Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

19 de març de 2012

Barlaam i Ioasaf: Llibre segon (4)

La ràbia del rei i el naixement de Ioasaf
   Malgrat la pertinència i l'amabilitat emprades per l'home de Déu donant aquells consells, el rei fou sacsejat per la ràbia i desitjava castigar el sant amb duresa. Però dubtava i esperava, ja que desconfiava de la venerabilitat i notorietat de l'altre. Llavors li contestà:
   “Que infeliç! Realment, mentre procuraves la teva autodestrucció, empès, pel que sembla, pel Destí, sí que has afilat la ment i la llengua! T'empatolles unes coses sense solta ni volta i si no fos que t'he promès al principi de la teva oració que faria fora la ràbia de l'aula, ara estaria tirant el teu cos a les flames. I com que t'has anticipat i m'has ensarronat amb aquelles paraules, estic suportant la teva descaradura en nom de la nostra antiga amistat. Aixeca't i després ves-te'n, surt de la meva vista, que jo no pugui tornar-te a veure i matar-te.”
   L'home de Déu, un cop que sortí d'allà, se'n tornà al desert, trist per no haver rebut el martiri, però era màrtir cada dia en consciència, tot lluitant contra contra les potències i les autoritats, contra els qui dominen aquest món de tenebres, contra els esperits malignes1, com diu el beat Pau. Quan doncs se'n anà, el rei, encara més enutjat, organitzà una persecució molt dura contra l'ordre dels monjos, mentre premiava servents i conserges dels ídols amb més honors.
   El rei estava immers en aquell error terrible i il·lusori quan li va néixer un fill, bonic; justament el florir de la seva bellesa era premonició del que havia de venir. Es deia que enlloc, en aquell país, hi havia un nen amb un encant i una bellesa semblants. El rei, feliç pel naixement del fill, l'anomenà Ioasaf i, com un ximple, anava personalment als temples idòlatres a retre sacrificis als seus déus, encara més insensats, i a dedicar himnes d'acció de gràcia, sense saber qui era en veritat la causa d'aquella joia a qui hauria d'haver retut el sacrifici espiritual. I, imputant el naixement del fill als objectes inanimats i sense sentit, ordenà d'anar a tot arreu a convocar el poble a les festes pel naixement. Es podia veure que tothom corria a reunir-se per por del rei, tot duent el necessari per preparar els sacrificis, segons les possibilitats de cada u i la seva bona predisposició envers el rei. I, d'altra banda, ell n'estimulava força el punt d'honor, duent enormes braus, com més millor, a sacrificar. Així, celebrant la festa per tot el país, era generós en regals amb tots els qui formaven part del seu consell o eren alts càrrecs, i també amb els militars, els pobres i gent sense importància. 

1 Efesis 6, 12.

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 28, 30, 32]

Cap comentari:

Publica un comentari