Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

16 de desembre de 2012

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 21) primera part

 [Comença un capítol molt llarg i complex dels relats històric de Paquimeres que, justament per això, he dividit en vàries parts. Com veureu més endavant, els almogàvers i Roger de Flor en són els protagonistes. De fet, ho són de tots els capítols que resten del llibre XI i també dels llibres XII i XIII, els darrers de l'obra, que l'historiador terminà el 1307. Aquí es narra la situació general als voltants de Constantinoble i a l'Anatòlia abans de la batalla de Filadèlfia]

Dels fets preocupants de la banda asiàtica de Constantinoble i explicació dels que se succeïren arreu
Cada dia tornava a augmentar la inquietud pels turcs1, tant que les esperances de recuperació s'allunyaven del tot; d'altra banda quina desgràcia encara hi faltava? A orient ja feia temps, però la situació era aquesta també a les portes de la ciutat i al pati imperial. Per qui feia la travessada per l'estret del Bòsfor, això era immediat en baixar de la barca, ja que corries perill així que tocaves terra. Els turcs corrien per tot arreu a la banda asiàtica2 de la ciutat i acampaven allà on volien. En tot cas no actuaven en gran nombre, sinó desordenadament, en petis grups, amb la conseqüència que la banda asiàtica de Bizanci era ja un proverbial desert dels escites3, amb ningú que gosés enfrontar-s'hi. Aleshores va ser quan, alguns començaren a actuar de manera més agosarada i a atrevir-se a fer sortides, car ho demanava el sentit de responsabilitat o, més aviat, era la necessitat que hi empenya, pel pas del temps i l'exhauriment de les provisions que s'havien dut des de fora. Es prenien doncs més riscos. És a dir, mentre uns quants es feien enrere, cohibits per la por i l'actitud amenaçadora dels qui manaven, uns altres, quan hi havia algú que semblava capaç d'actuar de manera expeditiva – allò que hom diria un líder –, d'amagat, agafaven la iniciativa; i així, en algun cas tenien èxit, amb pocs soldats desprotegits i sense armes, i més sovint sucumbien.
   Gairebé no hi havia dia que no se sentia parlar d'atacs per mar de les places fortes, de segrestos, o de massacres, i encara més – allò desesperant – justament quan adreçàvem a Déu les nostres súpliques. I només ens separava d'ells aquest estret4. Durant el dia5, els guaites veien sovint soldats a peu i a cavall. I si mai algú, empès per les dificultats i en l'esperança de quedar-se els bens aliens que havien estat abandonats, gosava anar-hi, per compte d'altri o en benefici propi, el capturaven o el mataven. Es podien veure nombroses persones massacrades o ferides a mort, algun cop, fins i tot sense cap i testes sense coll6.
   La ciutat era plena de pagesos i gairebé no hi havia lloc per a una gent que s'entaforava a tot arreu, allà on fos, al carrer, que es veien vius només perquè respiraven: la fam i la pesta es repartien aquells malaguanyats. Els habitants també gaudien7 de la ruïna: uns ja sentien l'angoixa de la tragèdia, l'afrontaven sense opcions de sortir-se'n i sense mitjans; altres comptaven que els passaria aviat8 allò que ja s'havia esdevingut als seus veïns.
Els turcs, en els seus atacs contra Queles i Astrabetes i fins i tot la plaça-forta de Hieron, cometien tota mena d'atrocitats, i l'emperador, com si dormís o s'hagués mort. Nicomèdia9, afeblida per la fam i la falta d'aigua, s'abocava cap a una situació sense sortida. La cèlebre Nicea10, esquilada de l'encant que l'envoltava, també les passava magres. I ara Belokomis, després Angelokomis, després Anagourdis, i Platanea i Melangeia11 i totes les ciutats dels voltants, abandonades pels seus habitants, feien plorar qui se n'assabentava. Això van patir també Krul·la12 i Katoikia i fins i tot pitjor.
Ja que la via d'Herakleion i Neankomis13 cap a Nicea estava tancada i els camins habituals antigament eren sota l'amenaça d'atacs –perill aquest que es corria permanentment– s'havia obert el camí de Quios14, que passava a l'ombra de les boscúries amb un traçat una mica erràtic, i encara i així15 hi havia por i desconfiança –car els bebrics16, els que diem de Pile17 i de Pítia, patien el mateix que els calcedonis i els halizons18–. Qui es deixava enrere el mar per agafar el camí de Quios havia de confiar a la nit la seva seguretat després d'esperar tot el dia; baixar a la platja, navegar pel llac Ascani19 i, un cop desembarcat en front de la porta sobre el litoral, escapolir-se dins Nicea, car aleshores les portes havien d'estar tancades, pel perill que corrien els niceans sota l'amenaça imminent dels enemics.

1 Lit.: perses. Anacronisme.
2 Quan es refereix a la Pera dels llatins Paquímeres fa servir la precisió geogρàfica δυτικὴ περαία. ἀνατολικὴ παραία és la part asiàtica de la ciutat.
3 Expressió proverbial que Hesiqui Alexandrí explica de la següent forma: Σκυθῶν ἐρημία· παροιμία, ἀπὸ τῶν φυγόντων ἐξ Ἐφέσου Σκυθῶν διαδοθεῖσα· φοβηθέντες γὰρ καὶ ταραχθέντες κατὰ γνώμην· (K. Latte, Lexicon Π~Ω) 1161.
4 El Bòsfor.
5μεθ`ἡμέραν.
6 κόρσας ἀνάυχενας. És una expressió que es troba en més d'un autor. És una cita d'Aristòtil que cita Empedocle d'Agrigent.
7 παραπηλαύον. Enlloc amb aquest significat, però molt documentat en diferents autors bizantins.
8 ὅσον οὕπω. Quasi immediatamente (Montanari).
9 Izmit.
10 Iznik.
11 Belokomis = Bilecik, a 50 km sud-est; Angelokomis = Inegöl, a 40 km sud-oest; Melangeia = Yanishir, entre Iznik i Gemlik.
12 Gürle, entre Gemlik i Iznik.
13 Herakleion = Eregli; Neankomis: vàries lliçons per aquest nom, en tot cas ambdós indrets a la costa meridional del golf Nicomèdia.
14 Gemlik. La via oberta havia de passar pel Llac d'Iznik.
15 οὕτω καὶ τότε.
16 Antic nom d'un poble de la Bitínia.
17 Pylai (Topdji Iskelesi) és a l'entrada del Golf de Nicomèdia i Pythia (Yalova), 15 km a l'oest.
18 The inhabitants of the region of Sangarius are mentioned as Alizones and commonly as Mesothynites. See Παχυμέρης, Georges Pachymérès Relations Historiques, Failler, A. (ed.), (Corpus Fontium Historiae Byzantinae 24/2, Paris 1999), p. 402, 405.
19 El llac d'Iznik.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 21, pàg. 451, 453, 455)

Cap comentari:

Publica un comentari