Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

24 d’octubre de 2011

Lèxic Suda: Hipàtia (Y, 166)

  La filla de Teó, el filòsof d'Alexandria, ella mateixa era filòsofa i apreciada per moltes persones; casada amb Isidor el filòsof1. Va assolir la seva màxima activitat durant l'imperi d'Arcadi. Va escriure un comentari sobre Diofante, un Cànon astronòmic i un comentari sobre les Seccions còniques d'Apol·loni. La gent d'Alexandria la va esquarterar, i el seu cos ultratjat va ser repartit per tota la ciutat. Això ho patí per culpa de l'enveja per ser superior als altres en saviesa, sobretot pel que fa a l'astronomia. Segons expliquen uns quants, va ser per culpa de Ciril2 i, segons uns altres, va ser per la pocavergonya i el fanatisme innats dels alexandrins. En efecte van fer van fer el mateix també a molts dels seus bisbes: penseu a Jordi i Proteri3.
  Sobre la filòsofa Hipàtia. Explicació, del fet que els alexandrins són uns fanàtics. Va néixer, créixer, i formar-se a Alexandria. Tenia unes qualitats superiors a les del seu pare i per això no es conformà amb els ensenyaments científics que en rebia, sinó que s'inicià amb profit també en altres branques de la filosofia. Amb el mantell posat4, ella, una dona, feia les seves presentacions al bell mig de la ciutat, comentant, per a qui la volia escoltar, Plató, Aristòtil o coses de no importa quin filòsof. Més enllà de la seva cultura, excel·lí igualment en la vida, amb equilibri i sentit comú, tot mantenint la virginitat. Era tan casta i tan bonica que un dels seus freqüentadors se'n enamorà; no pogué amagar el seu amor i fins i tot li va revelar llavors els seus sentiments. Segons unes històries de poca fiabilitat Hipàtia l'hauria guarit d'aquesta malaltia amb la música. La versió real dels fet explica que això de la música és fals, i que ella, traient-se allà mateix la compresa menstrual5 que duia posada, li va ensenyar la prova la impuresa original6, i li va dir: “Però, si és això que busques, xiquet, no és gens bonic!” l'home, avergonyit i consternat per la sorprenent demostració, es va desencaterinar, recuperant el seny. Hipàtia, tal com era, penetrant i dialogant en el debat, sensata i responsable en la vida, era justament estimada i fins i tot especialment venerada pels seus conciutadans; els dignitaris de la ciutat l'anaven a veure cada vegada que eren elegits, com a primer acte, tal com passava a Atenes.
  Però, tant de bo la cosa pública s'hagués ensorrat i tot, si almenys el de “filosofia” hagués estat encara un nom esplèndid i admirable pels polítics de la ciutat! I és que, justament aleshores, succeí que Ciril, bisbe de la corrent oposada, passant al costat de la casa d'Hipàtia, va veure un gran tropell davant de la porta, un batibull d'homes i cavalls7, gent que amunt i avall i gent badant allà. Preguntà doncs què era la gentada i per a què la cridòria i va saber d'uns que anaven allà que la filòsofa Hipàtia havia de parlar en aquell moment i aquella era casa seva. Aleshores, un cop va saber això, la ràbia li punxà l'ànima tant fort, que immediatament en planejà l'assassinat, el més imperdonable8 entre tots els assassinats.
  Quan, tal com solia fer, va sortir, fou agredida per una banda de salvatges que venien en gran nombre, uns autèntics animals! I, com si no sabessin res del càstig dels déus i de la condemna dels homes, mataren la filòsofa, fent recaure aquest horror i aquesta vergonya sobre llur pàtria. Fins l'emperador hauria fet sentir la seva indignació, si Edele no s'hagués deixat subornar. Estalviant el càstig als massacradors, el guanyà per a ell i la seva estirp: així que va ser el seu fill qui expià la condemna.


1 450-520. És segurament un error, com argueix J.R. Martindale Prosopography of the Later Roman Empire, 628. Aquest filòsof neix molt després que Hipàtia.
2 Ciril bisbe d'Alexandria (380-444).
3 Fins aquí, la atribució del text no és clara (Hesiqui Milesi, Onomatologos?). D'ara endavant el text és atribuït a Damasci (Fr. 52, 163 i 164, Asmus, Byzantinische Zeitschrift, XVIII i XIX).
4 El del filòsof. És un tòpic.
5 προενεγκαμένεην τι τῶν γυναικείων ῥακῶν...
6 τὸ σύμβολον ... τῆς ἀκαθάρτου γενέσεως.
7 És una referència homèrica: Il. 21, 16; 23, 242.
8 ἀνοσιώτατον. 

[Suidae Lexicon, Pars IV, Ed. Ada Adler, Stuttgart, 1971, pàg. 644-645]

Cap comentari:

Publica un comentari