Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

30 de desembre de 2012

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 21) tercera part

El general allà era Marules, investit també de la dignitat de gran arcont. Aquest home atenia i servia Roger de Flor en gairebé tot, com un subordinat – així ho havia establert el decret de l'emperador – , i al mateix temps, com que li sabia realment greu pels seus homes, tractats de manera lamentable pels catalans, els recolzava bastant i els reconfortava: també els havia afectat la ruïna general; allistats com a soldats, sent uns combatents realment bons, havien estat desarmats i aquells altres els havien privat dels seus bens, com uns pagesos, uns vagabunds, tot fent-se els fatxendes davant dels seus ulls. Ells certament eren cohibits per por del sobirà i del perill que representaria una guerra intestina, de crear una situació sense sortides, però de moment esperonats per la còlera, frisaven per revenjar-se. I finalment, amb l'enemic que s'anunciava a prop, als peus del castell de Goulielmou, no van hesitar, juntament amb el seu general Marules, a envestir l'exèrcit adversari des de totes les direccions, mentre que els catalans, sí, certament havien fet creure que sortirien i s'afegirien a la lluita, però no, no es van oblidar dels seus costums: es posaven les cuirasses a poc a poc, els costava ensellar els cavalls, tot preocupant-se per la seva incolumitat personal, pel que sembla; i com que eren encara a mig camí, el seu retard va permetre als primers tenir èxit en la batalla tots sols. Amb tot, mentre els altres trigaven a venir, ells tornaren després de l'èxit aconseguit; llavors hom va veure la mala índole dels aliats i que actuaven no pas com a amics nostres, allò que seria normal, sinó com enemics. Els vencedors que tornaven, es trobaren els altres; era per tant inevitable retreure'ls la seva falta d'empenta i desídia. Els catalans llavors van cometre allò inaudit, decidint agredir els seus aliats com si fossin un enemic més. La idea de la baralla, tal com es va veure, era per a quedar-se el botí dels altres. Qui obeïa lliurant el seu botí quedava salvat; qui s'oposava, per cobdícia o bé per dignitat personal, a deixar-se prendre vilment el fruit de la victòria després de posar en perill la pròpia vida davant l'enemic, era eliminat i acceptava la mort, preferint justament caure en la glòria, que ser privat vergonyosament del botí.
En tot cas, aquests eren els èxits dels catalans entre tardor i primavera, quan justament una certa part d'ells, gens menyspreable, ja que no podien continuar fent certes coses com abans, mentre els autòctons se n'anaven gràcies a un permís momentani que havien obtingut d'ells, estibaven a les naus càrregues importants, sobretot de cereals i de béns de primera necessitat i, seguint l'exemple dels homes de l'Eiximenis, també agafaven la mar, sense preocupar-se gaire dels pactes amb el megaduc. La resta es va quedar inactiva durant tot l'hivern a Cízic. L'excusa per aquesta inactivitat era que, transcorregut ja el trimestre pel qual havien cobrat el sou, no els havien pagat per anticipat la soldada, segons allò acordat amb l'emperador, per la col·laboració del període successiu.
Per això, tot i la vergonya per la inactivitat, el seu cabdill es dirigí ràpidament cap a Constantinoble. Fent cas omís, pel que li era possible, d'unes coses, presentà informes i sol·licituds només en relació a la qüestió dels salaris. A més a més, com que volia rebre provisions per als alans, perquè eren un recurs militar temible – i és que l'home semblava no tenir confiança ni tan sols en els seus –, un cop decretat que una part l'agafés allà mateix i que obtingués la resta de les illes, se'n tornà enrere, convençut que rebria aviat els cavalls destinats als alans, tal com ho havia demanat. Les coses van anar així. I després que, durant tota la quaresma va estar donant-se demostracions recíproques de perseverança i de zel amb els qui volien cobrar, el repartiment dels salaris el va fer d'aquesta manera. Als catalans, els va donar a cada qual dues o tres unces d'or per a cada mes; quant als alans, pagà a cada ú només tres nomismes al mes, afegint els cavalls rebuts segons allò acordat, que es lliuraren a alguns d'ells. No cal dir que això creà, entre uns i altres, desordres importants avivats per l'egoisme, com explicarem una mica més endavant.


(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 21, pàg. 459, 461)
 

Cap comentari:

Publica un comentari