El benaurat Isidor de qui hem dit, un cop que va
coincidir amb Antoni, al cel sigui, em va narrar un fet prou
remarcable que li va explicar aquell home: a l'època de Maximià1
el persecutor, hi havia una noia de nom Potamiena, en la flor de la
joventut, que servia a casa d'una persona. El seu amo, qua havia
estat assetjant-la amb tot de promeses, no havia aconseguit
seduir-la. Finalment, en un accés de ràbia la va denunciar al qui
era llavors prefecte d'Alexandria i la va fer arrestar, acusant-la de
ser cristiana i de renegar dels costums vigents2
i dels emperadors a causa de les persecucions. Li va suggerir,
afegint-hi una aportació en diners, que si ella s'adequava als seus
desitjos, la tingués retinguda sense condemnar-la, si en canvi
seguia intractable, va demanar que fos condemnada, per tal que,
continuant vivint, no es rigués de la seva libidinositat. Quan doncs
la van dur davant el tribunal, en la investigació de les seves
conviccions va ser objecte d'un setge en tota regla fet d'instruments
de tortura: entre d'altres, el jutge va fer omplir de pega una gran
caldera i va ordenar que la posessin a escalfar. I quan la pega ja
bullia, a la màxima temperatura, va proposar a la noia la
disjuntiva:
“O te'n vas i obeeixes als desitjos del teu amo o, si
no, sàpigues que ordenaré que et posin a la caldera.”
I ella va contestar: “Tant de bo no existís un jutge
així, capaç d'ordenar submissió a uns delers propis d'un porc”.
Tot furiós doncs, l'home va ordenar que la despullessin
i la llancessin a la caldera. Ella, féu vibrar la seva veu, dient:
“Per la testa de l'emperador que tems, si has
sentenciat venjar-te amb mi d'aquesta manera, ordena que em baixin
a la caldera a poc a poc, perquè sàpigues quanta resistència m'ha
donat el Crist que tu no coneixes.”
I baixant a poc a
poc, durant una hora, va exhalar l'ànima quan la pega li va arribar
al coll.
1 Va
ser cèsar entre 305 i 311 i emperador entre 311 i 313. De
Potamiena, també en parla Eusebi (Història Ecclesiàstica
6, 5) que però la relaciona amb el regnat de Septimi Sever
(193-211).
2 βλασφημοῦσαν
τοὺς καιροὺς... Barchiesi (scagliare
oltraggi contro i tempi),
Ramon i Arrufat (anàlogament a Lucot, blasmadora
de l'època).
Bartelink (pàg. 313) suggereix l'esperit
del temps. R. T. Meyer (pàg. 34):
blasphemed the
existing state of affairs. L'ús
que l'autor fa aquí de καιρός és
ben sui generis,
tanmateix diria que Bartelink i Meyer l'interpreten de manera més
eficaç ja que l'època
o els temps
em semblen solucions massa neutres: el lector del segle quart havia
de tenir molt clar a què es referia Pal·ladi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada