Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

2 de febrer de 2016

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (13)

  Per cert, corre la veu que fa no gaire temps un Capadoci va ser exiliat en aquella terra, un que havia crescut a la vostra ciutat a casa de l'orfebre: bé, sabeu de qui estic parlant.... Després d'haver après, allà on ho va aprendre, que no havia de tenir relacions amb dones, sinó dedicar-se als nois joves (no sé des d'aleshores quantes en va fer ni quantes li van fer), quan, fa poc, va arribar a la cort del rei local, fent memòria de les coses d'aquí, va fer venir allà una multitud de dansadors i més coses boniques d'aquesta mena. És més, com que finalment trobava a faltar també un «kotylistos1» (a més de l'activitat, vosaltres en sabeu el nom), amb la nostàlgia i l'amor que sentia per aquesta vostra il·lustre tradició, també va fer cridar aquell. Però els celtes no van conèixer el kotylistos, ja que va ser immediatament acollit a cort; quant als dansadors, els van deixar demostrar la seva tècnica al teatre i desprès els van despatxar considerant que semblaven uns posseïts. També allà per als celtes, igual que per a mi, els espectacles del teatre eren una cosa ridícula, però eren uns pocs rient-se de molts2, mentre que jo aquí, amb uns pocs, davant tots vosaltres faig un ridícul descomunal.
   Amb tot, no estic ofès per aquesta història: seria injust si, després d'haver acceptat ben content aquella situació, no sabés adaptar-me a aquesta. És a dir, els celtes m'estimaven per afinitat de temperament, tant que no només s'atreviren a agafar les armes per mi, sinó que van arribar a oferir-me un munt de diners –quan els vaig rebutjar per poc me'ls feien acceptar a la força– i m'obeïen en tot. Però, allò més important: d'allà va venir fins a vosaltres la meva enorme fama. Unànimement i pública, jo era considerat valent, expert, just, no només extraordinàriament dotat per fer la guerra, sinó igualment hàbil en fer la pau, obert i afable. Vosaltres, per contra, des d'aquí els heu replicat que per culpa meva s'ha trastocat l'ordre còsmic –jo entenc que, per part meva, no he trastocat res, ni a posta ni sense voler–, després que cal fer cordes amb la meva barba i que amb la meva guerra contra en Khi us han vingut ganes d'en Kappa3. I tant de bo els déus protectors de la ciutat això us ho concedeixin pel doble, car a més a més heu arribat al punt d'acusar injustament les ciutats veïnes, piadoses i temoroses dels déus, com jo, d'haver haver elaborat, esclar, els escrit en contra meu, quan jo sé que m'estimen més que els seus propis fills. Ells van restaurar els temples dels déus i van rebentar totes les tombes4 dels impius, tant excitats i exaltats havien quedat a la senyal donada per mi poc abans, que van usar més força que la que jo pretenia5 amb aquells que havien pecat contra els déus.
   I vosaltres què? Molts, que la meva afabilitat a dures penes havia convençut a mantenir la calma, vau devastar els altars aixecats recentment. I quan6 vam treure el cadàver7 del temple de Dafne, alguns, retent honor els déus com cal, van restituir el temple del déu dafneu traient-lo de les vostres mans a aquells que estaven descontents per la presència de les relíquies del mort. Els altres, més o menys d'amagat, van muntar el famós espectacle de l'incendi, esborronador pels viatgers estrangers de pas, agradable en canvi per la vostra gent, i ignorat fins i tot pel senat que segueix avui despreocupant-se'n. Ara bé, jo estava convençut que el déu havia abandonat el santuari ja abans de l'incendi, car la seva imatge me'n havia donat la senyal un cop que hi vaig entrar i d'això, per als incrèduls, invoco el testimoni del Gran Sol.

1 És un àpax eiremenon. Tant Prato com Lacombrade citen la hipòtesi de Festugières, segons el qual es tractaria com d'un mim/actor/malabarista que actua en una mena de joc de gallina cega eròtic. Podria ser senzillament un malabarista que sap fer malabars amb platets o objectes similars.
2 Els 'pocs', en aquest context, són les poblacions 'bàrbares' comparades amb les poblacions 'civilitzades' de les quals troben ridícul l'amor per l'espectacle.
3 Torna l'enigma de les inicials que vam trobar anteriorment (Khi=Crist, Kappa=Constanci). L'objectiu són els antioquens, majoritàriament cristians.
4 Ja hem vist que els temples cristians són presentats com tombes.
5 En algunes ciutats, per complir el decret imperial de reobertura dels temples pagans es van succeir greus excessos, testimoniats també per altres escriptors (Gregori Nazianzé i Sozomè).
6 362 d.C. Hi ha nombrosos escriptors contemporanis de Julià que escriuen dels fets de Dafne.
7 Es refereix a les restes de Sant Bàbil.
 
[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 54-60]

Cap comentari:

Publica un comentari