Teofilacte Simocatta: Històries (I, 6)

L'ira del Khagan

Quan aquest gran home terminà els seus retrets carregats d'arguments, la sang en ebullició va remoure la fúria del Khagan, se li va enrogí tota la cara, dels seus ulls, asafranats per la flama de la indignació, i de tot el seu posat es desprenia que no tindria pietat dels ambaixadors. Jutjant per aquelles celles, tan aixecades que gairebé passaven el front, un perill enorme amenaçava Comentiol a causa de les seves paraules. I efectivament, aquell home, sense tenir respecte pels ambaixadors, exposà Comentiol a la infàmia de les cadenes, li tancà els peus en la presa d'uns grillons de fusta, esquinçà la tenda de l'ambaixador i llavors l'amenaçà de condemnar-lo a mort, emparant-se en una llei local. El dia després estava de millor humor i els nobles àvars li donaren consells i, amb paraules persuasives, el van convèncer, sense que ell se n'adonés, a no condemnar a mort Comentiol, i que n'hi hauria prou amb humiliar els ambaixadors, només amb les cadenes. El Khagan doncs s'hi va avenir i els envià a l'emperador amb infàmia, concedint-los inesperadament la llibertat.

L'any següent Elpidi, elegit i enviat un altre cop com a delegat, quan va ser a la seva presència, digué al Khagan que era necessària la participació d'un delegat que l'acompanyés davant l'emperador, per tal de renovar el tractat de pau i augmentar l'import acordat amb vint mil sòlids¹ addicionals. El Khagan, acceptà la proposta i envià Targici, persona molt ben considerada entre el poble àvar, amb Elpidi, a la presència del Cèsar. Es presentaren tots dos davant l'emperador i va haver-hi acord: es va convenir que els romans havien d'afegir vint mil sòlids més als vuitanta mil i, en el cas de desdir-se'n, en rebrien guerra a canvi. Així l'acord semblava d'alguna manera trobar terreny favorable i s'iniciava una treva en el conflicte.

Tanmateix, al cap de poc temps, el bon estat de la pau precipita i els àvars tornen a atacar els romans, però no obertament, sinó més aviat de manera deshonesta, amb l'engany. 

1 Χρυσοῦς (adj.): lit.: peça o moneda d'or. Des del regnat de Constantí la moneda d'or oficial és el sòlid.

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 50-52)

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 5)

El discurs de Comentiol

“Khagan, els romans creien que vos teníeu temor dels déus i respectàveu la sal dels juraments, que mai us desdèieu de compromisos i acords, ni cap camí de pau es perdia per culpa vostra; i no només això, sinó també que teníeu presents les nombroses donacions fetes per l'emperador i l'amabilitat romana, i que no us oblidàveu de la seva generositat o, més ben dit, l'hospitalitat envers els vostres avantpassats, ni tampoc toleràveu que cap poble subaltern vostre faltés al respecte dels romans.

És certament convenient que qui mana sigui, de fama i de fet, més savi que els seus súbdits, és a dir que com més poder tingui més ha de destacar per les seves virtuts. Doncs bé, els romans, amb la bona voluntat que deriva d'un acord de pau, han oblidat els horrors i tots els abusos patits per culpa vostra i, demostrant una generositat molt superior a la de qualsevol altre poble, no han emprès cap acció de represàlia. Havien valorat molt millor per al futur la no intervenció, després de totes aquelles violències comeses i van declarar que s'abstindrien de revenges.

Però, atès que menysteniu la lleialtat, l'ull de la justícia és cec, els peus de la providència coixegen i no són capaços de donar una justa compensació a qui és víctima i, és més, Déu és per a vós voluntat sense solta ni volta, els romans no s'oblidaran dels mèrits propis: duran de veritat la guerra a tots els fronts i us provocaran innombrables baixes. Per a ells és en realitat més desitjable la guerra que la pau, excepte quan és l'enemic que vol una treva. D'altra banda, quin poble sobre la terra s'ha cobert més de glòria lluitant en pro de la llibertat, de l'honor, de la pàtria i dels fills? Si fins entre els més humils dels ocells, hi ha guerra sense treva i lluita furibunda, per a no sucumbir un o l'altre, per no cedir un a l'altre, què creieu doncs que sigui per als romans, el poble més guerrer de tots, l'imperi més notable? No és fàcil d'infravalorar, llevat potser al principi. No presumiu d'èxits aconseguits avui en dia amb trampes i mala fe, ja que potser el que s'ha d'aplaudir en els èxits és la grandesa d'ànim. Ser arrogants per coses mal fetes ha de considerar-se un pecat, no pas un honor.

Molt grans són les demostracions d'insensibilitat que acabeu de donar, però enorme és també la força dels romans, la cura que hi posa l'emperador, el suport dels pobles aliats, el pes dels recursos i, quant a la fe, és la més pietosa entre les de tots els pobles de la terra i doncs la més poderosa. Preteneu afrontar aquest poble, sense més ni més, i no us preocupa què en podria derivar. Quina mena de reputació podreu aportar fins i tot als vostres veïns, després de faltar-li al respecte als romans? Quins avals us resten per oferir? Maltracteu els vostres déus: infringiu els acords, impugneu els tractats, els justos pateixen de tot per culpa vostra i tampoc canvieu d'actitud davant uns dons de tot respecte. Deixeu-nos en pau! No convertiu aquest moment positiu en buida xerrameca per la vostra actitud ofensiva amb qui, sense haver fet res de dolent, només té la culpa de ser veí vostre.

Heu de tenir respecte per aquest nostre sòl romà, més que per la vostra alta dignitat: va ser la vostra salvació, us va obrir els braços quan éreu un apàtrida, us va acollir, a vós, un estrany, un foraster, quan la vostra fracció, després de rebel·lar-se, se separà de la tribu oriental originària. No trenqueu el bonic vincle d'hospitalitat, no reneguin els homes de la solidaritat, ni tampoc expliqueu a qui us escolta que us fa fàstic el respecte als déus, causa, segons vós, de tots els mals.

