Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

25 de juny de 2011

Teofilacte Simocatta: Històries (Pròleg 1-12)

L’home s'ha de1 distingir per les seves virtuts naturals, però també pels seus èxits, perquè compta amb la raó, bé diví i admirable, gràcies al qual ha aprés a témer i adorar Déu, hi ha sabut veure, com en un mirall, la seva pròpia naturalesa i ha conegut el criteri amb què ha estat modelat. Doncs bé, per efecte de la raó, els homes també es concentren sobre ells mateixos i, des d’una perspectiva superior, calen2 a la ment mateixa les idees religioses respecte a la seva pròpia creació i les desenvolupen. La raó aporta molts bens als homes i és la millor companya de viatge de la naturalesa. A les coses que aquella deixa inacabades, la raó els dóna perfecció al màxim nivell: unes les decora per a la vista, altres les adoba per al paladar, algunes les endureix o les estova al tacte, a d'altres li dóna música per a l’oïda, per fascinar l’ànima amb l’encant de les ressonàncies i obligar-la a escoltar. I no és potser també coneixedora de les arts, quan amb la llana confecciona una túnica ben teixida? I amb la fusta fabrica arades per al camperol, rems per al navegant, peltes i escuts perses per als soldats, que els protegeixen dels perills?
Com a cosa més important de totes, va establir el coneixement ampli, propi de la història, com a espècia que dóna sabor a la informació que es rep i com a escola de l’ànima. De fet, per a les ànimes inquietes no hi ha res més atractiu que la història, i per provar-ho n’hi ha prou amb un passatge de l'obra d’Homer. El fill de Laertes, tan bon punt va ser llançat a la riba pel vaivé de les ones del mar era acollit a la cort del rei Alcinoo. Odisseu va ser tractat amb gran amabilitat: nu i esgotat pel naufragi com estava, el vestiren amb la millor túnica i li va ser concedit l'honor de compartir taula amb el rei. Bé, aquell estranger disposà de la llibertat de paraula i de l'oportunitat de narrar històries i la narració agradà tant als Feacis que deixaren estar la beguda: aquell banquet els semblava més aviat un teatre; pararen l'oïda, embadalits mirant aquell home, i no es cansaren per la llarga durada de la història. Amb tot, les mirades eren melancòliques durant la major part de la narració, amb l'audiència atrapada3 pel sentiment d'aquelles enormes peripècies; les oïdes eren quelcom de voraç i insaciable, escoltant un extraordinari relat.
Per això no és estrany doncs que els poetes hagin estat els primers a fer-se una gran reputació per l'erudició. Perquè atrapaven les ànimes dels homes, deleroses d'aprendre, sempre plenes d'amor per al coneixement i assedegades d'històries insòlites; per elles fabricaven uns mites, afegien la paraula a la imatge, maquillaven l'engany amb el ritme, i amb uns versos com brodats i plens d'encant, adornaven la trampa. La seva seducció era tan fort, que se'ls considerava uns teòlegs, i que els déus estaven a prop seu, i a través seu il·luminaven els homes sobre les seves essències, tant si vivien en la bona o en la mala sort.
1 Seguim en aquest cas la lectio de Bekker (1834): Δεῖ en comptes de Ἔδει de De Boor.
2 εἰσκυκλέω: “Wheel in” (LSJ s.v.), hi ha l’idea de quelcom que es fa entrar per dalt, com el “deus ex machina” del teatre, amb unes politges.
3 Lit. “inundada, omplerta”.

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 36-38)

Cap comentari:

Publica un comentari