«L'emperador
va
celebrar
un sacrifici
al temple de
Zeus una
vegada,
i
després al de
Tique; al de Demèter hi va anar tres vegades seguides» –i
he oblidat
quants cops vaig
anar al temple
de Dafne, deixat decaure per la descurança dels zeladors i enfonsat
per les bretolades de gent sense déu–. «Ve
el cap d'any1
Siríac2
i de nou
l'emperador va al temple de Zeus Filios, llavors
ve la festa
nacional3
i l'emperador va
al temple de Tique. Després
d'abstenir-se'n
en un dia prohibit, resa al temple de Zeus Filios segons els
preceptes dels avantpassats. Però
qui suportarà un emperador que no para d'anar als temples, quan
en canvi podria
molestar els déus un cop o dos i d'altra
banda celebrar
les festes importants, comuns a tot el poble,
on
poden participar-hi
no només aquells que coneixen els déus sinó també la
resta, dels
quals està
plena la ciutat?
Allò seria
un plaer,
un goig, que hom tindria el gust de provar en
tot moment
veient dansar tanta
gent, homes,
nois i dones.»
Quan
doncs penso en
aquestes coses
us felicito per la vostra sort, però no m'enfado amb mi mateix: les
tinc en gran estima,
potser per
efecte
d'algun
déu.
Per això tampoc m'ofenc, que us sigui clar, amb
qui li molesten
la meva manera de viure i els
meus valors. I
per
iniciativa pròpia
hi he
afegit com
més mofes
em sigui possible, abocant en
contra meu
aquestes
ofenses
amb més profusió encara,
atès que per
niciesa,
des d'un bon
principi no he entès
com és
el tarannà de
la ciutat (i
això que, de llibres, estic segur que no en vaig remenar menys que
ningú dels meus coetanis).
1Νεομηνία.
2Era
el dia 1 d'octubre.
3El
cap d'any.
[Giuliano
Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg.
24-26]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada