Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

26 de maig de 2014

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 16)

Narsès arenga els soldats
   Narsès era persona d'allò més sensata, enèrgic i hàbil a adaptar-se a les circumstàncies. No tenia gens d'instrucció ni es preocupava per l'eloqüència, però destacava, això sí, per la seva ma esquerra i sabia defensar les seves idees amb arguments: i això que era un eunuc crescut entre els luxes de la cort. Era baix d'estatura, i d'una magresa fora del comú, però tan valent i generós que no t'ho esperaries. Fet i fet, no hi ha res que impedeixi ser el millor a qui té un esperit lleial i noble.
   Doncs, aleshores Narsès es plantà al bell mig dels seus soldats i els va dir: “A qui està avesat a vèncer els enemics en totes les ocasions i a escometre empreses sempre plenes d'èxits, qualsevol contrarietat fora de les seves previsions que l'afecti, per momentània que sigui, li fa perdre l'alegria i li afluixa la confiança. Jo crec que s'adiu als homes sensats no deixar-se ensuperbir per la bona sort, i estar sempre amb la ment preparada, pensant que és fàcil patir un canvi. L'èxit serà molt més agradable per a qui té aquesta actitud, i tampoc no l'angoixarà tant fracassar, si mai, inesperadament, se'n donés el cas. Doncs bé, soldats, veig que us angoixeu més del normal per a les circumstàncies i és clar que això us passa únicament per presumir en excés, acostumats com sou a la victòria, i per creure que no fracassaríeu mai, de manera que, si examinéssiu només els fets en si mateixos, ignorant aquesta vostra suposició, el desastre no us semblaria tan gran com creieu. Si és veritat que el general Fulcaris1 – un bàrbar predisposat a la imprudència que sense criteri va jugar-se-la amb un nombre tan gran d'enemics – va rebre, com és normal, allò que li esqueia, no vol dir, soldats meus, que cal témer les circumstàncies i canviar les previsions. Seria una vergonya que, mentre els supervivents gots – i això que el seu poble està quedant aniquilat – es procuren aliances, ens creen cada cop més problemes i de cap manera capitulen davant el seu destí, nosaltres ara deixéssim perdre els triomfs anteriors i perdéssim l'entusiasme, només perquè albirem una possible derrota en una victòria incompleta. En realitat, hem d'estar més aviat contents per això que ens ha passat. Ara que la supèrbia i les ínfules s'han moderat podrem afrontar la lluita amb confiança, crec jo, i tornar a vèncer com abans. És cert, l'enemic ostenta un gran nombre d'efectius, però nosaltres els serem molt superiors gràcies al rigor tàctic, si som prudents; lluitem contra uns forasters que pateixen escassedat d'avituallaments, com és natural, mentre que nosaltres n'estem ben proveïts. Nombroses fortaleses i ciutats ens aportaran protecció, si en fes falta, i això ells no ho tindran. I és més, el Totpoderós lluitarà amb nosaltres, car defensem amb tot el dret la nostra terra; ells, saquegen la terra d'altri. Així que, és del tot absurd no confiar plenament i tenir por. No deixem doncs als Luquesos ni un moment de respir del setge; que cada u de vosaltres es prepari per a la guerra sense quarter amb tanta de cura com d'entusiasme.”


1Veure capítols anteriors.

 [Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 16]

Cap comentari:

Publica un comentari