Ioasaf descobreix el dolor i la mort
El pare va sentir pena en escoltar això, però s'adonava que, oposant-se a aquella sol·licitud, causaria encara més disgust i pena al fill.
“Fill,” digué, “jo seguiré els teus desitjos.”
I, tot seguit, donà l'ordre que es preparessin els millors cavalls i el cos de guàrdia destinat al rei, establint que el seguissin quan ell ho volgués, tot recomanant als seus acompanyants que no li causessin res de desagradable mentre estiguessin amb ell, ans al contrari, li suscitessin tota mena de sentiments positius i delitosos, en fi, que donessin l'exemple al noi, organitzant, llarg del camí, danses acompanyades per cançons harmonioses i representant peces teatrals variades, de manera que la seva ment es distragués agradablement.
Tanmateix, quan ja viatjava amb freqüència, el fill del rei, en un descuit dels seus servidors, un dia veié dos homes: un esguerrat i un cec. En veure'ls, tot trist, digué als seus acompanyants:
“Qui són aquests homes i per què són així?
Aquells, sense poder amagar allò que ell tenia davant dels ulls, li respongueren: “Són malalties dels homes, que solen manifestar-se pel deteriorament del cos i pels humors dolents.”
El noi els preguntà: “Això sol passar a tothom?”
“No a tothom”, van dir ells, “sinó a qui es desvia d'un estat saludable per corrupció dels humors.”
“Si no sol passar a tothom,” preguntà un altre cop el noi, “sinó a uns quants, potser hi ha gent que sap a qui tocarà patir aquestes desgràcies? O és que passen sense un criteri, a l'atzar?”
Digueren aquells: “Qui pot entre els home preveure el futur i conèixer-lo exactament? Això evidentment supera la naturalesa humana i és prerrogativa només dels déus immortals.”
Llavors el noi deixà de preguntar, però tenia mal al cor per allò que havia vist: aquell fet, al qual no era avesat, li havia provocat un canvi en la seva persona.
No gaires dies després, en un nou viatge, una i altra vegada, trobà pel camí un home vell i emaciat, amb la cara arrugada i les cames insegures, corb, amb tot el cabell blanc, sense dents i que anava balbotejant. En quedà impressionat i, després de fer-lo venir a prop, preguntà per aquell estrany espectacle1. Els presents li digueren:
“Aquest home viu des de fa molts anys, poc a poc li minven les forces, i se li afebleix el cos, fins a decaure en l'estat lamentable que veieu.”
“I com acaba això?” digué ell.
“Senzillament, el rebrà la mort”, respongueren.
“Però això,” digué, “toca a tots els homes o només a alguns també?”
“Llevat que la mort els faci fora abans de temps, és impossible evitar aquesta obligació”.
I el jove preguntà:
“Quants anys triga a arribar aquest moment? I si no hi ha dubte que hi ha la mort, llavors no hi ha manera d'evitar-la, ni tampoc d'assolir aquest estat lamentable?”
I ells:
“Els homes arriben a aquest estat de vellesa en vuitanta o fins i tot cent anys; llavors moren i no pot ser d'altra manera. La mort és una obligació natural, imposada als homes des del principi: la seva arribada és inevitable”.
1 ‘Who is this man that has come here, O charioteer, with white hair and his hand resting on a staff, his eyes hidden beneath his brows, his limbs bent down and hanging loose, – is this a change produced in him or his natural state or an accident?’ Pregunta Siddharta en el Buddhacarita 3, 28 (trad. F.B Cowell, Cambridge, 1894).
[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 54, 56, 58]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada