Declaració d'intencions del pròleg: com són las coses del món.
Comencem la història d'un home sincer,
resolut i molt estimat, posat a prova.
Res, del que es delibera, es fa o es duu a terme en aquest món està exempt de patiment. Joia i dolor són units i fins i tot barrejats; al dolor, no li manquen, és clar, bellesa i plaer, com tampoc a la joia sovint no li falta el patir1. Si mires fama, esplendor, honors i riquesa, bellesa i saviesa, cultura, coratge, amor, bellesa, noblesa - coses que duen joia plena de goig i plaer -, al mig d'això, hi veuràs perills i retrets, greuges i danys: tot el que acull el dolor; per no dir res de la negació dels desigs. I és que el desig sense un objecte no aguanta, no es cura, diguem, de cap altra cosa. L'amor, tant com destil·la plaers en totes les coses, així, només amb la separació, s'omple de grans amargures. Igualment, si llegiràs aquest escrit i aprendràs els meus versos, sabràs en la pràctica les dolces-amargues2 penes d'amor. Car això és el quid de l'amor, ser dolç en la mescla.
La història, però, ha de seguir el camí proposat.
1 Aquest pròleg recull sentències molt difoses en la literatura bizantina.
2 És una referència a Safo.
[La stroria d'amore di Callimaco e Crisorroe (1 - 23), Romanzi Cavallereschi Bizantini, Ed. C. Cupane, Torí, 1995]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada