Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

9 de desembre de 2013

Pal·ladi: Història Lausíaca (2)

Ara que saps tot això i ho tens present, Lause, esclau fidel de Crist, també tingues paciència amb el meu llenguatge ridícul que procura mantenir la pietat de la ment, la qual està exposada per natura als embats del mal, en les seves diferents formes, visibles i invisibles, i pot trobar pau1 tan sols amb la pregària perpètua2 i la cura de la vida interior. I de fet, hi ha tot de germans, orgullosos dels seus treballs i de les seves almoines, que feien gala de celibat i puresa, però tot i dedicar-se amb diligència a meditar sobre els manaments de Déu i a complir-los, no assoliren la pau contemplativa3, per culpa d'una mena de frenesia, presentada absurdament4 com a excel·lència religiosa, que desemboca en activisme excessiu o mal orientat, obstacle a la cura del bé, d'on neix la cura de la vida interior.
Sigues fort doncs, t'ho demano, renuncia a engreixar les teves riqueses, que és precisament el que has fet, ja que les has reduït, distribuint-les espontàniament5 als indigents, això pel bé que en deriva per a la teva virtut. I no has lligat la teva llibertat d'elecció6 a un jurament per un rampell qualsevol o una intuïció sense solta ni volta, com per complaure algú7, tal com s'esdevingué a certes persones: en l'afany de competir per ser considerats els millors en l'abstinència del menjar o del beure van vincular la seva llibertat al jurament; i per això doncs quan van tornar a cedir miserablement a la covardia8, al tedi9 i a la voluptat, van patir el pes del perjuri. En fi, si uses la raó quan acceptes i quan rebutges, mai no pecaràs; la raó reguladora dels nostres impulsos10, quan en descarta els nocius i dóna cabuda als que són beneficiosos, té natura divina; val a dir: “la llei no és destinada als justos11”. És millor beure vi amb seny que beure aigua vanant-se'n. Fes-me cas, tingues per sant12 qui beu vi racionalment, i profà qui beu aigua irracionalment. No llancis invectives o alabances a allò material, ans al contrari reserva admiració o commiseració per al criteri emprat quan hom utilitza, bé o malament, allò material. Una vegada, al país dels egipcis Josep begué vi, però no en va ser afectada la ment, ja que no va perdre el criteri. En canvi, Pitàgores, Diògenes i Plató bevien aigua, així com els maniqueus i tota la resta de la colla dels que es feien dir filòsofs, i assoliren un nivell tan gran de desenfrèn en la seva frivolitat que àdhuc van ignorar Déu per adorar uns ídols. També els companys de l'apòstol Pere solien beure vi; fins que els jueus feren arribar al seu mestre, el Salvador, els seus retrets per com aquells s'alimentaven13, i van dir: “Per què els teus deixebles no fan dejuni com els de Joan?14”. I desprès envestiren els deixebles amb insults, tot dient-los: “El vostre mestre menja i beu amb els publicans i els pecadors15”. Pel pa i l'aigua, no n'haurien rebut d'atacs, mentre que és evident que fou per les viandes i el vi; i el Salvador justament a aquells, que tenien una admiració il·lògica envers el fet de beure aigua i condemnaven el fet de beure vi, els respongué: “Joan, que no menja ni beu –carn i vi, òbviament, car no podria sobreviure sense la resta–, ve pel camí de la rectitud, i diuen: 'Té un dimoni'. Ve el Fill