Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

1 d’octubre de 2015

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (3)

   I tal vegada això ja era una demostració tremendament eficaç del meu caràcter viciós, però jo hi afegeixo sempre quelcom d'estrafolari: odio les curses de cavalls com els morosos la plaça del mercat. Hi vaig doncs rarament en ocasió d'alguna celebració i no m'hi quedo tot el dia, com solien fer el meu cosí, el meu oncle i el meu germà de sang. Havent assistit en total a sis curses, sense comportar-me com algú que li agradi la cosa, ni tampoc, per Zeus, girant-me d'esquena com algú que s'hi avorreix, agafo la sortida tot content.
   Això és pel que fa a la vida en públic: realment quina part més petita he explicat dels perjudicis que us he causat! I la vida privada? Les nits passades maldormint sobre una màrfega i la dieta d'allò més pobra m'han forjat un caràcter esquerp, incompatible amb una ciutat refinada. I és clar, no és per culpa vostra que em porto així. Un engany terrible i insensat em té agafat des que era nen, induint-me a fer la guerra al meu ventre, i jo no li permeto omplir-se de menjar. Rarament doncs m'ha passat de vomitar. Recordo que això se'm va esdevenir una vegada des que sóc Cèsar, per casualitat, no pas per indigestió. Llavors cal fer memòria d'aquesta història, de per si gens agradable però, precisament per això, del tot congenial a la meva natura.
   Estava passant l'hivern pels volts de la meva estimada Lutècia –així els celtes anomenen la ciutadella dels parisis– hi ha un illot al mig del riu, tot envoltat per una muralla, uns ponts de fusta hi arriben per totes dues ribes. Rarament el riu baixa o creix, la major part del temps és igual, tant a l'estiu com a l'hivern. Amb una aigua d'allò més dolça i pura a la vista i al paladar. Fet i fet, vivint en una illa, és necessari treure l'aigua del riu. Allà l'hivern és més temperat, bé pel calor de l'Oceà, atès que en dista menys de nou-cents estadis i de l'aigua s'allibera un oratge suau (l'aigua del mar sembla ser més calenta que l'aigua dolça), bé per aquesta o per alguna altra causa que se m'escapa, la qüestió és més o menys així, que els habitants hi gaudeixen d'un hivern més suau. Els hi creix bonica la vinya, i a més hi ha figueres que es conreen protegint-les del fred amb palla de blat o quelcom similar, per exemple una túnica, que allunya els danys que provoca el clima a les plantes. Doncs bé, va venir un hivern més rígid que d'habitud i el riu duia uns blocs de gel, com de marbre: segurament coneixeu el marbre frigi, els trossos de gel semblaven això, del mateix color blanc, i baixaven tot junts, tant que ja li faltava poc per formar un passadís compacte, com un pont sobre la corrent. Com que feia més fred que d'habitud per aquells indrets i la meva habitació no s'escalfava amb una estufa, així com se solia fer a la majoria de les cases d'allà –i això malgrat estar preparada a rebre la calor (per culpa, crec, de la meva matusseria i misantropia orientada naturalment contra mi mateix, ja que sense aquesta comoditat pretenia acostumar-me a suportar aquest clima)–, com que el fred estava doncs generalitzat i anava augmentant cada dia, ni així vaig permetre als meus criats d'esclafar la casa, tement que sortís la humitat de les parets, i vaig ordenar que portessin dins de casa foc desgastat, tot afegint-hi unes brases ardents en quantitat d'allò més reduïda. Tot i no haver-ne apilades gaires, van generar unes exhalacions de les parets que em van adormir. Amb el cap inflat, poc va faltar que morís, però em van portar a l'exterior i els metges van aconsellar vomitar el menjar que havia ingerit fa poc (i que tampoc era gaire, per Zeus!), vaig perbocar, i em vaig trobar millor. Vaig passar una nit més tranquil·la i el dia desprès ja podia fer vida normal.


[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 8-14]

Cap comentari:

Publica un comentari