Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

15 de desembre de 2013

Pal·ladi, Història Lausíaca: Isidor

Quan per primer cop vaig posar peu a Alexandria, (durant el segon consolat de Teodosi1, el gran emperador que ara és amb els àngels per la seva fe en Jesucrist), a la ciutat, hi vaig trobar un home extraordinari, excel·lent pel que fa a conducta i saviesa2: el prevere Isidor, hospitaler3 de l'església d'Alexandria, de qui es deia que havia guanyat els seus primers combats ascètics juvenils al desert; jo en vaig visitar la cel·la i tot, a la muntanya de Nítria. Em vaig trobar amb ell quan era un vell de setanta any; va viure quinze anys més i va morir en pau.
Aquest home fins al moment de morir no va dur roba de lli, tret d'un mocador, no es va banyar, no va menjar carn, però tenia un cos modelat amb tanta gràcia, que les persones desconeixedores de quin estil de vida duia es pensaven que vivia entre les comoditats. Si jo volgués descriure una per una les excel·lències de la seva ànima em faltaria el temps. Era tan bondadós i pacífic que fins els seu enemics, els infidels, en veneraven l'ombra, per la seva gran bondat. Les santes escriptures i els preceptes divins els tenia tan interioritzats que fins i tot durant els àpats amb els germans s'abstreia4, tot restant en silenci, i quan el convidaven a explicar la seva actitud extàtica, deia: “He anat lluny amb la ment, arrabassat per una mena de contemplació”. Jo mateix sovint em vaig adonar que plorava sobre la taula i quan li vaig preguntar el perquè d'aquelles llàgrimes en vaig rebre com a resposta: “Em fa vergonya alimentar-me amb una menja no espiritual, quan en canvi sóc un ésser espiritual, destinat al paradís de la joia5, gràcies al potencial que ens atorgat Jesucrist”. Aquest home, que s'havia fet famós entre els membres de tot el senat de Roma, així com entre les dones dels cercles de poder –d'ençà que hi va anar per primer cop amb el bisbe Atanasi i després amb el bisbe Demetri–, tan ric i tan pròdig com era davant la necessitat aliena6, no va fer testament quan va morir, no llegant ni riqueses ni béns materials per a les seves germanes solteres, ans al contrari les va encomanar al Crist amb aquestes paraules: “El qui us va crear tindrà cura de la vostra vida, així com ho ha fet amb mi.” Amb les seves germanes hi vivia una comunitat de setanta verges.
Quan el vaig anar a veure per demanar-li que m'ensenyés els rudiments de la vida ascètica –de fet jo estava encara en la flor de la joventut que no necessita paraules sinó posar a prova el cos–, ell, fent-ho per mi7, com un hàbil domador de poltres, em va dur fora de la ciutat a l'indret anomenat “Solitud”, a unes cinc milles lluny.

1 És el 388. Tota la frase entre parèntesis és dubtosa, però Butler en defensa l'autenticitat.
2 γνώσις.
3 ξενόδοχος. Lampe s.v. Guest-master.
4 ἐξίστασθαι τὴν διάνοιαν.
5 ἐν παραδείσῳ τρυφῆς. Que és com s'anomena el jardí d'Edèn en la Bíblia dels Setanta. Gènesi 3, 23.
6 καὶ περισσεύων πλούτῳ καὶ ἀφθονιᾳ χρειῶν... Segueixo “The Lausiac history”, Palladius; translated and annotated by Robert T. Meyer. 1965. The Newman Press: “very rich and exceedingly generous”. Lucot, en canvi: ayant du superflu par sa fortune et par abondance des choses nécessaires. I així fan Barchiesi (“ricco del denaro e del superfluo”), i de Ramon i Arrufat (“i nedant en riquesa i abundor de béns”). Tornant el mot ἀφθονιᾳ al seu significat original de generositat/prodigalitat es recupera el sentit de la frase en el seu context. Així fa Meyer. Anàlogament faig jo, donant més èmfasi a χρειῶν.
7 Οὗτος, φοιτήσαντι μοι... Una manera per fer aflorar al datiu ètic.

[Palladio. La storia lausiaca. Edit. G.J.M. Bartlink, Fondazione Lorenzo Valla, Milà, 1974, pàg. 18-20]

Cap comentari:

Publica un comentari