia el seu cabàs, a l'edat de setanta anys. Em va fer cridar i, sent a la darrera puntada per terminar i a punt per al desenllaç, em va dir: 'Agafa aquest cabàs de les meves mans, perquè em tinguis record, car no tinc res més per deixar-te'”. Llavors ella el preparà per a la mort, amortallant-ne el cos amb teles de lli i el va dipositar al sepulcre.

Expliquen que Pambo quan va morir, just en el moment del desenllaç, va dir als presents, Orígenes, prevere i ecònom, i Ammoni, ambdós homes cèlebres, i la resta dels germans: “D'ençà que vaig venir a aquest indret del desert, em vaig construir la cel·la i m'hi vaig establir no recordo haver menjat mai pa regalat, que no me l'hagués guanyat amb les meves mans. No tinc recança per res que hagi dit fins ara mateix; així i tot, me'n vaig cap a Déu com si no hagués ni tan sols començat a estar al seu servei”. Orígenes i Ammoni, quan ens parlaven d'ell, explicaven: “Sempre que era consultat sobre algun aspecte de les Escriptures o qualsevol altra qüestió lligada a la pràctica ascètica, no contestava mai de seguida, sinó que al·legava: 'No ho he trobat encara'. Sovint podien arribar a passar tres mesos i ell no donava cap resposta perquè deia que no en tenia. Però així, s'acceptaven els seus responsos, curosament elaborats segons Déu, com si fossin de Déu. Hom deia que ell tenia la capacitat d'explicar-se amb gran subtilesa, fins i tot més que el gran Antoni i tots els altres”.

De Pambo la tradició tramet aquesta anècdota: l'asceta Pior, una vegada que va anar a veure'l, es va portar el seu propi pa i ell li va cridar l'atenció: “Per què fas això?” “Per no ser un pes”, va contestar. I sense replicar, li va donar tota una lliçó quan, temps després, el va anar a veure duent un pa que ja havia mullat i quan l'altre li va preguntar, contestà: “L'he sucat ja, per no ser un pes”.

1 ἀργενταρίαν. En aquesta forma és un àpax absolut. En texts molt posteriors, del IX segle, es pot trobar el mot ἀργεντάριον amb aquest significat (veure Lexikon zur byzantinischen Gräzität s.v.).

2 Una λίτρα és una lliura romana de 12 unces (327,45 gr.). Val a dir que al cofre hi ha 98 kg de plata.

3 Referència a Isaïes 40, 12.

4 Referència evangèlica, Marc 12, 42 i Lluc 21, 2.

[Palladio. La storia lausiaca. Edit. G.J.M. Bartelink, Fondazione Lorenzo Valla, Milà, 1974, 10]

Pal·ladi, Història Lausíaca: Amun el nitiota

Deia doncs [Arsisi]¹ que la vida d'Amun havia estat aquesta: atès que era orfe, quan era un jove de vint-i-dos anys va ser obligat a casar-se pel seu oncle. Sent-li impossible oposar-se a la voluntat de l'oncle, va decidir deixar-se posar la corona², asseure's a la cambra nupcial i prestar-se a tots els ritus propis de la boda. Però quan els nuvis es van posar al llit i tothom ja havia sortit, llavors Amun es llevà, anà a tancar la porta, es va asseure al llit i va fer venir la benaurada esposa, tot dient: “Veniu, senyora meva, que us explicaré com està la cosa. La boda que acabem de celebrar és una cosa ben inútil, no té cap sentit. Serà millor si d'ara endavant ens en anem a dormir cadascú pel seu compte perquè farem content Déu si conservem intacta la virginitat.” I tret un llibret d'un plec del vestit, li-ho va llegir, en nom de³ l'apòstol i del Salvador, car ella no coneixia les Escriptures⁴, i bo i glossant-ne nombrosos punts amb tot de comentaris fruit de la seva opinió personal, va introduir la qüestió de la virginitat i la castedat. Com a resultat, la noia, convençuda per la gràcia de Déu, va dir: “Jo també estic convençuda, senyor, què manes doncs?” “Vull que cadascú de nosaltres d'ara endavant visqui separat”. Però ella no hi estava d'acord. Va dir: “Continuem a la mateixa casa, però dormint a llits separats”. Va viure doncs amb ella divuit anys a la mateixa casa, ocupant-se tot el dia de l'hort i del jardí dels bàlsams. Era en efecte preparador de bàlsams: és aquell bàlsam que creix com la vinya que cal curar i podar i que dóna molta feina. Llavors al capvespre, un cop a casa, resava les pregàries i sopava amb ella; i havent resat de nou la pregària de la nit, sortia. En fi, menant aquesta vida havien assolit la pau interior, llavors van tenir efecte els precs d'Amun car finalment ella li va dir: “Senyor meu, us haig de dir una cosa: no tindré dubtes⁵, si m'escolteu, que m'estimeu segons Déu”. “Digueu-me què voleu”. I ella: “És just que vós, que sou home i practiqueu la justícia, i jo que he seguit amb entusiasme el mateix camí, visquem separats. És absurd que amagueu aital virtut vostra vivint amb mi en castedat.” L'home doncs va donar gràcies a Déu i li va dir: “Llavors quedeu-vos aquesta casa, que jo me'n construiré una altra.”

D'ell, el beat bisbe Atanasi va explicar un miracle en la biografia d'Antoni, va dir que en arribar al riu Licos, amb el seu deixeble Teodor, com que tenia vergonya de despullar-se i que el veiés nu de pèl a pèl, es va fer trobar a l'altra borda sense haver usat cap embarcació, sinó transportat per un àngel. En fi, aquest Amun assolí un nivell tal de perfecció en la vida i en la mort⁶ que, el beat Antoni en va veure l'ànima sent duta al cel pels àngels. Aquell riu, jo el vaig travessar en barca amb certa por, era un dels braços del gran Nil.

1 Veure capítol anterior.

2 La corona dels nuvis.

3 ἐκ τοῦ προσώπου. És un ús que es troba amb certa freqüència en Pal·ladi, si més no al Dialogus de Vita Johannis Chrisostomi (91, 21; 134, 6; 136, 2).

4 ἀπείρῳ οὔσῃ γραφῶν. És veritat que es podria interpretar també com “no sabia de lletres”. Però γραφή en Pal·ladi, només es troba amb aquest sentit. Per referir-se al saber llegir i escriure, hauria utilitzat γραμμάτων.

5 ἵνα... πληροφορησθῶ. ἵνα amb valor completiu.

6 οὕτως ἔβιώσε καὶ οὕτως ἔτελειώθη.

[Palladio. La storia lausiaca. Edit. G.J.M. Bartelink, Fondazione Lorenzo Valla, Milà, 1974, 8]

Pal·ladi, Història Lausíaca: Els anacoretes de la Nítria

Després de dedicar-me doncs a visitar per tres anys els monestirs pels volts d'Alexandria, uns dos mil homes plens de virtuts i de zel, vaig marxar i em vaig dirigir cap a la muntanya de la Nítria. Entre la muntanya i Alexandria s'estén per setanta milles el llac anomenat Maria¹, i navegant-hi per un dia i mig, vaig arribar a la muntanya per la seva banda meridional. Prop d'allà s'estén el desert que arriba fins a Etiòpia, fins a la terra dels Mazics² i fins a Mauritània; en aquesta muntanya viuen uns cinc mil homes que segueixen diferents disciplines, cada qual com pot i com vol. Així que, és possible viure tot sols, de dos en dos, o en comunitats nombroses. Hi ha set forns de pa que atenen aquests homes i també els anacoretes del desert que són sis-cents. Vaig estar vivint un any per aquestes muntanyes traient molt de benefici dels benaurats pares Arsisi el gran, Putuvaste, Asió, Croni i Sarapió, per l'estímul que representaven els ensenyaments que en rebia. A la muntanya de Nítria hi ha una gran església amb tres palmeres, a cadascuna hi penja un assot: el primer per als eremites que pequen, el segon per als lladres, si n'apareixen, la tercera per als qui vagin sortint. Així, tots els pecadors s'agafen a la palmera quan es demostra que es mereixen les fuetades i, un cop rebudes a l'esquena les que els correspon, se'ls dóna l'absolució.

Al costat de l'església hi ha un alberg on tenen acollits els forasters en viatge, durant tot el temps que es quedin, fins al dia que decideixin marxar, encara que siguin dos o tres anys. Després de passar-hi una setmana inactius, els dies següents els ocupen en alguna feina, a l'hort, al forn o a la cuina. Si es tracta d'algun notable, li donen un llibre, i li prohibeixen de parlar amb qualsevol fins a l'hora establerta. A susdita muntanya hi ha metges i pastissers; es pren vi i se'n ven també. Aquesta gent també es fabrica la tela, així que, són completament autosuficients. És més, qui s'aturi a parar l'orella a l'hora nona, podrà sentir com arriben salmodies de cada monestir i se sentirà transportat fins al Paradís. Van a³ l'església només els dissabtes i els diumenges. Hi ha vuit d'ells que s'encarreguen d'aquesta església i fins que viu el primer, cap altre celebra la missa, predica o administra la justícia⁴, sinó que es limiten a seure al seu costat en silenci.

Arsisi, de qui acabem de parlar, i molts altres ancians que vam veure amb ell, eren contemporanis del beat Antoni. Uns entre ells explicaven d'haver conegut fins Amun el nitriota, de qui l'ànima va anar al cel duta pels àngels. Arsisi també deia que havia conegut també Pacomi el Tabennesiota, un home de carisma de profeta, arximandrita de tres mil homes, del qual narraré més endavant.

1 És el llac Mareotis o بحيرة مريوط‎ Boḥēret Maryūṭ.

2 Ptolomeu Geographia 4, 2, 19: Τῶν δὲ Ταλαδουσίων εἰσὶν ἀνατολικώτεροι μέχρι τῶν ἐκβολῶν τοῦ Χιναλὰφ ποταμοῦ Μαχούσιοι. ὑφ’ οὓς τὸ Ζάλακον ὄρος καὶ μετὰ τοῦτο Μάζικες. Estem parlant d'un poble que ocupava una zona a prop del riu Chinalaf al nord d'Algèria a prop de Sersell (Caesarea). Però potser és una referència genèrica al poble berber, ja que el nom semblaria referir-s'hi (amazighs).

3 καταλαμβάνουσι. Veure Lampe s.v. 3 o 4.

4 Ramon i Arrufat es decanta per “confessa”, plausible en aquest context, que però no està documentat en Lampe s.v. amb aquest sentit. Recordeu els tres assots penjats a les palmeres fora de l'església. Altrament, no s'utilitza amb aquest significat en cap altre lloc de l'obra, sinó clarament en sentit de “administrar la justícia” (65, 5, Bartelink).

[Palladio. La storia lausiaca. Edit. G.J.M. Bartelink, Fondazione Lorenzo Valla, Milà, 1974, 7]

Pal·ladi, Història Lausíaca: La soltera rica

No tinc la intenció de passar per alt en la meva narració tampoc qui va viure de manera reprovable¹, a major glòria de qui ho va fer bé i per a confortar els nostres lectors.

Hi havia una dona soltera a Alexandria aparentment humil però arrogant d'actitud, plena de diners, que no feia almoina ni als forasters, ni a les verges, ni a l'església, ni als pobres. A despit dels advertiments dels Pares no sabia prescindir d'allò material. Entre els seus familiars, així mateix, en tenia un d'adoptat, la filla de la seva germana, a qui prometia, dia i nit, les seves propietats: havia perdut doncs el desig de les coses del cel. I justament això és un típic engany del dimoni que, amb l'excusa de l'amor per la família, ens crea un neguit angoixant que desemboca en cobdícia²; d'altra banda, ja se sap –car ens ha donat classes sobre com matar germans, mares i pares– que al dimoni, de la família no li importa res. Sigui com sigui, si fins i tot sembla inspirar la cura dels parents, no ho fa pas perquè els tingui simpatia, sinó per avesar l'ànima a la injustícia, ben sabent la dita: “Els injustos no posseiran en herència el Regne de Déu³”. D'altra banda, quan algú està mogut per la inspiració divina pot donar confort als parents, si ho necessiten, sense desatendre la pròpia ànima. Qui s'oblida del tot de la seva ànima per atendre els familiars cau sota el pes de la llei, per haver menystingut l'ànima. El salmista, en el seu cant, diu d'aquells que en la por tenen cura de l'anima: “Qui pot pujar a la muntanya del Senyor?” –volent dir “no gaires”– Qui pot estar-se en el seu temple sant? El qui té el cor sincer i les mans sense culpa, i que no endebades ha rebut la seva ànima⁴”. I els qui la reben endebades són aquells a qui no importen les virtuts, ja que creuen que l'ànima es dissol juntament amb la carn.

Quant a aquesta dona, el santíssim Macari, prevere i hospitaler de l'hospici dels mutilats, amb la intenció de –com se sol dir– pegar-li una sagnia⁵ que en curés la cobdícia, i atès que quan era jove havia estat tallador de pedres precioses, allò que en diuen “gravador de joieria”, va excogitar el pla següent. Va anar a veure-la i li va dir: “M'han caigut a les mans unes pedres de gran valor⁶, maragdes i jacints, no sabria dir si són el fruit d'un cop de sort o d'un robatori. No tenen preu, car superen qualsevol estima, però el seu propietari se les ven per uns cinc-cents nomismes. Si volguessis comprar-les, podries recuperar els cinc-cents nomismes amb una sola pedra i usar la resta per posar guapa la teva neboda.” La dona va picar l'ham quedant-hi ben penjada⁷: es va llançar als peus de l'home tot dient: “I tant!⁸ que no les agafi ningú!” I ell, animant-la: “Vine a casa meva que les podràs mirar!” Però ella no es va poder aguantar, d'una revolada li va donar els cinc-cents nomismes, tot dient: “Si vols, compra-les⁹, jo el venedor no vull ni veure'l”. Ell, així que agafà els cinc-cents nomismes els va donar per cobrir les necessitats de l'hospici. El temps va passar, però com que l'home gaudia d'una gran consideració a Alexandria per la seva devoció i la seva humanitat –va estar en plena forma fins als cent anys, així que, fins i tot jo hi vaig poder coincidir– ella no gosava fer-li-en memòria. Però finalment un dia que se'l va trobar per l'església li va dir: “Si us plau, digues quines disposicions has donat en relació a les pedres per les quals et vaig donar els cinc-cents nomismes.” I l'altre: “Tan bon punt em vas donar els diners, els vaig invertir en el pagament de les pedres. Si vols anar a veure-les a l'hospici, es troben allà: vine i mira si t'agraden, si no, agafa't els diners.” Ella hi va anar tota contenta. L'hospici tenia les dones a la primera planta i els homes a la planta baixa. L'home, que l'havia acompanyat, un cop que la va fer passar al vestíbul, li va preguntar: “Què vols veure primer, els jacints o les maragdes?” “Doncs, el que et sembli millor”. La menà a la planta superior i li va ensenyar unes dones mutilades amb rostres demacrats i li va dir: “Vet aquí els jacints!” La va dur de nou avall, a la planta baixa, i li ensenyà els homes, “Vet aquí les maragdes –va dir–, si t'agraden, si no, agafa't els diners”. Ella se'n va anar trasbalsada i, un cop fora, es va posar malalta per l'angoixa que li provocava el fet de no haver actuat segons la voluntat de Déu. Temps després, quan la noia de qui tenia cura va morir sense haver tingut fills, ella va donar les gràcies el prevere.

