Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 13)

La negociació amb el habitants de Lucca i l'alliberament dels hostatges

  A totes aquestes invectives Narsès contestà: “No sou doncs vosaltres els culpables de la mort d'aquesta gent, aquells qui els ha menystingut i abandonat? És evident que jurar en fals i violar un tractat com si res és una política que no us ha beneficiat. Però si encara esteu disposats a saber-ne més sobre què us convé fer i posar en pràctica els pactes, encara sou a temps: aquella gent reviurà i nosaltres no farem mal a la ciutat. Si és que no, ja no caldrà que us dolgueu d'ells, més aviat vigileu de no patir tots vosaltres la mateixa sort.” En sentir això, els luquesos pensaren que els estava enganyant i que els volia fer beure a galet amb allò de ressuscitar gent ja enterrada. És veritat que aquelles paraules eren enganyoses, però no com ells imaginaven. Sigui com sigui, s'hi van avenir de bon grat i van jurar que si veien els ostatges amb vida, es lliurarien immediatament, així com també lliurarien la ciutat, per fer-ne el que ell volgués. Això perquè, ja que era una cosa impossible, si més no, s'espolsarien culpabilitats i passarien a tenir la raó. Aleshores Narsès va fer cridar els presoners tots alhora i els va ensenyar, sans i estalvis, als compatriotes que, en veure'ls, quedaren astorats, com és normal, per la inversemblança d'allò que que veien. Però ni tan sol així, no tots ells opinaven que s'havia de complir els pactes, sinó que també hi havia qui s'hi negava. Com que ja tenien els supervivents i el dolor i l'aflicció s'havien convertit en confiança, de nou tornaren a allò d'abans – talment com la turbamulta que eren – i agafava força la deslleialtat. Davant tanta ximplesa a què havia arribat aquella gent Narsès va ser molt generós: els deixà estar i els envià a casa seva, a més a més, sense cobrar cap rescat ni exigir a la ciutat cap altre compromís. I amb els Luquesos desconcertats i dubitatius sobre per què havia fet això, “No estic acostumat”, digué, “a vantar-me de pallassades i esperances mesquines. Crec que, encara que sense això, si no us rendiu ara mateix, voluntàriament, us venceran aquestes.” I els ensenyava les espases mentre parlava. Els homes aquells, després de ser alliberats i tornar amb els seus, quan acudien a una reunió, elogiaren d'allò més Narsès: es recordaven de la seva cordialitat amatent envers ells, i, en veu baixa, anaven dient pertot arreu que era cortès i afable i que actuava amb generositat aplicant la justícia. Aquells discursos no trigarien gaire a tenir més eficàcia que les armes, estovant els més impulsius i volubles entre el poble, fins a arribar persuadir la majoria a acceptar les propostes dels romans.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 13]