Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

5 de gener de 2014

Pal·ladi, Història Lausíaca: La soltera rica

No tinc la intenció de passar per alt en la meva narració tampoc qui va viure de manera reprovable1, a major glòria de qui ho va fer bé i per a confortar els nostres lectors.
Hi havia una dona soltera a Alexandria aparentment humil però arrogant d'actitud, plena de diners, que no feia almoina ni als forasters, ni a les verges, ni a l'església, ni als pobres. A despit dels advertiments dels Pares no sabia prescindir d'allò material. Entre els seus familiars, així mateix, en tenia un d'adoptat, la filla de la seva germana, a qui prometia, dia i nit, les seves propietats: havia perdut doncs el desig de les coses del cel. I justament això és un típic engany del dimoni que, amb l'excusa de l'amor per la família, ens crea un neguit angoixant que desemboca en cobdícia2; d'altra banda, ja se sap –car ens ha donat classes sobre com matar germans, mares i pares– que al dimoni, de la família no li importa res. Sigui com sigui, si fins i tot sembla inspirar la cura dels parents, no ho fa pas perquè els tingui simpatia, sinó per avesar l'ànima a la injustícia, ben sabent la dita: “Els injustos no posseiran en herència el Regne de Déu3”. D'altra banda, quan algú està mogut per la inspiració divina pot donar confort als parents, si ho necessiten, sense desatendre la pròpia ànima. Qui s'oblida del tot de la seva ànima per atendre els familiars cau sota el pes de la llei, per haver menystingut l'ànima. El salmista, en el seu cant, diu d'aquells que en la por tenen cura de l'anima: “Qui pot pujar a la muntanya del Senyor?” –volent dir “no gaires”– Qui pot estar-se en el seu temple sant? El qui té el cor sincer i les mans sense culpa, i que no endebades ha rebut la seva ànima4”. I els qui la reben endebades són aquells a qui no importen les virtuts, ja que creuen que l'ànima es dissol juntament amb la carn.
Quant a aquesta dona, el santíssim Macari, prevere i hospitaler de l'hospici dels mutilats, amb la intenció de –com se sol dir– pegar-li una sagnia5 que en curés la cobdícia, i atès que quan era jove havia estat tallador de pedres precioses, allò que en diuen “gravador de joieria”, va excogitar el pla següent. Va anar a veure-la i li va dir: “M'han caigut a les mans unes pedres de gran valor6, maragdes i jacints, no sabria dir si són el fruit d'un cop de sort o d'un robatori. No tenen preu, car superen qualsevol estima, però el seu propietari se les ven per uns cinc-cents nomismes. Si volguessis comprar-les, podries recuperar els cinc-cents nomismes amb una sola pedra i usar la resta per posar guapa la teva neboda.” La dona va picar l'ham quedant-hi ben penjada7: es va llançar als peus de l'home tot dient: “I tant!8 que no les agafi ningú!” I ell, animant-la: “Vine a casa meva que les podràs mirar!” Però ella no es va poder aguantar, d'una revolada li va donar els cinc-cents nomismes, tot dient: “Si vols, compra-les9, jo el venedor no vull ni veure'l”. Ell, així que agafà els cinc-cents nomismes els va donar per cobrir les necessitats de l'hospici. El temps va passar, però com que l'home gaudia d'una gran consideració a Alexandria per la seva devoció i la seva humanitat –va estar en plena forma fins als cent anys, així que, fins i tot jo hi vaig poder coincidir– ella no gosava fer-li-en memòria. Però finalment un dia que se'l va trobar per l'església li va dir: “Si us plau, digues quines disposicions has donat en relació a les pedres per les quals et vaig donar els cinc-cents nomismes.” I l'altre: “Tan bon punt em vas donar els diners, els vaig invertir en el pagament de les pedres. Si vols anar a veure-les a l'hospici, es troben allà: vine i mira si t'agraden, si no, agafa't els diners.” Ella hi va anar tota contenta. L'hospici tenia les dones a la primera planta i els homes a la planta baixa. L'home, que l'havia acompanyat, un cop que la va fer passar al vestíbul, li va preguntar: “Què vols veure primer, els jacints o les maragdes?” “Doncs, el que et sembli millor”. La menà a la planta superior i li va ensenyar unes dones mutilades amb rostres demacrats i li va dir: “Vet aquí els jacints!” La va dur de nou avall, a la planta baixa, i li ensenyà els homes, “Vet aquí les maragdes –va dir–, si t'agraden, si no, agafa't els diners”. Ella se'n va anar trasbalsada i, un cop fora, es va posar malalta per l'angoixa que li provocava el fet de no haver actuat segons la voluntat de Déu. Temps després, quan la noia de qui tenia cura va morir sense haver tingut fills, ella va donar les gràcies el prevere.

1 τούς ἐν καταφρονήσει βεβιωκότας. Només Barchiesi intueix el sentit passiu de l'expressió ἐν καταφρονήσει, d'altra banda testimoniat per diferents fragments de Joan Crisòstom (Migne 51, 149, 48; Migne 55, 224, 12; Migne 60, 626, 30), així com altres autors.
2 εἰς πλεονεξίαν ὠδίνειν παρασκευάζοντος. Ramon i Arrufat: “ens duu a sofrir un neguiteig continu a causa de la cobejança”. εἰς + acusatiu, traduït com a causa, molt discutible.
3 1 Corintis 6, 9.
4 Septuaginta, Salm 23, 3-4.
5 τὴν παρθένον θελήσας... φλεβοτομήσαι. El “pegar-li” és per reforçar el valor metafòric de la frase.
6 λίθοι ἀναγκαῖοι. Segons Lampe s.v. Ἀναγκαῖος 3 (“Costly”). Veure també LSJ s.v. II, 7. En la interpretació de ἀναγκαῖοι, Ramon i Arrufat (“necessariament”) segueix Lucot (“fatalement”).
7 Ἐκκρεμαμενη ἡ παρθένος δελεάζεται. És un “hysteron proteron.”
8 Τῶν ποδῶν σου. És una exclamació que sembla tenir diferents valors. La trobem al capítol 14 per expressar sorpresa/incredulitat (Τῶν ποδῶν σου, πῶς δυνατὸν εἶναι αὐτοὺς ἴσους;), i en les actes del concili de Calcedònia per reforçar una afirmació en un diàleg (Ναὶ, τῶν ποδῶν σου; Ἐμοί, τῶν ποδῶν σου; Οὕτως ἔχει, τῶν ποδῶν σου), i amb aquest valor l'entenem nosaltres. Meyer l'entén com un prec (“I beseech you”), però no estaria documentat, llevat que considerem l'expressió una forma abreujada de quelcom tipus “πρὸ τῶν ποδῶν σου ἰκετεύω”. Altres traduccions disponibles no es mullen (“Als teus peus” Ramon i Arrufat, “A tes pieds” Lucot, “Per i tuoi piedi” Barchiesi), sense donar un sentit congruent per al lector modern. Ramon i Arrufat explica que és una forma molt usada entre els autors antics. En aquesta mateixa forma, jo no l'he trobada més que en les cites aquí indicades.
9 Ὡς θήλεις, λάβε αὐτούς.

[Palladio. La storia lausiaca. Edit. G.J.M. Bartelink, Fondazione Lorenzo Valla, Milà, 1974, 6]

Cap comentari:

Publica un comentari