Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

3 de gener de 2013

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 21) quarta part

Quant a l'emperador, renunciava a intentar saber quina feina feia aquella gent car no estava resultant gens profitosa, i com que atribuïa la causa de tot allò només a l'ira divina, tenia el patriarca celebrant vetlles i lletanies – on ell mateix, com a emperador, presenciava sovint amb pregàries i himnes propis: allò necessari per suplicar a Déu – i intentant que en aquell moment confiessin en quelcom positiu, per damunt de llur força objectiva.
Amb tot, confiava de manera total i exclusiva en els catalans: això volia dir, actuar així que ells es moguessin. Cal saber que havia rebut informació dels fets tràgics de Filadèlfia i que Alishir1 amb els seus karmans2 assetjava la ciutat després d'haver pres tots els castells dels voltants, i estava esperant de conquerir-la per fam i manca de bens de primera necessitat. I és que la fam encalçava: s'explicava que el cap d'ase valia tants diners i que la sang d'un animal sacrificat, encara que fos de porc, valia un nomisma d'or, però ja anava bé per fer contents els beneficiaris, encara que poc. I així, amb l'entrada la Setmana Santa, a final de març, envià a Cízic per mar la seva germana Irene, l'esposa d'Asan, sogra de Roger, que la de convèncer el seu gendre i posar-lo en moviment: era el moment oportú per a una ofensiva, i també l'exèrcit havia cobrat per anticipat tota la soldada. Es va esdevenir llavors que ella al cap d'uns dies havia fet tots els intents que calien per tal de promoure l'ofensiva, però els catalans amb la intenció de dilatar una vegada més els terminis, fins i tot entraren en disputes inoportunes amb els alans, iniciant lluites intestines fruit només de l'arrogància.
Cal saber que el descontentament agullonava també el alans perquè si els altres havien estat retribuïts amb tres unces o dues unces per a cada ú, ells havien cobrat una quantitat petita i se sentien considerats escòria al costat dels altres. A partir d'això, arran d'unes diferències i unes desavinences, la seva actitud es tornà hostil. Els fets van ser doncs que uns alans feien farina a un molí quan uns almogàvers posaren les mans sobre la molinera, ultratjant-la, tot emportant-se la farina; llavors odi i rivalitat s'anaren materialitzant de paraula, de moment. Però un alà, es narra, els va etzibar que tractarien el megaduc3 ben bé com havien fet amb el megadomèstic4. La frase, qua va caure així, sense pensar-hi, no quedà desapercebuda: de l'hostilitat verbal va néixer l'odi i Roger, així que li ho van explicar, va prendre represàlies, com si l'amenaça contra ell s'hagués ja portat a terme. De nit, el catalans, molts i ben preparats, s'afuaren doncs sobre el alans, pocs i desprevinguts, començant la batalla d'improvís: protegits pels escuts i confiant en la situació d'avantatge, passaven per les portes o fins i tot arrancaven les teulades, cosint-los de dards sense pietat. Però quan els altres també van poder agafar les armes, feien resistència disparant els seus dards: i començaren a morir de tots dos bàndols. Així i tot, els catalans es van imposar i el fill de Jordi, el cabdill alà, una persona important, valerós en batalla, va caure, traspassat per una fletxa, amb molts altres companys. Llavors, plens de ferits i de baixes com estaven, es van dispersar, encara que a desgrat. El dia després van reprendre la pugna amb generositat, els catalans amb arrogància i els alans amb el pes insuportable de la mort de qui havia caigut. És quan en caigueren tres-cents, es relata, d'alans en la lluita. Això va ser el nou d'abril, quan ni el mateix megaduc havia estat capaç d'interrompre d'alguna manera la batalla, interposant-se al mig dels dos bàndols. Tanmateix, quan amainà la violència, com que la població local propera als catalans va començar a tenir por perquè Jordi, al cap d'uns quants dies, estava al davant del alans, per destrossats que estiguessin aquests, el cabdill català va intentar d'estovar-lo amb uns quants regals, mes ell no acceptà una compensació tan lletja per la mort del seu fill, ans va dur [al cor] la revenja fins al moment oportú d'engegar-la5. Arribà maig i estaven estacionats a Aquiraus6, uns quants milers, sis dels quals eren de l'exèrcit català, mentre que el que quedava dels alans era si fa no fa uns mil soldats. La resta era l'exèrcit bizantí a les ordres del gran arcont Marules, però el megaduc manava sobre tots ells: ell decidia els salaris, ell els pagava i, actuant com un vertader comandant absolut, feia estralls allà on volia.

1 Ἀλισύρας.
2 Germiyan.
3Roger de Flor.
4 Alexios Raül, occís pels alans amb una fletxa en un banquet (Paquímeres X, 22).
5 Ilíada 1, 82.
6 Bahkeshir a sud de Cízic.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 21)

Cap comentari:

Publica un comentari