1 τούς ἐν καταφρονήσει βεβιωκότας. Només Barchiesi intueix el sentit passiu de l'expressió ἐν καταφρονήσει, d'altra banda testimoniat per diferents fragments de Joan Crisòstom (Migne 51, 149, 48; Migne 55, 224, 12; Migne 60, 626, 30), així com altres autors.

2 εἰς πλεονεξίαν ὠδίνειν παρασκευάζοντος. Ramon i Arrufat: “ens duu a sofrir un neguiteig continu a causa de la cobejança”. εἰς + acusatiu, traduït com a causa, molt discutible.

3 1 Corintis 6, 9.

4 Septuaginta, Salm 23, 3-4.

5 τὴν παρθένον θελήσας... φλεβοτομήσαι. El “pegar-li” és per reforçar el valor metafòric de la frase.

6 λίθοι ἀναγκαῖοι. Segons Lampe s.v. Ἀναγκαῖος 3 (“Costly”). Veure també LSJ s.v. II, 7. En la interpretació de ἀναγκαῖοι, Ramon i Arrufat (“necessariament”) segueix Lucot (“fatalement”).

7 Ἐκκρεμαμενη ἡ παρθένος δελεάζεται. És un “hysteron proteron.”

8 Τῶν ποδῶν σου. És una exclamació que sembla tenir diferents valors. La trobem al capítol 14 per expressar sorpresa/incredulitat (Τῶν ποδῶν σου, πῶς δυνατὸν εἶναι αὐτοὺς ἴσους;), i en les actes del concili de Calcedònia per reforçar una afirmació en un diàleg (Ναὶ, τῶν ποδῶν σου; Ἐμοί, τῶν ποδῶν σου; Οὕτως ἔχει, τῶν ποδῶν σου), i amb aquest valor l'entenem nosaltres. Meyer l'entén com un prec (“I beseech you”), però no estaria documentat, llevat que considerem l'expressió una forma abreujada de quelcom tipus “πρὸ τῶν ποδῶν σου ἰκετεύω”. Altres traduccions disponibles no es mullen (“Als teus peus” Ramon i Arrufat, “A tes pieds” Lucot, “Per i tuoi piedi” Barchiesi), sense donar un sentit congruent per al lector modern. Ramon i Arrufat explica que és una forma molt usada entre els autors antics. En aquesta mateixa forma, jo no l'he trobada més que en les cites aquí indicades.

9 Ὡς θήλεις, λάβε αὐτούς.

[Palladio. La storia lausiaca. Edit. G.J.M. Bartelink, Fondazione Lorenzo Valla, Milà, 1974, 6]

Pal·ladi, Història Lausíaca: Alexandra

[Dídim] m'explicà d'una noia anomenada Alexandra que va deixar la ciutat per recloure's en un sepulcre; rebia el necessari per viure a través d'un espirall i en deu anys no es va trobar cara a cara amb cap dona ni amb cap home¹. Però el desè any s'adormí per sempre després d'haver-se disposat ella mateixa en decúbit², i així, la dona que solia fer-li visita, quan no en va rebre senyals de resposta, ens va avisar; tirada al terra la porta doncs hi vam entrar i la vam trobar dormint el son etern. La tres vegades beata Melània, de qui parlaré més endavant, d'ella explicava: “Jo no la vaig veure cara a cara, però des de l'espirall li vaig preguntar per què s'havia tancat al sepulcre. Parlant a través de l'obertura va dir: 'Un home va perdre el cap per mi i jo que no volia que semblés que li estava fent mal o que l'estava exposant al ridícul, vaig preferir anar a viure a la tomba abans que ofendre una ànima feta a imatge de Déu'. I quan –afegí– li vaig preguntar: 'Llavors com aguantes sense veure ningú, barallant-te amb el tedi³?' Va contestar: 'Des del matí fins a la nona prego cada hora, mentre filo el lli; la resta del temps vaig viatjant amb la ment entre els sants patriarques, els profetes, els apòstols i els màrtirs, i després de menjar el meu rosegó de pa, les hores que resten les dedico a aguantar tossudament i a esperar el final amb confiança.'”

1 μητὲ γυναιξὶ μητὲ ἄνδρασι συντυγκανούσα κατ'ὄψιν.

2 σχηματίσασα ἑαυτήν. Força ambigu. Ramon i Arrufat, seguint en part Lucot (“après s'être revêtue de l'habit monastique”), opta per “després d'haver-se vestit ella mateixa”. Barchiesi: “si compose”. R. T. Meyer: “arranged herself”. Lampe en aquest cas no és de massa ajuda.

3 τῇ ἀκηδίᾳ. És, com ja hem vist al pròleg, a més de la φιλοζωΐα i ήδονή (covardia i voluptat) un dels tres enemics de la vida monàstica.

L'accídia (taedium) serà un dels temes centrals de la literatura monàstica de l'edat mitjana. Per exemple, en trobem esment en L'Spill de la vida religiosa, una obra del segle XVI de la literatura catalana. Tal com ens explica Pep Valsalobre al seu blog, Melancholia, l'acedia ocupa un lloc destacat en aquesta obra, tant que l'autor (anònim, per cert) li dedica un personatge, Bé Em Vull, imatge en negatiu del protagonista, Desitjós, que encarna de totes les virtuts. 

[Palladio. La storia lausiaca. Edit. G.J.M. Bartelink, Fondazione Lorenzo Valla, Milà, 1974, 5]

Pal·ladi, Història Lausíaca: Dídim

Molts homes i dones que van aconseguir la perfecció en la mort¹ a l'església d'Alexandria van ser dignes de la terra dels humils². Entre d'altres l'escriptor Dídim³, que era cec, amb qui em vaig trobar quatre vegades quan, de manera irregular durant deu anys, anava a veure'l. Va morir amb vuitanta-cinc anys. Era cec, segons em va dir, per haver perdut la vista a l'edat de quatre anys i no havia après a llegir i a escriure ni havia tingut cap mestre; el mestre natural del qual disposava en tot cas era molt bo: la pròpia consciència. Havia rebut tan generosament el do del coneixement innat⁴, que en ell es complia, i al peu de la lletra, allò que està escrit: “El Senyor il·lumina els cecs⁵”. En efecte va interpretar l'Antic i el Nou Testament, paraula per paraula. S'ocupà de les doctrines amb tanta dedicació, tot analitzant-ne les fonamentacions amb agudesa i eficàcia, que superà tots els antics en saviesa. En una ocasió que insistia perquè jo pregués amb ell a la seva cel·la i que m'hi vaig resistir, va explicar: “A aquesta mateixa cel·la va venir per la tercera vegada el beat Antoni en visita i quan el vaig convidar a resar, de seguida va plegar el genoll dins la cel·la, sense deixar-me repetir-li la invitació: amb l'exemple m'ensenyà l'obediència. Així que, si vols seguir les petjades de la seva vida excel·lent –atès que ets monjo i vius aïllat del món⁶ per assolir l'excel·lència– evita dur tossudament la contrària.”

Així mateix em va explicar aquest fet: “Un dia que estava amoïnat perquè Julià – el terrible emperador que no parava les persecucions– encara durava⁷ i n'estava preocupat; sense haver haver tocat menjar fins ben entrada la nit per culpa d'aquell neguit, vet aquí que em vaig adormir mentre estava assegut a la càtedra: en l'èxtasi vaig veure uns cavalls blancs corrent que duien els seus genets i van anunciar: 'Digueu a Dídim que avui a l'hora setena ha mort Julià. Lleva't doncs, menja i envia un missatger al bisbe Atanasi perquè ell també n'estigui assabentat'. Vaig anotar –afegí– l'hora, el mes, la setmana i el dia i va resultar ser així.

1 ἐτελειώθησαν. Lampe. s.v. 8.

2 Referència a Mateu 5, 5 (les benaurances).

3313-398 aprox. Va ser per Atanasi anomenat cap de l'escola de catequesi d'Alexandria.

4 ἐκεκόσμητο γνώσεως. La gnosis és quelcom que va més enllà del coneixement après en els llibres; és un coneixement que es té molt endins. No sempre és fàcil restituir-lo a la llengua catalana perquè el mot “saviesa” s'adapta més a σοφία.

5 Κύριος σοφοῖ τυφλούς. Salms 146, 8. Traduït diferentment que en les edicions corrents del VT (“el Senyor dóna la vista als cecs”), sinó seguint la vulgata latina, car en aquest context el que que pretén destacar l'autor amb el verb “σοφοῖ” és la saviesa del protagonista. La metàfora de Tirèsies, cec i savi, que torna.

6 ξενιτεύων. Traduït segons Lampe s.v. 2.

7 Φροντίζοντός μου περὶ τῆς ζωῆς Ιουλιανοῦ. Veure vida 63, 3: μέχρι τῆς ζωῆς Κωνσταντίου (fins que va viure Constanci).

[Palladio. La storia lausiaca. Edit. G.J.M. Bartlink, Fondazione Lorenzo Valla, Milà, 1974, 4]

Pal·ladi, Història Lausíaca: Potamiena

El benaurat Isidor de qui hem dit, un cop que va coincidir amb Antoni, al cel sigui, em va narrar un fet prou remarcable que li va explicar aquell home: a l'època de Maximi๠el persecutor, hi havia una noia de nom Potamiena, en la flor de la joventut, que servia a casa d'una persona. El seu amo, qua havia estat assetjant-la amb tot de promeses, no havia aconseguit seduir-la. Finalment, en un accés de ràbia la va denunciar al qui era llavors prefecte d'Alexandria i la va fer arrestar, acusant-la de ser cristiana i de renegar dels costums vigents² i dels emperadors a causa de les persecucions. Li va suggerir, afegint-hi una aportació en diners, que si ella s'adequava als seus desitjos, la tingués retinguda sense condemnar-la, si en canvi seguia intractable, va demanar que fos condemnada, per tal que, continuant vivint, no es rigués de la seva libidinositat. Quan doncs la van dur davant el tribunal, en la investigació de les seves conviccions va ser objecte d'un setge en tota regla fet d'instruments de tortura: entre d'altres, el jutge va fer omplir de pega una gran caldera i va ordenar que la posessin a escalfar. I quan la pega ja bullia, a la màxima temperatura, va proposar a la noia la disjuntiva:

“O te'n vas i obeeixes als desitjos del teu amo o, si no, sàpigues que ordenaré que et posin a la caldera.”

I ella va contestar: “Tant de bo no existís un jutge així, capaç d'ordenar submissió a uns delers propis d'un porc”.

Tot furiós doncs, l'home va ordenar que la despullessin i la llancessin a la caldera. Ella, féu vibrar la seva veu, dient:

“Per la testa de l'emperador que tems, si has sentenciat venjar-te amb mi d'aquesta manera, ordena que em baixin a la caldera a poc a poc, perquè sàpigues quanta resistència m'ha donat el Crist que tu no coneixes.”

I baixant a poc a poc, durant una hora, va exhalar l'ànima quan la pega li va arribar al coll.

1 Va ser cèsar entre 305 i 311 i emperador entre 311 i 313. De Potamiena, també en parla Eusebi (Història Ecclesiàstica 6, 5) que però la relaciona amb el regnat de Septimi Sever (193-211).

2 βλασφημοῦσαν τοὺς καιροὺς... Barchiesi (scagliare oltraggi contro i tempi), Ramon i Arrufat (anàlogament a Lucot, blasmadora de l'època). Bartelink (pàg. 313) suggereix l'esperit del temps. R. T. Meyer (pàg. 34): blasphemed the existing state of affairs. L'ús que l'autor fa aquí de καιρός és ben sui generis, tanmateix diria que Bartelink i Meyer l'interpreten de manera més eficaç ja que l'època o els temps em semblen solucions massa neutres: el lector del segle quart havia de tenir molt clar a què es referia Pal·ladi.

 

[Palladio. La storia lausiaca. Edit. G.J.M. Bartlink, Fondazione Lorenzo Valla, Milà, 1974, 3]

Pal·ladi, Història Lausíaca: Doroteu

[Isidor] em confià doncs a Doroteu, un asceta Tebà que vivia des de feia seixanta anys en una caverna, tot manant-me de passar tres any sencers amb ell per tal de domar les meves passions –car sabia que el vell tenia una vida molt austera– i em recomanà que després tornés a veure'l per rebre ensenyament espiritual. Però no vaig poder completar els tres anys perquè em vaig posar malalt i així l'asceta em va fer marxar¹ abans. Efectivament, duia una vida ben mísera i d'allò més salvatge: en la xardor del desert que voreja la mar, es passava tot el dia, no exagero², aplegant pedres i les usava per bastir unes cel·les que donava a qui no en podia edificar. Cada any duia a terme la construcció d'una cel·la. Una vegada li vaig dir: “Pare, què fas? Vell com ets, mates el cos amb aquesta calor?” I ell va respondre: “Ell em mata a mi i jo el mato a ell!” El fet és que s'alimentava amb sis unces de pa i un manat d'hortalisses verdes³ i d'aigua, en bevia la justa. Déu m'és testimoni que no el vaig veure mai jeure per dormir, ni en una estora, ni en un llit, sinó que estava assegut durant tota la nit trenant cordes de fulla de palmera per guanyar-se el pa. Com que vaig imaginar que ho feia per la meva presència, em vaig obstinar a investigar-ho, procurant amb cura informacions amb uns altres deixebles seus que vivien fora i em vaig assabentar que tenia aquell estil de vida ja des de jove: no es dormia de propòsit, sinó que tancava els ulls vençut per la son mentre estava fent alguna feina o mentre menjava, així que, per l'excés de son, li podia caure el bocí de la boca just en el moment d'empassar-s'ho. Un cop que el volia fer jeure en una estora, em va dir, una mica molest: “Quan puguis fer dormir els àngels, també faràs dormir l'home treballador”. Un dia, cap a la nona, em va enviar a omplir l'àmfora per a l'àpat d'aquella hora. Hi vaig anar i, avall dins del pou, hi vaig veure casualment una cobra⁴; vaig deixar de pouar aigua i un cop tornat li vaig dir: “Pare, estem morts; he vist una cobra dins el pou”. Ell llavors, es quedà durant força estona fitant-me tot consirós amb un mig somriure als llavis i, tot fent que no amb el cap, va dir: “I si al dimoni tingués la idea de tornar-se serp o tortuga a tots els pous i entaforar-se a les fonts d'aigua, tu restaries sense beure?” I se'n va anar a treure l'aigua amb les seves mans, tastant-ne ell mateix el primer, sense haver menjat, i va dir: “Allà on passa la creu no hi pot res la maldat de ningú”.

1 ἤρθην παρ΄ἀυτοῦ. El παρὰ, en comptes de traduir-lo amb valor d'origen (Barchiesi i Ramon i Arrufat) es tradueix amb valor d'agent.

2 μὲν γὰρ.

3 λεπτολαχάνων δέμα. Ben intueix Barchiesi que no es tracta de verdures picades, tal com semblaria suggerir Lampe s.v. (chopped-up vegetables), sinó de vegetals herbacis (dels quals es consumeix la planta, com ara xicoires, endívies, escaroles, i no pas un fruit, un rizoma o un bulb). Uns exemples: “Σκάνδιξ [el cerfull] γὰρ εἶδος λαχάνου λεπτοῦ” (Suda, delta, 753); “τὰ δὲ συγκεκομμένα λάχανα κνιστὰ ἐκάλουν, ὡς τὰ ἄγρια κιχόρια, καὶ ἰσχνὰ λάχανα τὰ λεπτά” (Pollux, Onomasticon 6, 62, 10); “συρμαίαν [pot ser una herba purgativa o un tipus de rave] Ἀττικοί τὰ λεπτὰ λάχανα” (Moeris, D. U. Hansen, Das Attizistische Lexikon des Moeris, sigma, 24). D'altra banda, sembla evident que les λεπτολάχανα formaven part de la dieta dels ascetes, si més no la dels d'Egipte. Pacomi, per exemple, en consumia sense coure-les: οὔτε .... ἤσθιέν.... πλὴν ἄρτου καὶ ὄξους μετὰ λαχάνων λεπτῶν ὠμῶν εἰς ὅλην τὴν ζωὴν αὐτοῦ (Vita tertia Sancti Pachomii F. Halkin, Sancti Pachomii vitae Graecae 328, 7).

4 ἀσπίς. Més que l'escurçó europeu, la cobra egípcia, letal.

 [Palladio. La storia lausiaca. Edit. G.J.M. Bartlink, Fondazione Lorenzo Valla, Milà, 1974, 2]

 

Pal·ladi, Història Lausíaca: Isidor

Quan per primer cop vaig posar peu a Alexandria, (durant el segon consolat de Teodosi¹, el gran emperador que ara és amb els àngels per la seva fe en Jesucrist), a la ciutat, hi vaig trobar un home extraordinari, excel·lent pel que fa a conducta i saviesa²: el prevere Isidor, hospitaler³ de l'església d'Alexandria, de qui es deia que havia guanyat els seus primers combats ascètics juvenils al desert; jo en vaig visitar la cel·la i tot, a la muntanya de Nítria. Em vaig trobar amb ell quan era un vell de setanta any; va viure quinze anys més i va morir en pau.

Aquest home fins al moment de morir no va dur roba de lli, tret d'un mocador, no es va banyar, no va menjar carn, però tenia un cos modelat amb tanta gràcia, que les persones desconeixedores de quin estil de vida duia es pensaven que vivia entre les comoditats. Si jo volgués descriure una per una les excel·lències de la seva ànima em faltaria el temps. Era tan bondadós i pacífic que fins els seu enemics, els infidels, en veneraven l'ombra, per la seva gran bondat. Les santes escriptures i els preceptes divins els tenia tan interioritzats que fins i tot durant els àpats amb els germans s'abstreia⁴, tot restant en silenci, i quan el convidaven a explicar la seva actitud extàtica, deia: “He anat lluny amb la ment, arrabassat per una mena de contemplació”. Jo mateix sovint em vaig adonar que plorava sobre la taula i quan li vaig preguntar el perquè d'aquelles llàgrimes en vaig rebre com a resposta: “Em fa vergonya alimentar-me amb una menja no espiritual, quan en canvi sóc un ésser espiritual, destinat al paradís de la joia⁵, gràcies al potencial que ens atorgat Jesucrist”. Aquest home, que s'havia fet famós entre els membres de tot el senat de Roma, així com entre les dones dels cercles de poder –d'ençà que hi va anar per primer cop amb el bisbe Atanasi i després amb el bisbe Demetri–, tan ric i tan pròdig com era davant la necessitat aliena⁶, no va fer testament quan va morir, no llegant ni riqueses ni béns materials per a les seves germanes solteres, ans al contrari les va encomanar al Crist amb aquestes paraules: “El qui us va crear tindrà cura de la vostra vida, així com ho ha fet amb mi.” Amb les seves germanes hi vivia una comunitat de setanta verges.

Quan el vaig anar a veure per demanar-li que m'ensenyés els rudiments de la vida ascètica –de fet jo estava encara en la flor de la joventut que no necessita paraules sinó posar a prova el cos–, ell, fent-ho per mi⁷, com un hàbil domador de poltres, em va dur fora de la ciutat a l'indret anomenat “Solitud”, a unes cinc milles lluny.

1 És el 388. Tota la frase entre parèntesis és dubtosa, però Butler en defensa l'autenticitat.

2 γνώσις.

3 ξενόδοχος. Lampe s.v. Guest-master.

4 ἐξίστασθαι τὴν διάνοιαν.

5 ἐν παραδείσῳ τρυφῆς. Que és com s'anomena el jardí d'Edèn en la Bíblia dels Setanta. Gènesi 3, 23.

6 καὶ περισσεύων πλούτῳ καὶ ἀφθονιᾳ χρειῶν... Segueixo “The Lausiac history”, Palladius; translated and annotated by Robert T. Meyer. 1965. The Newman Press: “very rich and exceedingly generous”. Lucot, en canvi: ayant du superflu par sa fortune et par abondance des choses nécessaires. I així fan Barchiesi (“ricco del denaro e del superfluo”), i de Ramon i Arrufat (“i nedant en riquesa i abundor de béns”). Tornant el mot ἀφθονιᾳ al seu significat original de generositat/prodigalitat es recupera el sentit de la frase en el seu context. Així fa Meyer. Anàlogament faig jo, donant més èmfasi a χρειῶν.

7 Οὗτος, φοιτήσαντι μοι... Una manera per fer aflorar al datiu ètic.

[Palladio. La storia lausiaca. Edit. G.J.M. Bartlink, Fondazione Lorenzo Valla, Milà, 1974, pàg. 18-20]

Pal·ladi: Història Lausíaca (2)

Ara que saps tot això i ho tens present, Lause, esclau fidel de Crist, també tingues paciència amb el meu llenguatge ridícul que procura mantenir la pietat de la ment, la qual està exposada per natura als embats del mal, en les seves diferents formes, visibles i invisibles, i pot trobar pau¹ tan sols amb la pregària perpètua² i la cura de la vida interior. I de fet, hi ha tot de germans, orgullosos dels seus treballs i de les seves almoines, que feien gala de celibat i puresa, però tot i dedicar-se amb diligència a meditar sobre els manaments de Déu i a complir-los, no assoliren la pau contemplativa³, per culpa d'una mena de frenesia, presentada absurdament⁴ com a excel·lència religiosa, que desemboca en activisme excessiu o mal orientat, obstacle a la cura del bé, d'on neix la cura de la vida interior.

Sigues fort doncs, t'ho demano, renuncia a engreixar les teves riqueses, que és precisament el que has fet, ja que les has reduït, distribuint-les espontàniament⁵ als indigents, això pel bé que en deriva per a la teva virtut. I no has lligat la teva llibertat d'elecció⁶ a un jurament per un rampell qualsevol o una intuïció sense solta ni volta, com per complaure algú⁷, tal com s'esdevingué a certes persones: en l'afany de competir per ser considerats els millors en l'abstinència del menjar o del beure van vincular la seva llibertat al jurament; i per això doncs quan van tornar a cedir miserablement a la covardia⁸, al tedi⁹ i a la voluptat, van patir el pes del perjuri. En fi, si uses la raó quan acceptes i quan rebutges, mai no pecaràs; la raó reguladora dels nostres impulsos¹⁰, quan en descarta els nocius i dóna cabuda als que són beneficiosos, té natura divina; val a dir: “la llei no és destinada als justos¹¹”. És millor beure vi amb seny que beure aigua vanant-se'n. Fes-me cas, tingues per sant¹² qui beu vi racionalment, i profà qui beu aigua irracionalment. No llancis invectives o alabances a allò material, ans al contrari reserva admiració o commiseració per al criteri emprat quan hom utilitza, bé o malament, allò material. Una vegada, al país dels egipcis Josep begué vi, però no en va ser afectada la ment, ja que no va perdre el criteri. En canvi, Pitàgores, Diògenes i Plató bevien aigua, així com els maniqueus i tota la resta de la colla dels que es feien dir filòsofs, i assoliren un nivell tan gran de desenfrèn en la seva frivolitat que àdhuc van ignorar Déu per adorar uns ídols. També els companys de l'apòstol Pere solien beure vi; fins que els jueus feren arribar al seu mestre, el Salvador, els seus retrets per com aquells s'alimentaven¹³, i van dir: “Per què els teus deixebles no fan dejuni com els de Joan?¹⁴”. I desprès envestiren els deixebles amb insults, tot dient-los: “El vostre mestre menja i beu amb els publicans i els pecadors¹⁵”. Pel pa i l'aigua, no n'haurien rebut d'atacs, mentre que és evident que fou per les viandes i el vi; i el Salvador justament a aquells, que tenien una admiració il·lògica envers el fet de beure aigua i condemnaven el fet de beure vi, els respongué: “Joan, que no menja ni beu –carn i vi, òbviament, car no podria sobreviure sense la resta–, ve pel camí de la rectitud, i diuen: 'Té un dimoni'. Ve el Fill de l'Home que menja i beu, i diuen: 'Vet aquí un golafre i un bevedor, amic dels publicans i dels pecadors¹⁶'”, pel fet que menja i beu. Nosaltres què hem de fer doncs? No farem cas als qui condemnen ni als qui aproven, més aviat, farem dejuni de manera raonable com Joan, mal que diguin: “Tenen un dimoni”; o, si no, beurem vi amb seny com Jesús, si el cos ho necessita, encara que diguin: “Heus aquí uns golafres i uns bevedors”. En realitat l'essencial no és el fet de menjar o d'abstenir-se'n, sinó la fe que afecta el nostre comportament a través de l'amor. Quan tots els nostres actes s'ajusten a la fe, qui menja o beu en el marc de la fe no és condemnable, ja que és, en tot cas, el que no ve de la fe que és pecat¹⁷. Tanmateix, com que qualsevol pecador, amb insensata descaradura, dirà que s'ha alimentat¹⁸ o que ha fet qualsevol altra cosa per fe, el Salvador va fer aquesta advertència, destinada a les consciències corruptes: “Pels seus fruits els coneixereu¹⁹”. I tothom reconeix que, segons el diví apòstol, el fruit de qui actua fent servir la raó i la intel·ligència és “amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d'un mateix²⁰.”

Sent exactes, el que Pau va dir va ser: “El fruit de l'esperit²¹” és això i allò; i comptant que aquell qui s'esforça per obtenir semblants fruits no menjarà carn i no beurà vi de manera insensata, forassenyada o a destemps, ni voldrà conviure amb la mala consciència, Pau va afegir una altra vegada: “L'atleta s'absté de tot²²” ja que el cos es manté sa quan l'atleta evita els menjars que l'engreixen. I quan el cos emmalalteixi, pateixi o tingui moments de dolor o dificultat, ell usarà els aliments i les begudes com medicaments que curen qui pateix, i s'abstindrà d'allò que és nociu per a l'ànima: la ira, l'enveja, la vanitat, la desídia, la calúmnia i la desconfiança injustificada, tot donant-ne les gràcies en el nom del Senyor.

I ara, desprès d'haver fet prou llum sobre aquest punt, lliuraré al teu desig d'aprendre una nova recomanació. Evita, amb tota la teva força, la companyia dels homes inútils²³ o que cuiden les aparences més del necessari –per molt seguidors de la recta fe que siguin–, i encara més dels heretges²⁴, que fan mal amb la seva hipocresia, per bé que, amb les seves canes i arrugues, donin la impressió d'arrossegar una llarga vida. I encara que, gràcies a la teva noble actitud, no en rebessis cap perjudici, rient-te d'ells et tornaries arrogant i fatxenda, justament això és el que et faria mal. Encara més que un espirall de llum, procura la companyia d'homes i dones sants, per tal de llegir amb claredat, a través d'ells, en el teu cor, com en un llibre²⁵ tot atapeït de lletres²⁶ i per comparació podràs avaluar la teva desídia o la teva negligència. El colorit dels seus rostres que destaca entre les canes, la seva manera de vestir-se, la seva modèstia en el parlar, les seves paraules plenes de pietat²⁷, les boniques reflexions, t'enfortiran, per molt desanimat que estiguis. Com diu la saviesa: “La manera de vestir, de caminar, de riure, revelen quina mena d'home és²⁸”.

Quant al tractat que estic començant, no et deixaré a les fosques amb la meva narració ni dels homes de les ciutats, ni d'aquells dels pobles i dels deserts, ja que no és pas el lloc l'objecte de la recerca, sinó la natura de llur elecció.

1 ἠρεμεῖν: Ramon i Arrufat: fruir de calma, Barchiesi: conservare la calma della contemplazione (la nota, eixampla el concepte amb “darsi alla contemplazione nella calma delle passioni”. La idea de contemplació, inclosa al verb no està atestada en Lampe. Em sembla forçat incloure-la explícitament (encara que l'autor vulgui dir precisament això).

2 προσευχῇ συνεχεῖ. No sé si es refereix exactament a la tècnica hesicasta de la “pregària del cor” (veure “Relats d'un pelegrí rus al seu pare espiritual”), però podria ser quelcom de molt similar.

3 ἀπαθεία. Impassibilitat, massa tècnic. Millor Lampe s.v. 3: tranquillity, contemplative peace.

4 Tota la frase es construeix de manera força diferent de Ramon i Arrufat per culpa de l'adverbi ἀδιάκριτως, que creiem més ben interpretat per Barchiesi com a matís (lògic) de προσχήματι εὐσεβείας.

5 αὐτάρκως. Seguim el suggeriment de J.M Bartelink pg. 305 (Mondadori, Milano, 1974). És d'alguna manera l'antítesi de ἀνθρωπαρέσκως, dues línies més avall.

6 προαίρεσις , Lampe sv: faculty of free choice, deliberate choice.

7 ἀνθρωπαρέσκως. Veure nota 5 sobre αὐτάρκως.

8 φιλοζωΐα. Veure LSJ s.v. Φιλόζωος.

9 ἀκηδία. Lampe s.v. B: listlessness, torpor, boredom, “accidie”. Technical term for a special temptation of monks en hermits. És una mena de tedi/avorriment (taedium o anxietas cordis, segons Cassià, De institutis coenobiorum) fruit del desànim envers la vida ascètica. Jo crec que es pot traduir invariablement com desànim o com tedi/avorriment. Ramon i Arrufat: descoratjament; Barchiesi: fiacchezza morale.

10 Ramon i Arrufat: perquè la raó, divina entre les nostres activitats...

11 1 Timoteu 1,9.

12 βλέπε μοι... ἁγίους. Una manera per traslladar el datiu ètic. En comptes de Tingues-me per sant...

13 ἐπὶ τῇ μεταλήψει. Segons Lampe s.v. Μεταλήψις 3 (partake food), i per coherència amb l'ús de Μεταλαμβάνω (veure més endavant).

14 Marc 2, 18.

15 Mateu 9, 11.

16 Mateu 21, 32.

17 Romans 14, 23.

18 Ἀλλ`ἐπειδὴ πᾶς τις ἐρεῖ τῶν πλημμελούντων πίστει μεταλαμβάνειν... Per μεταλαβάνω amb aquest significat i usat de manera absoluta, veure Lampe s.v. B: partake (aliments). Es troba també utilitzat de manera absoluta (B1), com en aquest cas, en el capítol 48 d'aquesta obra. Això fa que la traducció s'allunyi molt de la interpretació de Ramon i Arrufat: Però, per tal com tot aquell que peca dirà que participa de la fe, que fa dependre πίστει, un datiu, de μεταλαμβάνειν, gens probable, ja que, no està documentat, si més no pels diccionaris (en aquest cas fins i tot s'allunya de Lucot). I àdhuc en aquesta obra podem dir que es troba 3 cops en la forma absoluta (en 2 ocasions, tal com diem abans, amb significant d'alimentar-se) i 6 cops amb genitiu (sempre d'algun substantiu que indica algun tipus d'aliment). Cal veure així mateix la nota anterior sobre l'ús del mot μεταλήψις que deriva de μεταλαμβάνω.

19 Mateu 7, 16.

20 Gàlates 5,22.

21 Ibídem. És a dir la cita sencera, partida en dos, és El fruit de l'esperit és amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d'un mateix. Diferent de Ramon i Arrufat i Barchiesi.

22 1 Corintis 9, 25.

23 ὄφελος οὐδὲν ἐχόντων. Que no tenen cap utilitat.

24 μὴ τί γε αἱρετικῶν. És una forma que no seria possible segons la gramàtica estàndard, ja que no segueix una frase negativa. De fet no tothom accepta aquesta solució, com ara, Lucot.

25 La metàfora cor / llibre és freqüent tant en el autors clàssics com en la literatura cristiana.

26 λεπτόγραφον. Molt poc documentat. Només en Llucià, sempre amb significat de “escrit petit o atapeït”, per tant la necessitat de la font de llum.

27 εὐλαβεία. Lampe, s.v. 2.

28 Siràcida 19, 30.

 [Palladio. La storia lausiaca. Edit. G.J.M. Bartlink, Fondazione Lorenzo Valla, Milà, 1974, pàg. 8-16]

Pal·ladi: Història Lausíaca (1)

[Fem un parèntesi en la narració de les fetes de Narsès en la seva guerra contra els gots, per presentar un autor nou per a aquest blog, Pal·ladi, i la seva obra, la Història Lausíaca (amb aquest títol, es troba només en un manuscrit, però és com es coneix universalment). De fet, en aquest cas infringim una mica la política d'aquesta pàgina, car aquesta obra, ha estat editada en català, el 1927 per la Fundació Bernat Metge, amb la traducció, per cert excel·lent, d'Antoni Ramon i Arrufat. Tot i i així hem optat per oferir aquesta obra, si més no algun capítol, perquè la considerem molt important per entendre la literatura posterior i la sensibilitat literària de Bizanci, on l'hagiografia té un pes considerable.

El text que he utilitzat és el de G. J. M. Bartelink, Milà 1974, que poc difereix de la primera edició de Butler, 1898-1904.

I aquí el tenim, Pal·ladi, amb la seva retòrica, les seves anècdotes, la seva fe, les seves exageracions, el seu gust per narrar.]

