Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (7)

   Mireu, es narra que el rei epònim d'aquesta ciutat –més aviat, el rei en nom de qui es fundà (va ser fundada per Seleuc, però va prendre el nom del seu fill)¹ doncs expliquen que aquest, amb l'excés de luxe i llibertinatge que portava, passant d'un amor a l'altre sense descans, va acabar encapritxant-se, com un degenerat, de la seva madrastra. Tot i maldar per amagar el que sentia, no ho aconseguia; el seu cos, deteriorant-se poc a poc, es demacrava misteriosament, les forces li anaven minvant i la respiració es feia més feble del normal. Suposo que el seu estat era com un enigma, ja que, si bé el decaïment del jove era evident, la malaltia no tenia una causa evident i ni tant sols estava identificada.

  En aquell moment es va encarregar la tasca difícil d'esbrinar de quin mal es tractava a un metge de Samos. L'home sabia, pels versos d'Homer, quins són «els neguits que demacren el cos²» i que sovint la causa del decaïment físic no és pas una malaltia del cos, sinó una forma d'esgotament de l'esperit. Notant a més a més que el noi, per l'edat i els comportaments, no era pas insensible a l'amor, va sortir a la recerca i captura del mal seguint aquesta pista. Seu doncs al costat del llit i es queda observant el rostre del jove, ordenant a persones d'aspecte agradable de passar per allà, homes i dones, començant per la reina. Quan va venir ella, esclar, a informar-se del seu estat, el noi va començar a manifestar els símptomes de la seva pertorbació: panteixava com si el torturessin i, de fet, per molt que ho intentés, no podia controlar-ho, la respiració s'alterava, la cara se li posava tota vermella. El metge, en veure això, li posa la mà al pit: les palpitacions eren tan furioses que el cor estava a punt de saltar-li cap a fora. Aquesta mena de símptomes, els patia en presència de la dona; quan ella es retirà i en van venir d'altres, es quedà tranquil, en actitud impassible. Erasístrat³ llavors, havent comprès què li passava en realitat, va parlar amb el rei i aquell, per amor al fill, va dir que li cedia la consort. L'altre de moment s'hi va negar, però tan bon punt va morir el pare, va perseguir amb gallardia el favor que havia lleialment refusat.

1 La ciutat va prendre el nom del pare de Seleuc, que també es deia a Antíoc. Però a Julià li va millor aquesta versió.

El fill de Seleuc és Antíoc I Sòter ( que regnà l'imperi seleucida en els anys 281–261 a.C).

2 En realitat no és Homer, sinó Hesíode, Òperes i dies, 66.

3 Aquest és el nom del metge de Samos. Julià no l'anomena fins a aquest punt.

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 26-28]

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (6)

   «L'emperador va celebrar un sacrifici al temple de Zeus una vegada, i després al de Tique; al de Demèter hi va anar tres vegades seguides» –i he oblidat quants cops vaig anar al temple de Dafne, deixat decaure per la descurança dels zeladors i enfonsat per les bretolades de gent sense déu–. «Ve el cap d'any¹ Siríac² i de nou l'emperador va al temple de Zeus Filios, llavors ve la festa nacional³ i l'emperador va al temple de Tique. Després d'abstenir-se'n en un dia prohibit, resa al temple de Zeus Filios segons els preceptes dels avantpassats. Però qui suportarà un emperador que no para d'anar als temples, quan en canvi podria molestar els déus un cop o dos i d'altra banda celebrar les festes importants, comuns a tot el poble, on poden participar-hi no només aquells que coneixen els déus sinó també la resta, dels quals està plena la ciutat? Allò seria un plaer, un goig, que hom tindria el gust de provar en tot moment veient dansar tanta gent, homes, nois i dones.»

   Quan doncs penso en aquestes coses us felicito per la vostra sort, però no m'enfado amb mi mateix: les tinc en gran estima, potser per efecte d'algun déu. Per això tampoc m'ofenc, que us sigui clar, amb qui li molesten la meva manera de viure i els meus valors. I per iniciativa pròpia hi he afegit com més mofes em sigui possible, abocant en contra meu aquestes ofenses amb més profusió encara, atès que per niciesa, des d'un bon principi no he entès com és el tarannà de la ciutat (i això que, de llibres, estic segur que no en vaig remenar menys que ningú dels meus coetanis).

1Νεομηνία.

2Era el dia 1 d'octubre.

3El cap d'any.

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 24-26]

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (5)

   Mireu, també vull fer el ridícul des d'un altre punt de vista:

   «Freqüentes els temples, sí tu, misantrop, malcarat, malvat per excel·lència. Per tu, el poble va en massa als llocs sagrats, sense oblidar la gran majoria dels alts funcionaris, i et reben amb entusiasme, amb visques i aplaudiments, als temples, com si fossin a teatre. Aleshores per què no n'estàs content i no els elogies, ans al contrari, pretens saber-ne més que l'Apol·lo Pici, i al mig de la gent engegues discursassos i els renyes amb acritud mentre criden, dient-los precisament això del seu comportament: "Vosaltres veniu ben poc als temples per visitar els déus, en canvi, per mi, us hi precipiteu, omplint-los de xivarri, quan en canvi el que s'adiu a unes persones serioses i educades és resar en silenci per demanar als déus els seus favors. No heu sentit la recomanació d'Homer «Closa la boca, per dintre...¹», ni com Odisseu va frenar Euriclea, sorpresa per la seva gran empresa, «Fes l'alegria per dins, anciana, i reten-te, no ululis»²? Mireu, les troianes les va representar en el seu poema pregant no pas a Príam o a algunes de les seves esposes, filles o fills, ni fins i tot a Hèctor (encara que a ell, explica, els troians el pregaven com a un déu), sinó a Atena, totes van aixecar les mans udolant³, diu; actitud bàrbara certament aquesta, pròpia de les dones, però no falta al respecte dels déus com el vostre comportament. La raó és que elogieu els homes abans que els déus, o més aviat, aduleu els homes com jo abans que els déus. Mentre que allò ideal, crec, seria no pas adular aquells, sinó servir-los amb seriositat."»

   Vet aquí que de nou, trec els tòpics de sempre i no em permeto a mi mateix parlar tal com surt, amb confiança i llibertat, sinó que arribo al punt d'autocalumniar-me. Amb gent que no només no accepta l'autoritat dels governants, sinó que tampoc la dels déus, aquesta mena de discursos un els fa per semblar un bon home, un pare indulgent, quan per natura és un malvat com jo.

   «Aleshores suporta que aquesta gent t'odiï i t'insulti, d'amagat i també obertament, atès que vas tractar de llagoters aquells que, dins dels temples, t'aclamaven en veure't. En realitat, no has tingut, crec, la intenció d'adaptar-te a la conducta, l'estil de vida, el caràcter de la gent. Deixem-ho aquí!»

   «I això altre qui ho suportarà? La nit dorms generalment sol i no hi ha res que estovi el teu cor esquerp i feréstec: l'accés a qualsevol mena de tendresa està barrat. I el pitjor de tot és que t'agrada una vida així, t'encanta ser objecte de les imprecacions de tothom. Llavors t'irrites si sents dir coses semblants de tu? En canvi no seria gens descabellat donar les gràcies a aquells que per generositat t'aconsellen suaument amb versos anapèstics d'afaitar-te la cara i (començant primer per tu) de presentar a aquest poble rialler espectacles bonics de tota mena: actors, ballarins, dones de poca vergonya, nois gairebé tan bonics com unes dones, homes que es depilen no tan sols a les galtes, sinó tot el cos, per tal de semblar més llisos que les dones als ulls de qui trobin pel carrer, i festes i celebracions, no pas –per Zeus!– les sagrades, en les quals cal moderació: d'aquestes, n'hi ha un munt, com les glans, i n'estem farts.»

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 18-24]

1 L'expressió és presa de Ilíada 7, 195, on on Aias demana als grecs que preguin Zeus perquè ell pugui vèncer Hèctor (Trad. M. Peix). I demana que ho facin en silenci perquè no els sentin els enemics.

2 Odissea 22, 411. Trad. C. Riba.

3 Ilíada, 6, 301. Trad. M. Peix.

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (4)

   Vet aquí doncs que també entre els celtes, com el misantrop de Menandre, jo mateix em feia la vida més dura. En tot cas la rudesa dels celtes podia suportar aquestes actituds, mentre que òbviament una ciutat pròspera, feliç i populosa es molesta, tan plena de ballarins i flautistes com és, on els actors són més que els seus habitants i on no hi ha respecte pels governants: enrojolar-se s'adiu a homes fluixos, perquè als homes de veritat com vosaltres, els va la gresca fins a trenc d'alba, la festa nocturna, no pas ensenyar de paraules que menysteniu les lleis, sinó demostrar-ho amb els fets (i efectivament les lleis es guanyen el respecte mitjançant els governants, així que, aquells que ofenen els governants, encara més trepitgen les lleis). El fet que n'esteu satisfets, ho demostreu arreu, especialment a les places i als teatres: el poble amb aplaudiments i visques, i els prohoms amb la fama que adquireixen a tots els nivells per finançar aquesta mena de festes, que ni Soló l'atenès va veure en la seva trobada amb Cresos, el rei de Lídia. Tots bonics, alts i ben afaitats, tant joves com vells, imitadors dels feacis i de la seva felicitat, preferint a la pietat «els vestits de mudar i els banys calents i la colga¹».

   «Realment² pensaves que el teu caràcter feréstec, la teva antipatia i ximpleria es poguessin adaptar a tot això? Ignorant, busca-raons que ets, tan insensata és aquesta ment infantil teva (i això que el populatxo en diu sàvia), de debò penses que cal decorar-la, guarnir-la amb la saviesa? T'equivoques! Perquè primer de tot no sabem què diantre és la saviesa, només en sentim el nom sense veure'n cap aplicació concreta. Si això és tal com pretens tu, és a dir, saber que s'ha de obeir als déus i a les lleis, adreçar-nos de igual a igual a la gent del nostre rang, i acceptar amb més disponibilitat encara que, entre aquests, n'hi ha que són millors que altres, tenir cura i atenció que els pobres no pateixin gens d'abusos per part dels rics i suportar per això maldecaps –tal com tu deus haver suportat sovint–, enemistats, enuigs i insolències; després també aguantar això amb calma sense irritar-se ni cedir a la ira en la mesura que sigui possible, i amb contenció; i si a més a més es considera un efecte de la saviesa abstenir-se de qualsevol plaer –encara que en públic no sembli massa indecorós o reprovable, ben conscient que qui té la costum a passar-se de ratlla davant de tothom i li agraden els espectacles no pot ser savi en en privat, a casa seva, d'amagat–; en fi, si la saviesa és de debò cosa semblant t'has fet mal amb les teves pròpies mans i has fet mal a nosaltres que per sobre de tot ni tan sols podem sentir el nom de «servitud», ni als déus ni a les lleis, car la llibertat³ absoluta és bonica. I quanta hipocresia! Dius que no ets senyor i no vols ni sentir-ho dir –t'ofens i tot, tant que has obligat la gent, encara que acostumada de fa temps, a no fer servir, en tant que odiós, aquest nom que indica el poder–, però ens obligues a ser esclaus de les autoritats i de les lleis. De veritat, quant millor hauria estat que t'haguessis deixat dir «senyor» i ens haguessis deixat lliures, tu, l'home més benèvol de paraules i el més dur en la pràctica! A més a més, molestes els rics, obligant-los a moderar-se als tribunals, i impedeixes als pobres de testificar falsedats. Eliminant els teatres, els actors, els dansadors vas arruïnar la ciutat, així que, no hi ha res de bo de part teva excepte la pedanteria. I com que ara fa set mesos que la suportem, ens hem hagut d'avenir a pregar les velletes freqüentadores de cementiris que ens alliberin d'aquesta enorme desgràcia⁴. Pel que fa a nosaltres, hem fet el mateix gràcies als nostres acudits verds⁵, fent de tu la diana de mofes com si fossin dards. I com penses aguantar els dards dels perses, amic meu, si tremoles amb els nostres acudits?»

1 Odissea 8, 249. Trad. C. Riba.

2 Inicia el primer dels nombrosos discursos directes que hi ha a l'obra.

3 El mot ἐλεύθερον/ἐλευθερία és tractat al llarg de tota l'obra en la seva duplicitat i ambigüitat, és a dir, basculant per tot el seu domini semàntic (llibertat - llibertinatge). Julià utilitza constantment aquesta ambigüitat per destacar irònicament el comportament del antioquens que ell considera intemperant, anàrquic, arrauxat, llibertí...

4 L'imatge de les les velles cristianes resant a les esglésies (cementiri=església) perquè el Senyor l'alliberi de l'emperador és de notable eficàcia. Julià, els antioquens, se'ls imagina també molt supersticiosos.

5 L'Autor juga amb el doble sentit del mot εὐτραπελία. En època clàssica té el de «argúcia, subtilesa», i en època tardoimperial el de «grolleria».

 [Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 14-18]

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (3)

   I tal vegada això ja era una demostració tremendament eficaç del meu caràcter viciós, però jo hi afegeixo sempre quelcom d'estrafolari: odio les curses de cavalls com els morosos la plaça del mercat. Hi vaig doncs rarament en ocasió d'alguna celebració i no m'hi quedo tot el dia, com solien fer el meu cosí, el meu oncle i el meu germà de sang. Havent assistit en total a sis curses, sense comportar-me com algú que li agradi la cosa, ni tampoc, per Zeus, girant-me d'esquena com algú que s'hi avorreix, agafo la sortida tot content.

   Això és pel que fa a la vida en públic: realment quina part més petita he explicat dels perjudicis que us he causat! I la vida privada? Les nits passades maldormint sobre una màrfega i la dieta d'allò més pobra m'han forjat un caràcter esquerp, incompatible amb una ciutat refinada. I és clar, no és per culpa vostra que em porto així. Un engany terrible i insensat em té agafat des que era nen, induint-me a fer la guerra al meu ventre, i jo no li permeto omplir-se de menjar. Rarament doncs m'ha passat de vomitar. Recordo que això se'm va esdevenir una vegada des que sóc Cèsar, per casualitat, no pas per indigestió. Llavors cal fer memòria d'aquesta història, de per si gens agradable però, precisament per això, del tot congenial a la meva natura.

   Estava passant l'hivern pels volts de la meva estimada Lutècia –així els celtes anomenen la ciutadella dels parisis– hi ha un illot al mig del riu, tot envoltat per una muralla, uns ponts de fusta hi arriben per totes dues ribes. Rarament el riu baixa o creix, la major part del temps és igual, tant a l'estiu com a l'hivern. Amb una aigua d'allò més dolça i pura a la vista i al paladar. Fet i fet, vivint en una illa, és necessari treure l'aigua del riu. Allà l'hivern és més temperat, bé pel calor de l'Oceà, atès que en dista menys de nou-cents estadis i de l'aigua s'allibera un oratge suau (l'aigua del mar sembla ser més calenta que l'aigua dolça), bé per aquesta o per alguna altra causa que se m'escapa, la qüestió és més o menys així, que els habitants hi gaudeixen d'un hivern més suau. Els hi creix bonica la vinya, i a més hi ha figueres que es conreen protegint-les del fred amb palla de blat o quelcom similar, per exemple una túnica, que allunya els danys que provoca el clima a les plantes. Doncs bé, va venir un hivern més rígid que d'habitud i el riu duia uns blocs de gel, com de marbre: segurament coneixeu el marbre frigi, els trossos de gel semblaven això, del mateix color blanc, i baixaven tot junts, tant que ja li faltava poc per formar un passadís compacte, com un pont sobre la corrent. Com que feia més fred que d'habitud per aquells indrets i la meva habitació no s'escalfava amb una estufa, així com se solia fer a la majoria de les cases d'allà –i això malgrat estar preparada a rebre la calor (per culpa, crec, de la meva matusseria i misantropia orientada naturalment contra mi mateix, ja que sense aquesta comoditat pretenia acostumar-me a suportar aquest clima)–, com que el fred estava doncs generalitzat i anava augmentant cada dia, ni així vaig permetre als meus criats d'esclafar la casa, tement que sortís la humitat de les parets, i vaig ordenar que portessin dins de casa foc desgastat, tot afegint-hi unes brases ardents en quantitat d'allò més reduïda. Tot i no haver-ne apilades gaires, van generar unes exhalacions de les parets que em van adormir. Amb el cap inflat, poc va faltar que morís, però em van portar a l'exterior i els metges van aconsellar vomitar el menjar que havia ingerit fa poc (i que tampoc era gaire, per Zeus!), vaig perbocar, i em vaig trobar millor. Vaig passar una nit més tranquil·la i el dia desprès ja podia fer vida normal.

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 8-14]

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (2)

   Però jo no em conformava amb una barba espessa, hi ha el pentinat descurat a més a més: rarament em tallo els cabells i les ungles i sovint tinc els dits bruts de tinta. Si voleu saber un secret, tinc el pit atapeït de pèls –com els lleons, els reis dels animals– i no me l'he afaitat mai per mal caràcter o deixadesa, i no he allisat ni suavitzat mai cap altra part del meu cos¹. A vosaltres, us ho diria, fins i tot si tingués una berruga com Cimó: i perdoneu, però de moment no en tinc. Canviaré de tema, doncs. 

  No en tinc prou amb un cos així: practico a més a més d'un estil de vida inaguantable. Com que sóc un superficial, evito els teatres, i per insensibilitat he exclòs de la cort l'art dramàtic, excepte que pel primer dia de l'any² –com si fos un pagès de pocs recursos que ha de pagar un tribut o una taxa a un amo inflexible–, llavors hi vaig amb cara d'algú que ha de fer una expiació. D'altra banda, tot i ser un emperador de gran renom, no disposo d'algú, una mena de prefecte o governador que tingui la Direcció General de Teatres i Curses de Carros. Vosaltres que fins fa poc podíeu contemplar això, ara recordeu «aquella joventut, aquella ment, aquell cor»³.

1 És una insinuació que es tornarà més explícita més endavant (24, 8 ss.). 
2 Νεομηνία. Sembla ser el primer dia de l'any, festiu, quan a l'imperi se celebrava la fundació de Roma i de Constantinoble. 
3 Està citant Cràtinos fr. 65 KOCK.

 

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 6-8]

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (1)

 [No sóc partidari de carregar les traduccions amb comentaris, però en aquest cas crec que és necessària una petita introducció per facilitar l'entrada en context al lector no avesat a la literatura i la història tardoimperials. El Misopogon és una peça que ho requereix per les nombroses al·lusions a uns antecedents que el lector pot desconèixer. 
 Us facilito doncs unes poques notes, tretes de les dues principals edicions de referència del Misopogon: la de Lacombrade (París, 1965) i la de Prato i Micalella (Roma, 1979, que és també l'edició de referència de la present traducció).
 «Estem a principis del 363 i Julià es troba des fa set mesos a la ciutat d'Antioquia, però les relacions amb la seva població s'havien anat deteriorant cada cop més, a causa de la rigidesa del seu caràcter que acaba condicionant de manera pesada la vida de la ciutat: l'emperador pretén mantenir-se per sobre de qualsevol interès dels grups locals, fent-se garant de l'ordre ciutat: intervé personalment per resoldre els litigis entre antioquens, per emprendre mesures econòmiques, i fins i tot per orientar l'esperit religiós dels súbdits.»
 «Al malestar creat per aquestes seves contínues ingerències s'afegeix el descontentament de la població per una nova greu carestia que, també per culpa de la presència de l'exèrcit imperial, fa molt difícil la vida de la ciutat. Aquesta situació genera un clima de tensió molt forta i duu a demostracions obertament hostils a l'emperador: des de la difusió d'uns versos de to mordaç sobre l'emperador, fins a una la processó triomfal per acompanyar el cos del màrtir antioquè Sant Bàbiles, fet retirar per ordre de Julià de la seva tomba el costat del temple de Dafne, per evitar que la seva presència contamini la puresa del déu Apol·lo que ja no fa sentir la seva veu al temple.»
 «Davant els insults dels antioquens, Julià no utilitza els normals mitjans coercitius permesos a la seva autoritat, sinó que decideix respondre a la polèmica en un pla d'igualtat i, fent una elecció definida per Downey «la més increïble que un emperador romà, en el ple de les seves facultats mentals, hagi fet mai», escriu el Misopogon.» (Prato i Micalella, pgg. 11*-24*).
 L'obra d'una banda doncs, respon a aquesta necessitat immediata, la de respondre a l'ofensa del antioquens amb crítica, ironia i sarcasme, però d'altra banda amplia el debat sobre diferents temes polítics, filosòfics i propagandístics, cars a Julià: la crisi econòmica i la responsabilitat de les classes acomodades (els plousioi), la justícia i la injustícia, la filantropia, el conflicte entre sophrosyne i eudaimonia/eleutheria (entesa aquesta última sovint com a llibertinatge, més que com a llibertat), l'ideal estoic del filòsof, la funció de l'emperador com a moderador dels conflictes entre classes socials (limitant el poder dels més rics), la societat hel·lènica com a ideal, del qual Antioquia s'allunya tant. La polèmica religiosa anticristiana és en canvi tractada molt de puntetes (tot i ser present en algun pas), segurament per conveniència en aquesta ocasió.
 Però la idea que travessa longitudinalment – de manera potser involuntària– tot l'escrit és tal vegada el conflicte insalvable entre teoria i praxi polítiques. Com destaca Christian Lacombrade en la seva introducció: «La politique est seulement le domaine du possible. Julien éprouve amèrement aujoud'hui à travers son expérience combien étaient vraies les idées, naguères toutes livresques et abstraites qu'il développeait en inaugurant son règne dans sa Lettre à Thémistius: l'écart est grand qui sépare les intentions des actes, la θεωρία de la πράξις.» (Lacombrade, pg. 152.)
 Les edicions principals del Misopogon són dues, com deia: Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Edizioni dell'Ateneo & Bizzarri, Roma, 1979; L'Empereur Julien, Oevres Complètes, Tome II, 2ème Partie, pgg. 137-209, Ed. Christian Lacombrade, Les Belles Lettres, Paris, 1965 (2003). 
 Quant a traduccions disponibles, les que conec són les que formen part de totes dues edicions de referència. A més a més, hi ha la traducció espanyola de José García Blanco (Gredos, 1982) força propera a la de Lacombrade. Quant a traduccions angleses, naturalment n'hi ha una publicada per Loeb (Wilmer C. Wright) del 1913 que no conec.]

   El poeta Anacreont, com que el destí li va concedir una vida còmoda, va compondre nombrosos poemes de to amè. A Alceu, en canvi, i a Arquíloc de Paros, el déu no els va concedir dedicar la musa a alegries i plaers: obligats d'una manera o un altra¹ a menar una vida dura, usaven la poesia precisament per alleujar el pes del dictat diví, practicant l'escarni d'aquells que els havien perjudicat. 
   En el meu cas, la llei no em permet –com tampoc a tots els altres, suposo– d'acusar personalment qui procuri ser-me hostil sense que l'hagi ofès de cap manera. A més a més, la poesia lírica no té cabuda a la cultura dominant avui en dia entre els homes lliures, ja que dedicar-s'hi ara sembla ser tan reprovable com abans ho era enriquir-se abusivament. Tanmateix, no renunciaré per això a la possible ajuda de les Muses. Creieu-me, vaig veure fins i tot uns bàrbars, Rin enllà, entonant cants feréstecs d'un llenguatge semblant als gralls d'uns ocells roncaires, i tot i així en gaudien. Als poetes dolents al capdavall els passa això, crec, de ser insuportables per a l'oïda del públic, però d'allò més agradables per a ells mateixos. Pensant justament en aquest fet, jo també em repeteixo habitualment la frase d'Ismenies, de qui no comparteixo el talent, però sí –n'estic convençut– l'autoestima, que diu: «Cantaré per a les Muses i per a mi mateix».
   Es tracta d'un cant escrit en prosa que conté nombrosos insults d'allò més grollers, no pas contra els altres, per Zeus! I com podria, si la llei no ho permet? Sinó contra el seu propi creador: escriure contra un mateix, lloances o retrets, no està prohibit per cap llei. D'altra banda, de material per poder-me llançar floretes, per molt que m'agradés, no en tinc gens, però en tinc a manta per poder-me criticar.
   Començaré² doncs per la cara. Ja per natura, diria, no és gens bonica, ni noble, ni juvenil; per sobre, culpa del meu caràcter intractable, hi he afegit a posta aquesta barba espessa, aparentment per castigar-la només pel fet de no ser naturalment bonica. I és per això que m'he resignat a deixar-hi passejar amunt i avall els polls, com animalons pel bosc. No puc menjar àvidament ni beure a galet, ja que haig d'anar amb compte, diria, per no empassar-me, sense adonar-me'n, algun pèl amb el pa. Quant a donar i rebre petons no em sap gens de greu, tot i que la barba sembla presentar, com per altres coses, aquesta molèstia afegida, la de no deixar prémer llavis purs amb llavis més agradables, si són afaitats³, dic jo, com ja va dir un d'aquells que feien poemes a Dafnis amb l'ajuda de Pan i Cal·líope⁴. D'altra banda, vosaltres aneu dient que d'aquests pèls caldria trenar-ne unes cordes: i jo us els poso a disposició, si és que sou capaços d'estirar-los i amb la seva aspror no us feu mal a les blanques mans delicades⁵. I ningú pensi que m'he molestat per aquesta burla, sóc jo que en dono motiu, amb aquest mentó de boc, quan el podria tenir tot llis, com el dels nois bonics o de totes les dones a les quals «per natura se'ls adiu la delicadesa»⁶. Vosaltres en canvi, que maldeu fins i tot en la vellesa per semblar als vostres fills i filles, per refinament de costums o bé per delicadesa de caràcter teniu el mentó ben afaitat, tot deixant entreveure la virilitat per la front, i no per les mandíbules, com nosaltres.

1 ἄλλοτε ἄλλως. Lacombrade y García Blanco tradueixen «el uno y el otro». 
2 ἄρξομαι. Lacombrade, ἀρξάμενος. 
3 He girat l'ordre se dels conceptes, per encaixar millor la frase a la cita de Teòcrit. 
4 Teòcrit 12, 32 [ΑΙΤΗΣ]: «el qual premi els llavis amb llavis més agradables.» 
5 Referència homèrica, precisament a les mans de Liodes, l'única persona educada entre els pretendents (Od. 21, 150. Tr. C. Riba). 
6 Sembla ser una cita de Simònides.

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 2-6]

Joan Geometres: L'estiu

Abunden les fruites del temps¹ i a la vinya el raïm ja madura,

   i alhora, dels ruscs va vessant la mel verda²;

hi ha exuberància: mamelles, anyells guimbant tot el dia,

   cabres inflades de llet, espigues que miren avall.

Ocells i boscos i arbres ombrosos afinen les veus,

   i amb la frescor de les aigües, els còdols esclaten de joia;

ressona a l'uníson un cant de cigales i, encara més dolç, de † caderneres³.

   Canta, Joan, tu també alguna cosa, malgrat els afanys.

 

1 Ὥρια πάντα τεθήλε inspirat probablement a un vers de Nonnos (Dion. 42, 294). Ἄνθεα πάντα τεθήλε.

2 Com en Od. X, 235, per exemple.

3 El manuscrit porta ναυτίλος (mariner). Nosaltres optem per la interpretació de Piccolos i Dübner, ἀκανθυλίς.

 

[Jean Geomètre, Poèmes en hexamètres et en distiques élegiaques, Ed. Emilie Marlène van Opstall, Leiden Boston, 2008, 206]

Joan Geometres: Poema 91

Quan tombis sota les terres ton carro auri i lluent,

   Faetont, a l'ànima gran del Cèsar, explica-li això:

"Corre a les armes, car l'Istre¹ s'ha endut la corona de Roma;

   més forts són els arcs dels misis² que les llances Ausònies"³.

[El poema, com l'anterior es refereix, a la derrota que va patir, l'any 986, l'exèrcit del general Lleó Melissenos a la Porta Trajana als Balcans per mà dels búlgars.]

1 El Danubi.

2 Els búlgars.

3 Es refereix als bizantins.

[Jean Geomètre, Poèmes en hexamètres et en distiques élegiaques, Ed. Emilie Marlène van Opstall, Leiden Boston, 2008, 91, pàg. 311]

Joan Geometres: Sobre la desfeta dels bizantins al congost de Bulgària

Em pensava que mai –ni que el sol s'hagués esfumat!– no serien

   més forts els arcs dels misis¹ que les llances ausònies².

Al diable muntanyes cruels! al diable inhòspits penya-segats!

   on el lleó³ tremola davant d'un cervató.

[El poema es refereix a la derrota que va patir, l'any 986, l'exèrcit del general Lleó Melissenos a la Porta Trajana als Balcans per mà dels búlgars.] 

 

1 Els búlgars. Típic anacronisme bizantí.

2 Els bizantins.

3 L'objectiu és el general, Lleó Melissenos, responsable de la derrota.

[Jean Geomètre, Poèmes en hexamètres et en distiques élegiaques, Ed. Emilie Marlène van Opstall, Leiden Boston, 2008, 90, pàg. 305]

Joan Geometres: Poema 87

«Per al cos a cos que bona és l'espasa allargada, però a dalt

dels bastions és l'arc que sempre domina.» Això cridà Ares.

[Aquest dístic, és com una resposta al retret adreçat a Ares en l'elegia anterior, sobre la injustícia en el combat entre els qui duen l'espasa i els que usen l'arc.]

[Jean Geomètre, Poèmes en hexamètres et en distiques élegiaques, Ed. Emilie Marlène van Opstall, Leiden Boston, 2008, 87, pàg. 301]

Joan Geometres: A un soldat mort per un dard

No fou pas un valent qui matà un valent i el va espoliar¹

  –a aquest noi, guerrer de cos a cos– d'un dispar allunyat.

Ares, que injust t'has tornat: si alhora als millors no els acordes

  cap èxit, quina sentència tindràs per als altres?

1 Tot el vers (Οὐκ ἀγαθὸς ἔπεφν`, ἀγαθὸν δὲ τιν` ἀξενάριξεν) és una reminiscència de Ilíada 21, 280 (τῶ κ`ἀγαθὸς μὲν ἔπεφν`, ἀγαθὸν δὲ κεν ἐξενάριξε, "hauria estat un valent qui m'hauria matat, i aquest hauria espoliat un valent").

[Jean Geomètre, Poèmes en hexamètres et en distiques élegiaques, Ed. Emilie Marlène van Opstall, Leiden Boston, 2008, 86, pàg. 295]

Joan Geometres: La meuca

Sàvia, la meuca honora el perfum amb perfum.

 

[Jean Geomètre, Poèmes en hexamètres et en distiques élegiaques, Ed. Emilie Marlène van Opstall, Leiden Boston, 2008, 83, pàg. 293].

 

[Aquest únic hexàmetre aparentment insignificant és una petita demostració d'aemulatio típicament bizantina. La referència és el poema 90 de l'Antologia palatina:

Πέμπω σοι μύρον ἡδύ, μύρῳ τὸ μύρον θεραπεύων,

ὡς Βρομίῳ σπένδων νᾶμα τὸ τοῦ Βρομίου.

T'envio un dolç perfum, tot honorant el perfum amb perfum,

com si libés a Bromi amb licor de Bromi.

És com desmuntar el poema, de context eròtic i pagà, i tornar-lo a muntar en el context evangèlic de Lluc 7, 37, tot fent referència també al μύρον ἐκκενωθὲν ὄνομα σοί del Càntic dels càntics 1,3 (perfum que s'escampa és el teu nom).]

Joan Geometres: A si mateix

Temps era temps que jo era un grifoll, bonic i puixant,

  delicat, i a més, ufanós per saviesa i coratge.

Però un dimoni, o Déu, o l'agra enveja d'aquells qui m'odien

  m'ho han tret, i han fet de mi la riota de la gent,

un Samsó, joguina en mans hostils; però meu Senyor,

  jo ho sé, tu ja vas fer reviure els morts.

[Jean Geomètre, Poèmes en hexamètres et en distiques élegiaques, Ed. Emilie Marlène van Opstall, Leiden Boston, 2008, 81, pàg. 289]

Joan Geometres: Heroelegia

Planen terribles visions, per tot, d'un exèrcit aeri,

malignes, feroces, hostils, implacables, a dojo!

Delegen omplir-se la panxa amb la nostra sang

dimonis guerrers, d'esguard tenebrós, d'aspecte salvatge.

Qui exultaria en veure-ho? O com ho podrà superar,

amb ales boniques, rabent, flamejant, invencible, perfecte,

i il·luminar a tot arreu la forma, pura, brillant

noble i divina de l'ideal primordial de bellesa,

de la glòria que és nostra, tot contemplant la divina claror?

Temo que em llancin dins del barram formidable del drac,

menjar malaurat! abans d'assolir el cel sense fites,

o si no, a les entranyes del món i a la fosca del Tàrtar,

allà hi ha el tumult, la tenebra i la força invencible del foc.

Apiada't Senyor i condueix-me –car sóc imatge de Déu–

amb la teva mà dreta, amunt per l'Olimp sempitern¹

on és ton escó immortal, allà on són les idees, miríades,

belles, brillants, rutilants, eternals i d'ales boniques,

daurades, i hi són els cantors de ta glòria, els àngels rabents,

els qui et fan saltirons al voltant, i et diuen “Senyor”,

allà tu, Trinitat, resplendor esclatant, sense temps, per a sempre,

il·lumines la llum i fent com el sol en dónes als astres.

1Tot aquest vers es ressent de la diferent lectura que en fa Van Oppstall respecte a Cougny (Epigrammatum anthologia Palatina cum Planudeis et appendice nova, vol. 3, 104, 15).

[Jean Geomètre, Poèmes en hexamètres et en distiques élegiaques, Ed. Emilie Marlène van Opstall, Leiden Boston, 2008, 76, pàg. 271]

Joan Geometres: Elegia

Intrèpidament vaig recórrer la mar retronant i els horrors

  infinits de la terra, impàvid, quan ho he volgut.

Mes, hi ha una cosa tan sols que temo patir amb esglai¹:

  la travessia a les fosques quan deixi la vida;

ja sé que du cap al cel i que és llarga i sense confins,

  difícil, incerta, infranquejable pels vius.

Però m'aclapara aquest cúmul de cendra –talment el rovell,

  tot un llast per al ferro– creat per angoixes,

extenuants i penoses, pels treballs de la vida

  i per la sutzura del dolç menjar dels ancestres².

[Jean Geomètre, Poèmes en hexamètres et en distiques élegiaques, Ed. Emilie Marlène van Opstall, Leiden Boston, 2008, 75, pàg. 266]

[Presentem el primer d'una sèrie de poemes de Joan Geometres, poeta de nivell absolut en la literatura bizantina. Fins ara n'havíem deixat caure alguna mostra puntual. Però ara, després d'aconseguir l'edició d'Emilie van Opstall, d'allò més completa i rica d'informació, ens atrevim a ampliar-ne l'oferta].

1 αἰνῶς περιδείδια, μή τι πάθοιμι. Podria ser cita directa de Gregori de Nazianz, ταῦτ`αἰνῶς τρομέω καὶ δείδια, μή τι πάθοιμι (Carm. II, i. 35, 103) o directament d'Homer, αἰνῶς γὰρ Δαναῶν περιδείδια (Ilíada 10, 93). O ambdues coses alhora. Així són els bizantins.

