Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

21 de desembre de 2012

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 21) segona part

És per això que el sobirà, incapaç de fer front a tota aquella ruïna, envià un tal Sgouros, stratopedarca dels ballesters1 i persona molt ben considerada, pagant-li uns diners, a la recerca de gent que s'afegís a la lluita. Quan llavors els seus homes arribaren pels volts de Katoikia2, la gent recuperà la confiança: clarament, es van creure que estarien segurs. Però això va ser per a ells la més ruïnosa calamitat. De nit, es desplegà una multitud de soldats enemics, com uns cinc mil i, completament desapercebuts, ocuparen les vies que duien a la ciutat fortificada. I agredint-los en direcció oposada, amb tota la intenció, deixaren oberta una via de fuga cap a la plaça forta per als qui buscarien refugi, a la banda sud. Era impossible adonar-se'n i, donat el cas, era impossible salvar-se: els qui feren resistència van ser massacrats; dones i nens que fugien en gran nombre cap al castell eren una presa fàcil per als enemics que havien ocupat les posicions prèviament3. Finalment els qui eren encarregats de donar-los suport decidiren buscar la seva pròpia salvació retirant-se, perdent a més a més els emoluments que els pagaria l'emperador. Després d'això, l'enemic aniquilà tot el que hi havia de bonic en aquell indret, calant-hi foc. Aleshores Osman4, tot i retirar-se amb els seu, com que els belocomites eren aliats d'aquella ciutat que acabava de conquerir, assaltà Belokomis, ja abandonada pels civils; la va prendre amb la força, assassinant, quedant-se totes les grans quantitats de bens que va trobar i finalment aconseguint una garantia de seguretat pel que fa a les places fortes enemigues de la regió.
També Prusa5 tastà d'aquestes calamitats, l'única que havia estat estalviada entre les belleses de fora. De contrarietats semblants, n'havia experimentat fins i tot la ciutat costanera de Peges. Quan la gent dels voltants hi quedà tancada, tanta concentració generà un brot pestilencial i així cada dia els qui s'havien salvat fins i tot de l'espasa queien de cent en cent per la fam, els sofriments i ara, a més a més, per la pesta. I és més: l'emperador els va imposar una sanció de milers de nomismes per no haver volgut deixar entrar al megaduc6, quan de fet això ho havia decidit l'emperador Miquel7, tornant d'aquella ciutat, car temia que patís els mateixos accidents de Cízic8. Les barbaritats que se n'havien explicat eren inadmissibles i, fins i tot, d'alguna manera intolerables: es robaven els bens de primera necessitat, es violaven les dones, es desfloraven les noies. Qui tenia era depredat automàticament, i si era interessant allò que tenia se li perdonava la vida. Qui no tenia, per desconfiança en el fet de no tenir, era denunciat i l'investigaven amb cadenes i tortures, sota l'acusació de negar-se a pagar diners per procurar-se la impunitat. Tots els seus cabals, tant si se'ls havien guanyats com si els havien agafats, acabaren a les mans dels almogàvers; així es deia aquest poble, agafant el seu nom dels àvars9. Això no només ho patien els autòctons, sinó, per dir-ho d'alguna manera, tot l'orient bizantí, car tothom s'hi havia precipitat, fent servir la plaça forta com a refugi: pels seus habitants, això era una altra conquesta de la ciutat per part dels qui fugien de l'enemic. Deixem corre mutilacions, assassinats i la brutícia pestilencial, amb què els encarregats de la seguretat perseguien amb cruesa els pobres desgraciats assetjats. Pel que fa al cabdill d'aquella gent10, si bé és veritat que la seva intenció era de posar-se al servei dels ciutadans de Cízic, que li havien lliurat el poder, però com que temia problemes de part dels seus, en el cas que haguessin tardat a rebre allò que se'ls devia –mentre que ell en canvi cobrava còmodament la seva part pels serveis prestats–, no s'atrevia de cap manera a retenir-los i els deixava fer el que volien; i de totes formes, rebien el salari de l'emperador, quan encara no havien tingut cap èxit especial ni havien fet res. Però, tornem a la narració per entendre-ho bé.

1 Τζαγγρατόρες. Vd. nota a pàg. 204, Codinus Curopalates, De officialibus palatii cosmopolitani et de officis magnae Ecclediae liber. Bonn 1839.
2 La fortalesa de Kara-Çepüş, a prop de Nicea, segons Halil Hinalcik, The struggle between Osman Gazí and the Byzantins for Nicaea, pàg. 72. Istanbul, 2003. http://www.inalcik.com/images/pdfs/18732736THESTRUGGLEBETWEENOSMANGAZiANDBYZANTiNES.pdf
3 Aquesta maniobra, explicada molt sumàriament per Paquímeres, va ser, segons Failler, una tenalla en la qual van ser agafats els bizantins, entre dues ales dels turcs, una desplegada d'amagat a prop de Katoikia, i l'altra més lluny. Aquesta empeny les víctimes cap a Katoikia que es troben l'altra esperant.
4 Osman I, Osman Gazí, fundador de la dinastia osmanlí.
5 Bursa, a 30 km al sud de Quis (Gemlik).
6 Roger de Flor. Veure capítols anteriors.
7 Recordem que en aquest moment a Bizanci hi ha dos coemperadors: Andronic i Miquel. Quan Paquímeres diu l'emperador, en general en es refereix a Andronic. Quan es refereix a Miquel diu l'emperador Miquel.
8 Veure el capítol 17. Es torna a tractar dels almogàvers. Muntaner l'anomena Artaqui.
9 Extemporània etimologia, fent derivar ἀμογάβαρος de ἄβαρος i no del mot àrab al-mughawir.
10Roger de Flor.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 21, pàg. 455, 457, 459)

Cap comentari:

Publica un comentari