Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

19 de juny de 2012

Teodor Prodrom: Rodante i Dosicles (I, 206-269)

    Plany d'Androcleu per Crisocroe
   El pare doncs, amb la túnica esquinçada, la cabellera tallada, la testa empolvorada de cendra, la cara esgarrapada, l'expressió dolguda, inicià, infeliç, un plany1 ple de dolor: 'Filla! Nena! arrancada tan d'hora d'aquí. Filla, descendència d'un pare infeliç, te n'has anat per l'enveja del destí maligne, sense nuvi, sense vestició, sense veure la cambra dels nuvis, el teu pare no t'ha encès la teia nupcial, ni ha entonat amb veu melodiosa el cant dels esposos. Has estat collida - ens han tret l'encant del teu rostre - en el ple de la primavera, i el destí ruïna dels mortals no ha esperat la verema.
Joiell de ta mare, cor de ton pare, arbre de colors vius, garrit, bonic, gran, florit en va, baldament ple de la vida. Quina fera salvatge, quin lleó de rugit temerari, de pel eriçat i coll dret, ha saltat de la màquia, ha baixat la muntanya, arrencant-te quan encara no portaves els fruits? Jo nodria la vana esperança de trobar el meu final sota la teva ombra, de tenir protecció amb les teves branques boniques. Però això ha canviat tràgicament i s'ha tornat quelcom dolorós.
I si hagués estat natural la manera com s'ha mort, jo hauria plorat igualment al crit2 més commovedor que hauries fet en l'abraçada sincera d'un pare (i cóm no ho faria un pare amorós davant la mort de la seva estimada i única filla?), però el plor tindria fi i jo tindria un límit al dolor: podria trobar un remei als gemecs per ser dolor natural, normal. Ara, la mort de la meva Crisocroe no és normal ni natural, aliena a qualsevol llei humana. Noia, on se'n ha anat l'encís del teu rostre? El cap ha estat trencat per la pedra, glopades de sang n'enfosqueixen l'encant, s'han perdut l'aspecte, el dibuix ben traçat, la forma humana.
Cratandre malparit, quina immensa descaradura, bandoler sense llei, quina índole feroç, quina manera més vil, més perversa, més cruel, més estúpida de matar una noia així. Porto dins meu ensurt i desconcert: per què la pedra, desviant-se (com rebent un missatge de la natura), no ha matat justament el llançador, i en canvi ha colpit sense pietat Crisocroe? Tu, el seu depredador i assassí, aviat trobaràs la justa mort que et correspon, un cop hagi plorat el dol com cal i dipositat la noia al sepulcre (no robaràs també les lleis ni mataràs els jutges amb una pedra), tu que has assassinat la meva filla, llançant-li l'odiosa pedra amb un gest menyspreable, moriràs tristament, apedregat, com un miserable.'

1Τραγῳδία: no està al Montanari amb aquest significat, però és clar que es tracta d'un θρῆνος.
2 ἐρυγή es tradueix com F. Conca, utilitzant el Lèxic d'Hesiqui, 6068, com a model.

[Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 206-269]

Cap comentari:

Publica un comentari