¹Una munió d'autors en ocasions diferents ha lliurat al públic una munió bigarrada d'escrits: uns, inspirats per la gràcia d'origen superior enviada per Déu, han promogut l'edificació² i l'enfortiment de qui segueix la doctrina del Salvador en el marc de la fe; d'altres en canvi, amb una fecunditat exagerada³, fruit de propòsits frívols i caducs, han procurat encoratjar qui es deleix per creences absurdes⁴; d'altres encara, empesos per alguna mena de follia i per l'influx del Dimoni que odia el bé, plens de rancor per al model sant de vida⁵, han penetrat⁶ les ments dels necis, per tal tal de corrompre amb fúria cega⁷ les persones senzilles i sollar l'Església pura i universal. Amb tot això d'antecedent⁸, jo també, tan pobre de recursos com delerós d'obeir a la demanda del teu esperit superior –àvid de coneixement com ets!– i en coincidència amb el meu trenta-tresè any de vida de frare i de regla monàstica, el vintè d'episcopat i el cinquanta-sisè des que estic al món, amb tota humilitat, he cregut escaient presentar-te aquest llibre escrit com una narració, davant el teu desig de sentir narrades les fetes dels pares –els homes i les dones–, les que he vist o les que he sentit dir, en companyia dels quals em vaig estar al desert d'Egipte, a Líbia, a la Tebaida⁹ i a Siene¹⁰, on són, Nil avall, els anomenats Tabennesiotes¹¹, i després a Mesopotàmia, Palestina, Síria, i a les regions d'Occident, a Roma, Campània i els seus voltants. En tenir a disposició un memoràndum¹² sant i edificant, una medecina eterna contra l'oblit, eliminaràs tota indolència¹³ que ve de desitjos irracionals, tota hesitació o gasiveria en la conducta, actituds passives o mesquines de tota mena, o irascibilitats, inquietuds, angoixes, temors injustificats o distraccions¹⁴ mundanes, i progressaràs amb passió constant pel camí de la pietat, tot convertint-te en guia de tu mateix, dels teus companys, dels teus subordinats i àdhuc dels més piadosos dels reis –és a través d'aquests exemples excel·lents, que tots els amants de Crist es deleixen per unir-se a Déu– tot practicant, és clar, el deslliurament diari de l'ànima, segons aquell text que diu “És bonic deslliurar-se i ser amb Crist¹⁵” i també “Assegura la feina de fora, enllesteix els tràfecs del camp¹⁶”. En efecte, qui sempre té present la mort –el fet que ha de venir per força i que no trigarà– no comet pecats greus¹⁷: no es desentén¹⁸ del que recomanen dels preceptes, i tampoc no en reprova la col·loquialitat¹⁹ i la pobresa estilística. Car no és propi de l'ensenyament diví explicar-se de manera retòrica, sinó persuadir la ment amb pensaments plens de veritat, tal com diuen les Escriptures: “Obre la boca a la paraula del Senyor²⁰”. I després: “No refusis el que conten els ancians, que ells també ho van aprendre dels seus pares²¹”.

Home de Déu, delerós d'aprendre, sàpigues que per part meva, seguint, tot i que de manera incompleta, aquestes dites, em vaig trobar amb nombrosos homes sants, i no sense un propòsit seriós²², ben al contrari: viatjant durant trenta dies i fins i tot el doble i recorrent a peu tot el territori de Roma –Déu n'és testimoni– vaig acceptar de bon grat les dureses del camí per tal de poder estar amb homes devots i guanyar-hi allò que no tenia. Pau, d'altra banda, molt superior a mi per conducta, saviesa, consciència i fe, viatjà de Tars a Judea per trobar-se amb Pere, Jaume i Joan –i ho explica amb cert orgull–, tot exposant les seves fatigues per encoratjar pusil·lànimes i mandrosos dient: “Vaig pujar a Jerusalem per conèixer Cefes²³”, val a dir que, no conformant-se amb el que s'explicava de la virtut de Pere, desitjà veure'l personalment. Quanta més raó doncs tenia jo de fer això, deutor de deu mil talents, no pas per beneficiar els sants, sinó per treure'n un guany per a mi! En efecte, els narradors de les vides dels pares Abraham i dels qui van venir després, Moisès, Elies i Joan, no les contaren per donar-los la fama, sinó per beneficiar els qui les escoltessin.

1 Al text de Ramon i Arrufat hi va inclòs un proemi i una carta; Bartelink (així som la majoria dels editors) considera que, tant un com l'altra, no formen part de l'obra original.

2 οἰκοδομήν. Aquest mot des de les epístoles de Sant Pau ha agafat el significat d'edificació. Veure nota Bartelink pg. 299 (Mondadori, Milano, 1974).

3 ὑλομανήσαντων. Veure Lampe s.v. Es refereix més aviat al vigor vegetatiu dels brots secundaris que cal controlar amb la poda. Veure també nota de J. M. Bartelink pg. 299 (Mondadori, Milano, 1974).

4 τῶν κενοδοξίαν κισσόντων. Κενοδοξία, LSJ s.v. 1: liability to vain imagination. Lampe s.v. 1: vain, idle opinion; false doctrine. Barchiesi: gloria vuota; Ramon i Arrufat: vanaglòria.

5 πολιτεία.

6 ἐπεισφρήσας. De ἐπειςφρέω, un verb molt rar. Amb sentit intransitiu molt poc documentat. En la Συναγωγὴ λέξεων χρησίμων (603.): ἐπεισφρήσας· ἐπεισελθών. En Montanari només amb sentit actiu. En LSJ, també intransitiu (Suda, probablement de la Συναγωγὴ): come in besides.

7  τύφῳ καὶ μήνιδι.

8 Tot el paràgraf anterior està format per una sèrie de genitius absoluts.

9 Correspon a l'Alt Egipte. Província creada per Dioclecià entre Hermopolis i Siene.

10 Asswan, Alt Egipte.

11 Tabennisis (Oxford Dictionnary of Byzantium, s.v. Tabennisi): A site in upper Egypt, on the right bank of the Nile, near Dendera, halfway between PBow and Chenoboskion [aquestes localitats es troben bastant més al nord, seguint el curs del Nil, respecte a Asswan que és a l'extrem sud de la Tebaida].

12 ὑπομνηστικόν. Literalment, memoràndum (Lampe), informe.

13 κιμβικίαν. Més literal seria “somnolència”.

14 μετεωρισμόν τοῦ κόσμου. Lampe s.v. Distraction, light-mindedness. Ramon i Arrufat: excitació del món. Barchiesi: distrazioni del mondo. Aquí es veu clarament que Barchiesi ja disposa del Lampe.

15 Paràfrasi de Pau, Carta als Filipencs 1, 23.

16 Proverbis 24, 27.

17  Ὁ γὰρ μνημονεύων ἀεὶ τοῦ θανάτου ὡς ἐξ ἀνάγκης ἥξει καὶ οὐ μελλήσει, οὐ πταίσει μεγάλα. Efrem sirià (306-373 dC. Per tant anterior a Pal·ladi) Sermo compunctorius (Phratzoles) 120, 7: Ὁ γὰρ μνημονεύων ἀεὶ τοῦ θανάτου οὐχ ἁμαρτήσει πολλά.

18 μητὲ παραλογιζόμενος τὴν ὑποθήκην τῶν ὑφηγήσεων. Παραλογίζομαι segons Lampe s.v.: leave out of reckoning, contemn (citant Basili de Cesarea). La versió de Ramon i Arrufat “ni s'enganya sobre la base dels preceptes” l'obliga a un ús de l'acusatiu bastant forçat. Millor Barchiesi: egli non deforma il contenuto degli insegnamenti.

19 ἰδιωτεία.

20 No identificat.

21 Siràcida 8, 9.

22 οὐ περιέργω χρησάμενος λογισμῷ: les traduccions d'aquesta frase varien una mica: Barchiesi: non fu il mio progetto superficiale. Ramon i Arrufat: i no pas per un càlcul indiscret. El sentit de les frase s'entén millor més avall, l'autor compara el seu pelegrinatge amb el de Pau de Tars.

23 Gàlates 1, 18.

[Palladio. La storia lausiaca. Edit. G.J.M. Bartlink, Fondazione Lorenzo Valla, Milà, 1974, pàg. 4-8]