Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

22 de juliol de 2012

Barlaam i Joasaf: Llibre cinquè (1)

Ioasaf cerca respostes
   Mentrestant, el fill del rei, de qui, des de bon principi, narra la història, tancat al palau construït expressament per a ell, arribà a la joventut rebent una educació del màxim nivell, segons els principis etíops i perses. No era menys formós en l'esperit que en el físic i, intel·ligent i sensat com era, destacava per tot tipus qualitats positives, proposant unes qüestions de ciències naturals als seus propis mestres, que ells mateixos es meravellaven de la intel·ligència i perspicàcia del jove i fins i tot el rei provava estupefacció per la seva bellesa exterior i enteresa moral1.
   El rei ordenà així mateix a qui vivia amb el jove que en cap cas se l'informés de les penes de la vida i que tampoc se li expliqués que la mort pren el lloc als plaers terrenals. Però nodria unes expectatives injustificades, ja que intentava, com fins i tot en diu la dita, colpir el cel amb una fletxa2. I com podria la mort passar desapercebuda a la naturalesa humana? Bé doncs, no passà desapercebuda tampoc al jove. Amb la seva intel·ligència amarada de saviesa, el jove es preguntava per quina raó el pare havia decretat el seu aïllament i havia prohibit a tothom de tenir-hi contacte: sabia, en el fons, que això no podia que ser decisió del seu pare. Amb tot, no gosava fer-li la pregunta: d'una banda, pensava que això era inversemblant, que el seu pare no es preocupés pel seu bé i, d'altra banda, veia que si això era decisió del seu pare, encara que li ho preguntés, ell no li hauria explicat la veritat. Per la qual cosa decidí demanar informació d'aquestes qüestions a unes altres persones i no al seu pare.
   Com que amb un dels seus mestres hi tenia una amistat i una confiança especials, més que amb la resta, després de fer-se'l encara més amic i fer-li demostracions d'estimació amb magnífics regals, li preguntà amb quina finalitat el rei el tenia reclòs en aquell castell, i afegí:
   “Si m'ho expliques tot, tindràs un càrrec per sobre de tots els altres, i faré un pacte amb tu d'amistat eterna.”
   L'institutor, que també era persona de sentit comú, veient la intel·ligència del noi i la seva extrema maduresa i que no li causaria cap problema, li ho explicà tot, fil per randa: la persecució dels cristians decretada pel rei, especialment la dels monjos que havien estat bandejats d'aquelles terres, i li explicà a més a més les prediccions fetes pels astròlegs quan ell va néixer, tot afegint:
   “Perquè, un cop que n'escoltessis la doctrina, no hi optessis en detriment de la nostra fe, el rei va fer de manera que no tinguessis contacte amb molta gent, sinó amb poques persones i donà l'ordre de no parlar-te dels dolors de la vida.”
   Escoltà aquelles paraules el jove i decidí de no parlar de res més. El verb de salvació li havia tocat el cor i la gràcia de l'Esperit intercessor havia començat a obrir-li els ulls del pensament, tal com ho pot demostrar la continuació de la història.
   El rei i pare seu venia sovint a fer-li visita (car l'estimava enormement) i un dia el fill li digué:
   “Majestat, fa temps que vull que m'expliqueu, per què una pena perpètua i una angoixa contínua em consumeixen l'ànima”.
   El pare, que havia sentit una punxada al cor per aquelles paraules, li digué:
   “Digues-me, fill estimadíssim, quina és la pena que et tenalla? Intentaré que es torni joia.”
   El noi li respongué:
   “Quin sentit té la meva reclusió? És a dir el fet que em tingueu tancat entre muralles i portes, obligant-me a ser del tot inaccessible i invisible per tothom?”
   I el pare digué:
   “No vull que vegis alguna cosa que provoqui repulsió en el teu cor o que et trenqui la felicitat, car el meu fi és que passis tota la vida en el luxe, la felicitat i el bon humor”.
   “Però tingueu ben clar, Majestat,” diu el fill al seu pare, “que en aquest sentit no estic vivint en la felicitat i el bon humor, ans en l'aflicció i l'angoixa, tant que fins i tot el menjar i la beguda em semblen dolents i agres. El fet és que vull veure tot allò que hi ha fora d'aquestes portes. Si doncs no voleu que jo visqui en el dolor, ordeneu que pugui anar on vulgui, fent gaudir la meva ànima mirant allò que no he mirat fins ara.”

1 τὸ τῆς ψυχῆς κατάστημα.
2 És una dita bastant documentada per diversos reculls paremiològics (entre d'altres. la Suda, ει 300) i per alguns autors tardoantics (Joan Crisòstom i Libani).

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 48, 50, 52, 54]

Cap comentari:

Publica un comentari