Pal·ladi, Història Lausíaca: Alexandra

[Dídim] m'explicà d'una noia anomenada Alexandra que va deixar la ciutat per recloure's en un sepulcre; rebia el necessari per viure a través d'un espirall i en deu anys no es va trobar cara a cara amb cap dona ni amb cap home¹. Però el desè any s'adormí per sempre després d'haver-se disposat ella mateixa en decúbit², i així, la dona que solia fer-li visita, quan no en va rebre senyals de resposta, ens va avisar; tirada al terra la porta doncs hi vam entrar i la vam trobar dormint el son etern. La tres vegades beata Melània, de qui parlaré més endavant, d'ella explicava: “Jo no la vaig veure cara a cara, però des de l'espirall li vaig preguntar per què s'havia tancat al sepulcre. Parlant a través de l'obertura va dir: 'Un home va perdre el cap per mi i jo que no volia que semblés que li estava fent mal o que l'estava exposant al ridícul, vaig preferir anar a viure a la tomba abans que ofendre una ànima feta a imatge de Déu'. I quan –afegí– li vaig preguntar: 'Llavors com aguantes sense veure ningú, barallant-te amb el tedi³?' Va contestar: 'Des del matí fins a la nona prego cada hora, mentre filo el lli; la resta del temps vaig viatjant amb la ment entre els sants patriarques, els profetes, els apòstols i els màrtirs, i després de menjar el meu rosegó de pa, les hores que resten les dedico a aguantar tossudament i a esperar el final amb confiança.'”

1 μητὲ γυναιξὶ μητὲ ἄνδρασι συντυγκανούσα κατ'ὄψιν.

2 σχηματίσασα ἑαυτήν. Força ambigu. Ramon i Arrufat, seguint en part Lucot (“après s'être revêtue de l'habit monastique”), opta per “després d'haver-se vestit ella mateixa”. Barchiesi: “si compose”. R. T. Meyer: “arranged herself”. Lampe en aquest cas no és de massa ajuda.

3 τῇ ἀκηδίᾳ. És, com ja hem vist al pròleg, a més de la φιλοζωΐα i ήδονή (covardia i voluptat) un dels tres enemics de la vida monàstica.

L'accídia (taedium) serà un dels temes centrals de la literatura monàstica de l'edat mitjana. Per exemple, en trobem esment en L'Spill de la vida religiosa, una obra del segle XVI de la literatura catalana. Tal com ens explica Pep Valsalobre al seu blog, Melancholia, l'acedia ocupa un lloc destacat en aquesta obra, tant que l'autor (anònim, per cert) li dedica un personatge, Bé Em Vull, imatge en negatiu del protagonista, Desitjós, que encarna de totes les virtuts. 

[Palladio. La storia lausiaca. Edit. G.J.M. Bartelink, Fondazione Lorenzo Valla, Milà, 1974, 5]