Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

1 de desembre de 2013

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 12)

La ciutat de Lucca es resisteix, un altre estratagema de Narsès
  Només la gent de Lucca va intentar prendre temps i no cedir. El cert és que anteriorment havien estipulat un tractat amb Narsès, oferint ostatges i tot, donant el seu compromís a que, llevat que en el termini de trenta dies no arribés una força aliada, capaç de combatre fins i tot en la guerra regular, lluitant, no pas des de les torres i les muralla, sinó en camp obert, si això doncs no succeïa, certament es rendirien immediatament i lliurarien1 la ciutat. Pensaven en efecte que els francs no trigarien a venir a ajudar-los: havien fet un tractat amb aquella mena de clàusules perquè comptaven amb ells.
  Però aleshores es va esgotar el termini i els francs no hi eren, i ells, així i tot, tenien realment la intenció de fer cas omís del tractat o de denunciar-lo. Narsès doncs tot indignat, com és normal, perquè havia quedat ben enganyat, es va disposar al setge.
  Alguns dels seus col·laboradors creien fins i tot que havia de matar tots els ostatges, perquè als habitants de la ciutat, els faria mal i així expiarien la seva mala fe. El general, tanmateix, actuà amb tot el sentit comú i no s'abandonà gens a l'ira: no arribà a ser tant cruel com per a matar qui no havia comès cap delicte en lloc d'uns altres culpables reals, però excogità l'engany següent. Els va dur allà al mig doncs, un d'arrere l'altre, amb les mans lligades darrere l'esquena, capcots, demostrant als seus compatriotes de quina manera tan lamentable eren tractats, i amenaçà que aviat els mataria, si abans no s'afanyaven a complir tots els compromisos presos. Havien col·locat darrere d'ells un pals curts, que anaven de la nuca als peus, dissimulats d'alguna manera al darrere de la roba, perquè els enemics, si més no de lluny, no els veiessin. I atès que aquells no es deixaven convèncer, ordenà doncs que els ostatges fossin decapitats tots, un al costat de l'altre. Els guardes van desembeinar les espases, els van envestir colpejant-los amb violència, com per tallar-los el cap; però els cops anaren contra les fustes sense fer-los cap mal i, tot i així, queien de bocaterrosa, segons l'ordre rebut, i es debatien i es rebolcaven a posta, fent veure que s'estaven morint.
  Els defensors de la ciutat, quan ho van veure, inferint sense dubtar, per la distància que hi havia, no pas allò que era, sinó el que semblava, gemien tots junts: per a ells era una tragèdia. Els ostatges no eren persones qualssevol, de classe baixa, sinó prohoms i membres de la noblesa, entre els més distingits. Tot suposant una pèrdua de tanta importància, un plany doncs els va posseir, infinit; se sentia una gemegor espessa, un cant planyívol i tombejant, i a dalt dels bastions venien tot de dones, donant-se cops i esquinçant-se els mantells, potser eren les mares dels qui pensaven morts, potser n'eren les pubilles2, o potser els tenien afecte per qualsevol altra raó. És més, tothom insultava Narsès sense embuts, li deien fanfarró, malparit, i reblaven que endebades es feia passar per persona d'allò més piadosa i devota a Déu, sent en canvi un prepotent i un assassí.

1 Hi ha un ὕστερον πρότερον (πόλιν ἐγχειρεῖν καὶ παραδώσειν) sovintegen en Agaties.
2 ἐπικλήροι literalment, segons la llei d'Atenes són les filles amb dret a herència (en absència de fills mascles legítims). És possible que aquí Agaties s'hi refereixi en sentit més ample.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 12]

Cap comentari:

Publica un comentari