Ara
que saps tot això i ho tens present, Lause, esclau fidel de Crist,
també tingues paciència amb el meu llenguatge ridícul que procura
mantenir la pietat de la ment, la qual està exposada per natura als
embats del mal, en les seves diferents formes, visibles i invisibles,
i pot trobar pau1
tan sols amb la pregària perpètua2
i la cura de la vida interior. I de fet, hi ha tot de germans,
orgullosos dels seus treballs i de les seves almoines, que feien gala
de celibat i puresa, però tot i dedicar-se amb diligència a meditar
sobre els manaments de Déu i a complir-los, no assoliren la pau
contemplativa3,
per culpa d'una mena de frenesia, presentada absurdament4
com a excel·lència religiosa, que desemboca en activisme excessiu o
mal orientat, obstacle a la cura del bé, d'on neix la cura de la
vida interior.
Sigues fort doncs, t'ho demano, renuncia a engreixar les
teves riqueses, que és precisament el que has fet, ja que les has
reduït, distribuint-les espontàniament5
als indigents, això pel bé que en deriva per a la teva virtut. I no
has lligat la teva llibertat d'elecció6
a un jurament per un rampell qualsevol o una intuïció sense solta
ni volta, com per complaure algú7,
tal com s'esdevingué a certes persones: en l'afany de competir per
ser considerats els millors en l'abstinència del menjar o del beure
van vincular la seva llibertat al jurament; i per això doncs quan
van tornar a cedir miserablement a la covardia8,
al tedi9
i a la voluptat, van patir el pes del perjuri. En fi, si uses la raó
quan acceptes i quan rebutges, mai no
pecaràs; la raó reguladora dels nostres
impulsos10,
quan en descarta els nocius i dóna cabuda als que són beneficiosos,
té natura divina; val a dir: “la llei
no és destinada als justos11”.
És millor beure vi amb seny que beure aigua vanant-se'n. Fes-me cas,
tingues per sant12
qui beu vi racionalment, i profà qui beu aigua irracionalment. No
llancis invectives o alabances a allò material, ans al contrari
reserva admiració o commiseració per al criteri emprat quan hom
utilitza, bé o malament, allò material. Una vegada, al país dels
egipcis Josep begué vi, però no en va ser afectada la ment, ja que
no va perdre el criteri. En canvi, Pitàgores, Diògenes i Plató
bevien aigua, així com els maniqueus i tota la resta de la colla
dels que es feien dir filòsofs, i assoliren un nivell tan gran de
desenfrèn en la seva frivolitat que àdhuc van ignorar Déu per
adorar uns ídols. També els companys de l'apòstol Pere solien
beure vi; fins que els jueus feren arribar al seu mestre, el
Salvador, els seus retrets per com aquells s'alimentaven13,
i van dir: “Per què els teus
deixebles no fan dejuni com els de Joan?14”.
I desprès envestiren els deixebles amb insults, tot dient-los: “El
vostre mestre menja i beu amb
els publicans i els pecadors15”.
Pel pa i l'aigua, no n'haurien rebut d'atacs, mentre que és evident
que fou per les viandes i el vi; i el Salvador justament a aquells,
que tenien una admiració il·lògica envers el fet de beure aigua i
condemnaven el fet de beure vi, els respongué: “Joan,
que no menja ni beu –carn i vi,
òbviament, car no podria sobreviure sense la resta–, ve
pel camí de la rectitud, i diuen: 'Té un dimoni'. Ve el Fill de
l'Home que menja i beu, i diuen: 'Vet aquí un golafre i un bevedor,
amic dels publicans i dels pecadors16'”,
pel fet que menja i beu. Nosaltres què hem de fer doncs? No farem
cas als qui condemnen ni als qui aproven, més aviat, farem dejuni de
manera raonable com Joan, mal que diguin: “Tenen un dimoni”; o,
si no, beurem vi amb seny com Jesús, si el cos ho necessita, encara
que diguin: “Heus aquí uns golafres i uns bevedors”. En realitat
l'essencial no és el fet de menjar o d'abstenir-se'n, sinó la fe
que afecta el nostre comportament a través de l'amor. Quan tots els
nostres actes s'ajusten a la fe, qui menja o beu en el marc de la fe
no és condemnable, ja que és, en tot
cas, el que no ve de la fe que és pecat17.
Tanmateix, com que qualsevol pecador, amb insensata descaradura, dirà
que s'ha alimentat18
o que ha fet qualsevol altra cosa per fe, el Salvador va fer aquesta
advertència, destinada a les consciències corruptes: “Pels
seus fruits els coneixereu19”.
I tothom reconeix que, segons el diví apòstol, el fruit
de qui actua fent servir la raó i la intel·ligència és “amor,
goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i
domini d'un mateix20.”
Sent exactes, el que Pau va dir va
ser: “El fruit de l'esperit21”
és això i allò; i comptant que aquell qui s'esforça per obtenir
semblants fruits no menjarà carn i no beurà vi de manera insensata,
forassenyada o a destemps, ni voldrà conviure amb la mala
consciència, Pau va afegir una altra vegada: “L'atleta
s'absté de tot22”
ja que el cos es manté sa quan l'atleta evita els menjars que
l'engreixen. I quan el cos emmalalteixi, pateixi o tingui moments de
dolor o dificultat, ell usarà els aliments i les begudes com
medicaments que curen qui pateix, i s'abstindrà d'allò que és
nociu per a l'ànima: la ira, l'enveja, la vanitat, la desídia, la
calúmnia i la desconfiança injustificada, tot donant-ne les
gràcies en el nom del Senyor.
I ara, desprès d'haver fet prou llum
sobre aquest punt, lliuraré al teu desig d'aprendre una nova
recomanació. Evita, amb tota la teva força, la companyia dels homes
inútils23
o que cuiden les aparences més del necessari –per molt seguidors
de la recta fe que siguin–, i encara més dels heretges24,
que fan mal amb la seva hipocresia, per bé que, amb les seves canes
i arrugues, donin la impressió d'arrossegar una llarga vida. I
encara que, gràcies a la teva noble actitud, no en rebessis cap
perjudici, rient-te d'ells et tornaries arrogant i fatxenda,
justament això és el que et faria mal. Encara més que un espirall
de llum, procura la companyia d'homes i dones sants, per tal de
llegir amb claredat, a través d'ells, en el teu cor, com en un
llibre25
tot atapeït de lletres26
i per comparació podràs avaluar la teva desídia o la teva
negligència. El colorit dels seus rostres que destaca entre les
canes, la seva manera de vestir-se, la seva modèstia en el parlar,
les seves paraules plenes de pietat27,
les boniques reflexions, t'enfortiran, per molt desanimat que
estiguis. Com diu la saviesa: “La
manera de vestir, de caminar, de riure, revelen quina mena d'home
és28”.
Quant al tractat que estic començant, no et deixaré a
les fosques amb la meva narració ni dels homes de les ciutats, ni
d'aquells dels pobles i dels deserts, ja que no és pas el lloc
l'objecte de la recerca, sinó la natura de llur elecció.
1 ἠρεμεῖν:
Ramon i Arrufat:
fruir de calma, Barchiesi: conservare
la calma della contemplazione (la
nota, eixampla el concepte amb “darsi alla contemplazione nella
calma delle passioni”. La idea de contemplació, inclosa al verb
no està atestada en Lampe. Em sembla forçat incloure-la
explícitament (encara que l'autor vulgui dir precisament això).
2 προσευχῇ
συνεχεῖ. No sé si es refereix exactament a la
tècnica hesicasta de la “pregària del
cor” (veure “Relats d'un pelegrí rus al seu pare espiritual”),
però podria ser quelcom de molt similar.
4 Tota
la frase es construeix de manera força diferent de Ramon i Arrufat
per culpa de l'adverbi ἀδιάκριτως, que
creiem més ben interpretat per Barchiesi com a matís (lògic) de
προσχήματι εὐσεβείας.
5 αὐτάρκως.
Seguim el suggeriment de J.M Bartelink pg. 305
(Mondadori, Milano, 1974). És d'alguna manera l'antítesi de
ἀνθρωπαρέσκως, dues línies
més avall.
7 ἀνθρωπαρέσκως.
Veure nota 5 sobre αὐτάρκως.
8 φιλοζωΐα.
Veure LSJ s.v. Φιλόζωος.
9 ἀκηδία.
Lampe s.v. B:
listlessness, torpor, boredom, “accidie”. Technical term for a
special temptation of monks en hermits. És
una mena de tedi/avorriment (taedium
o anxietas cordis,
segons Cassià, De institutis
coenobiorum)
fruit del desànim envers la vida ascètica. Jo crec que es pot
traduir invariablement com desànim
o com tedi/avorriment.
Ramon i Arrufat: descoratjament;
Barchiesi: fiacchezza morale.
10 Ramon
i Arrufat: perquè la raó, divina entre les nostres
activitats...
11 1
Timoteu 1,9.
12 βλέπε
μοι... ἁγίους. Una manera per
traslladar el datiu ètic. En comptes de Tingues-me
per sant...
13 ἐπὶ
τῇ μεταλήψει. Segons Lampe s.v.
Μεταλήψις 3 (partake
food), i per coherència amb l'ús de
Μεταλαμβάνω (veure més
endavant).
14 Marc
2, 18.
15 Mateu
9, 11.
16 Mateu
21, 32.
17 Romans
14, 23.
18 Ἀλλ`ἐπειδὴ
πᾶς τις ἐρεῖ τῶν πλημμελούντων πίστει
μεταλαμβάνειν... Per μεταλαβάνω
amb aquest significat i usat de manera absoluta,
veure Lampe s.v. B: partake (aliments).
Es troba també utilitzat de manera absoluta (B1), com en aquest
cas, en el capítol 48 d'aquesta obra. Això fa que la traducció
s'allunyi molt de la interpretació de Ramon i Arrufat: Però,
per tal com tot aquell que peca dirà que participa
de la fe,
que fa dependre πίστει, un datiu,
de μεταλαμβάνειν,
gens probable, ja que, no està documentat, si més no pels
diccionaris (en aquest cas fins i tot s'allunya de Lucot). I àdhuc
en aquesta obra podem dir que es troba 3 cops en la forma absoluta
(en 2 ocasions, tal com diem abans, amb significant d'alimentar-se)
i 6 cops amb genitiu (sempre d'algun substantiu que indica algun
tipus d'aliment). Cal veure així mateix la nota anterior sobre l'ús
del mot μεταλήψις que deriva de
μεταλαμβάνω.
19 Mateu
7, 16.
20 Gàlates
5,22.
21 Ibídem.
És a dir la cita sencera, partida en dos, és El fruit de
l'esperit és amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat,
fidelitat, dolcesa i domini d'un mateix. Diferent de Ramon i
Arrufat i Barchiesi.
22 1
Corintis 9, 25.
23 ὄφελος
οὐδὲν ἐχόντων. Que no tenen cap
utilitat.
24 μὴ
τί γε αἱρετικῶν. És una forma que
no seria possible segons la gramàtica estàndard, ja que no segueix
una frase negativa. De fet no tothom accepta aquesta solució, com
ara, Lucot.
25 La
metàfora cor / llibre és freqüent tant en el autors clàssics com
en la literatura cristiana.
26 λεπτόγραφον.
Molt poc documentat. Només en Llucià, sempre
amb significat de “escrit petit o atapeït”, per tant la
necessitat de la font de llum.
27 εὐλαβεία.
Lampe, s.v. 2.
28 Siràcida
19, 30.
[Palladio. La storia lausiaca. Edit. G.J.M.
Bartlink, Fondazione Lorenzo Valla, Milà, 1974, pàg. 8-16]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada