Constantí Manassès: Aristandre i Cal·litea (Fr. 3)

Car el dolor, quan cau damunt de l'ànima,

prem el cor com una llosa

i fa callar fins la boca més xerraire.

[Der Roman des Konstaninos Manasses, Ed. O. Mazal,Wien, 1967. Fr. 3]

Constantí Manassès: Aristandre i Cal·litea (Fr. 6)

Una bellesa tan ufana, tan plena d'encant,

no només és capaç de seduir i dominar un home,

sinó, crec, fins i tot una lleona furiosa que alimenta els cadells,

i un senglar d'ullal prominent o un bou bramador.

És un dard no d'acer, i percudeix les entranyes,

enverina la psique i entenebra la vista.

 [Der Roman des Konstaninos Manasses, Ed. O. Mazal,Wien, 1967. Fr 6]

Constantí Manassès: Aristandre i Cal·litea (Fr. 8)

Així que ningú – sigui impiu, traïdor, assassí,

o estafador -, no s'esmuny de la presa del déu¹,

ni duent a l'esquena les ales de l'àliga,

per obrir-les pels deserts, ni pujant fins als núvols,

ni arraulit en la foscor o encovat sota terra:

l'instint famolenc, espantós, l'empeny a sortir.

1 Es refereix a Eros.

 

[Der Roman des Konstaninos Manasses, Ed. O. Mazal,Wien, 1967. Fr 8]

Eustaci Macrembolites: Els amors d'Hismine i Hismínies (I, 8-9.1)

Apareix Hismine¹

I pel que fa a menjars i delícies², perquè ho hem de valorar en detall? Sostenes encarregà Hismine, la filla encara verge, de servir el vi. Ella es va estrènyer la cinta de la túnica, descobrí els braços fins als colzes, lligant les mànigues al coll³ amb un llaç subtil, es rentà les mans asseguda a la vora del colom, amb la boca del volàtil ajudant en l'operació. Després agafà un gerro d'argent i el posà al bec de l'àliga i en un moment l'omplí d'aigua que es vessà així per la font. Acompanyà el gerro amb les copes que netejà amb gran cura i, amb elegància, es disposà a servir.

Sostenes començà a beure, perquè no em va convèncer a començar abans que ell, Pàntia també begué abans meu i jo m'hi vaig unir en tercer lloc. La noia vingué i mentre em servia la beguda em murmurà “Salut!” jo ho vaig sentir però no vaig dir res, vaig continuar bevent amb gran plaer, la copa era agradable: la beguda deliciosa, l'aigua transparent i fresca i no hi ha res millor per a un home assedegat i mort de calor. Cratístenes m'acompanyava bevent nèctar: així en dic jo del vi d'Aulicomis.

Gaudírem una estona d'unes viandes que eren abundants i delicioses,  sobretot a les que eren especials, i després tornàrem a beure. Vingué doncs la noia i em va dir lacònicament: “Agafa la copa de les mans de la noia amb el mateix nom”, posant el seu peu sobre el meu i el tingué pitjat mentre jo bevia. Jo m'hagués posat vermell, sí pels déus, i l'hauria mirat per un moment, si hagués pensat que allò no era casual.

1El títol és del traductor, no hi és en el text.

2Joc de paraules amb l'assonància τροφή τρυφή

3No queda clara aquesta operació. Literalment no diu “les mànigues”, sinó “el teixit al voltant dels braços”. S'hauria de tractar d'unes falses mànigues, bastant comuns en els quitons.

(Eustatius Macrembolites, De Hysmines et Hysminiae Amoribus Libri XI, I, 8-9.1. Munchen, 2001)

Teodor Prodrom: Rodante i Dosicles (I, 132-205)

Coneixement i amistat entre Cratandre i Dosicles

  Al jove que així es lamentava, se li apropà un noi d'aspecte noble, capturat i empresonat des d'abans, crec; el presoner Cantandre, grec de Xipre, s'hi asseu al costat i li diu: “Foraster, deixa de sospirar, atura finalment aquest riu de llàgrimes. T'han separat de ta pàtria, però mira, aquí nosaltres també estem igual que tu. Has estat capturat en el saqueig d'uns pirates feroços, tots hem estat capturats per les armes dels bàrbars. Et trobes en unes masmorres, nosaltres també. Sigui com sigui, compartir desventures consola qui les viu¹, alleuja l'ànsia pel problema i l'aigua del conhort, regalimant, apaga el braser del dolor. Prou de dol i de tantes llàgrimes (ja que els rius de llàgrimes son coses de dones). Explica'ns doncs el teu cas desgraciat; l'estaràs contant a un home encara més desgraciat.”

“Grec és el foraster, pels déus salvadors,” digué Dosicles, “grec². Però per què no expliques tu, foraster, el teu cas primer? car potser em trauràs la pena i curaràs els meus gemecs tan forts.”

Cratandre narra la seva història

“Explicaré doncs el meu cas ara mateix, Dosicle,” respongué Cratandre, '“Xipre és la meva pàtria, Crató el meu pare, Estale la mare. Vivia a prop meu Crisocroe, filla d'Androcles i Mirtale. Ella em conquerí (no és cap vergonya explicar-ho a un jove que desitja i que sent el mateix) i jo, vençut, revelo a la jove, amb un missatger, la flama que porto al pit. La noia escoltà i aprovà la proposta: es va prometre com a esposa meva. Tan bon punt es va fer de nit doncs, en la qual donaria i rebria el compromís, quan vaig estar al portal d'entrada, vaig obrir els batents tancats, traient-ne la balda i vaig entrar de puntetes afanyant-me a arribar a Crisocroe.

Però Bria, la guardiana, se'n adona. Amb xiscles violents, treu del llit de seguida el patró Androcles amb tots els seus desgraciats familiars; s'abriven a la persecució del lladre, que ja ha fugit, per matar-lo amb pals i pedres. Un arrossega una clava o un batent del portal, un altre, cavant i trencant la casa, va amb unes pedres a la mà: tots armats amb allò que troben, van a l'atac del lladre nocturn.

I no enxamparen Cratandre (com havien d'haver fet, en efecte; perquè havia de seguir encara vivint?), però sí, malaurats, atraparen la jove. La mà desgraciada de Lesti, buscava Cratandre i matà Crisocroe, ai ai! el súmmum de la desgràcia! li trencà el cap amb una gran pedra. Sota una torxa que donava llum a la casa, els presents, esgarrifats al veure el succés (i cóm podien no tenir esgarrifança i temor els homicides de la seva ama?), tot d'una, aixecaren un crit a l'uníson, bramaren sobtats, cridaren el pare Androcles a veure la filla, ja sense alè, i acusaren Cratandre d'aquella mort.

[CONTINUARÀ] 

1 Conca destaca que es tracta d'un tòpic utilitzat pels novel·listes antics: Aquil·les Taci VII, 2, 3 i Heliodor I, 9. El tema també retornarà més endavant: III, 135-136.

2  És molt significativa aquesta frase, car els bizantins no tenien la costum de autodefinir-se grecs, i aquest és un dels primers passos que trobem en aquest sentit. Tot i ser una referència no literal a Heliodor I, 8, 6 (Ed. Ratenbury – Lumb), com destaca Carolina Cupane, la frase és un indicador de la nova consciència nacional grega, que poc a poc va naixent, paral·lelament a la crisi de l'imperi bizantí.

 [Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 132-205]

La història de Cal·límac i Crisorroe (3)

Doncs bé, els tres germans se'n van

  Passaren per força indrets, variats i de difícil abast, i finalment - deixo de banda molts detalls de la història - arribaren a una contrada deserta, a una muntanya escarpada i dura d'escalar. Era altíssima, sense accessos i feia por, tan dura, rocosa, obscura i salvatge, com era. Es consultaren tot seguit els germans sobre què fer. El primer digué: “No es pot pujar a la muntanya; car el seu cim no és escalable: es diria que el seu pic va cap al cel i els arbres duen les branques fins dins del cel. Marxem doncs d'aquest lloc, dirigim-nos cap un altre que sigui pla, anem!” El segon sentí això i de seguida digué: “Penso el mateix i deixaré aquest indret: qui pujarà tan amunt de tan immensa muntanya - un pic per sobre dels núvols, un indret rocallós, un cim que no es pot franquejar amb els arbres que toquen el cel - amb tot l'exèrcit i tan carregats com anem, amb una munió de camells? Perquè si a prop de la muntanya, d'aquest indret, hi visquessin homes, segur que aquest bosc tindria alguna clariana o bé algun buit o, si més no, hi trobaries petjades de caçadors, però aquesta muntanya és erma del tot.”

  El tercer digué: “Crec que és una actitud de porucs, ni que em passi quelcom, ni que vegi la mort, no temeré la muntanya, l'indret no m'acoquinarà. Car si la muntanya em guanya - un lloc, res més, em fa fugir -, com podré afrontar la batalla o mostrar-me valent? Com aguantaré la mirada? com miraré als ulls el meu pare terrible? Ignoraré doncs el decret del meu pare? N'ignoraré el savi consell? I l'herència? L'herència paterna i real, se l'emportarà una muntanya? Una cosa sense ànima? Pare! Rei pare, quins fills més porucs teniu! Es giren davant la guerra, fugen de la batalla! Dóna el poder, aleshores, a un altre, un estrany, no pas a un fill teu, ni un familiar, un nou-vingut, un foraster, però valent per natura, oblideu-vos de nosaltres, senyor, i no ens digueu “fills”. Car, pel que sembla de tot això, tenim cor de dones, tenim por fins dels arbres! Perdré la cara doncs davant els soldats i la tropa, deshonoraré el coratge patern davant l'exèrcit. I tu, rei pare, veient-nos tots tres fugint, fugint de què, no ho sé, vençuts i derrotats, a qui donaràs el poder? Qui proclamaràs el primer? I jo, sigui com sigui, no miraré el meu pare amb ànim poruc, no atrauré la infàmia sobre els meus, i avui no em jugaré el regne, per la mesquinesa d'un ànim poruc. La tropa arrenglada i el gruix de l'exèrcit, les joies amb les caixes plenes de diners, no poden superar aquests llocs escarpats, les dureses del penyal, la boscúria atapeïda? Tropa i generals i camells i carretes i queviures, i tota la resta, que s'aturin aleshores aquí! Nosaltres sols, només amb les armes que tenim, els nostres cavalls i les nostres muntures tan sols, escalem aquest aspre penyal rocallós.

 [La stroria d'amore di Callimaco e Crisorroe (75 - 137), Romanzi Cavallereschi Bizantini, Ed. C. Cupane, Torí, 1995]

Procopi de Cesarea: La guerra gòtica (I, 2,18-29)

La història d'Amalasunta (2)

Amalasunta escoltà això i no ho aprovava però, tement els plans d'aquells homes, feia veure que aquelles paraules li agradaven i anava acceptant tot el que li exigien. Els ancians deixaren Atalaric; ara l’acompanyaven uns joves que havien de compartir-hi el mateix estil de vida: eren encara impúbers, però una mica més grans que ell. Justament aquests, tan bon punt va ser un adolescent, començaren a convidar-lo a borratxeres i al sexe amb dones, convertint-lo en un poca vergonya que faltava estúpidament al respecte a la seva mare; fins al punt de desinteressar-se completament d'ella, mentre que els bàrbars, units en contra d’ella, li demanaven de deixar la cort reial espontàniament. Amalasunta, no s’espantà pas per la conxorxa dels gots ni tampoc, tot i ser dona, es va descoratjar, ans els contrari, continuant exhibint dignitat de reina, identificà entre els gots les tres persones més influents, que segons ella tenien màxima responsabilitat en la insubordinació, i ordenà que fossin enviats a les fronteres d’Itàlia, i no pas tots junts, sinó separadament: hi foren enviats amb l’excusa de la vigilància del país dels atacs enemics. Però aquests homes, mitjançant amics i parents (tots aquests continuaven a reunir-se amb ells, tot i haver de recorre grans distàncies), no pararen ni un moment els preparatius de la conxorxa contra Amalasunta. Com que ja no podia aguantar més la situació, excogità una solució: envià una ambaixada a Bizanci per saber de l’emperador Justinià si podia acceptar que Amalasunta, la filla de Teodoric, vingués a la seva cort¹, car se'n volia anar d'Itàlia, com més aviat millor.

L’emperador, quan va rebre la sol·licitud, invità la dona a venir, ordenant que se li preparés la casa més bella d’Epidamne², per tal que s’hi allotgés i, després de passar-hi tot el temps que volgués, vingués a Bizanci. Quan Amalasunta en fou informada, reuní els gots més ben disposats i absolutament fidels i els envià a matar aquells tres que acabem d'esmentar, com a responsables que eren del motí en contra seva. Després carregà un sol vaixell amb 40.000 libres d’or, entre d’altres riqueses, i hi embarcà les persones més fiables, ordenant que navegués fins a Epidamne. Una vegada arribat, havia de fondejar-hi al port, sense que ningú en tragués la càrrega fins que no ho ordenés ella mateixa. Feia això perquè si s’assabentava que havien mort tots tres, es quedaria allà, fent tornar el vaixell, perquè ja no tindria cap por dels enemics. Si en canvi sobrevivia un dels tres, sense tenir més esperances, es faria de seguida a la mar, posant-se fora de perill, ella i el seu patrimoni, a les terres de l’imperi. Amb més o menys aquest pla, Amalasunta havia enviat el vaixell a Epidamne, i quan ingressaren al port d’aquella ciutat, els encarregats del tresor compliren les ordres. Poc després, amb l’execució dels assassinats tal com ella desitjava, feia tornar el vaixell i, restant a Ravenna, enfortí el seu poder.

FI DEL CAPÍTOL SEGON DEL PRIMER LLIBRE

1 Παρὰ αὐτὸν.

2 Durazzo. Epidamnos, Dyrrachium (llatí).

(Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 2, 18-29)

La història de Cal·límac i Crisorroe (2)

Inici de la història doncs i de les seves circumstàncies

Vet aquí que un gran rei bàrbar, sobirà presumptuós, amo d'una enorme fortuna, gran terratinent, persona arrogant i de caràcter altiu, tenia tres fills encantadors, que estimava immensament¹: enamoraven per bellesa i formosor, tan admirables com eren en moltes coses i d'allò més valents. El pare, que els veia iguals per gallardia, bellesa, estatura i gran coratge, els reservava en igual mesura amor patern. Li hauria agradat que el primer heretés la corona i que el segon també l'heretés amb el primer, i finalment desitjava amb tot el seu cor donar en herència el poder real al tercer. Tots tres eren per ell dignes de la corona i del poder; és a dir que no volia preferir un a un altre, però tampoc no veia oportú fer-los tots tres hereus alhora, ni pensava que era útil, car això és anarquia i porta tempestes.

Assegut al tron, féu venir aleshores els fills, i amb tot l'afecte de què era capaç els digué: “Fills, perles de l'ànima meva, carn de ma carn, us vull lliurar insígnies, regne, honors i poder, però un sol és l'amor i igual és l'afecte pels tres; qui elevaré, qui posaré en primer lloc, qui escolliré per portar la corona, no ho sé pas. No vull lliurar el poder absolut a tots tres, car la corona i el regne vull que estiguin en pau i hi restin també, en el futur immediat i llunyà²: allò compartit porta enrenous i desastres, car si compartir no té espai en amor, tampoc aleshores en tindrà en el govern d'un regne. Aquí teniu tots els recursos, les forces militars i tot el que cal per a empreses heroiques: riqueses, estris i gran part de l'exèrcit. Aneu, marxeu, amb un bon cabàs de diners i tot el que us calgui en l'empresa. A qui mostrarà gran valentia en la lluita, força, agudesa i saviesa com cal, i demostrarà actuar com un rei, fent més mostra d'heroisme, li lliuraré el govern d'aquest regne en lloc meu.”

Ningú es va desesperar amb les paraules del pare, els seus decrets, les seves ordres, ans al contrari, amb goig i molt d'afecte, de bona gana, de tot cor, amb una gran tropa, un gran exèrcit, plens de utensilis i d'armes, de seguida s'acomiadaren i tots tres se'n varen anar.

1 C. Cupane destaca (pàg. 60) que aquest incipit de caire fabulós, és característic en la narrativa novel·lística grega en llengua vulgar, sense indicar una dependència específica a una obra concreta.

2 παρέκει χρόνου.

[La stroria d'amore di Callimaco e Crisorroe (24 - 74), Romanzi Cavallereschi Bizantini, Ed. C. Cupane, Torí, 1995]

Eustaci Macrembolites: Els amors d'Hismine i Hismínies (I, 5.6-7)

El jardí de Sostenes (2)

A la vora de l'estanc hi havia també una oreneta, un pavó, un colom, un gall, tots forjats per Hefest i acabats per la mà de Dèdal. L'aigua sortia dels seus becs i amb el so que emetia quan fluïa donava veu ocells. Xiuxiuejaven també les fulles dels arbres que el vent feia vibrar. En sentir-ho, hauríeu dit que els aus estaven entonant un cant melodiós. L'aigua que corria, transparent, assumia els colors de les pedres. Marbre blanc decorava el fons de l'estanc, però, aquí i allà, amb matisos negres; aquestes zones negres imitaven l'art del pintor, tant que semblava que allà l'aigua es mogués contínuament, s'agités i d'alguna manera s'inflés. Els voltants de l'estanc eren decorats amb marbres de Quios de Lacònia¹, d'una banda i, de l'altra, amb els de Tessàlia, i al mig amb marbre virolat, d'efectes policroms; tots aquests elements en perfecte equilibri entre si. Era un espectacle sorprenent, ple d'encant, un estanc de colors tan variats, uns aus que treuen aigua, una pàtera tessàlia i una àliga amb la font al bec.

Hi havia uns seients² ordenats en rotllana, no pas de fusta, ni d'ivori, sinó de marbres preciosos i lluents, amb base de marbre de Tessàlia i decorats amb braços de calcita; sota d'aquests, com unes semiesferes que un artista va modelar totes amb habilitat amb marbre pentèlic, per fer descansar els peus. Els seients per totes bandes estaven a recer d'unes plantes de murtra podades hàbilment, entrellaçades i conduïdes a pèrgola³.

Així, per Zeus, veient això, l'espectacle em va prendre la vista i per poc no em vaig quedar sense veu. Sostenes llavors em diu: “Deixa estar l'ambaixador, deixa estar l'herald i vine a seure amb nosaltres.” Deixada la corona, la túnica de l'herald i el calçat sagrat, me'n vaig a asseure, i seu amb mi el meu amic⁴ Cratístenes, jo mateix en una altra persona (això és per mi l'amistat), que s'havia embarcat amb mi des d'Eurocomis. Estem doncs asseguts Cratístenes i jo, Sostenes i la seva dona Pàntia.

1 Aquil·les Taci II, 2, 2.

2 Κλίνη no està atestat amb aquest significat en els diccionaris. Generalment és considerat quelcom on s'està estirats. Queda per tant difícil d'interpetar d'aquesta manera allò que ve després. Seguim la interpretació de Conca, que es recolza en una referència que de moment no hem comprovat.Travaux et Memoires, Tome VII, 1979, Études et Documents : José Grosdidier de Matons, Note sur le sens médiéval du mot klinè, p. 363-373.Centre de recherche d'histoire et civilisation de Byzance De Boccard, Édition-Diffusion – 11, rue de Médicis, 75006 Paris

3 Com de la vinya es diu que és conduïda a espatllera, etc. Literalment seria: dirigides, alineades per fer com un sostre.

4 Nebot? Cosí (Conca)?

(Eustatius Macrembolites, De Hysmines et Hysminiae Amoribus Libri XI, I, 5.6-7. Munchen, 2001)

La història de Cal·límac i Crisorroe (1)

Declaració d'intencions del pròleg: com són las coses del món.

Comencem la història d'un home sincer,

resolut i molt estimat, posat a prova.

Res, del que es delibera, es fa o es duu a terme en aquest món està exempt de patiment. Joia i dolor són units i fins i tot barrejats; al dolor, no li manquen, és clar, bellesa i plaer, com tampoc a la joia sovint no li falta el patir¹. Si mires fama, esplendor, honors i riquesa, bellesa i saviesa, cultura, coratge, amor, bellesa, noblesa - coses que duen joia plena de goig i plaer -, al mig d'això, hi veuràs perills i retrets, greuges i danys: tot el que acull el dolor; per no dir res de la negació dels desigs. I és que el desig sense un objecte no aguanta, no es cura, diguem, de cap altra cosa. L'amor, tant com destil·la plaers en totes les coses, així, només amb la separació, s'omple de grans amargures. Igualment, si llegiràs aquest escrit i aprendràs els meus versos, sabràs en la pràctica les dolces-amargues² penes d'amor. Car això és el quid de l'amor, ser dolç en la mescla.

La història, però, ha de seguir el camí proposat.

1 Aquest pròleg recull sentències molt difoses en la literatura bizantina.

2 És una referència a Safo.

[La stroria d'amore di Callimaco e Crisorroe (1 - 23), Romanzi Cavallereschi Bizantini, Ed. C. Cupane, Torí, 1995]

Joan de Damasc: Anacreòntica

La mà de Joan de Damasc¹

Reina, Mare omniscient,

que vas parir el Déu meu,

per les imatges sagrades

em van tallar la mà dreta².

No desconeixes la causa

per què Lleó³ embogí.

Afanya't llavors i de pressa

guareix-me la mà.

La mà de l'Altíssim,

encarnada per tu,

fa grans miracles,

amb tu mitjancera.

Que em guareixi la mà,

doncs, amb les teves pregàries,

perquè pugui compondre

els càntics que entones,

i els himnes al Verb encarnat

a través teu, amb boniques

escales, Mare de Déu,

i, servicial, anunciï

la fe vertadera.⁴

1 N.d.T.: El títol és meu.

2 Joan de Damasc va veure la seva mà dreta tallada en el conflicte de les imatges. Segons la tradició les seves pregàries a la Verge van tenir efecte i es va curar.

3 Lleó III l'Isàuric (717-741), emperador icnoclasta. Per unes acusacions que va fer Lleó, el califa va fer tallar la mà a Joan.

4 Renuncio a traduir els 2 darrers versos que E.Bouvy considera espuris:

   δύνασαι γὰρ ὅσα θέλεις,

   ὡς τοῦ Θεοῦ μήτερ οὖσα.

[Ed. E. Bouvy, Anacréontiques toniques dans la vi de S. Jean Damacène, Bizantinische Zeitschrift, XVIII, 1909, pàg. 111]

Lèxic Suda: Hipàtia (Y, 166)

  La filla de Teó, el filòsof d'Alexandria, ella mateixa era filòsofa i apreciada per moltes persones; casada amb Isidor el filòsof¹. Va assolir la seva màxima activitat durant l'imperi d'Arcadi. Va escriure un comentari sobre Diofante, un Cànon astronòmic i un comentari sobre les Seccions còniques d'Apol·loni. La gent d'Alexandria la va esquarterar, i el seu cos ultratjat va ser repartit per tota la ciutat. Això ho patí per culpa de l'enveja per ser superior als altres en saviesa, sobretot pel que fa a l'astronomia. Segons expliquen uns quants, va ser per culpa de Ciril² i, segons uns altres, va ser per la pocavergonya i el fanatisme innats dels alexandrins. En efecte van fer van fer el mateix també a molts dels seus bisbes: penseu a Jordi i Proteri³.

  Sobre la filòsofa Hipàtia. Explicació, del fet que els alexandrins són uns fanàtics. Va néixer, créixer, i formar-se a Alexandria. Tenia unes qualitats superiors a les del seu pare i per això no es conformà amb els ensenyaments científics que en rebia, sinó que s'inicià amb profit també en altres branques de la filosofia. Amb el mantell posat⁴, ella, una dona, feia les seves presentacions al bell mig de la ciutat, comentant, per a qui la volia escoltar, Plató, Aristòtil o coses de no importa quin filòsof. Més enllà de la seva cultura, excel·lí igualment en la vida, amb equilibri i sentit comú, tot mantenint la virginitat. Era tan casta i tan bonica que un dels seus freqüentadors se'n enamorà; no pogué amagar el seu amor i fins i tot li va revelar llavors els seus sentiments. Segons unes històries de poca fiabilitat Hipàtia l'hauria guarit d'aquesta malaltia amb la música. La versió real dels fet explica que això de la música és fals, i que ella, traient-se allà mateix la compresa menstrual⁵ que duia posada, li va ensenyar la prova la impuresa original⁶, i li va dir: “Però, si és això que busques, xiquet, no és gens bonic!” l'home, avergonyit i consternat per la sorprenent demostració, es va desencaterinar, recuperant el seny. Hipàtia, tal com era, penetrant i dialogant en el debat, sensata i responsable en la vida, era justament estimada i fins i tot especialment venerada pels seus conciutadans; els dignitaris de la ciutat l'anaven a veure cada vegada que eren elegits, com a primer acte, tal com passava a Atenes.

  Però, tant de bo la cosa pública s'hagués ensorrat i tot, si almenys el de “filosofia” hagués estat encara un nom esplèndid i admirable pels polítics de la ciutat! I és que, justament aleshores, succeí que Ciril, bisbe de la corrent oposada, passant al costat de la casa d'Hipàtia, va veure un gran tropell davant de la porta, un batibull d'homes i cavalls⁷, gent que amunt i avall i gent badant allà. Preguntà doncs què era la gentada i per a què la cridòria i va saber d'uns que anaven allà que la filòsofa Hipàtia havia de parlar en aquell moment i aquella era casa seva. Aleshores, un cop va saber això, la ràbia li punxà l'ànima tant fort, que immediatament en planejà l'assassinat, el més imperdonable⁸ entre tots els assassinats.

  Quan, tal com solia fer, va sortir, fou agredida per una banda de salvatges que venien en gran nombre, uns autèntics animals! I, com si no sabessin res del càstig dels déus i de la condemna dels homes, mataren la filòsofa, fent recaure aquest horror i aquesta vergonya sobre llur pàtria. Fins l'emperador hauria fet sentir la seva indignació, si Edele no s'hagués deixat subornar. Estalviant el càstig als massacradors, el guanyà per a ell i la seva estirp: així que va ser el seu fill qui expià la condemna.

1 450-520. És segurament un error, com argueix J.R. Martindale Prosopography of the Later Roman Empire, 628. Aquest filòsof neix molt després que Hipàtia.

2 Ciril bisbe d'Alexandria (380-444).

3 Fins aquí, la atribució del text no és clara (Hesiqui Milesi, Onomatologos?). D'ara endavant el text és atribuït a Damasci (Fr. 52, 163 i 164, Asmus, Byzantinische Zeitschrift, XVIII i XIX).

4 El del filòsof. És un tòpic.

5 προενεγκαμένεην τι τῶν γυναικείων ῥακῶν...

6 τὸ σύμβολον ... τῆς ἀκαθάρτου γενέσεως.

7 És una referència homèrica: Il. 21, 16; 23, 242.

8 ἀνοσιώτατον. 

[Suidae Lexicon, Pars IV, Ed. Ada Adler, Stuttgart, 1971, pàg. 644-645]

Pau Silenciari: Antologia Palatina, V 231 (232)

A una dona que té molts amants: Hipomenes, Leandre, Xante

Tot besant Hipomenes, fixa és la ment en Leandre;

  i quan m'enganxo als llambrots de Leandre

és la imatge de Xante que porto dins; m'embolico

  així amb en Xante, i és a Hippomene que vaig amb el cor.

Fujo de qui tinc dominat; rebent i donant abraçades,

  sempre a llocs diferents i amb algú diferent,

em guanyo els favors de la rica Citèria. I qui em critiqui,

  que resti un pobre monògam.

(Anthologia Graeca Epigramatum Palatina cum Planudea. Ed. H. Stadtmüller, Lípsia, 1894. Vol. I, V, 231)

Procopi de Cesarea: La Guerra Gòtica. I, 2 (1-17)

 La història d'Amalasunta (1)

Amb la mort de Teodoric, la corona passà a Atalaric, nét seu per part de filla, un nen de vuit anys, criat per Amalasunta, la mare, perquè ja havia perdut el pare¹. Poc temps després Justinià assumí el comandament de l’imperi a Bizanci. Com a tutora del nen, Amalasunta detenia el poder amb el màxim nivell d’intel·ligència i equitat, demostrant masculinitat per sobre de la seva natura. Durant tot el temps que regí el govern de l’estat no infligí cap pena corporal ni multa pecuniària a ciutadans romans, ni tampoc s'acoquinava davant els gots delerosos d’encruelir-s’hi: fins i tot restituí els bens de Símmac i Boeci als fills. Amalasunta, que segurament desitjava per al seu fill un estil de vida similar al dels notables romans, el feia atendre a les classes d’un mestre de lletres². Escollí després tres ancians, dotats, segons el que ella creia, d’intel·ligència i equilibri per sobre de la majoria dels gots, i els envià Atalaric a viure-hi.

Però als gots, no els agradava gens això: preferien que manés algú més “bàrbar”, per poder-se aprofitar de la població sotmesa. Un dia que va sorprendre el fill fent alguna cosa malament a l’habitació de matrimoni, el bufetejà i aquell se’n anà plorant als apartaments dels homes. Els gots que se'l trobaren s’enfadaren moltíssim i, després de dir-li el nom del porc a la mare, començaren a sostenir que volia fer desaparèixer el seu fill com més aviat millor, per casar-se amb algú altre i regnar amb ell sobre gots i italians. Els nobles gots, tots junts, es presentaren a Amalasunta per afirmar que, segons ells, no estava educant el rei com calia ni com els convenia. Continuaren dient que la cultura és molt menys important que el coratge, i que l’ensenyament d’uns vells com a conseqüència té més aviat la vilesa i la mesquinesa. Per ells no hi havia dubte que un home que vol ser valent com a soldat i destinat a la glòria, s’ha d'exercitar amb les armes i restar lluny de les pors que creen els mestres. Afirmaven que tampoc Teodoric hauria enviat uns nens gots a les classes d’un mestre, car deia a tothom que si els agafava el temor de l'assot, mai més sentirien com un honor menysprear una espasa o una llança. Li demanaven que es donés compte que el seu pare Teodoric, que s’havia fet senyor d’un país tan gran i havia conquerit una corona que no li corresponia, havia mort sense ni tant sols haver sentit el so d’una lletra de l’alfabet. Van afegir: “Sí, altesa real, deixeu estar tots aquests institutors i doneu a Atalaric uns companys de la mateixa edat i dels mateixos estils de vida que, en la mesura que es facin grans, el portaran a l’excel·lència, però segons els costums barbàrics.”

1 Eutaric, mort el 521.

2 Mestre elemental, mestre de γράμματα.

(Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 2, 1-17)

Teodor Prodrom, Rodante i Dosicles (I, 83-131)

Plany de Dosicles

Què els passava doncs a tots els captius? Dormien (quina mena de són! Quina enorme desgràcia!), ajaguts al terra, com si fos un llit quan, després de pondre’s el sol, la nit posseïa l’univers. Però no pas Dosicles, ell entre plors cridava:

“Fortuna, hostil i cruel, on m’arrossegues? Quin final em reserves? M'allunyes de la pàtria, m'obligues a l'exili i a una vida de vagabund, em separes dels parents, dels germans, dels amics, de la mare enyorada, del pare estimat. Un altre cop estic presoner en un lloc hostil, a les mans d'uns bàrbars i dormo al terra en comptes que en un llit suau.

I això és poca cosa: per al futur, una gran por m'aterra quan penso al cor sanguinari dels bàrbars, a la dura impassibilitat dels pirates, al seu posat feréstec. Quan la vegi, el capitost podria ser agafat per un desig sobtat i furiós que li encengui al cor un foc impetuós i potser obligarà Rodante a fer-hi l'amor¹. Si és així, mort a Dosicles! rematat per l'espasa estrangera o per la seva pròpia mà; si no és així, mort a la verge! Els bàrbars són propensos a passions que els abrusen i, si no, a l'homicidi.

Però jo suportaré la violència, per mal que Mistil cruelment ordeni cadenes i pallisses de càstig per a Dosicles, malaurat presoner. Car soc home preparat per a la guerra, he lluitat en milers de batalles; però Rodante com suportarà la prova? És una dona dedicada a la vida  de casa sense preocupacions, de cos delicat, propens a la malaltia en qualsevol ocasió, per insignificant que sigui.

Pateixes tot això, jove Rodante, pateixes tot això per amor de Dosicles; dorms al terra i decaus per la fam, però dus als llavis² el nom de Dosicles. Sovint n'invoques l'aparició mentre dorms, reclames dels somnis que portin només una imatge: la cara de Dosicles. Jo t'he fet caure, o verge, en unes fatalitats doloroses i un destí homicida. Com pots estimar l'enemic teu Dosicles?”

[Continuarà]

1 γάμος: amb aquest valor, posa en relleu Conca, es troba ja en la novel·la antiga. Veure també Montanari, s.v.

2 Lit: “portes a la boca”, “portes a la llengua”.

[Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 83-131]

Joan de Damasc: Cànon per al Nadal (1)

Aquest himne de belles paraules amb càntics celebra

  el Fill de Déu, nascut pels mortals

a la terra i els allibera de les penes del món, doloroses;

  salva doncs els cantors d'aqueix treball.

                            1. 

El Senyor amb un miracle salvà el poble,

secant, un dia, les ones vaporoses del mar;

nascut d'una verge, com volia,

el camí al cel ens ha marcat qui, en l'ésser,

considerem igual al Pare i als homes.

Un ventre consagrat ens dugué el Logos,

l'esbarzer que no es crema, n'és imatge fidel;

els homes celebrem Déu, encarnat

en forma humana, que llava el pobre

ventre d'Eva de l'antiga, amarga culpa.

Abans de l'hora del sol, l'astre mostrà

el Logos, que venia a posar fi al pecat,

misèrrim en una cova, als mags:

compassiu, embolcallat en faixes,

et van veure amb goig, alhora, home i Senyor.

[Anthologia Graeca Carminum Christianorum, Christ et Paranikas, Liepzig, 1871, pàg. 205]

El Continuador de Teòfanes: L'imperi de Lleó V l'Armeni (I)

La pàtria de Lleó, a qui acabem de fer esment, segurament era Armènia i els seu pares eren siris d’una banda i, és clar, armenis de l’altra. Arran d’una idea blasfema, aquests havien assassinat els seus propis pares i per això havien estat condemnats al desterrament. Llavors, entre els dolors d’una vida de misèria – sent, a més a més, uns exiliats - engendraren aquella fera.

Així que va ser un efeb¹, Lleó s’allistà, deixant la seva pàtria per la vila que es diu Pidra del tema² de l’Anatòlia. Arribat a l’edat adulta, tot i ser un home especialment agressiu i sanguinari, es guanyà fama de persona dotada de noblesa.

En aquell temps Nicèfor, aquell que es va tornar un trofeu de guerra a Bulgària³, duia les regnes de l’imperi i tenia Bardanes, conegut com El Turc, en destacament, com a monostrategos⁴, pel valor demostrat en guerra i altres mèrits preclars, encarregat del govern i la cura dels cinc temes d’Anatòlia. Aquest últim, com que desitjava vèncer els enemics i es delia⁵ per assolir el poder absolut, va incloure Lleó, justament el de la nostra història, a la seva guàrdia personal i entre els seus col·laboradors, perquè tenia un aspecte terrible, alhora un portament noble i, a més a més, demostrava bones maneres quan parlava. Abans o, en tot cas, poc després, va fer el mateix amb Miquel el Tartamut i Tomàs del llac de Gaziura⁶, ambdós d’origen plebeu, que recentment s’havien guanyat una reputació als ulls dels alts manaments militars.

1 εἰς ἐφήβους. L’edat anterior a l’adulta. Pot canviar segons l’època i el poble

2 Subdivisió administrativo-militar que s'instaurà a Bizanci amb la reforma d'Heracli.

3 Nicèfor I Logotetes, va morir el 811. Crum, el rei de Bulgària es va fer una copa amb el seu crani: per això allò del "trofeu de guerra".

4 És un grau de l'exèrcit que ha anat canviant en la història. En l'antiga Grècia i època hel·lenística era proper al Comandant en cap. A Bizanci, l'època de la reforma del temes el monostrategos, era un militar amb responsabilitats alhora de govern civil,que governava un tema. Enaquest cas, sembla ser quelcom més que això perquè semblaria controlar 5 temes.

5 Traduït una mica lliurement: ἑκάστοτε ὀνειροπολῶν. Lit. “somiant en tot moment”.

6 Gazziura, Gazur, Gaziora, Gazouron, Zagoron. L’onomàstica no està clara. Tampoc la col·locació, en el Pont. Pot ser la moderna Turhal. Tomàs és conegut com Tomàs l’Eslau, ja que el tema Armeníac havia estat ocupat per soldats/colons eslaus.

[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 6-7]

El Continuador de Teòfanes: Cronografia, Preàmbul

CRONOGRAFIA ESCRITA PER ORDRE DE CONSTANT͹, AMANT DE CRIST I PORFIROGÈNIT SENYOR, FILL DE LLEÓ² SAVI SENYOR I EMPERADOR

INICIANT ON TERMINÀ TEÒFANES, AMB MIQUEL FILL DE TEÒFIL CUROPALATES, ÉS A DIR A PARTIR DE L’IMPERI DE LLEÓ L’ARMENI

PREÀMBUL

Majestat d’inigualable saviesa, sens dubte és un mèrit vostre, entre de molts altres d'importants, treure a una nova vida i al seu renaixement allò que per efecte del temps havia passat i ja no era, i haver-vos compromès pel bé de la història, si més no, no l'heu deixada desatesa, com els vostres predecessors en el govern de l'imperi: hem d’excloure sens dubte els qui han actuat per enveja, cosa no envejable per qui és persona de bé; uns altres no s’han esforçat gens a diferenciar-se de la massa, per no ser avesats a les lletres i, al contrari, sent exemples de vulgaritat.

Què és propi de la formació d’un emperador així, ...³ que no aporti benefici per a qui és dotat d'enteniment? S’ha d’atendre als homes i a la raó especialment, que és d’on ve justament el poder imperial, perquè els homes, privats de llur racionalitat, no caiguin, sense adonar-se'n, a un precipici, amb el perill que pugui quedar mut allò que ens distingeix de qualsevol altre ésser.

Amable sobirà, amb la mesura del vostre esforç per la raó i per la cura dels homes - per no dir més coses⁴ -, els savis sabran que vós també ho sou, o més aviat, vós tindreu l'evidència del fet que, sí, ells també són savis⁵. Sou vós que, tot i utilitzar la meva mà únicament per fer-vos un servei, narreu fets anteriors a la vostra època, per ordinaris i poc edificants que siguin, car les persones atentes també hi poden trobar la utilitat. De totes maneres, preferint la cura per la raó a qualsevol mena d'ocupació o de lleure, com que això certament genera ambició i excel·lència en els súbdits que estimen la filosofia i la història, com si això fos una escola, heu decidit explicar a tothom de la millor manera allò que teniu reunit de la tradició escrita i oral. Heu considerat així mateix que el millor inici d’aquest relat històric és el final escrit pel beat Teòfanes⁶, que honoreu amb les vostres accions - a l'alçada de la parentela i la proximitat amb ell⁷, ja que en sou descendent - i de qui rebeu alhora certa fama. Terminà doncs amb el regnat de Miquel Curopalates i la derrota que patí contra els búlgars, per la traïció dels seus, fent esment únicament a la proclamació de Lleó i sense aclarir res als lectors de quina origen era i quina educació havia rebut.

Nosaltres, unint d’alguna manera el cap amb la resta dels membres, presentem aquella narració completa, sense llacunes, transferint l’època antiga a la següent, per als qui no viuen en la superficialitat, procurant-los beneficis, no pas perjudicis, car és bo i és útil per mantenir-se en el temps conèixer a fons la vida de de les bones i de les males persones.

FI DEL PREÀMBUL

1 Constantí VII Porfirogènit (911-959).

2 Lleó VI el Savi (865-911).

3 Llacuna del text.

4 Llacuna del text. La frase és probablement: ἵνα τἆλλα ἐάσω, seguint la hipòtesi del Combefis (ut alia praetermittam).

5 Obscur. El Combefis, sovint tan prolix, deixa el text en la seva literalitat, sense aclarir el concepte; nosaltres ens hi atrevim.

6 Teòfanes Confessor (760 aprox.-817/18), autor d'una Cronografia.

7 No s'ha verificat aquesta afirmació.

[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 3-5]

Agaties Escolàstic: Antologia Palatina V, 215 (216)

Epigrama de recomanacions: com s'ha d'estimar

Si ames, no empenyis, no, de genolls el teu ànim per terra,

  inflat de súpliques sense futur,

ans has de ser enigmàtic sobre el que penses, arrufa

  les celles i mira amb esguard esquiu.

Car a les dones, els cal menystenir qui va ple de confiança

  i també fan escarni de qui és massa humil.

L'enamorat perfecte és aquell qui en fa una barreja:

  té humilitat conjugada amb un xic d'atreviment.

(Anthologia Graeca Epigramatum Palatina cum Planudea. Ed. H. Stadtmüller, Lípsia, 1894. Vol. I, I 215)

Joan Mauròpode (Mauropus) (4)

A la casa que el poeta ha hagut de vendre

No la prenguis amb mi, casa meva,

deixada, així, abandonada i buida

car aculls avui un dolor, el teu,

tan decebuda, com ets, pels teus amos

i sense amor per qui et compra,

finalment no pots donar el teu servei.

Car no has nascut per restar amb els amos,

ans has de passar d'un a l'altre,

com un servent dolent que s'esfuma.

Abans que traeixis l'amo i el deixis,

ell, savi, t'evita, com una desertora.

Per no haver de patir la pèrdua teva,

a posta, et llença i un cop llençada, se'n va,

però no sense planys ni laments.

Es lamenta per tu i molt, o estimada,

hisenda agradable i llar dels seus pares,

do i única herència de la família.

Em remou les entranyes i el cor,

càlid l'amor per tu, i familiar:

tu ets llevadora i nodrissa, estimada,

tu sola, preceptora i mestra,

dins teu he suportat penes i angúnies,

dins teu he passat, senceres, nits en vigília

dins teu he passat dies escrivint amb fatiga

ordenant frases, donant-los la volta,

explicant als alumnes, discutint amb els mestres,

amb la resposta parada per a quisvulla,

absorbit per la literatura.

Dins teu assolia el saber amb l'estudi,

i escampant-lo després a qui en volia,

mostrava que els savis són un do per al joves.

Amb tot això m'encantes, casa paterna.

Amb això em plegues i em trenques, estimada.

La Paraula i el desig de Déu vencen tot,

i afegeix al tercer la por de morir.

Per això me'n vaig, com si picat pels tàbacs,

aquí ho deixo, cap on Déu em porti,

inquilí d'algú altre, ja no l'amo d'ahir,

vagabund, foraster sense un sostre,

quan jo mai el vaig negar als estrangers.

Ja que és l'hora de marxar lluny d'aquí,

adéu, que tinguis sort, amiga,

des d'avui, més aviat estranya.

Tant se val, adéu, adéu, mare adoptiva,

la qui m'ha crescut i nodrit

la qui fins a l'extrem, des del bressol,

m'ha perfeccionat i enfortit.

Ara en tindràs uns altres per formar i criar,

a uns altres inspiraràs el moment per crear

si és que el volen, a mi ja no.

Sort! a tu també, meu sòlid trencaones,

fins ahir, vivia la vida al teu recer.

Bons veïns meus, que tingueu sort!

I no poseu mala cara al comiat;

la mà de Déu té tothom agafat,

i li és fàcil fer proper el que és llunyà,

fins portar tothom a l'únic judici.

(Poeti bizantini, Ed. Raffaele Cantarella, Milà, 1948, Vol. I, pàg. 162)