Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

18 de maig de 2012

Barlaam i Joasaf: Llibre quart (3)

El rei troba uns monjos que no respecten el seu edicte
   El rei, en tot cas, havia tornat a estar ple d'odi contra els monjos. Deia que era obra d'ells aquella doctrina per la qual la gent desdenyava les joies de la vida per somiar amb unes esperances improbables.
   Quan tornà un altre cop a sortir a caçar, es trobà dos monjos que travessaven el desert. Ordenà llavors d'arrestar-los i dur-los a dalt del seu carro i, amb mirada plena d'odi i insuflant violència abrusadora a les paraules, els digué:
   “Heretges xarlatans, no vau sentir els heralds proclamant amb tot detall que en tres dies no havia de trobar-se cap membre d'aquesta bogeria vostra a cap ciutat o contrada del meu regne, altrament seria cremat?”
   “Mireu,” li respongueren, “vam seguir fil per randa les vostres ordres i vam sortir de ciutats i veïnats del regne. Però hem de fer un camí molt llarg per tornar amb els nostres germans i ens faltava menjar; és això que estàvem procurant, per tenir queviures i no caure víctimes de la fam.”
   “Un que té por de la mort no es preocupa d'anar a la recerca de menjar” digué el rei.
   I els monjos:
   “Teniu raó, Majestat, els qui temen la mort tenen entre cella i cella la preocupació de com fugir-ne. Qui són aquests, si no els qui es deleixen per allò que passa i se'n va, i que els confon, els qui no esperen res de bo del més enllà i, aferrats desesperadament a aquest món, tenen por per això de morir? Nosaltres que odiem des de fa temps el món terrenal i allò que en forma part i anem pel camí estret i ple de tribulacions de Jesucrist, ni tenim por de la mort ni ens sentim atrets per les coses d'aquest món, només desitgem allò que ha de venir. Doncs bé, com que la mort que vós ens podeu infligir és en realitat el gual cap a la vida eterna del cel; més aviat la desitgem que no pas la temem.”
   El rei, que pretenia servir-se amb habilitat justament d'aquelles paraules, digué:
   “Llavors què? No dèieu fa un moment que estàveu deixant el país, segons el meu edicte? Però, si no temeu morir, com és que accepteu l'exili? Veieu que vantant-vos absurdament d'això, heu mentit?”
   “No fugim per por de la mort que amenaceu,” respongueren els monjos, “sinó per la compassió que tenim de vós, per tal de no ser per a vós la causa d'una condemna encara més gran, hem preferit exiliar-nos. Quant a nosaltres, les vostres amenaces ja no ens fan cap por.”
   En sentir aquelles paraules, el rei, ple de ràbia, ordenà que fossin cremats a la foguera. El servidors de Crist assoliren la perfecció amb el foc, guanyant-se la corona del martiri. Sortí un edicte pel qual, qualsevol monjo que fos descobert seria ajusticiat sense judici. No restà llavors ningú de l'ordre dels monjos en aquell país, excepte els qui s'havien amagat les muntanyes, a les coves i als caus.
   Així doncs van anar les coses.

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 44, 46, 48]

Cap comentari:

Publica un comentari