Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

14 de novembre de 2011

La història de Cal·límac i Crisorroe (3)

Doncs bé, els tres germans se'n van
  Passaren per força indrets, variats i de difícil abast, i finalment - deixo de banda molts detalls de la història - arribaren a una contrada deserta, a una muntanya escarpada i dura d'escalar. Era altíssima, sense accessos i feia por, tan dura, rocosa, obscura i salvatge, com era. Es consultaren tot seguit els germans sobre què fer. El primer digué: “No es pot pujar a la muntanya; car el seu cim no és escalable: es diria que el seu pic va cap al cel i els arbres duen les branques fins dins del cel. Marxem doncs d'aquest lloc, dirigim-nos cap un altre que sigui pla, anem!” El segon sentí això i de seguida digué: “Penso el mateix i deixaré aquest indret: qui pujarà tan amunt de tan immensa muntanya - un pic per sobre dels núvols, un indret rocallós, un cim que no es pot franquejar amb els arbres que toquen el cel - amb tot l'exèrcit i tan carregats com anem, amb una munió de camells? Perquè si a prop de la muntanya, d'aquest indret, hi visquessin homes, segur que aquest bosc tindria alguna clariana o bé algun buit o, si més no, hi trobaries petjades de caçadors, però aquesta muntanya és erma del tot.”
  El tercer digué: “Crec que és una actitud de porucs, ni que em passi quelcom, ni que vegi la mort, no temeré la muntanya, l'indret no m'acoquinarà. Car si la muntanya em guanya - un lloc, res més, em fa fugir -, com podré afrontar la batalla o mostrar-me valent? Com aguantaré la mirada? com miraré als ulls el meu pare terrible? Ignoraré doncs el decret del meu pare? N'ignoraré el savi consell? I l'herència? L'herència paterna i real, se l'emportarà una muntanya? Una cosa sense ànima? Pare! Rei pare, quins fills més porucs teniu! Es giren davant la guerra, fugen de la batalla! Dóna el poder, aleshores, a un altre, un estrany, no pas a un fill teu, ni un familiar, un nou-vingut, un foraster, però valent per natura, oblideu-vos de nosaltres, senyor, i no ens digueu “fills”. Car, pel que sembla de tot això, tenim cor de dones, tenim por fins dels arbres! Perdré la cara doncs davant els soldats i la tropa, deshonoraré el coratge patern davant l'exèrcit. I tu, rei pare, veient-nos tots tres fugint, fugint de què, no ho sé, vençuts i derrotats, a qui donaràs el poder? Qui proclamaràs el primer? I jo, sigui com sigui, no miraré el meu pare amb ànim poruc, no atrauré la infàmia sobre els meus, i avui no em jugaré el regne, per la mesquinesa d'un ànim poruc. La tropa arrenglada i el gruix de l'exèrcit, les joies amb les caixes plenes de diners, no poden superar aquests llocs escarpats, les dureses del penyal, la boscúria atapeïda? Tropa i generals i camells i carretes i queviures, i tota la resta, que s'aturin aleshores aquí! Nosaltres sols, només amb les armes que tenim, els nostres cavalls i les nostres muntures tan sols, escalem aquest aspre penyal rocallós.

 [La stroria d'amore di Callimaco e Crisorroe (75 - 137), Romanzi Cavallereschi Bizantini, Ed. C. Cupane, Torí, 1995]

Cap comentari:

Publica un comentari