Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

5 d’octubre de 2012

Nicetes Eugenià: Drosil·la i Caricles I (284 - 358)

 Lament de Drosil·la
  Així, mentre Caricles intentava agafar la son, Drosil·la jeia a l’habitació de Crisil·la reservada a les noies i plorava d’un plor amarg, des del cor – la son agraïda escampada pels ulls no podia apoderar-se’n – i deia: “Ànima meva, Caricles espòs, espòs Caricles, i només de nom, perquè al cor gairebé no hi tens Drosil·la, oblidant, per les desgràcies que ens enfronten, la nostra lliure promesa i el déu que fa temps em va unir amb tu, Caricles, però era només una promesa. Drosil·la en canvi plora sense consol per Caricles, inundada de llàgrimes, i es queixa de tu i encara més del Destí1, que s'ha oblidat de qui t’ha estat promesa. Per mal que el Destí homicida, Caricles, t’ataqui, o ataqui en lloc teu la verge Drosil·la, tan durament com per trencar i partir en dos la nostra unió indivisible – per què, Destí maligne, no estàs tip dels treballs que ja hem sofert i del càstig a què estic sotmesa i em tanques en canvi lluny de Caricles? Millor que la llum hauria estat la foscor del presidi si hagués estat condemnada a estar-hi amb ell, ahir mateix l'hauria seguit a la càrcer – no ens hem d’abatre, Caricles, per mal que el Destí ataqui tan fort per separar dos amants, ordint dividir-los, i estigui ansiós, ai, de trencar-ne, per fi, el compromís de ser una única cosa; ni ens hem de resignar a l’oblit, sinó, encara més, ens hem de vestir amb molt de coratge davant el Destí homicida. Però tu mentrestant dorms i no plores Drosil·la, i ella gemega i jura pels déus de no separar-se mai de Caricles. L'heura és difícil d'arrancar de l'alzina: avesada a la unió, des que encara és un brot, s'hi amalgama i sembla un sol cos amb doble vitalitat. Així és Drosil·la amb l'estimat Caricles, un cos, un sol pensament, una ànima, tot i que ahir, amb la taula parada, era clar que Cràtil anava alimentant un amor insà, llançant-me mirades malignes. Ah, Caricles, com estimo aquest nom! Com podran acabar les nostres desgràcies? Ara penso, malgrat separada de tu, que és un petit consol poder veure encara que només la presó on t'han tancat – sí, és molt poc – i saber, si més no, on et trobes, on dorms, on seus. Deixa corre la son, si és que pots dormir, pensa a Drosil·la: ella plora, gemega per tu; plora! gemega! estigues trist com ella2! Però és cert, Caricles, no vas brotar d'algun roure; sé que gemegues i plores i en el cor de la nit no et pots adormir, pensant sempre a la jove Drosil·la. I ara, Son, agafa'm una estona també, potser tinc un somni on veig Caricles, el meu amor, i em consolo; als amants que es desitgen, sovint, quan no es veuen de dia, els agrada unir paraules i alens quan somien.”
   I mentre així gemia i es lamentava la jove Drosil·la, la llum del matí tornà pels captius que dormien, miserables, a les masmorres, si bé la profunda foscor d'aquelles podia sufocar i obscurir el dia.
[FI DEL PRIMER LLIBRE]
1 Es tradueix en majúscula perquè en la novel·la comnena, com ja en la d'època romana, el destí/sort (τύχη) té característiques de divinitat omnipotent, a la mercè de la qual estan subjectes els protagonistes; com posen en relleu diferents autors (Hunger, Beaton, etc.), és un clar símptoma del sentiment pessimista que amara l'època comnena, després de la derrota tan dolorosa de Manzikert.
2 Συγκαηφία (συγκατηφιάω): és un quasi-apax que es troba un cop només en un altre autor contemporani (Miquel Itàlic).

[Nicetas Eugenianus, De Drosyllae et Cariclis Amoribus, ed. F. Conca, J.C. Gieben, Amsterdam, 1990, I, 284 - 358]

Cap comentari:

Publica un comentari