2 Es refereix al pecat original.

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 22)

Derrota dels Francs

   Atès que els enemics no estaven patint gens, Narsès, analitzà la situació en conjunt i pensà una tàctica pròpia dels bàrbars, força practicada pel huns. Manà als seus homes de girar cua i retirar-se precipitosament, com si estiguessin fugint espantats, i així atreure els bàrbars com més lluny del bosc millor, pels camps del pla sense arbres. Ell ja s'encarregaria de la resta. Van fer doncs així i van fugir. Els francs enganyats per aquella fuga, imaginant que la por fos real, sobtadament plens d'ardiment, van desfer la falange i es llançaren en la persecució sortint del bosc: davant corrien els genets, després venien els soldats a peu més forts i més ràpids, però tots ells maldaven per capturar, justament en aquell moment, ni més ni menys que Narsès i amb poc esforç posar el punt i final desitjat a la guerra, una vegada per totes. Oblidant-se de la disciplina tàctica, anaven a la desbandada sense precaucions, tots eufòrics, fent festa amb les seves esperances. I dels romans, que s'endinsaven a regnes soltes cada cop més enllà, hom diria que realment fugien aterrits: de manera tan realista simulaven la por! Quan els bàrbars ja s'havien dispers pel camp obert i s'havien separat el més possible del bosc, aleshores tot d'un plegat, a un senyal del general, els romans van fer girar els cavalls, es tombaren en direcció contrària i anaren al xoc frontal amb els perseguidors, astorats per la sorpresa, els van colpir sense pietat i els van repel·lir, canviant la retirada en contraatac. Dels bàrbars, els genets van ser els primers a adonar-se del perill imminent i se'n van tornar galopant a regnes soltes fins al seu campament dins dels boscos, ben contents per haver-se'n sortit. En canvi, els soldats d'infanteria eren ingloriosament exterminats, sense ni poder pegar un cop, esvalotats i aclaparats com eren per aquell daltabaix increïble. Jeien tots, aquí i allà, talment com un ramat de porcs o de bens miserablement putrefactes. Atès que havien mort precisament els homes millors, més de nou-cent, els supervivents van moure en retirada i es van unir de nou amb els seus cabdills, perquè ja seria perillós per a ells restar separats del gros de l'exèrcit.

   Narsès doncs, tornat a Ravenna, quan ho va tenir tot ben organitzat, es dirigí a Roma on hi passà l'hivern.

[AQUÍ ACABA EL PRIMER DELS CINC LLIBRES DE LES HISTÒRIES D'AGATIES ESCOLÀSTIC]

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 22]

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 21)

Una incursió del francs

  Mentrestant Narsès, instal·lat a Ravenna, passà en ressenya els soldats i, tot emportant-se allò que fes falta, es dirigí cap a Rímini acompanyat per tot el contingent que ja el seguia. Atès que havia mort poc temps abans Vacar el varn¹, un home amb moltes qualitats i guerrer valerós, tot seguit el seu fill Todobald (així es deia el fill) es va unir a l'emperador romà amb els seus varns i era a Rímini per a trobar-se amb Narsès. Per això ell també hi va anar, demostrant-los la seva satisfacció amb els diners gràcies als quals podria comptar amb tots ells com a aliats d'allò més segurs.

  Mentre estava ocupat en dites qüestions, uns dos mil francs, entre infanteria i cavalleria, que havien estat enviats pels seus cabdills a pillar i saquejar es trobaven a prop de la ciutat tot devastant els camps, emportant-se els bous de tir i robant-ho tot a plaer; fins al punt que Narsès mateix s'adonà del que s'esdevenia mentre seia en una habitació a les plantes superiors, amb vista a la campanya. Tot seguit doncs sortí de la fortalesa –considerava en efecte un deshonor i una viltat no intervenir davant aquella situació– a dalt d'un cavall obedient i salvatge, capaç d'encabritar-se i galopar amb disciplina, i en tot cas avesat a practicar l'atac i la retirada. Però ordenà així mateix que el seguís si més no qui no era del tot inexpert de batalles entre els seus. Van muntar a cavall amb ardor (eren tres-cents homes), anaren a l'encalç dels enemics i els van atacar. Però aquests, quan els van albirar mentre s'apropaven, deixaren de corre aquí i allà, despreocupant-se del botí, em sembla; es van agrupar entre tots, cavalleria i infanteria, i van formar una falange, no gaire grossa –i com podia ser grossa, amb tan pocs integrants?– però forta, amb els escuts compactats i les ales tancades en bon ordre. Els romans quan ja van ser a tir d'arc, van pensar que no havien d'entrar en xoc en un cos a cos amb un enemic ben organitzat, de cap de les maneres, i van intentar desballestar les primeres files i esquerdar el front central, tan dens, amb llançaments de fletxes i javelines. Tanmateix, perfectament protegits pels escuts, els francs es mantenien ferms, impertèrrits, sense rompre la formació compacta. El fet és que havien ocupat una zona de bosc, aprofitaven també dels arbres com a barrera i a més responien amb llançaments d'angons. Així anomenen el seu propi tipus de javelina.

1 Una tribu saxona, com els hèruls.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 21]