Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

20 d’octubre de 2015

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (5)

   Mireu, també vull fer el ridícul des d'un altre punt de vista:
   «Freqüentes els temples, sí tu, misantrop, malcarat, malvat per excel·lència. Per tu, el poble va en massa als llocs sagrats, sense oblidar la gran majoria dels alts funcionaris, i et reben amb entusiasme, amb visques i aplaudiments, als temples, com si fossin a teatre. Aleshores per què no n'estàs content i no els elogies, ans al contrari, pretens saber-ne més que l'Apol·lo Pici, i al mig de la gent engegues discursassos i els renyes amb acritud mentre criden, dient-los precisament això del seu comportament: "Vosaltres veniu ben poc als temples per visitar els déus, en canvi, per mi, us hi precipiteu, omplint-los de xivarri, quan en canvi el que s'adiu a unes persones serioses i educades és resar en silenci per demanar als déus els seus favors. No heu sentit la recomanació d'Homer «Closa la boca, per dintre...1», ni com Odisseu va frenar Euriclea, sorpresa per la seva gran empresa, «Fes l'alegria per dins, anciana, i reten-te, no ululis»2? Mireu, les troianes les va representar en el seu poema pregant no pas a Príam o a algunes de les seves esposes, filles o fills, ni fins i tot a Hèctor (encara que a ell, explica, els troians el pregaven com a un déu), sinó a Atena, totes van aixecar les mans udolant3, diu; actitud bàrbara certament aquesta, pròpia de les dones, però no falta al respecte dels déus com el vostre comportament. La raó és que elogieu els homes abans que els déus, o més aviat, aduleu els homes com jo abans que els déus. Mentre que allò ideal, crec, seria no pas adular aquells, sinó servir-los amb seriositat.
   Vet aquí que de nou, trec els tòpics de sempre i no em permeto a mi mateix parlar tal com surt, amb confiança i llibertat, sinó que arribo al punt d'autocalumniar-me. Amb gent que no només no accepta l'autoritat dels governants, sinó que tampoc la dels déus, aquesta mena de discursos un els fa per semblar un bon home, un pare indulgent, quan per natura és un malvat com jo.
   «Aleshores suporta que aquesta gent t'odiï i t'insulti, d'amagat i també obertament, atès que vas tractar de llagoters aquells que, dins dels temples, t'aclamaven en veure't. En realitat, no has tingut, crec, la intenció d'adaptar-te a la conducta, l'estil de vida, el caràcter de la gent. Deixem-ho aquí
   «I això altre qui ho suportarà? La nit dorms generalment sol i no hi ha res que estovi el teu cor esquerp i feréstecl'accés a qualsevol mena de tendresa està barrat. I el pitjor de tot és que t'agrada una vida així, t'encanta ser objecte de les imprecacions de tothom. Llavors t'irrites si sents dir coses semblants de tu? En canvi no seria gens descabellat donar les gràcies a aquells que per generositat t'aconsellen suaument amb versos anapèstics d'afaitar-te la cara i (començant primer per tu) de presentar a aquest poble rialler espectacles bonics de tota mena: actors, ballarins, dones de poca vergonya, nois gairebé tan bonics com unes dones, homes que es depilen no tan sols a les galtes, sinó tot el cos, per tal de semblar més llisos que les dones als ulls de qui trobin pel carrer, i festes i celebracions, no pas –per Zeus!– les sagrades, en les quals cal moderació: d'aquestes, n'hi ha un munt, com les glans, i n'estem farts

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 18-24]

1 L'expressió és presa de Ilíada 7, 195, on on Aias demana als grecs que preguin Zeus perquè ell pugui vèncer Hèctor (Trad. M. Peix). I demana que ho facin en silenci perquè no els sentin els enemics.
2 Odissea 22, 411. Trad. C. Riba.
3 Ilíada, 6, 301. Trad. M. Peix.

Cap comentari:

Publica un comentari