Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

13 de març de 2012

Barlaam i Ioasaf: Llibre segon (3)

El sàtrapa es defensa davant el rei (2)
   “Tanmateix, ja que us heu obstinat a treure'ns el nostre principal bé, la recta fe, i privar-nos de Déu, punició exagerada aquesta, i ara, amb dita intenció, m'esmenteu els càrrecs i l'amor propi, com podria dir, sense equivocar-me, que coneixeu el bé? Car compareu les coses sense matisar, és a dir, la recta fe en Déu, amb l'amistat entre persones o la glòria esmunyedissa igual que l'aigua. Com podríem estar junts nosaltres sense, al contrari, renegar de l'amistat, dels honors i, si hi ha res més potent que això, de l'amor pels fills, quan veiem que vós sou deslleial envers Déu? Ell, que us permet fins i tot ésser i respirar, que és Jesucrist, Senyor de l'univers, coengendrat i coetern amb el Pare, que va col·locar els cel i la terra amb la seva paraula, i amb les seves pròpies mans creà l'home, el premià amb la immortalitat, el va fer rei de tot allò que es troba a la terra, tot assignant-li, com un autèntic regne, el més bonic de tots: el Paradís. Però, segrestat per la malícia i seduït pel plaer (ai pobre de mi!), fou míserament apartat de tot això, aquell qui abans era admirat es veia ara un miserable, mereixedor de planys per la seva desgràcia. Qui ens va plasmar i ens va crear, mirant amb ulls bondadosos l'obra de les seves mans i, sense alterar el fet de ser Déu - allò que era des del principi -, es va fer igual a nosaltres, però sense pecat i, tot suportant voluntàriament la creu i la mort, tombant l'enemic que des de sempre intenta provocar l'espècie humana, restituí generosament l'antiga llibertat; ens rescatà de nou, amb la seva bondat, d'allà on havíem caigut per desobeir, i ens reservà encara més honors que abans.”
   “Ell menysteniu, aquell qui va patir així en bé de nosaltres i ens va tornar a premiar d'aquella manera? Us burleu de la seva crucificació? Vós, que hedonisme i passions destructives us han completament derrotat, proclameu com a déus els ídols del deshonor i la vergonya? No només us heu demostrat hostil a la unió amb el bens del cel, sinó que hi heu impedit l'accés als qui han obeït als vostres decrets, posant-ne les ànimes en perill. Sapigueu doncs que, per part meva, no us obeiré ni m'uniré a vós en semblant demostració de desagraïment envers Déu. Tampoc renegaré del meu benefactor i salvador, ni que em féssiu morir entre les feres o em lliuréssiu a l'espasa o al foc, coses que són en vostre poder. De fet, no tinc por de morir, ni desitjo les coses d'aquest món, ja que en menyspreo la feblesa i la insensatesa. Què tenen de vàlid, estable o durador? És més, la seva pròpia essència, inclou també grans dolors, grans afliccions, profundes angoixes inacabables. L'alegria i la fruïció que donen són vinculades a tota mena de tristesa i de dolor; llur riquesa és pobresa, llur sublimitat és humiliació extrema. Qui ens en pot enumerar tots els mals que justament el meu teòleg m'ensenyà amb poques paraules? I en efecte diu 'El món sencer està sotmès al Maligne'1 i també 'No estimeu el món ni res del que hi pertany. Perquè allò que pertany al món són els desigs carnals, l'afany de posseir, les ostentacions. Tot això no ve del Pare, sinó del món. El món i els seus desigs passen, però els qui fan la voluntat de Déu viuen per sempre.'2 Procurant això, la voluntat de Déu plena de bondat, ho vaig deixar tot i em vaig unir a gent dominada pel mateix desig i que procurava el mateix Déu. En ells no hi ha odi o enveja, ni tampoc dolor ni angoixa, ben al contrari, tots corren a la mateixa cursa per aconseguir les mansions eternes que el Pare de les llums ha reservat per als qui l'estimen. Són aquests els pares, els germans, els amics, els coneguts que tinc; dels meus amics i germans d'un temps, he fugit, errant ben lluny i he habitat al desert3, tot acollint el Senyor, qui m'ha salvat del desànim i la tempesta.”

1 I Carta de Joan 5, 19.
2 Ibidem 2, 15-17.
3 Salms, 55 (54), 8

 [John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 22, 24, 26, 28]

Cap comentari:

Publica un comentari