I si us agraden els diners, els romans ja han complert en aquest sentit: aquesta és gent noble, considera una riquesa la generositat i la munificència. Teniu a disposició una terra vasta que pot créixer molt més encara, tant que no anirà estreta als seus habitants ni als nouvinguts. Torneu doncs al vostre territori que us ha estat donat pels romans i no desvieu l'exèrcit més enllà dels confins.

És a dir, el vent, per impetuós que bufi, no pot fer res amb un arbre fort i alt, de capçada gran i tronc ferm, amb arrels plenes de vitalitat i d'ombra densa, que les estacions i l'aigua fan créixer, ja sigui regant-lo a través de canals, o bé mullant-lo i abonant-lo amb els xàfecs del cel. Qui vulgui posar el peu imprudentment més enllà de la seva terra, recuperarà tard la saviesa, juntament amb el càstig escaient, perquè no podrà suportar la deshonra, més penosa que la seva desgràcia.”

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 48-50)

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 4)

Llavors, quan l'emperador s'hi negà iradament, [El Khagan] trencà els acords i va fer volar pels aires els tractats: de sobte, agafa la trompeta preada per la guerra i crida el seu exèrcit. Es llançà doncs sobre Singuedó¹ que tot d'una havia quedat sense defensa i sense enginys de guerra, per la relaxació difosa d'ençà que Tràcia estava en pau: la pau no vigila i no suporta fer previsions. Es trobà molta gent de la ciutat acampant a les vinyes, on l'empenya la collita: era estiu i es buscava allò necessari per viure.

Aquell bàrbar, en tot cas, no conquerí tan fàcilment la ciutat; la pugna a les seves portes va ser dura, amb molts àvars morts, i ell n'obtingué, com en diu la dita, una victòria Cadmea². Saquejà moltes més ciutats, fàcilment i sense patir: la crueltat, per cert, era increïble i del tot inesperada. Després de conquerir Augusta³ i Viminacium⁴ (unes boniques ciutats tributàries de la Prefectura de l'Il·líric), es desplaçà immediatament i assetjà Anquíalos⁵, tot devastant-ne les viles dels voltants. Expliquen tanmateix que salvà les termes. Si més no ens ha arribat la història que les dones del Khagan s'hi banyaven i, per recompensar el profit que n'havien tret li demanaren de no destruir el balneari. S'explica que aquestes termes fan bé a qui s'hi banya, i ajuden a millorar la salut.

Al cap de tres mesos, els romans enviaren al Khagan una delegació per per negociar una treva. Hi van enviar Elpidi, un home qua havia ascendit a l'honor de senador, després de ser governador de Sicília amb el càrrec de praetor: un poder que no era poca cosa entre els romans. El van fer acompanyar per Comentiol, un oficial de la guàrdia imperial, que els romans en llatí anomenen scribo. Ambdós anaren a reunir-se amb el Khagan a Anquíalos i, segons les instruccions rebudes, intentaren trobar un acord. Però aquell era incapaç d'admetre les violacions de les regles que havia comès i fins i tot amenaçava, amb força arrogància, d'abatre les anomenades Grans Muralles. I mentre que Elpidi baixava el to de les seves paraules per no donar més força a la prepotència creixent, Comentiol va donar un assaig de la seva noble elocució i, tot esposant la dignitat romana, pura com una esposa casta, i sense deixar-se desviar per llagoteries adúlteres, pronuncià, a la presència dels nobles àvars i del Khagan, el discurs que segueix.

[CONTINUARÀ] 

1 Σιγγήδων: Singidunum, l'hodierna Belgrad. W. & W. Consideren no real l'asserció de Teofilacte sobre la indefensió de la ciutat.

2 És una expressió d'origen herodotea (I, 166) per definir una victòria amb enormes pèrdues.

3 Αὐγοῦσται: No identificada.

4 Βιμινάκιον: L'hodierna Kostolac, a 70 km de Belgrad, a la ribera dreta del Danubi.

5 Podria ser l'actual Bursa, a la costa del Mar Negre.

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 46-48)

Versos anònims dedicats a la mort d'Andronic Comnè

Tot d'una, llevant-se d'un festí de borratxos,

un home lívid, altiu de maneres,

sorrut, gris, hàbil camaleó,

farà irrupció i dallarà la palla.

Amb tot, dallat ell mateix pel temps,

pagarà finalment una pena ben trista

pel mal que va fer, desgraciat, en sa vida.

Qui porta punyal no esquiva l'espasa.

 [Nicetae Choniatae Historia, Ed. I.A van Dieten, Berlí, 1975, pàg. 353-354]

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 3)

Els àvars

Posaré finalment el fil a l'agulla, teixint la tela de la història i, repassant les guerres amb els bàrbars, començaré primer narrant les operacions militars contra els àvars, per proximitat dels fets i pertinència en l'economia del relat¹.

Aquests en més d'una ocasió havien intentat cops de mà de gran violència. Són un poble hun² que viu a la vora del Danubi, la més deslleial i cobdiciosa de les ètnies nòmades. Enviaren una delegació a l'emperador Maurici, només perquè s'havien quedat amb la ciutat més gran que es deia Sirmium i era molt coneguda: els romans d'Europa se'n omplien la boca i la celebraven. Havia caigut poc temps abans que l'emperador Maurici pugés al tro dels Cèsars, revestint-se de la púrpura i de les responsabilitats pròpies de l'imperi romà. L'il·lustre Menandre n'explica el com amb eficàcia i jo no tinc el temps d'analitzar en detall aquells grans llibres i, “quan és ben clara una història, contar-la una altra vegada”³ o perdre el temps embrutant-ne el resultat literari.

Quan ja la ciutat estava en les mans dels huns, es va concloure un acord pel qual els enemics acceptaven parar les operacions militars i procurar iniciar una treva. El tractat era tanmateix molt humiliant per als romans; en efecte, després d'un colofó tan roí, es van establir com uns àrbitres i, com a demostració d'estima pel huns, els lliuraren magnífiques donacions i acceptaren pagar vuitanta mil monedes d'or anuals en argent i vestits.

El tractat no va anar més enllà dels dos anys per l'arrogància del Khagan⁴ -així l'anomenen els Huns- amb els romans. Hi ha una història sobre ell que va circular abans que trenqués la treva: els romans criaven animals de grans dimension; així, ell havia demanat a l'emperador que en fes venir algun exemplar perquè el pogués observar. L'emperador, més aviat amb la intenció de fomentar-ne l'amor pel coneixement, li ho concedí perquè pogués estudiar els elefants i li envià l'exemplar més notable entre tots els que estava criant. Però en veure l'elefant, un exemplar de l'Índia, el Khagan va interrompre la demostració i ordenà que el tornessin al Cèsar, per l'espant o el menyspreu, no ho sé pas dir, i no ho podria dissimular. A més a més insistia fins a l'avorriment que el Cèsar encarregués uns artesans de fer-li un llit daurat i que li enviés: tan amunt l'havia col·locat la gran sort del moment. L'emperador va fer fabricar el regal i l'envià amb gran pompa. Aquell, desafiant com ningú i fanfarronejant, com ofès pel poc valor del regal, el restituí a l'emperador com si aquell llit d'or, absolutament ostentós, fos una cosa barata i ordinària. Però sobretot exigí dels romans que li aportessin vint mil monedes d'or cada any, ultra les vuitanta mil que ja li donaven.

1 No s'acaba d'entendre. Per cronologia, tocaria a les guerres perses, però Teofilacte deu estar pensant a un altre ordre.

2 Segons Whitbiy i Whitby, en realitat els Àvars no eren huns.

3 És el 457 de l'Odissea 12. Traducció de C. Riba (ed. 1948).

4 És el nom que utilitzen el Àvars, Khagan, gran khan o khan dels khans, propi de la llengua mongola i turca. És un equivalent de l'emperador.

 (Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 44-46)

Cosmes Melode: Cànon de Dissbte Sant (1)

                          α

L'estirp dels salvats ha enterrat

aquell qui amagava

amb les ones del mar el tirà a l'acuit;

i, com les noies, cantem al Senyor,

car l'envolta la glòria.

Déu Senyor meu, per a Vós entono un himne de dol,

un epitafi,

per a Vós que em vau obrir

amb el vostre sepulcre les vies de la vida,

vostra mort va acabar

amb l'avern i la mort.

S'estremeixen amb la vostra agonia, Salvador,

quan us veuen,

els éssers del cel i els de sota la terra,

segut al tron i ensems dins la tomba;

pensen en Vós com a un mort que dóna la vida.

Tocant la glòria més alta,

baixàreu

als abismes del món: car sabeu

el meu lligam amb Adam. Tot i enterrat,

ple de misericòrdia, m'esteu donant nova vida.

[Ed. W. Christ et M. Paranikas, Anthologia graeca carminum christianorum, Liepzig, Teubner, 1871, pàg. 196]

Manuel Files: Poemes - La imatge de la vida (3)

 La imatge de la vida¹

No busquis la líquida mel amb la boca

i fuig, en fi, de les banyes de la mort:

amb ella a l'aguait, no has de caure a la gola

que espurneja del drac allà avall.

Car tu, amic meu, potser ni ho veus,

que el pas del temps esgota l'empenta

de la vida: d'això va la icona.
 

1 Sobre el mateix tema que els poemes anteriors.

[Manuelis Philae Carmina. Ed. E. Miller, Paris, 1855-1857, pàg. 128]

Manuel Files: Poemes - La imatge de la vida (2)

La imatge de la vida¹

En la icona, fixa't, de l'ombra de les coses,

home, i aprèn quin n'és el fi recòndit.

Mentre, immòbil, culls el plaer amb la mel,

el drac, botxí, a boca esbatanada espera el teu salt.

1 Sobre el mateix tema que el poema anterior.

[Manuelis Philae Carmina. Ed. E. Miller, Paris, 1855-1857, pàg. 127]

Manuel Files: Poemes - La imatge de la vida

[Per ajudar-vos a interpretar aquest poema, altrament terriblement hermètic, us en donaré la clau: és el Barlaam i Ioasaf i, més precisament, un dels nou apòlegs que es troben encaixats en el text. Es tracta del Caminant i l’Unicorn – avui conegut sobretot en la seva versió zen, justament a través del Barlaam i Ioasaf – que s’ha escampat a totes les literatures del món. Us el reprodueixo resumit, tal com apareix en l'article de Sílvia Ronchey Quan Buda era un sant cristià, presentat fa dos mesos:

Un home és perseguit per un unicorn embogit. En la fugida rellisca i cau a un barranc. Tot precipitant, aconsegueix agafar-se a un arbust. Mirant avall, però, s’adona que dos ratolins, un blanc i l’altre negre, n’estan rosegant les arrels. Al fons del barranc veu un drac que l’espera amb la gola oberta. Examinant el punt on es recolza amb els peus, veu quatre caps de serps que surten de la paret de roca. Aixeca els ulls i veu que està regalimant mel de les branques de l’arbust. Deixa de pensar a tota la resta i es concentra en la dolçor d’aquella gota de mel.

Com tots els apòlegs del Barlaam, es pot interpretar de moltes maneres. La que ens dóna Files n'és una, però no necessàriament la definitiva. I ara el poema.]

La imatge de la vida

Dolçor amunt, podrimer avall;

Vida humana, per què esbatanes la boca en va?

Mira a dins teu, no només aquest nèctar:

que el ratolí allà a sota, a les fosques,

no privi l'arbust de l'alè de la vida,

i no caiguis a la boca del drac,

no et moris o et dissolguis, sense esperança.

És l'agror, no pas la dolçor, el que fa

albirar el cel a qui mira amunt.

[Manuelis Philae Carmina. Ed. E. Miller, Paris, 1855-1857, pàg. 126]

Manuel Files: Poemes

La taverna¹

L'amo del tuguri aquell que veieu,

no és gelós i domina l'enveja

dels hostes que hi venen corrents:

tot i que algú s'emborratxa, i rebenta

el llit tot cardant la mestressa,

ell, sense immutar-se, controla l'enuig.

És el retrat de l'enveja,

espantall dels amors il·legítims.

Pretendents embriacs, desitgeu encara més,

tot fent merder per la casa.

Car l'enveja és el vell aquest sense dents:

com que no pot obtenir cap venjança,

mira els amants amb ulls de rufià.

1El títol és meu.

[Manuelis Philae Carmina. Ed. E. Miller, Paris, 1855-1857, pàg. 330]

Jordi de Pisídia: Per la restitució de la Santa Creu (poema sencer)

Versos improvisats en ocasió de la lectura de la comunicació de la restauració de la Santa Creu¹

Gòlgota exulta! Tota la creació

de nou t'alaba, et diu “Refugi de Déu”:

del país de Pèrsia ha tornat l'emperador

mostrant la creu plantada sobre teu,

aclama'l amb paraules que canten;

com que, de boca, no en tenen els penyals,

tendres prepara els rams de palmera

per a l'encontre amb el nou triomfador.

Car, si no s'hagués endut de nou la creu,

riurien encara els mags ben arrogants.

Però amb els fets n'aprengueren la força,

saberen com, amb un foc misteriós,

va ser la creu que incinerà la flama².

Què bo, senyor³, va ser el vostre esforç

i la vostra lluita per a la pau!

Com us beneiré amb un discurs cabalós,

a vós que la gràcia us diu beneït?

Com vau tornar a agafar la creu rapinyada,

adormint-ne el rèptil rapinyador?

Déu us proclamà com a heroi quan al drac,

degollat, li arrancàreu daurada la pell;

i vós no matàreu la fera amb metzines

medèiques⁴, sinó travessant-la amb la creu.

Deixeu, per fi, falsos israelites

la vostra paterna fe d'infidels!

La creu ha arribat amb rebuda imperial,

entre oracions, pregàries, plors i vigílies,

iambes harmònics i música d'orquestra,

i amb un guardó, gran, del basileu:

els enemics la volen i més la temen;

car ella no acceptava viure amb el bàrbar,

encara que, per punir aquell delicte,

havia d'exiliar-se i córrer per terres estranyes.

I tornà, aplegant els seus fills

de l'obscura i falsa morada,

i l'honoren, estimant-la encar més,

car dóna saviesa i allibera encar més⁵.

Pau, sabedor d'aforismes obscurs,

no pot ser doncs que diguin les gents,

que la creu és un absurd⁶; per les gents

és potent i imponent d'allò més.

I ara, meu Basileu, teniu per nosaltres

el seu poder místic; tota Bizanci

tots els països, tot l'univers exalten

el vostre carisma en un sol concert.

Que us alabi el gran Constantí, a vós, que sou

gran, tal com ell; ningú més us val en lloances.

Constantí, reveleu-vos a Roma de nou,

celebreu el vostre fill, per com, rebuda

una herència malmesa, la va restaurar.

Deixeu, ara, la Ciutat celestial,

i baixeu aquí a la nostra ciutat terrenal:

al cor, hi guardàveu tristesa i angoixa,

fins quan no vau veure la creu retornar

en triomf, que vós, quan era amagada,

vau descobrir el primer cop, allà on sempre

havia estat⁷, i el vostre nét no només descobrí,

sinó que, arribat als brasers de les terres de Pèrsia⁸,

novament l'ha portat al seu lloc inicial.

Teniu un fill per Providència divina,

com si ell fos un nou Constantí

fet matèria per les fustes de vida.

Car sobta com, en aquells entrebancs,

un emperador piadós, per sobre dels altres,

apagà el foc amb una fusta de foc,

que Cosroe menystingué, per ser fusta,

i descobrí que era una espasa clavada al seu cor.

Qui explicarà una tan miraculosa campanya,

ni que enlairi paraules alades?

I ara aneu, amb l'ànima neta,

pel camí joiós dansant amb els Àngels.

Als enemics, la creu que porteu,

els sembla una altra arca, i més que l'arca;

Aquesta enviava desgràcies als enemics,

a un tret de sageta⁹, però la fusta d'aquella

els envià, recte a la diana, ses fletxes ben vives:

vet aquí els parts fent fogueres dels perses,

els escites aterrant els eslaus i sent-ne aterrats,

bruts de la sang dels seus homicidis,

mesclen una enorme barreja en una sola batalla.

Vós, en canvi, calleu, duent les insígnies i el ceptre,

talment com un àrbitre tot separant lluitadors,

heu lluitat amb molts d'ells, i ara poseu fi a la baralla.

Els qui estan ficats en la lluita

esperen, mirant de gairell, el vostre gest;

i allà on és aquest gest la lluita té èxit.

I si el gest canviés i anés al contrari, la força

de l'èxit també canviaria, i mirant el gest vostre

..................................................¹⁰

i us mofeu d'espases innòcues

i us rieu de l'espectacle dels bàrbars,

que veieu ara subjectes, ells que us perseguien fa temps.

Un cop anunciades aquestes notícies,

en un dia agraït, un dia de victòria,

quan qui plasmà el nostre ésser

tornà al cadàver de Llàtzer la vida –

havien d'anar juntes, diria, resurrecció

de la mort i reaparició de la creu¹¹ –,

sencera s'ajuntà la Ciutat – com la sorra

o un torrent, com onatge desmesurat,

que es trenca en rompents de mil cossos–,

delerosa, com gasela a l'estiu

sedegosa i estremida, de venir, rabent,

al ros de les vostres paraules.

1 Es refereix a l'episodi definitiu de la guerra d'Heracli contra l'imperi persa: la recuperació de la creu que els perses s'havien endut de Jerusalem. És un episodi (primavera del 630, segons Ostrogorsky, pàg 115) que sembla haver despertat una gran commoció en tot el món cristià de l'època, demostrada pel gran nombre d'obres que en fan esment (Veure Pertusi, pàg. 237)

2 Metàfora que es refereix a la flama/foc, que era el centre del ritus perses.

3 L'emperador Heracli.

4 Μηδικοὶς. Joc de paraules (impossible de passar al català) entre Μήδη (Μήδεια), Medea i Μῆδος, Meda, Persa.

5 El Pertusi en les notes explica aquest paràgraf fent la hipòtesi d'unes comunitats perses convertides al cristianisme.

6 Referència a I Corintis, 23.

7 Segons les diferents tradicions el redescobriment de la veracreu va ser obra de Constantí o de la seva mare Helena.

8 Es refereix als temples del foc del culte zoorastrià.

9 Es refereix a l'arca que Josuè ordena dur al voltant de les muralles de Jericó per fer-les caure el setè dia (Jos. 6, 1-21).

10 Hi ha una llacuna d'11 versos.

11 El dia de Sant Llàtzer (Llàtzer de Betània), en l'església ortodoxa, és el dissabte abans del Diumenge de Rams. L'any 630, aquest dia era el 31 de març, quan suposadament a Constantinoble es va anunciar el retorn de la creu al seu lloc d'origen.

(Giorgio di Pisidia, Poemi. I. Panegirici Epici. Ed. A. Pertusi, 1960. 225-230)

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 21) quarta part

Quant a l'emperador, renunciava a intentar saber quina feina feia aquella gent car no estava resultant gens profitosa, i com que atribuïa la causa de tot allò només a l'ira divina, tenia el patriarca celebrant vetlles i lletanies – on ell mateix, com a emperador, presenciava sovint amb pregàries i himnes propis: allò necessari per suplicar a Déu – i intentant que en aquell moment confiessin en quelcom positiu, per damunt de llur força objectiva.

Amb tot, confiava de manera total i exclusiva en els catalans: això volia dir, actuar així que ells es moguessin. Cal saber que havia rebut informació dels fets tràgics de Filadèlfia i que Alishir¹ amb els seus karmans² assetjava la ciutat després d'haver pres tots els castells dels voltants, i estava esperant de conquerir-la per fam i manca de bens de primera necessitat. I és que la fam encalçava: s'explicava que el cap d'ase valia tants diners i que la sang d'un animal sacrificat, encara que fos de porc, valia un nomisma d'or, però ja anava bé per fer contents els beneficiaris, encara que poc. I així, amb l'entrada la Setmana Santa, a final de març, envià a Cízic per mar la seva germana Irene, l'esposa d'Asan, sogra de Roger, que la de convèncer el seu gendre i posar-lo en moviment: era el moment oportú per a una ofensiva, i també l'exèrcit havia cobrat per anticipat tota la soldada. Es va esdevenir llavors que ella al cap d'uns dies havia fet tots els intents que calien per tal de promoure l'ofensiva, però els catalans amb la intenció de dilatar una vegada més els terminis, fins i tot entraren en disputes inoportunes amb els alans, iniciant lluites intestines fruit només de l'arrogància.

Cal saber que el descontentament agullonava també el alans perquè si els altres havien estat retribuïts amb tres unces o dues unces per a cada ú, ells havien cobrat una quantitat petita i se sentien considerats escòria al costat dels altres. A partir d'això, arran d'unes diferències i unes desavinences, la seva actitud es tornà hostil. Els fets van ser doncs que uns alans feien farina a un molí quan uns almogàvers posaren les mans sobre la molinera, ultratjant-la, tot emportant-se la farina; llavors odi i rivalitat s'anaren materialitzant de paraula, de moment. Però un alà, es narra, els va etzibar que tractarien el megaduc³ ben bé com havien fet amb el megadomèstic⁴. La frase, qua va caure així, sense pensar-hi, no quedà desapercebuda: de l'hostilitat verbal va néixer l'odi i Roger, així que li ho van explicar, va prendre represàlies, com si l'amenaça contra ell s'hagués ja portat a terme. De nit, el catalans, molts i ben preparats, s'afuaren doncs sobre el alans, pocs i desprevinguts, començant la batalla d'improvís: protegits pels escuts i confiant en la situació d'avantatge, passaven per les portes o fins i tot arrancaven les teulades, cosint-los de dards sense pietat. Però quan els altres també van poder agafar les armes, feien resistència disparant els seus dards: i començaren a morir de tots dos bàndols. Així i tot, els catalans es van imposar i el fill de Jordi, el cabdill alà, una persona important, valerós en batalla, va caure, traspassat per una fletxa, amb molts altres companys. Llavors, plens de ferits i de baixes com estaven, es van dispersar, encara que a desgrat. El dia després van reprendre la pugna amb generositat, els catalans amb arrogància i els alans amb el pes insuportable de la mort de qui havia caigut. És quan en caigueren tres-cents, es relata, d'alans en la lluita. Això va ser el nou d'abril, quan ni el mateix megaduc havia estat capaç d'interrompre d'alguna manera la batalla, interposant-se al mig dels dos bàndols. Tanmateix, quan amainà la violència, com que la població local propera als catalans va començar a tenir por perquè Jordi, al cap d'uns quants dies, estava al davant del alans, per destrossats que estiguessin aquests, el cabdill català va intentar d'estovar-lo amb uns quants regals, mes ell no acceptà una compensació tan lletja per la mort del seu fill, ans va dur [al cor] la revenja fins al moment oportú d'engegar-la⁵. Arribà maig i estaven estacionats a Aquiraus⁶, uns quants milers, sis dels quals eren de l'exèrcit català, mentre que el que quedava dels alans era si fa no fa uns mil soldats. La resta era l'exèrcit bizantí a les ordres del gran arcont Marules, però el megaduc manava sobre tots ells: ell decidia els salaris, ell els pagava i, actuant com un vertader comandant absolut, feia estralls allà on volia.

1 Ἀλισύρας.

2 Germiyan.

3Roger de Flor.

4 Alexios Raül, occís pels alans amb una fletxa en un banquet (Paquímeres X, 22).

5 Ilíada 1, 82.

6 Bahkeshir a sud de Cízic.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 21)

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 21) tercera part

El general allà era Marules, investit també de la dignitat de gran arcont. Aquest home atenia i servia Roger de Flor en gairebé tot, com un subordinat – així ho havia establert el decret de l'emperador – , i al mateix temps, com que li sabia realment greu pels seus homes, tractats de manera lamentable pels catalans, els recolzava bastant i els reconfortava: també els havia afectat la ruïna general; allistats com a soldats, sent uns combatents realment bons, havien estat desarmats i aquells altres els havien privat dels seus bens, com uns pagesos, uns vagabunds, tot fent-se els fatxendes davant dels seus ulls. Ells certament eren cohibits per por del sobirà i del perill que representaria una guerra intestina, de crear una situació sense sortides, però de moment esperonats per la còlera, frisaven per revenjar-se. I finalment, amb l'enemic que s'anunciava a prop, als peus del castell de Goulielmou, no van hesitar, juntament amb el seu general Marules, a envestir l'exèrcit adversari des de totes les direccions, mentre que els catalans, sí, certament havien fet creure que sortirien i s'afegirien a la lluita, però no, no es van oblidar dels seus costums: es posaven les cuirasses a poc a poc, els costava ensellar els cavalls, tot preocupant-se per la seva incolumitat personal, pel que sembla; i com que eren encara a mig camí, el seu retard va permetre als primers tenir èxit en la batalla tots sols. Amb tot, mentre els altres trigaven a venir, ells tornaren després de l'èxit aconseguit; llavors hom va veure la mala índole dels aliats i que actuaven no pas com a amics nostres, allò que seria normal, sinó com enemics. Els vencedors que tornaven, es trobaren els altres; era per tant inevitable retreure'ls la seva falta d'empenta i desídia. Els catalans llavors van cometre allò inaudit, decidint agredir els seus aliats com si fossin un enemic més. La idea de la baralla, tal com es va veure, era per a quedar-se el botí dels altres. Qui obeïa lliurant el seu botí quedava salvat; qui s'oposava, per cobdícia o bé per dignitat personal, a deixar-se prendre vilment el fruit de la victòria després de posar en perill la pròpia vida davant l'enemic, era eliminat i acceptava la mort, preferint justament caure en la glòria, que ser privat vergonyosament del botí.

En tot cas, aquests eren els èxits dels catalans entre tardor i primavera, quan justament una certa part d'ells, gens menyspreable, ja que no podien continuar fent certes coses com abans, mentre els autòctons se n'anaven gràcies a un permís momentani que havien obtingut d'ells, estibaven a les naus càrregues importants, sobretot de cereals i de béns de primera necessitat i, seguint l'exemple dels homes de l'Eiximenis, també agafaven la mar, sense preocupar-se gaire dels pactes amb el megaduc. La resta es va quedar inactiva durant tot l'hivern a Cízic. L'excusa per aquesta inactivitat era que, transcorregut ja el trimestre pel qual havien cobrat el sou, no els havien pagat per anticipat la soldada, segons allò acordat amb l'emperador, per la col·laboració del període successiu.

Per això, tot i la vergonya per la inactivitat, el seu cabdill es dirigí ràpidament cap a Constantinoble. Fent cas omís, pel que li era possible, d'unes coses, presentà informes i sol·licituds només en relació a la qüestió dels salaris. A més a més, com que volia rebre provisions per als alans, perquè eren un recurs militar temible – i és que l'home semblava no tenir confiança ni tan sols en els seus –, un cop decretat que una part l'agafés allà mateix i que obtingués la resta de les illes, se'n tornà enrere, convençut que rebria aviat els cavalls destinats als alans, tal com ho havia demanat. Les coses van anar així. I després que, durant tota la quaresma va estar donant-se demostracions recíproques de perseverança i de zel amb els qui volien cobrar, el repartiment dels salaris el va fer d'aquesta manera. Als catalans, els va donar a cada qual dues o tres unces d'or per a cada mes; quant als alans, pagà a cada ú només tres nomismes al mes, afegint els cavalls rebuts segons allò acordat, que es lliuraren a alguns d'ells. No cal dir que això creà, entre uns i altres, desordres importants avivats per l'egoisme, com explicarem una mica més endavant.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 21, pàg. 459, 461)

 

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 21) segona part

És per això que el sobirà, incapaç de fer front a tota aquella ruïna, envià un tal Sgouros, stratopedarca dels ballesters¹ i persona molt ben considerada, pagant-li uns diners, a la recerca de gent que s'afegís a la lluita. Quan llavors els seus homes arribaren pels volts de Katoikia², la gent recuperà la confiança: clarament, es van creure que estarien segurs. Però això va ser per a ells la més ruïnosa calamitat. De nit, es desplegà una multitud de soldats enemics, com uns cinc mil i, completament desapercebuts, ocuparen les vies que duien a la ciutat fortificada. I agredint-los en direcció oposada, amb tota la intenció, deixaren oberta una via de fuga cap a la plaça forta per als qui buscarien refugi, a la banda sud. Era impossible adonar-se'n i, donat el cas, era impossible salvar-se: els qui feren resistència van ser massacrats; dones i nens que fugien en gran nombre cap al castell eren una presa fàcil per als enemics que havien ocupat les posicions prèviament³. Finalment els qui eren encarregats de donar-los suport decidiren buscar la seva pròpia salvació retirant-se, perdent a més a més els emoluments que els pagaria l'emperador. Després d'això, l'enemic aniquilà tot el que hi havia de bonic en aquell indret, calant-hi foc. Aleshores Osman⁴, tot i retirar-se amb els seu, com que els belocomites eren aliats d'aquella ciutat que acabava de conquerir, assaltà Belokomis, ja abandonada pels civils; la va prendre amb la força, assassinant, quedant-se totes les grans quantitats de bens que va trobar i finalment aconseguint una garantia de seguretat pel que fa a les places fortes enemigues de la regió.

També Prusa⁵ tastà d'aquestes calamitats, l'única que havia estat estalviada entre les belleses de fora. De contrarietats semblants, n'havia experimentat fins i tot la ciutat costanera de Peges. Quan la gent dels voltants hi quedà tancada, tanta concentració generà un brot pestilencial i així cada dia els qui s'havien salvat fins i tot de l'espasa queien de cent en cent per la fam, els sofriments i ara, a més a més, per la pesta. I és més: l'emperador els va imposar una sanció de milers de nomismes per no haver volgut deixar entrar al megaduc⁶, quan de fet això ho havia decidit l'emperador Miquel⁷, tornant d'aquella ciutat, car temia que patís els mateixos accidents de Cízic⁸. Les barbaritats que se n'havien explicat eren inadmissibles i, fins i tot, d'alguna manera intolerables: es robaven els bens de primera necessitat, es violaven les dones, es desfloraven les noies. Qui tenia era depredat automàticament, i si era interessant allò que tenia se li perdonava la vida. Qui no tenia, per desconfiança en el fet de no tenir, era denunciat i l'investigaven amb cadenes i tortures, sota l'acusació de negar-se a pagar diners per procurar-se la impunitat. Tots els seus cabals, tant si se'ls havien guanyats com si els havien agafats, acabaren a les mans dels almogàvers; així es deia aquest poble, agafant el seu nom dels àvars⁹. Això no només ho patien els autòctons, sinó, per dir-ho d'alguna manera, tot l'orient bizantí, car tothom s'hi havia precipitat, fent servir la plaça forta com a refugi: pels seus habitants, això era una altra conquesta de la ciutat per part dels qui fugien de l'enemic. Deixem corre mutilacions, assassinats i la brutícia pestilencial, amb què els encarregats de la seguretat perseguien amb cruesa els pobres desgraciats assetjats. Pel que fa al cabdill d'aquella gent¹⁰, si bé és veritat que la seva intenció era de posar-se al servei dels ciutadans de Cízic, que li havien lliurat el poder, però com que temia problemes de part dels seus, en el cas que haguessin tardat a rebre allò que se'ls devia –mentre que ell en canvi cobrava còmodament la seva part pels serveis prestats–, no s'atrevia de cap manera a retenir-los i els deixava fer el que volien; i de totes formes, rebien el salari de l'emperador, quan encara no havien tingut cap èxit especial ni havien fet res. Però, tornem a la narració per entendre-ho bé.

1 Τζαγγρατόρες. Vd. nota a pàg. 204, Codinus Curopalates, De officialibus palatii cosmopolitani et de officis magnae Ecclediae liber. Bonn 1839.

2 La fortalesa de Kara-Çepüş, a prop de Nicea, segons Halil Hinalcik, The struggle between Osman Gazí and the Byzantins for Nicaea, pàg. 72. Istanbul, 2003. http://www.inalcik.com/images/pdfs/18732736THESTRUGGLEBETWEENOSMANGAZiANDBYZANTiNES.pdf

3 Aquesta maniobra, explicada molt sumàriament per Paquímeres, va ser, segons Failler, una tenalla en la qual van ser agafats els bizantins, entre dues ales dels turcs, una desplegada d'amagat a prop de Katoikia, i l'altra més lluny. Aquesta empeny les víctimes cap a Katoikia que es troben l'altra esperant.

4 Osman I, Osman Gazí, fundador de la dinastia osmanlí.

5 Bursa, a 30 km al sud de Quis (Gemlik).

6 Roger de Flor. Veure capítols anteriors.

7 Recordem que en aquest moment a Bizanci hi ha dos coemperadors: Andronic i Miquel. Quan Paquímeres diu l'emperador, en general en es refereix a Andronic. Quan es refereix a Miquel diu l'emperador Miquel.

8 Veure el capítol 17. Es torna a tractar dels almogàvers. Muntaner l'anomena Artaqui.

9 Extemporània etimologia, fent derivar ἀμογάβαρος de ἄβαρος i no del mot àrab al-mughawir.

10Roger de Flor.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 21, pàg. 455, 457, 459)

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 21) primera part

 [Comença un capítol molt llarg i complex dels relats històric de Paquimeres que, justament per això, he dividit en vàries parts. Com veureu més endavant, els almogàvers i Roger de Flor en són els protagonistes. De fet, ho són de tots els capítols que resten del llibre XI i també dels llibres XII i XIII, els darrers de l'obra, que l'historiador terminà el 1307. Aquí es narra la situació general als voltants de Constantinoble i a l'Anatòlia abans de la batalla de Filadèlfia]

Dels fets preocupants de la banda asiàtica de Constantinoble i explicació dels que se succeïren arreu

Cada dia tornava a augmentar la inquietud pels turcs¹, tant que les esperances de recuperació s'allunyaven del tot; d'altra banda quina desgràcia encara hi faltava? A orient ja feia temps, però la situació era aquesta també a les portes de la ciutat i al pati imperial. Per qui feia la travessada per l'estret del Bòsfor, això era immediat en baixar de la barca, ja que corries perill així que tocaves terra. Els turcs corrien per tot arreu a la banda asiàtica² de la ciutat i acampaven allà on volien. En tot cas no actuaven en gran nombre, sinó desordenadament, en petis grups, amb la conseqüència que la banda asiàtica de Bizanci era ja un proverbial desert dels escites³, amb ningú que gosés enfrontar-s'hi. Aleshores va ser quan, alguns començaren a actuar de manera més agosarada i a atrevir-se a fer sortides, car ho demanava el sentit de responsabilitat o, més aviat, era la necessitat que hi empenya, pel pas del temps i l'exhauriment de les provisions que s'havien dut des de fora. Es prenien doncs més riscos. És a dir, mentre uns quants es feien enrere, cohibits per la por i l'actitud amenaçadora dels qui manaven, uns altres, quan hi havia algú que semblava capaç d'actuar de manera expeditiva – allò que hom diria un líder –, d'amagat, agafaven la iniciativa; i així, en algun cas tenien èxit, amb pocs soldats desprotegits i sense armes, i més sovint sucumbien.

   Gairebé no hi havia dia que no se sentia parlar d'atacs per mar de les places fortes, de segrestos, o de massacres, i encara més – allò desesperant – justament quan adreçàvem a Déu les nostres súpliques. I només ens separava d'ells aquest estret⁴. Durant el dia⁵, els guaites veien sovint soldats a peu i a cavall. I si mai algú, empès per les dificultats i en l'esperança de quedar-se els bens aliens que havien estat abandonats, gosava anar-hi, per compte d'altri o en benefici propi, el capturaven o el mataven. Es podien veure nombroses persones massacrades o ferides a mort, algun cop, fins i tot sense cap i testes sense coll⁶.

   La ciutat era plena de pagesos i gairebé no hi havia lloc per a una gent que s'entaforava a tot arreu, allà on fos, al carrer, que es veien vius només perquè respiraven: la fam i la pesta es repartien aquells malaguanyats. Els habitants també gaudien⁷ de la ruïna: uns ja sentien l'angoixa de la tragèdia, l'afrontaven sense opcions de sortir-se'n i sense mitjans; altres comptaven que els passaria aviat⁸ allò que ja s'havia esdevingut als seus veïns.

Els turcs, en els seus atacs contra Queles i Astrabetes i fins i tot la plaça-forta de Hieron, cometien tota mena d'atrocitats, i l'emperador, com si dormís o s'hagués mort. Nicomèdia⁹, afeblida per la fam i la falta d'aigua, s'abocava cap a una situació sense sortida. La cèlebre Nicea¹⁰, esquilada de l'encant que l'envoltava, també les passava magres. I ara Belokomis, després Angelokomis, després Anagourdis, i Platanea i Melangeia¹¹ i totes les ciutats dels voltants, abandonades pels seus habitants, feien plorar qui se n'assabentava. Això van patir també Krul·la¹² i Katoikia i fins i tot pitjor.

Ja que la via d'Herakleion i Neankomis¹³ cap a Nicea estava tancada i els camins habituals antigament eren sota l'amenaça d'atacs –perill aquest que es corria permanentment– s'havia obert el camí de Quios¹⁴, que passava a l'ombra de les boscúries amb un traçat una mica erràtic, i encara i així¹⁵ hi havia por i desconfiança –car els bebrics¹⁶, els que diem de Pile¹⁷ i de Pítia, patien el mateix que els calcedonis i els halizons¹⁸–. Qui es deixava enrere el mar per agafar el camí de Quios havia de confiar a la nit la seva seguretat després d'esperar tot el dia; baixar a la platja, navegar pel llac Ascani¹⁹ i, un cop desembarcat en front de la porta sobre el litoral, escapolir-se dins Nicea, car aleshores les portes havien d'estar tancades, pel perill que corrien els niceans sota l'amenaça imminent dels enemics.

1 Lit.: perses. Anacronisme.

2 Quan es refereix a la Pera dels llatins Paquímeres fa servir la precisió geogρàfica δυτικὴ περαία. ἀνατολικὴ παραία és la part asiàtica de la ciutat.

3 Expressió proverbial que Hesiqui Alexandrí explica de la següent forma: Σκυθῶν ἐρημία· παροιμία, ἀπὸ τῶν φυγόντων ἐξ Ἐφέσου Σκυθῶν διαδοθεῖσα· φοβηθέντες γὰρ καὶ ταραχθέντες κατὰ γνώμην· (K. Latte, Lexicon Π~Ω) 1161.

4 El Bòsfor.

5μεθ`ἡμέραν.

6 κόρσας ἀνάυχενας. És una expressió que es troba en més d'un autor. És una cita d'Aristòtil que cita Empedocle d'Agrigent.

7 παραπηλαύον. Enlloc amb aquest significat, però molt documentat en diferents autors bizantins.

8 ὅσον οὕπω. Quasi immediatamente (Montanari).

9 Izmit.

10 Iznik.

11 Belokomis = Bilecik, a 50 km sud-est; Angelokomis = Inegöl, a 40 km sud-oest; Melangeia = Yanishir, entre Iznik i Gemlik.

12 Gürle, entre Gemlik i Iznik.

13 Herakleion = Eregli; Neankomis: vàries lliçons per aquest nom, en tot cas ambdós indrets a la costa meridional del golf Nicomèdia.

14 Gemlik. La via oberta havia de passar pel Llac d'Iznik.

15 οὕτω καὶ τότε.

16 Antic nom d'un poble de la Bitínia.

17 Pylai (Topdji Iskelesi) és a l'entrada del Golf de Nicomèdia i Pythia (Yalova), 15 km a l'oest.

18 The inhabitants of the region of Sangarius are mentioned as Alizones and commonly as Mesothynites. See Παχυμέρης, Georges Pachymérès Relations Historiques, Failler, A. (ed.), (Corpus Fontium Historiae Byzantinae 24/2, Paris 1999), p. 402, 405.

19 El llac d'Iznik.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 21, pàg. 451, 453, 455)