de l'Home que menja i beu, i diuen: 'Vet aquí un golafre i un bevedor, amic dels publicans i dels pecadors16'”, pel fet que menja i beu. Nosaltres què hem de fer doncs? No farem cas als qui condemnen ni als qui aproven, més aviat, farem dejuni de manera raonable com Joan, mal que diguin: “Tenen un dimoni”; o, si no, beurem vi amb seny com Jesús, si el cos ho necessita, encara que diguin: “Heus aquí uns golafres i uns bevedors”. En realitat l'essencial no és el fet de menjar o d'abstenir-se'n, sinó la fe que afecta el nostre comportament a través de l'amor. Quan tots els nostres actes s'ajusten a la fe, qui menja o beu en el marc de la fe no és condemnable, ja que és, en tot cas, el que no ve de la fe que és pecat17. Tanmateix, com que qualsevol pecador, amb insensata descaradura, dirà que s'ha alimentat18 o que ha fet qualsevol altra cosa per fe, el Salvador va fer aquesta advertència, destinada a les consciències corruptes: “Pels seus fruits els coneixereu19”. I tothom reconeix que, segons el diví apòstol, el fruit de qui actua fent servir la raó i la intel·ligència és “amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d'un mateix20.”
Sent exactes, el que Pau va dir va ser: “El fruit de l'esperit21” és això i allò; i comptant que aquell qui s'esforça per obtenir semblants fruits no menjarà carn i no beurà vi de manera insensata, forassenyada o a destemps, ni voldrà conviure amb la mala consciència, Pau va afegir una altra vegada: “L'atleta s'absté de tot22” ja que el cos es manté sa quan l'atleta evita els menjars que l'engreixen. I quan el cos emmalalteixi, pateixi o tingui moments de dolor o dificultat, ell usarà els aliments i les begudes com medicaments que curen qui pateix, i s'abstindrà d'allò que és nociu per a l'ànima: la ira, l'enveja, la vanitat, la desídia, la calúmnia i la desconfiança injustificada, tot donant-ne les gràcies en el nom del Senyor.
I ara, desprès d'haver fet prou llum sobre aquest punt, lliuraré al teu desig d'aprendre una nova recomanació. Evita, amb tota la teva força, la companyia dels homes inútils23 o que cuiden les aparences més del necessari –per molt seguidors de la recta fe que siguin–, i encara més dels heretges24, que fan mal amb la seva hipocresia, per bé que, amb les seves canes i arrugues, donin la impressió d'arrossegar una llarga vida. I encara que, gràcies a la teva noble actitud, no en rebessis cap perjudici, rient-te d'ells et tornaries arrogant i fatxenda, justament això és el que et faria mal. Encara més que un espirall de llum, procura la companyia d'homes i dones sants, per tal de llegir amb claredat, a través d'ells, en el teu cor, com en un llibre25 tot atapeït de lletres26 i per comparació podràs avaluar la teva desídia o la teva negligència. El colorit dels seus rostres que destaca entre les canes, la seva manera de vestir-se, la seva modèstia en el parlar, les seves paraules plenes de pietat27, les boniques reflexions, t'enfortiran, per molt desanimat que estiguis. Com diu la saviesa: “La manera de vestir, de caminar, de riure, revelen quina mena d'home és28”.
Quant al tractat que estic començant, no et deixaré a les fosques amb la meva narració ni dels homes de les ciutats, ni d'aquells dels pobles i dels deserts, ja que no és pas el lloc l'objecte de la recerca, sinó la natura de llur elecció.

1 ἠρεμεῖν: Ramon i Arrufat: fruir de calma, Barchiesi: conservare la calma della contemplazione (la nota, eixampla el concepte amb “darsi alla contemplazione nella calma delle passioni”. La idea de contemplació, inclosa al verb no està atestada en Lampe. Em sembla forçat incloure-la explícitament (encara que l'autor vulgui dir precisament això).
2 προσευχῇ συνεχεῖ. No sé si es refereix exactament a la tècnica hesicasta de la “pregària del cor” (veure “Relats d'un pelegrí rus al seu pare espiritual”), però podria ser quelcom de molt similar.
3 ἀπαθεία. Impassibilitat, massa tècnic. Millor Lampe s.v. 3: tranquillity, contemplative peace.
4 Tota la frase es construeix de manera força diferent de Ramon i Arrufat per culpa de l'adverbi ἀδιάκριτως, que creiem més ben interpretat per Barchiesi com a matís (lògic) de προσχήματι εὐσεβείας.
5 αὐτάρκως. Seguim el suggeriment de J.M Bartelink pg. 305 (Mondadori, Milano, 1974). És d'alguna manera l'antítesi de ἀνθρωπαρέσκως, dues línies més avall.
6 προαίρεσις , Lampe sv: faculty of free choice, deliberate choice.
7 ἀνθρωπαρέσκως. Veure nota 5 sobre αὐτάρκως.
8 φιλοζωΐα. Veure LSJ s.v. Φιλόζωος.
9 ἀκηδία. Lampe s.v. B: listlessness, torpor, boredom, “accidie”. Technical term for a special temptation of monks en hermits. És una mena de tedi/avorriment (taedium o anxietas cordis, segons Cassià, De institutis coenobiorum) fruit del desànim envers la vida ascètica. Jo crec que es pot traduir invariablement com desànim o com tedi/avorriment. Ramon i Arrufat: descoratjament; Barchiesi: fiacchezza morale.
10 Ramon i Arrufat: perquè la raó, divina entre les nostres activitats...
11 1 Timoteu 1,9.
12 βλέπε μοι... ἁγίους. Una manera per traslladar el datiu ètic. En comptes de Tingues-me per sant...
13 ἐπὶ τῇ μεταλήψει. Segons Lampe s.v. Μεταλήψις 3 (partake food), i per coherència amb l'ús de Μεταλαμβάνω (veure més endavant).
14 Marc 2, 18.
15 Mateu 9, 11.
16 Mateu 21, 32.
17 Romans 14, 23.
18 Ἀλλ`ἐπειδὴ πᾶς τις ἐρεῖ τῶν πλημμελούντων πίστει μεταλαμβάνειν... Per μεταλαβάνω amb aquest significat i usat de manera absoluta, veure Lampe s.v. B: partake (aliments). Es troba també utilitzat de manera absoluta (B1), com en aquest cas, en el capítol 48 d'aquesta obra. Això fa que la traducció s'allunyi molt de la interpretació de Ramon i Arrufat: Però, per tal com tot aquell que peca dirà que participa de la fe, que fa dependre πίστει, un datiu, de μεταλαμβάνειν, gens probable, ja que, no està documentat, si més no pels diccionaris (en aquest cas fins i tot s'allunya de Lucot). I àdhuc en aquesta obra podem dir que es troba 3 cops en la forma absoluta (en 2 ocasions, tal com diem abans, amb significant d'alimentar-se) i 6 cops amb genitiu (sempre d'algun substantiu que indica algun tipus d'aliment). Cal veure així mateix la nota anterior sobre l'ús del mot μεταλήψις que deriva de μεταλαμβάνω.
19 Mateu 7, 16.
20 Gàlates 5,22.
21 Ibídem. És a dir la cita sencera, partida en dos, és El fruit de l'esperit és amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d'un mateix. Diferent de Ramon i Arrufat i Barchiesi.
22 1 Corintis 9, 25.
23 ὄφελος οὐδὲν ἐχόντων. Que no tenen cap utilitat.
24 μὴ τί γε αἱρετικῶν. És una forma que no seria possible segons la gramàtica estàndard, ja que no segueix una frase negativa. De fet no tothom accepta aquesta solució, com ara, Lucot.
25 La metàfora cor / llibre és freqüent tant en el autors clàssics com en la literatura cristiana.
26 λεπτόγραφον. Molt poc documentat. Només en Llucià, sempre amb significat de “escrit petit o atapeït”, per tant la necessitat de la font de llum.
27 εὐλαβεία. Lampe, s.v. 2.
28 Siràcida 19, 30.

 [Palladio. La storia lausiaca. Edit. G.J.M. Bartlink, Fondazione Lorenzo Valla, Milà, 1974, pàg. 8-16]

Cap comentari:

Publica un comentari