Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

11 de juny de 2014

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 18)

Finalment termina el setge de Lucca
  Els generals escoltaren això [el discurs d'Esteve enviat per Narsès. Veure capítol anterior] però, conscients del fet que era l'opinió de Narsès, no podien dir que els dirigia unes acusacions injustes; treien doncs pretextos i excuses, com ara que s'havien desplaçat per necessitat, perquè a la regió de Parma era impossible obtenir una quantitat suficient d'avituallaments per als seus soldats; a més a més, no hi era Antíoc, el prefecte d'Itàlia en aquell moment, que havia de proveir aquests bens. I no només això, sinó que tampoc havien cobrat els pagaments habituals. Esteve tan bon punt va ser a Ravenna, dugué el prefecte del pretori a la presència dels generals i així que tingué resolts els equívocs, si més no pel que era possible, els va convèncer a tornar tots ells a prendre posició a les afores de Parma. Amb la missió complida, tornà a Lucca i animà Narsès a actuar sense temor i amb energia, atès que els enemics ja no li farien nosa; ben al contrari, els seus atacs serien neutralitzats per les tropes romanes esperant a l'aguait al lloc que tocava.
  Narsès d'altra banda, que ja pensava que era intolerable que els luquesos poguessin resistir sense problemes a un setge tan poc aclaparador, començà a arremetre enèrgicament contra les muralles. Alhora, es van treure els trabuquets1 i es van fer llançaments de projectils de foc contra les torres, mentre que els assetjats pujaven a l'adarb i gitaven pedres i dards. Es va obrir una bretxa en un punt de la muralla: la desgràcia, en totes les seves formes, planava sobre la ciutat2. Les persones que havien estat hostatges eren les que més feien en pro dels romans, i si hagués estat per ells, la ciutat s'hauria rendit immediatament. Ara bé, els governadors francs posicionats a la ciutadella fortificada, insistien en continuar a lluitar i a repel·lir el setge amb les armes. Aleshores, de prompte s'obrien les portes i tot d'una es feien atacs sobtats contra els romans creient de poder-los encerclar així. Però el mal que podien fer als enemics era tan petit, com gran el prejudici que en traurien. El cert és que la majoria dels luquesos, convençuts ja pels qui actuaven des de dins, lluitaven deliberadament sense empenta. Però malgrat que, havent-lo intentat una i altra vegada, res havia funcionat tal com esperaven, sinó que, després de patir tantes baixes, s'estaven retirant de manera totalment deshonrosa, un cop a l'interior del recinte interior, s'hi tancaren a pany i forrellat, sense tenir cap més possibilitat de sortida. Llavors, per ser ja impossible salvar-se d'altra manera, va ser quan tothom per força va optar per la pau i es va decidir arreglar la situació de la millor manera. Van rebre doncs la garantia per part de Narsès que no els faria pagar la seva ira pels fets anteriors, tot seguit van lliurar la ciutat i ben contents van deixar entrar l'exèrcit desprès de tres mesos de setge. Ja tornaven a ser súbdits de l'emperador dels romans.

1 ἑλεπόλεις. B. Ortega els considera com els ariets (que l'autor anomena κριοί no pas ἑλεπόλεις) descrits per Procopi en V. 21. Segons Dennis, “Byzantine heavy artillery: the helopolis”a Greek, Roman and Byzantine Studies, 39 (1998), 99-115, els trabuquets són utilitzats pels bizantins ja des des del VI segle.
2 ἄπασα ἰδέα κακοῦ περιεστήκει τὴν πόλιν. Tucídides 3.81.5: πᾶσά τε ἰδέα κατέστη θανάτου.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 18]

Cap comentari:

Publica un comentari