Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

9 de maig de 2012

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 2)

Mort de Tiberi
Corre la història que Tiberi havia sentit el ressò d'una veu divina algun temps abans de la malaltia. En somni li havia aparegut un home molt bonic, amb un aspecte de bellesa sobrenatural, allò indescriptible amb la paraula i inimitable amb la pintura. El jove duia una túnica blanca, que il·luminava l'entorn i qui el mirava, amb esclats rutilants. Digué al Cèsar1, acompanyant les paraules amb gestos de la mà: “Tiberi, la Santa Trinitat et diu: Durant el teu imperi no vindran temps de tirania blasfema”. L'emperador, un cop despert, estava amoïnat per aquella visió i al matí quan s'aixecà explicà als seus col·laboradors allò que l'havia colpit del somni.
Continuant la narració, el dia després Tiberi, tot i ser emperador, obeint al poder de les lleis universals de la natura, deixà aquest món: es va desfer de la tenda2 de l'ànima, aquesta pesarosa tuniqueta terrenal. Una onada de plors envestí la ciutat, una riuada baixà de tots els ulls, una sagnia de llàgrimes i un profund dol posseí els sentiments de molta gent. S'arrancà la gaubança del vestit i l'aflicció en prengué el lloc. La notícia convocà tothom a aquell l'odiós espectacle. La gent s'acostà a la cort imperial. El vestíbul no tenia guàrdies per les nombroses portes d'ingrés, gairebé insuficients per a tots els alts dignitaris que desitjaven entrar. Es va sentir durant tota la nit un cant fúnebre que donava una melangiosa fastuositat3 als llums encesos. El matí, quan el sol travessà el nostre hemisferi llançant els seus raigs més enllà de l'horitzó, tothom estava anunciant la mort de l'emperador entre lloances i pluges de llàgrimes. Gran va ser el plany fúnebre, un de sol que brollà d'una infinitat de boques, com un riu que es parteix en molts ramals o un arbre alt i de copa bonica que es divideix en nombroses branques imponents. En efecte els súbdits solen donar-se mal cor per una mort prematura d'algú en el poder, sempre que hagi governat fent servir carisma i sensibilitat envers el poble. Tot i així, quan Tiberi va ser acollit pel mausoleu dels emperadors, tothom va dirigir l'atenció als cerimonials4 de l'emperador Maurici: el dol va ser doncs només per aquell dia. El fet és que per als homes el record del passat no és comparable amb la intensa dedicació que tenen per al present.

1 Tiberi, que era August. Cèsar seria Maurici, tal com s'hi ha referit en el capítol anterior. Aquestes imprecisions semblen ser bastant usuals en Teofilacte (veure The Histories trad. M.Whitby i M. Whitby)
2 El cos, tenda de l'ànima, és un motiu recurrent en filòsofs clàssics i en el Nou Testament.
3 σκυθρωπόν ὄψιν. Amb aquest significat (ὄψις), no hi és en el LSJ, sinó Lampe s.v., l'autor de referència (Marcus Diaconus) és del IV sec.
4 δορυφορία. Segons Lampe s.v. 4 i 5 i Montanari s.v. No hi és en LSJ.

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 43-44)

Cap comentari:

Publica un comentari