Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

21 de juny de 2011

Teofilacte Simocatta: Històries (Diàleg entre Filosofia i Història)

Filosofia: “Filla, què és això? Vinga, dóna'm la resposta a aquesta pregunta, estic desitjant saber-ho, amb la claredat que, com resseguint un fil, s'endinsa en un laberint que no és de faula. M'és difícil l'accés i dura l'entrada pels propileus de l'especulació teòrica.”
Història: “Filosofia, reina del totes les ciències, si et convé aprendre de mi i que jo t'ho ensenyi, contestaré, en la mesura que em permeti la meva perspicàcia: no consideraré bo res si el desconec1. És el que penso jo, i també el Cirenaic.
Filosofia: “Filla, m'agradaria preguntar-te de quina manera has ressuscitat en aquests dies. La temptació irresistible a la incredulitat em torna a impedir de pronunciar-me i, com unes regnes, em frena, obligant-me al silenci, per tal que no ens enganyin unes refilades il·lusòries. El fet és que has estat morta molt de temps, filla, des que l'usurpador calidoni2, carregat d'acer, va envair el palau imperial, home semibàrbar de la família dels ciclops! El més groller dels centaures, amb la túnica purpúria de la saviesa! Amb ell l'imperi, un certamen de borratxeres! I em callaré les altres coses per educació i respecte a la dignitat dels lectors. Filla, quan aquell traci, aquell Anite, matà el meu rei, el meu Sòcrates3, jo també llavors vaig rebre l'ostracisme del Pòrtic Reial i no podia posar peu a l'Àtica. Temps després, l'estirp d'Hèracles4 em salvà, restituí l'estat de dret, netejà la llordesa dels santuaris i m'instal·là així mateix al recinte dels reis5. I ara faig ressonar el palau amb el meu cant, toco antigues músiques àtiques. A mi, en tot cas em va bé. I tu, filla? Qui t'ha salvat? I com?”
Història: “Reina, potser que no coneguis el gran sacerdot i guia universal6?”
Filosofia: “I tant, filla! És un vell amic meu i el tresor més exclusiu.”
Història: “Doncs vet aquí, Reina, el cop de sort que intentes explicar. M'ha tornat la vida, recuperant-me de la insensatesa com si d'una tomba es tractés, ressuscitant-me com una Alcestes amb la força d'un Hèracles protector. M'ha adoptat magnànimament, m'ha vestit amb una esplèndida túnica i m'ha adornat d'un collar daurat. A aquest monyo7 que porto – amb la cigala8 daurada – l'enviat de Déu li ha donat llustre per a la trobada d'avui9 i m'ha col·locat una tribuna en posició privilegiada, amb garantia de llibertat de paraula.
Filosofia: “Admiro, filla, la generositat pròpia del mestre de veritat, la riuada d'èxits que ha assolit, instal·lant-se als pics de l'estudi de Déu i obrint camí10 cap a l'excel·lència moral. D'altra banda no perd de vista els èxits terrenals i l'eloqüència en la seves més altes expressions és la seva vida, no accepta de fet que aquest món resti en la incúria. Així que tant de bo jo pugui gaudir de qui m'estima: ell és saviesa metafísica amb els peus per terra, o bé especulació teòrica encarnada en els homes, actuant com un home.
Història: “La garlanda d'elogis que has trenat, Reina, és bonica com cap altra. Mes, si et sembla, seu aquí una estona sota aquest plàtan: l'arbre és frondós i també l'alçada i l'ombra de l'aloc són molt agradables.
Filosofia: “Som-hi doncs, filla, presenta el proemi, l'inici de la narració, als oients que delegen escoltar-te! Jo pararé l'atenció en tu com un home d'Ítaca, sense tapar-me les orelles, tot escoltant els relats de les Sirenes.”
Historia: “Bé doncs, et faré cas, Reina, faré sonar la lira de la història. Tu has de ser el meu plectre de més musicalitat, car ets un Oceà de saviesa i una Tetis d'eloqüència, l'encant t'envaeix, com illa que la mar sense fites corona11.
FI DEL DIÀLEG ENTRE FILOSOFIA I HISTÒRIA
 
1 És una citació de Cal·límac (Fr. 620 Pf.), que Teofilacte utilitza tal qual també en Quaestiones Physicae, I, pàg. 19, 2-3, Ed. Massa Positano. Cal·límac venia precisament de Cirene.
2 Es refereix a l'emperador Flavi Focas (602-610)
3 Inicia una al·legoria jugant amb els paral·lelismes Sòcrates/Maurici, Anite/Focas i Hèracles (i els Heràclids)/Heracli.
4 Es refereix a l'emperador Flavi Heracli I (610-641).
5 És una expressió típicament homèrica.
6 La identitat de l'ἀρχιερεύς no és del tot evident. L'Index graecitatis semblaria identificar-lo amb el Patriarca Sergios (veure s.v.). Tanmateix Fendo (1988) sosté que es tracta clarament de l'emperador Heracli. D'altra banda la paraula ἀρχιερεύς té múltiples significats i pot ser utilitzat en marcs molt diferents. L'argument més important és que si el personatge no identificat fos Sergios, no seria explicable el joc de metàfores Hèracles/Heràclides.
7 κρώβυλος. No és exactament un monyo és una forma peculiar de recollir els cabells pròpia dels atenesos d'època clàssica.
8 És com una mena d'agulla de ganxo. Tota la frase és una referència culta a Tucídides.
9 És la que, metafòricament, comença quan es llegeix l'obra. No tan metafòric per al lector de l'època, acostumat a la lectura en públic de les obres de literatura.
10 Literalment, la metàfora és “fundant colònies a...”.
11 Odissea X, 195. Tr. C. Riba (1948).

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 20-22)

Cap comentari:

Publica un comentari