Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

13 de juliol de 2014

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 21)

Una incursió del francs
  Mentrestant Narsès, instal·lat a Ravenna, passà en ressenya els soldats i, tot emportant-se allò que fes falta, es dirigí cap a Rímini acompanyat per tot el contingent que ja el seguia. Atès que havia mort poc temps abans Vacar el varn1, un home amb moltes qualitats i guerrer valerós, tot seguit el seu fill Todobald (així es deia el fill) es va unir a l'emperador romà amb els seus varns i era a Rímini per a trobar-se amb Narsès. Per això ell també hi va anar, demostrant-los la seva satisfacció amb els diners gràcies als quals podria comptar amb tots ells com a aliats d'allò més segurs.
  Mentre estava ocupat en dites qüestions, uns dos mil francs, entre infanteria i cavalleria, que havien estat enviats pels seus cabdills a pillar i saquejar es trobaven a prop de la ciutat tot devastant els camps, emportant-se els bous de tir i robant-ho tot a plaer; fins al punt que Narsès mateix s'adonà del que s'esdevenia mentre seia en una habitació a les plantes superiors, amb vista a la campanya. Tot seguit doncs sortí de la fortalesa –considerava en efecte un deshonor i una viltat no intervenir davant aquella situació– a dalt d'un cavall obedient i salvatge, capaç d'encabritar-se i galopar amb disciplina, i en tot cas avesat a practicar l'atac i la retirada. Però ordenà així mateix que el seguís si més no qui no era del tot inexpert de batalles entre els seus. Van muntar a cavall amb ardor (eren tres-cents homes), anaren a l'encalç dels enemics i els van atacar. Però aquests, quan els van albirar mentre s'apropaven, deixaren de corre aquí i allà, despreocupant-se del botí, em sembla; es van agrupar entre tots, cavalleria i infanteria, i van formar una falange, no gaire grossa –i com podia ser grossa, amb tan pocs integrants?– però forta, amb els escuts compactats i les ales tancades en bon ordre. Els romans quan ja van ser a tir d'arc, van pensar que no havien d'entrar en xoc en un cos a cos amb un enemic ben organitzat, de cap de les maneres, i van intentar desballestar les primeres files i esquerdar el front central, tan dens, amb llançaments de fletxes i javelines. Tanmateix, perfectament protegits pels escuts, els francs es mantenien ferms, impertèrrits, sense rompre la formació compacta. El fet és que havien ocupat una zona de bosc, aprofitaven també dels arbres com a barrera i a més responien amb llançaments d'angons. Així anomenen el seu propi tipus de javelina.

1 Una tribu saxona, com els hèruls.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 21]

Cap comentari:

Publica un comentari